HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: PSICOTOPOLOGIA DE LA VIDA QUOTIDIÀNA»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [III]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...». 

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner)

Psicotopologia de la vida quotidiana

El concepte de TAZ deriva d'una crítica de la Revolució, i d'una avaluació de la Insurrecció. Aquella qualifica a aquesta de ser un fracàs; però per a nosaltres l'alçament representa una possibilitat molt més interessant —des del marc de la psicologia de l'alliberament— que totes les revolucions burgeses, comunistes, feixistes, etc. que se suposa que «han tingut èxit».

La segona força generatriu darrera del TAZ s'origina del desenvolupament històric que jo anomeno «la clausura del mapa». El darrer tros de Terra no reclamat per cap Estat-nació va ser engolit l'any 1899. El segle XX és el primer segle sense terra incògnita, sense confins. La nacionalitat és el més alt principi de governança mundial: ni un sol pam de roca als Mars del Sud pot romandre obert, ni una sola remota vall, ni fins i tot la Lluna i els planetes. Es tracta de l'apoteosi del «gangsterisme territorial». Ni un sol centímetre quadrat de la Terra no està sotmès a l'administració ni sota impostos... en teoria.

El «mapa» és una graella política abstracta, una gegantesca estafa forçada per la condicionant pastanaga de l'Estat «expert», fins al punt que per a molts de nosaltres el mapa esdevé el territori: ja mai més l'«illa Tortuga» sinó «Estats Units». Ara bé, com que el mapa és una abstracció, no pot cobrir la Terra amb una precisió 1:1. Dins de les complexitats fractals de la geografia real, el mapa sols pot distingir-hi graelles unidimensionals. Immensitats replegades i ocultes se li escapen a la vara de mesurar. El mapa no és acurat, el mapa no pot ser acurat.

Per tant, la Revolució és closa, però la insurgència és oberta. Ara per ara, concentrem la nostra força en «esclats de poder» temporals, i evitem embolicar-nos amb «solucions permanents».

I, a més a més, el mapa és clos, però la zona autònoma està oberta. Metafòricament es desplega dins de les dimensions fractals invisibles per a la cartografia del Control. Aquí hauríem d'introduir el concepte de psicotopologia (i de psicotopografia) com a «ciència» alternativa a la ciència de la vigilància i la cartografia de l'Estat, al seu «imperialisme psíquic». Només la psicotopografia pot dibuixar mapes 1:1 de la realitat, car només la ment humana proporciona suficient complexitat al model del real.

Però un mapa 1: 1 no pot «controlar» el seu territori, car és virtualment idèntic amb el seu territori. Només pot servir per suggerir, en el sentit de mostrar amb el gest, alguns trets. Estem buscant «espais» (geogràfics, socials, culturals, imaginaris) amb potencial per a esclatar com a zones autònomes; i busquem temps en els quals aquests espais estiguin relativament oberts, ja sigui per negligència per part de l'Estat, ja sigui perquè no n'hagin pres nota els qui tracen els mapes, ja sigui per altres raons. La psicotopologia és l'art del saurí [persona que té el do de descobrir el que està ocult, especialment corrents d'aigua sota terra i dipòsits de minerals] dels TAZ potencials.

La clausura de la Revolució i del mapa, tanmateix, són només les fonts negatives del TAZ; encara resta molt a dir de les seves inspiracions positives. La sola reacció no pot proveir l'energia necessària per a «manifestar-se» un TAZ. Un alçament ho ha de ser per a alguna cosa també.

1. En primer lloc, podem parlar de l'antropologia natural del TAZ. La família nuclear és la unitat bàsica de la societat del consens, però no del TAZ. («Famílies!, com les odio! Els gasius de l'amor!», va dir André Gide). La família nuclear, acompanyada de les «misèries edípiques», sembla que va ser una invenció del Neolític, una resposta a la «revolució de l'agricultura» i la seva escassetat i la jerarquia imposada. El model paleolític és alhora més primari i més radical: l'horda . L'horda caçadora-recolectora nòmada o semi-nòmada consistia en uns 50 individus. A les societats tribals més grans, l'estructura d'horda es completava amb els clans dins de la tribu, o bé per agrupacions com ara les societats secretes o iniciàtiques, o les societats caçadores o guerreres, la societats segons el gènere, les «repúbliques de nens», etc. Si la família nuclear és el producte de l'escassetat (i resulta en la pura misèria), l'horda és el producte de l'abundància (i resulta en la prodigalitat). La família està tancada, per la genètica, per la possessió del mascle de les dones i els nens, per la totalitat jeràrquica de la societat agrària/ industrial. L'horda és oberta, no pas a tothom, és clar, sinó al grup d'afinitat, als iniciats lligats en jurament per un vincle d'amor. L'horda no forma part d'una jerarquia major, sinó que més aviat forma part de models de comportament horitzontals, de parentiu extens, de contracte i aliança, d'afinitats espirituals, etc. (La societat índia americana encara avui dia preserva alguns aspectes d'aquesta estructura).

2. A la nostra pròpia Societat de la Simulació post-Espectacular moltes forces estan treballant —en bona mesura invisiblement— per superar com a desfasada la família nuclear i retornar a l'horda. La descomposició de l'estructura del Treball repercuteix a la derruïda «estabilitat» de la unitat domèstica i de la unitat familiar. La nostra «horda» avui en dia inclou els amics, les ex-esposes i els amants, la gent que hem conegut als diferents treballs i assemblees, grups d'afinitat, xarxes d'interessos especials, xarxes de corresponsals, etc. La família nuclear esdevé de forma cada cop més òbvia una trampa, un forat de desguàs cultural, una implosió secreta i neuròtica d'àtoms en fissió; l'òbvia contra-estratègia emergeix espontàniament en una gairebé inconscient redescoberta de les possibilitats més arcaiques. i tot i això més post-industrials, de l'horda.

3. El TAZ és un festival. Stephen Pearl Andrews va oferir una vegada, com a imatge de la societat anarquista, un sopar festiu en el qual tota estructura d'autoritat es dissolia en la cordialitat, l'hospitalitat i la celebració. Aquí també podríem evocar Fourier i el seu concepte dels sentits com la base del dinamisme social: «tact-rut o tactilitat» [la part material de la sexualitat que rau al tacte] o «gastrosofia», i la seva oda a les negligides implicacions de l'olor i el gust. Els conceptes antics de jubileu i saturnals s'originen en la intuïció que certs esdeveniments se situen fora de l'àmbit del «temps profà», fora de la vara de mesurar de l'Estat i la Història. Aquestes festes ocupaven literalment espais buits del calendari: intervals intercalats. Durant l'Edat Medieval, prop d'un terç de l'any estava dedicat a les festes. Potser els aldarulls contra les reformes del calendari tenien menys a veure amb els «onze dies perduts» que amb la sensació que la ciència imperial estava conspirant per a fermar aquests espais buits en el calendari, aquelles en què s'acumulava la llibertat de la gent: un coup d'état, una reformatació del calendari, una presa del temps mateix, tot convertint el cosmos orgànic en un univers de rellotgeria; la mort del festival.

Els qui participen a la insurrecció remarquen invariablement els seus aspectes festius, fins i tot en mig de les lluites armades, del perill i del risc. L'alçament seria com unes saturnals que haguessin lliscat ben soltes (o haguessin estat obligades a esvanir-se) fora del seu interval intercalat i ara fossin lliures d'aparèixer sobtadament a qualsevol lloc i a qualsevol moment. Alliberat del temps i de l'espai, [l'alçament] posseeix tanmateix un bon nas per a captar la maduresa dels esdeveniments, i una afinitat amb els genius loci [esperits protectors vinculats a un lloc, per als antics, o idiosincràcia i context, per als moderns]; la ciència de la psicotopologia assenyala «fluxos de forces» i «punts de potència» (per prendre prestats termes de les metàfores ocultistes), els quals localitzen el TAZ espacio-temporal, o com a mínim ajuden a definir-ne la relació respecte al moment i el lloc.

Els mitjans de comunicació ens conviden a «venir a celebrar els moments de la teva vida» amb una unificació espúria de la mercaderia i l'espectacle, el famós no-esdeveniment de la pura representació. En resposta a aquesta obscenitat tenim, d'una banda, l'espectre del refus (tal com testimonien els situacionistes, John Zerzan i Bob Black entre d'altres): i per l'altra banda, l'emergència d'una cultura festiva, distanciada i fins i tot amagada dels pretesos mànagers de l'oci i l'entreteniment. La «lluita pel dret a la festa», de fet, no és una paròdia de les lluites radicals, sinó una nova manifestació d'aquelles lluites, molt apropiada en uns temps en què l'aparell de TV i els telèfons són presentats com a maneres d'«adreçar-se i entrar en contacte» amb els altres éssers humans, com a maneres de «estar allà!».

Pearl Andrews tenia raó: els sopars festius són ja «la llavor d'una nova societat que pren forma dins de la closca del vell» (preàmbul dels IWW [sindicat revolucionari dels EUA]). Les «trobades tribals» a l'estil dels seixanta, els conclaves als boscos dels eco-sabotejadors, l'idílic Beltane dels neo-pagans [antiga festa celta], les conferències anarquistes, els cercles de «fades gays»... Les festes de lloguer de Hàrlem dels anys vint, els club nocturns, els banquets, els pícnics llibertaris d'antuvi... hauríem d'adonar-nos que es tracta ja de «zones alliberades» d'alguna manera, o com a mínim són TAZ potencials. Ja sigui obert sols a uns pocs amics, com un sopar festiu, ja sigui obert a milers de celebrants, com un Be-In [grans happenings dels seixanta], sempre és «obert» car no està «dins de l'ordre»; pot estar planificat, però si no «succeeix» és un fracàs. L'element d'espontaneïtat és crucial.

L'essència de la festa: cara a cara, un grup d'humans posa en sinergia els seus esforços per a realitzar els desigs mutus, ja siguin d'un bon àpat i una bona estona, de ballar, de conversar... les arts de la vida; fins i tot de plaer eròtic, o de crear una obra d'art comuna, o atènyer un pur trànsit d'èxtasis... Curt i ras: una «unió d'egotistes», com diria Max Stirner, en la seva forma més simple; o fins i tot, en termes de Piotr Kropotkin, un impuls biològic bàsic de «suport mutu». (Hauríem d'esmentar aquí també l'«economia de l'excés» i la teoria de la cultura del potlatch [cerimònia intertribal per intercanviar obsequis i establir lligams ] interpretada per Georges Bataille).

3. A l'hora de donar forma a la realitat del TAZ és vital el concepte de nomadisme psíquic (o com diem nosaltres humorísticament, «cosmopolitisme desarrelat»). Aspectes d'aquest fenomen han estat discutits per Deleuze i Guattari a Tractat de Nomadologia: la màquina de guerra, per Lyotard a Driftworks [Treballs a la deriva, recull de textos traduïts a l'anglès], i tots els diversos autors de la revista Semiotext(e) dedicada a l'«Oasi». Utilitzem el terme «nomadisme psíquic» en lloc de «nomadisme urbà», «nomadologia», «treball a la deriva», etc. simplement per tal de concentrar tots aquests conceptes en un complex únic i flexible, de manera que es pugui prendre en consideració a la llum del TAZ que s'està gestant.

La «mort de Déu», d'alguna manera un descentrament del «Projecte Europeu» sencer, va obrir una visió del món post-ideològica i multicentrada que té la capacitat de moure's «sense arrelament» de la filosofia al mite tribal, de la ciència natural al taoisme: la capacitat de veure, per primera vegada, a través d'uns ulls similars als d'alguns insectes daurats, cada faceta oferint una visió d'un altre món totalment divers.

Però a aquesta visió s'hi va arribar a costa de viure a una època en la qual la velocitat i el «fetitxisme de la mercaderia» han creat una falsa unitat tirànica, la qual tendeix a difuminar tota la diversitat cultural i la individualitat, de manera que «un lloc és tan bo com qualsevol altre». Aquesta paradoxa genera els «itinerants», els viatgers psíquics enduts pel desig i la curiositat, vagabunds sense lleialtats superficials (de fet, deslleials al «Projecte Europeu», el qual ja ha perdut el seu encant i la seva vitalitat), no lligats a cap temps o lloc en especial, a la recerca de la diversitat i l'aventura... Aquesta descripció no abasta no només els artistes i intel·lectuals de clase X, sinó també els treballadors migrants, els refugiats, els sense llar, els turistes, els de la cultura de l'autocaravana i els Rainbow Villages; i també la gent que «viatja» via la Xarxa, però que potser mai no abandona l'habitació, o aquells que, com Thoureau, «han viatjat molt... dins de la ciutat de Concord [joc de paraules entre l'estat de concòrdia i l'avió Concorde]; finalment, inclou «tothom», a tots nosaltres, que vivim als nostres automòbils, les nostres vacances, les nostres teles, llibres, pel·lícules, telèfons, treballs canviants, canviants «estils de vida», religions, dietes, etc.

El nomadisme psíquic és una tàctica, el que Deleuze & Guattari metafòricament anomenen «la màquina de guerra», desplaça la metàfora de la forma passiva a la forma activa, i fins i tot a la forma «violenta». Les darreres raneres i sacsejades al llit de mort de «Déu» s'han perllongat durant tant de temps —sota la forma de capitalisme, feixisme i comunisme, per exemple— que encara hi ha molta «destrucció creativa» a dur a terme per part dels comandos post-bakunistes i post-nietzscheans o els apatxes (literalment «enemics») del vell Consens.

Aquests nòmades practiquen la ràtzia, són corsaris, són virus; desitgen i necessiten els TAZ, camps de fosques tendes sota les estrelles dels deserts, zones intersticials, ocults oasis fortificats al llarg de secretes rutes de caravanes, pedaços de jungla i malpaïsos «alliberats», mercats negres, basars subterranis. Aquests nòmades cartografien els seus recorreguts amb estranyes estrelles, les quals poden consistir en grapats de dades al ciberespai, o potser al·lucinacions. Col·loca un mapa de la terra; superposa-hi un mapa del canvi polític; al damunt, un mapa de la Xarxa, especialment de la contra-Xarxa amb el seu èmfasi en el flux d'informació i logística clandestines; i, finalment, per sobre de tot, el mapa 1:1 de la imaginació creativa, de l' estètica i dels valors. La graella resultant adquireix vida, animada per inesperats remolins i dolls d'energia, coagulacions de llum, túnels secrets, sorpreses. 

Traducció de Josep Maria Casasús