GIANNI SARNO: «COLIN WARD: UNA VISIÓ DE L'ANARQUIA O L'ANARQUIA COM A LLAVOR SOTA LA NEU»

Colin Ward: una visió de l'anarquia

o l'anarquia com a llavor sota la neu

Aquest escrit vol ser només una aproximació al pensament anarquista de Colin Ward. Per aquest motiu, no discorreré sobre la seva visió de l'urbanisme ni sobre les seves idees de desescolarització, sinó que intentaré explicar breument la posició que defensa d'una societat lliure, o per dir-ho amb les seves paraules: una societat més anarquista.

* * *

Qui va ser Colin Ward?

ANARQUISME (del grec an- i arkhē, contrari a l'autoritat) és el nom que es dona a un principi o teoria de la vida i la conducta que concep una societat sense govern, en què s'obté l'harmonia, no per submissió a la llei, ni per obediència a una autoritat, sinó per acords lliures establerts entre els diversos grups, territorials i professionals, lliurement constituïts per a la producció i el consum, i per a la satisfacció de la infinita varietat de necessitats i aspiracions d'un ésser civilitzat.

Piotr Kropotkin, «Anarquisme», definició per a Encyclopaedia Britannica (1905)

Colin Ward va néixer el 14 d'agost de 1924 prop de Londres i va morir el 2010. Era fill d'un mestre laborista i d'una estenògrafa. Va deixar l'escola als 15 anys i va començar a treballar en un estudi d'arquitectes. Allà va entrar en contacte amb el moviment Arts and Crafts, que comptava entre els seus fundadors amb William Morris.

El 1942 és allistat en l'exèrcit i enviat a Glasgow on entra en contacte amb les idees anarquistes. Comença llavors la seva col·laboració amb la revista anarquista War Commentary que entre els seus redactors comptava amb Richard Vernon, Maria-Louise Berneri, George Woodcock, Alex Comfort i Herbert Read.

En aquella època va visitar un anarquista escocès que estava en vaga de fam a la presó i, com que no tenia cap altra roba, hi va anar amb l'uniforme militar. Com a càstig per aquest acte va ser enviat a les illes Orcades. El 1947 va acabar el servei militar i va començar la seva col·laboració amb la revista anarquista Freedom, continuadora de War Commentary.

Va treballar com a arquitecte tècnic i urbanista, i durant una temporada va ser també professor a la London School.

El 1961 va fundar la revista Anarchy, que es va publicar fins al 1970, una revista moderna que va saber afrontar amb una mirada llibertària tots els temes que estaven d'actualitat. Va escriure més de 30 llibres i només dos sobre anarquisme en el sentit més estricte.

Va col·laborar amb nombrosos diaris i revistes de diferents països del món, no només anarquistes. Va escriure centenars d'articles, molt pragmàtics i caracteritzats per una escriptura poc ideologitzada. Sempre va tenir en compte exemples reals i concrets. «Va dedicar el seu esforç metodològic a buscar a la realitat exemples i testimonis que mostressin que les solucions llibertàries són millors i més eficaces que les autoritàries» (Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», p. 72).

Cal buscar i donar respostes llibertàries als problemes concrets que vivim i que viuen les persones, afirmava. Per difondre el mètode anarquista, pensava que era necessari basar-se en l'experiència de les xarxes de relacions informals, temporals, autogestionades, que de fet fan possible la comunitat humana (Colin Ward, La pratica della libertà). En resum, hem de transformar en realitat les potencialitats que ja existeixen en aquesta societat.

Igual com el pensador anarquista Piotr Kropotkin, creia en la necessitat d'identificar noves formes d'organització que substitueixin les funcions que l'Estat realitza mitjançant la burocràcia.

Alguns dels temes que més li van interessar van ser el de l'ocupació de terres i cases abandonades o utilitzades per a l'especulació, la lluita dels esquàters a l'Anglaterra dels anys 40 i 50, i el de l'habitatge sota control per part dels seus arrendataris. També va ser favorable a l'autoconstrucció popular i va proposar com a alternativa als habitatges de lloguer social, propietat de l'Estat, el sistema de cooperatives d'habitatge amb una gestió col·lectiva en lloc d'individual, perquè això garanteix una major responsabilitat per part dels residents.

Altres temes del seu interès van ser l'escola (en particular la desescolarització, amb una forta influència de Paul Goodman), el control obrer (sobretot d'unitats de treball), el sistema penal i l'ecologia. De fet, a partir dels anys 60 va començar a interessar-se i estudiar aquest últim tema influenciat per l'ecologia social de Murray Bookchin, i amb una mirada molt crítica cap a l'anomenada «ecologia profunda».

Per acabar aquesta primera part, vull assenyalar que Ward es va interessar sempre per les formes d'acció directa, aquí i ara, per les formes que «alliberen la gran xarxa de la cooperació entre els éssers humans» (David Goodway, Conversazioni con Colin Ward. Lo sguardo anarchico, p. 25).

El seu anarquisme o l'anarquia com una realitat que ja existeix

El marxisme glorifica «les masses» i dona suport a l'Estat. L'anarquisme vol tornar a l'individu i a la comunitat; això no és «pràctic», però és necessari (és a dir, revolucionari).

Dwight Macdonald, Politics Past (1957)

Jo rebo i dono, així és la vida humana. Cadascú dirigeix i al seu torn és dirigit. Per tant no hi ha cap autoritat fixa i constant, sinó un continu intercanvi d'autoritat i subordinació mútues, temporals i, sobretot, voluntàries.

Mikhaïl Bakunin, Deu i l'Estat (1882)

Podríem començar afirmant que per a ell l'anarquisme és una teoria de l'organització caracteritzada per un acte de lliure voluntat i una ètica llibertària, que es basa en l'autodeterminació individual i en la norma de reciprocitat: «fes el que voldries que et fessin» (Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», p. 72).

Per a Ward una societat anarquista, una societat que s'organitza sense autoritat, ja existeix des de sempre com una llavor sota la neu, enterrada sota el pes de l'Estat i de la burocràcia, del capitalisme i els seus malbarataments, del privilegi i les seves injustícies, del nacionalisme i la seva lleialtat suïcida, de les religions i les seves supersticions i els enfrontaments que provoquen.

Les relacions igualitàries, solidàries i lliures ja existeixen —afirmava Ward—, cal estimular-les i desenvolupar-les, per construir des d'ara societats diferents. S'han d'ampliar els espais d'autonomia fins que ocupin gran part de la vida social. S'han de construir moltes societats experimentals, i no una de sola. De la mateixa manera que Paul Goodman, creia que «una societat lliure no pot sorgir de la substitució del vell ordre per un "nou ordre", ha de ser l'extensió de l'esfera del lliure actuar, fins que hagi canviat la major part de la vida social» («¿Qué significado tendrá mañana el anarquismo?», p. 4). De fet, creia que les alternatives ja són presents en els intersticis de les estructures de poder (Colin Ward, La pratica della libertà).

En lloc d'un anarquisme apocalíptic orientat al «o tot o res», va començar a desenvolupar —a partir dels anys 40-50— el concepte d'un anarquisme pragmàtic, que donés vida a comunitats noves, «radicat en el present, que utilitzés el difícil material de la nostra vida quotidiana» (Stuart White, «L'anarchismo pragmatico de Colin Ward»).

És important remarcar que va començar a elaborar aquest pensament a partir dels anys 40. Avui en dia hi ha molts més col·lectius i moviments llibertaris i antiautoritaris que es mostren d'acord amb aquesta reflexió, però en els anys 40 gairebé tota l'esquerra revolucionària, influenciada pels bolxevics, encara optava per la presa del poder; i, per la seva part, la major part del moviment anarquista encara considerava l'esclat insurreccional com el moment adequat perquè comencés la revolució. Amb això no s'ha d'entendre que no hi hagi d'haver més insurreccions, sinó que aquestes són només una part del procés revolucionari, i que cal començar a construir les alternatives des de l'aquí i l'ara.

Sempre va ser escèptic amb la concepció insurreccionalista, considerava que el canvi social havia de néixer de canvis previs en el comportament personal i en les relacions quotidianes. La llibertat cal conquerir-la centímetre a centímetre; per començar a actuar com a éssers responsables, primer caldrà que ens arranquem les cadenes que ens autoimposem. Igual que el filòsof alemany Gustav Laundauer, Ward creia que «l'Estat no és una cosa que es pugui destruir amb una revolució; l'Estat és una condició, una certa relació entre éssers humans, una forma de comportament humà, que destruïm establint altres relacions, comportant-nos de manera diferent, amb l'un i amb l'altre» (Suart White, «L'anarchismo pragmatico de Colin Ward», p. 6).

Considerava que l'anarquisme —en totes les seves formes— és una afirmació de la dignitat i de la responsabilitat dels éssers humans. No és un programa de canvis polítics, sinó una acció d'autodeterminació social (Colin Ward, La pratica della libertà).

Altres elements característics del seu anarquisme són: l'acció directa individual, o sia, fer-se càrrec de la vida d'un mateix i del seu context, i el suport mutu que, com Kropotkin, considerava connatural en els éssers humans.

Altres punts en comú amb l'autor rus són:

· La descentralització política-econòmica amb la creació de consells de barris, federacions de consells, federacions de ciutats... i amb el desenvolupament, dins dels barris, d'horts urbans i tallers comunitaris... «Es podria dir que l'anarquisme és una descentralització extrema. Jo crec en una societat descentralitzada. El que desitjo és canviar una societat de massa per una massa de societat» (Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», p. 71).

· I la fusió entre la producció agrícola i la industrial, i així mateix superar la divisió entre el treball intel·lectual i el manual. A més, com era partidari de l'anarco-comunisme, creia que la propietat de la terra, dels recursos naturals i dels mitjans de producció havien d'estar sota el control mutu de comunitats federades.

Però a diferència de Kropotkin, mai va parlar d'una economia post-monetària. Podríem dir que el seu anarquisme és una aproximació heterodoxa a la societat proposada pel pensador rus. Ward determina el canvi anarquista en l'acció dels grups cooperatius i en la instauració d'un procés continu d'agregacions i secessions (Suart White, «L'anarchismo pragmatico de Colin Ward»).

Com tothom al moviment anarquista, va ser contrari a la participació estatal perquè entenia l'anarquia com una forma de mutualisme autogestionat. Per això sostenia la necessitat de crear uns serveis socials cooperatius i autogestionats i considerava que l'augment d'organitzacions de suport mutu entre els aturats, malalts i totes les categories de marginats i precaris, representaria la palanca més potent amb què transformar l'Estat assistencial en una societat que es dedica a l'assistència mútua, la palanca amb què assolir l'assistència comunitària en una comunitat responsable. (Colin Ward, La pratica della libertà). Respecte a les organitzacions llibertàries, pensava que haurien de ser voluntàries, funcionals, temporals i petites, de dimensions reduïdes.

La seva visió organitzativa era diferent de la mantinguda pels anarcosindicalistes. Creia que s'havia donat massa importància al desenvolupament de les grans indústries com a motor de canvi econòmic i que no s'havia jutjat amb equanimitat la importància dels petits i mitjans tallers en aquest àmbit.

Tampoc creia que els grans sindicats, que sovint reprodueixen el mateix esquema organitzatiu de les grans indústries, fossin les organitzacions adequades per crear comunitats cooperatives basades realment en la voluntat lliure dels seus membres, ja que no es caracteritzen per les quatre qualitats esmentades, que per a ell són imprescindibles perquè una organització no es converteixi en una eina buida i arrelada en un passat mític que ja no existeix. Per això parlava d'organitzacions temporals que, una vegada que les condicions contextuals canviïn o que s'hagin assolit els objectius, puguin desaparèixer o ser substituïdes per altres de noves, més ben adaptades a les noves circumstàncies. La característica de petitesa, que pot semblar un inconvenient, permet el control per part dels seus membres i mantenir unes relacions més informals i, sobretot, menys burocràtiques.

Seguint la petja d'altres pensadors anarquistes, pensava que en la història humana sempre han existit lluites entre les tendències llibertàries i les autoritàries, entre el federalisme i el centralisme, entre les lluites populars i l'imperialisme, i per això també creia que no hi haurà mai una lluita final en la guerra entre les solucions llibertària i autoritària, sinó que es mantindran una sèrie de batalles com les que fins ara s'han donat en la societat humana (Colin Ward, La pratica della libertà). Per aquest motiu era escèptic pel que fa a la possibilitat de constituir una societat anarquista, no perquè no sigui factible l'anarquia, sinó perquè en la societat sempre ha existit i existeix una barreja de diferents tendències, de vegades en contradicció entre elles. I nosaltres, els anarquistes, no podem imposar per la força la nostra visió, seria un contrasentit. Però si no és possible una societat totalment anarquista, segurament és possible una societat més anarquista» (Francesco Codello, «Il seme sotto la neve»). I no es tracta només d'assolir l'alliberament individual dels éssers humans, sinó que també cal canviar les estructures i les activitats socials; cal construir societats més lliures. Com el mateix Ward va dir: «[...] pot semblar poca cosa, però, sigui com sigui, és una etapa important del camí que cal recórrer».

* * *

M'agradaria acabar aquesta breu presentació de Colin Ward amb unes reflexions que el seu pensament m'ha suscitat. Considero que les seves propostes i el seu recorregut són els més encertats per construir societats més justes i lliures, i de fet una part del moviment i del pensament anarquistes es mouen en aquesta direcció. Però si l'Estat i el sistema capitalista han desenvolupat la capacitat d'assimilar, buidar de contingut i institucionalitzar les alternatives, com podem evitar-ho? Què podem fer perquè les comunitats més anarquistes que construïm no s'integrin en el sistema i perdin totalment el seu contingut? I, sobretot, fins quan ens permetrà l'Estat ampliar els nostres espais d'autonomia i autogestió abans d'intervenir amb els seus mitjans, la violència i la repressió?

Gianni Sarno

Traducció del castellà de Jordi F. Fernández

Correcció lingüística d'Isabel Baubí

Bibliografia

Colin Ward, La pratica della libertà, Elèuthera, Milà, 1996.

Colin Ward, Il bambino e la città. Crescere in un ambiente urbano, L'Ancora del Mediterraneo, Nàpols, 2000.

Colin Ward, L'anarchia. Un approccio essenziale, Elèuthera, Milà, 2008

Colin Ward, «Rivoluzioni silenziose», A Rivista Anarchica, n. 333, març de 2008.

Colin Ward, ¿Qué significado tendrá mañana el anarquismo?, https://es.theanarchistlibrary.org/special/index / La Biblioteca Anarquista Anti-Copyright, 2013 [«What Will Anarchism Mean Tomorrow? A difficult question to answer», Freedom, 1993].

Colin Ward, «Il ruolo dello Stato», A Rivista Anarchica, n. 385, desembre de 2013 - gener de 2014.

Colin Ward, «Di chi è la terra?», A Rivista Anarchica, n. 389, maig 2014.

Colin Ward, Anarquismo como teoría de organización, https://es.theanarchistlibrary.org / La Biblioteca Anarquista Anti-Copyright, 2015 [«Anarchism as a Theory of Organization», a Diversos Autors, Patterns of Anarchy, Nova York, 1966].

Colin Ward, Ciudades ideales, Etcétera, Barcelona, 2016.

Colin Ward, «La libertad de circular», https://anarquismoenpdf.tumblr.com/ juny de 2016 [Diversos Autors, Contra el automóvil. Sobre la libertad de circular, Virus, Barcelona, 1996].

Giorgio Ciarallo, «Anarchia come organizzazione: ricordando Colin Ward», Bollettino

Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli, n. 35, juliol de 2010.

Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», Libertaria, n. 1-2, 2010.

David Goodway, Conversazioni con Colin Ward. Lo sguardo anarchico, Eléuthera, Milà, 2003.

Piotr Kropotkin, Campi, fabbriche, officine , Elèuthera, Milà, 2015 [primera edició italiana el 1975, a cura de Colin Ward].

Stuart White, «L'anarchismo pragmatico di Colin Ward», Suplement del Bollettino Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli, n. 30, desembre de 2007.

Stuart White, «Colin Ward, 1924-2010. The increment anarchist», Radical Philosophy, n. 161, maig-juny de 2010.

JORDI MARTÍ FONT: «COLIN WARD: L'ANARQUIA JA ÉS AQUÍ, NOMÉS CAL FER-LA CRÉIXER...

Colin Ward: l'anarquia ja és aquí, només cal fer-la créixer...

Colin Ward va ser un dels més destacats anarquistes britànics de la segona meitat del segle XX. Va viure del 14 d'agost de 1924 a l'11 de febrer de 2010, i per tant la seva vida plena es va desenvolupar després de la Segona Guerra Mundial i en un context que inclogué l'arribada del neoliberalisme tatcherià. Tot i ser considerat un dels anarquistes més influents de la Gran Bretanya, als Països Catalans és un autor molt desconegut i la part més ortodoxa del moviment llibertari no acceptà les seves propostes teòriques i l'acusà repetidament d'antianarquista. La seva obra inclou prop de trenta llibres, entre els quals destaca The Child in the City (1978), una obra molt influent en col·lectius de mestres i sectors socials amb preocupacions per l'urbanisme social i la planificació urbana tant de Liverpool com d'Amèrica Llatina. En català no hi ha cap obra seva traduïda i en castellà disposem del text «La libertad de circular después de la era del motor», inclòs en el llibre col·lectiu Contra el automóvil, de Virus Editorial, i Anarquía en acción. La práctica de la libertad, la darrera edició del qual va ser publicada per Enclave de Libros. La seva vinculació amb les idees llibertàries parteix de la seva participació en la Segona Guerra Mundial com a membre de l'Exèrcit britànic. Segons ell mateix, van ser determinants les seves lectures d'Emma Goldman i Alexander Berkman, i les d'Arthur Koestler i George Orwell. La seva tasca en el moviment anarquista va desenvolupar-se en diverses vessants, però les que li aportaren més visibilització va ser la seva tasca editorial i la seva feina com a urbanista i pedagog, que en moltes ocasions va barrejar. Ward va ser editor del periòdic Freedom de 1947 a 1960 i fundador i editor de la revista mensual Anarchy de 1961 a 1970. Alhora, com a arquitecte, va treballar entre els anys 1952 i 1961.

Colin Ward ha estat considerat un anarquista pragmàtic i la seva amplíssima producció teòrica és, segons ell mateix, només «una nota a peu de pàgina» a El suport mutu, de Kropotkin. La seva és una defensa de l'«anarquia nostra de cada dia», d'allò que d'anarquista ja té la societat en què vivim, fugint d'idealitzacions impossibles de realitzar o sempre tan llunyanes que l'únic que aporten és decepció a qui s'hi apropa. Segons ell, l'anarquisme és una teoria sobre l'organització de la societat que tenim, ja que «un objectiu que sigui infinitament distant no és un objectiu sinó un engany».

Algunes de les idees de Ward

Segons Colin Ward, «L'Estat no és quelcom que pugui ser destruït per una revolució, sinó una condició, una certa relació entre els éssers humans, una forma del comportament humà; el destruïm contractant noves relacions, comportant-nos de forma diferent». Per tant, cal llegir i aprendre de la societat que ja tenim per construir-ne una altra, perquè “les alternatives es troben en el subsòl de la dominació sociopolítica i totes les persones el tenen a l'abast de la mà».

Ward defineix l'anarquia com l'absència de govern i autoritat, però mai d'organització, i pensa que són els governats qui mantenen els governs com a conseqüència de creure en el principi d'autoritat, en la jerarquia i en el poder, alhora que obliden que la tendència natural i espontània dels éssers humans és l'associació per tal d'aconseguir el benefici mutu dels associats, sense cap intervenció del govern. L'ordre espontani és una de les idees força de les seves teories. Es tracta, però, d'un ordre espontani explicat a partir d'exemples reals i històrics, com són el començament de la Revolució francesa o la Comuna de París de 1871, però també, per exemple, el Pioneer Health Centre de Peckham, al sud de Londres, a mitjan segle XX. Es tracta d'una experiència organitzada per diversos biòlegs i metges que enlloc d'estudiar la malaltia van decidir estudiar la naturalesa de la salut i el comportament sa. Per a això, van crear un club social amb membres de famílies que compartien diverses comoditats a canvi d'exàmens mèdics periòdics. No hi havia regles, lleis ni dirigents i, tot i que en un primer moment el caos va ser absolut, amb infants que feien la vida impossible a la resta de persones com a conseqüència de la falta total de regles, en vuit mesos tot va canviar i els infants van trobar un altre ordre construït a partir del pacte i de l'acord, no de l'autoritat, van desaparèixer les corredisses constants i els crits, i aquests van ser substituïts per l'harmonia i el respecte. Aquesta defensa de l'ordre espontani és fa davant els mals de la jerarquització, que Ward ataca davant del que anomena «lideratges naturals» que tota comunitat desenvolupa sense necessitats de perpetuïtat ni d'estructures que defensin la impossibilitat de canvi quan un líder arriba a exercir com a tal.

Seguint les teories de Proudhon, Ward també posa el federalisme en el centre de l'organització social humana. La descentralització és part constituent de l'anarquisme i Ward la situa en l'àmbit de qualsevol estructura social, ja que segons ell, «la societat no necessita necessàriament una organització que funcioni com a corretja de transmissió, sinó milers o milions de persones que reuneixin grups que mantinguin contactes informals entre ells [...]. L'activitat local i allò immediat constitueixen el ressort primari per a qualsevol organització social, d'aquí es vincularien en una trama sense centre i sense òrgan executiu, donant lloc a noves cèl·lules a mesura que creixen les originals».

Jordi Martí Font 

COLIN WARD: «LA CASA ANARQUISTA»

LA CASA ANARQUISTA

Antes de abordar el tema de la casa anarquista, deberíamos librarnos de la falsa idea de una estética anarquista enfrentada a la estética burguesa. Tras más de un siglo de dar por hecho que la tarea del artista revolucionario era épater le bourgeois, no está de más admitir que, pese a tan buena idea, la burguesía constituye la única clientela del arte revolucionario, cuando no lo es el propio Estado.

Suponga que es albañil, que vive en un pisito del extrarradio y que le contratan para una de esas arquitecturas fantásticas de algunos edificios modernos, como los apartamentos diseñados por Moshe Dashe para la Expo de Montreal, con el suelo que reposa sobre contenedores, fingiendo un azar cabalmente calculado, o las casas inclinadas de Píet Blon en Oude Haven (Vieux Port) de Rotterdam, terriblemente parecidas a la casa encantada de las ferias. Difícilmente llegará a pensar que construye una casa anarquista: ni hace felices a los obreros ni ofrece a sus futuros inquilinos algo más allá de la jocosa ruptura con los viejos presupuestos estéticos. La casa anarquista tiene menos que ver con su concepción artística que con el control sobre ella.

Según yo lo veo, aun sin ser anarquista, el control de la vivienda por sus usuarios debería pensarse como un principio fundamental en cualquier tipo de sociedad. «Cuando los habitantes controlan las grandes decisiones y son libres de proponer sus ideas acerca del diseño, la construcción y la gestión de su vivienda, tanto más el entorno resultante estimula el bienestar individual y social, Y al contrario, si la gente no tiene ningún control ni ninguna responsabilidad en las decisiones claves del proceso constructor, el entorno acaba convertido en un obstáculo para la realización personal y en un lastre para la economía».[1]

¿Y no es éste el caso de la mayoría de los inmensos y costosos proyectos emprendidos por las autoridades tanto de Estados Unidos como de Europa occidental? La solución a los problemas engendrados por las grandes barriadas pasa por potenciar los siste­mas de control de los residentes a través de cooperativas. En los grandes barrios periféricos de las ciudades europeas y americanas, herederos de un socialismo burocrático y gestionador, algunas veces es tal el abandono y el deterioro al que se llega que el control de los inquilinos se adopta como última medida. A Lucien Kroll, arquitecto belga, lo llaman con frecuencia para resolver los problemas de rehabilitación de estos barrios descuidados por el Municipio. Los resultados de su intervención son descritos como arquitectura anarquista. Kroll, en cambio, prefiere hablar de arquitectura controlada por sus usuarios. Es más, afirma que su única tarea consiste en ofrecer un presupuesto concreto a fin de que los afectados decidan los gastos prioritarios. Una de las prioridades generales es reducir la al­tura de los edificios y construir más a nivel del suelo, aprovechando el espacio entre los inmuebles. Otra, moderar la circulación. ¿Es ra­zonable usar el hormigón sobrante para levantar túmulos de matorrales y árboles en las plazoletas que alejen a los vehículos de allí? ¿Y por qué no convertir los jardines municipales en áreas de juego y huertos? ¿Por qué no construir una fila de talleres y kioskos a lo largo de la calle? El resultado no es el de una arquitectura anarquista, pero sí el de una arquitectura postautoritaria.

Aunque Gran Bretaña se considere como el país de origen del movimiento cooperativo, las cooperativas de viviendas son más recientes en otros países. No obstante, su composición es muy interesante. Algunas cooperativas surgieron al oficializarse la ocupación de inmuebles vacíos por okupas, y otras, como residencias provisionales en edificios destinados a su demolición. Mientras que los vecinos tenían el control de estos edificios, se retrasaba su final previsto, simplemente porque los ocupantes tenían motivos para mejorarlos. Por otra parte, en Liverpool y Londres se edificó con arquitectos a las órdenes de gentes humildes, que por primera vez contaban con los servicios de un experto.[2]

Sin embargo, los mejores ejemplos provienen de las zonas donde los lugareños pobres levantaban sus propias casas, agrandándolas y mejorándolas con los años, conforme las familias cambiaban y se volvían más ricas. Casi todas las casas campesinas tradicionales europeas son prueba de ello. En el siglo XX esta manera simple natural de construir se ve dificultada por toda una serie de razones espurias como el acceso a la tierra, el elevado precio de los materiales de construcción y el fárrago de leyes y reglamentos, incom­prensibles sin la ayuda de un experto.

El arquitecto Walter Segal, partícipe de la comunidad anarquista de Tessin (Suiza), superó estos obstáculos con un método de construcción en cuadros de armadura de madera ligera y elementos estándares: sin hormigón, ni ladrillos y enyesado; todo muy fácil, así pues, para el constructor aficionado. Segal deseaba producir estos habitáculos asequibles a la gente en busca de alojamiento, y un municipio londinense le ofreció la posibilidad de hacerlo, aunque no en un buen terreno, para satisfacción de los residentes, que describieron la experiencia como un acontecimiento, bajo su con­trol, que les cambió la vida.

Segal lo recuerda así: «La colaboración estaba asegurada solidaria y voluntariamente, sin coacciones. Esto significa que a la buena voluntad de la gente se le puede dar curso. Cuanto menos se intente controlar a la gente, más elementos de buena voluntad se libran. Esto es evidente. Los niños jugaban alrededor nuestro. Y los viejos ayudaban si querían. Se evitó cualquier fricción. Cada familia construía a su ritmo y según su capacidad. Había más gente joven, pero no faltaban los viejos. Estaba previsto que yo no me metiera en sus problemas internos, así que les dejaba tomar sus propias decisiones y nunca hubo un solo problema». Con agrado nos habla de las «innumerables pequeñas variaciones, innovaciones y reparos» que los constructores anónimos le hacían y la conclusión a la que llegó: «Está visto que entre los habitantes de este país hay grandes talentos». Tras su muerte en 1985, la Walter Segal Self Build Trust se ha expandido con éxito entre los grupos desfavorecidos de los años 90, políticamente trágicos. Pero hace falta más tiempo para solventar los obstáculos legales de financiación, autorización, diseño y construcción a los que se siguen enfrentando quienes tratan de construir y ocupar sus propias casas.

Hasta aquí la casa anarquista según las experiencias de la gente de la calle, pero en orden a la multiplicidad de sentidos de la anarquía, conviene tratar otros aspectos de la misma. Kropotkin dedica un capítulo de La conquista del pan al problema del alojamiento, en esencia, un verdadero manual sobre lo que debería hacerse en una sociedad revolucionaria: repartir las viviendas existentes conforme las necesidades de cada cual. Mas no todo el mundo vive una situación revolucionaria, así que, para atender los problemas de vivien­da en la sociedad particular de cada cual, no está de más acudir a Proudhon, y recordar la proclama que popularizó: «¿Qué es la propiedad? La propiedad», contestó, «es el robo».

Yo me alegré mucho un día de septiembre de 1969, viendo a los squatters de la antigua residencia real del 144 de Picadilly, que colgaban una enorme pancarta con esta sentencia de Proudhon. Pero, ¡qué ironía!, también fue Proudhon el autor de la fórmula «La propiedad es la libertad».

(Debiera sobrar comentar que Proudhon apunta, una vez, contra el terrateniente absentista, definido por Woodcock como el hombre que usa la propiedad para explotar el trabajo ajeno; una propiedad caracterizada por el interés y la renta, por la imposición de los no productores sobre los productores. Y la otra vez, cuando habla de la propiedad que da la libertad, se refiere a los campesinos. Proudhon considera la posesión o el control de la tierra y los medios por los campesinos como «piedra de toque de la libertad, y su principal crítica a la igualdad de los comunistas era que persiguieran aboliría».)

La historia de la Unión Soviética y sus regímenes satélites evidencia el contraste de las opiniones de Kropotkin y Proudhon. En estos países se lleva a cabo un reparto de vivienda acorde a las necesidades, pero, claro, las necesidades de los jerarcas del partido son más necesarias que las del resto de los ciudadanos. La colectivización forzosa de la agricultura (Stalin) acabó con la cultura campesina y provocó el hambre y la muerte de millones de seres. Al mismo tiempo, la política de alojamiento en las ciudades estuvo definida por el encaprichamiento de los urbanistas por los bloques y las torres, igual que en el Oeste.

De una manera lenta y subversiva, las actitudes populares proudhonianas empezaron a cobrar cuerpo. Como ya lo predijera Proudhon, las huertas privadas de los campesinos abastecieron Rusia, medio bien, los años antes de la Perestroíka: «En 1963, la tierra de los particulares suponía alrededor de 44.000 km², o sea, el 4% de toda la tierra cultivable de las fincas colectivas. Por raro que parezca, esta tierra privada producía alrededor de la mitad de las legumbres de la URSS, tenía el 40% de las vacas y el 30% de los cerdos del país».

Los dirigentes marxistas poseían datchas mientras que en Checoslovaquia, Hungría, Rumania, Yugoslavia, los ciudadanos hacían su vida en lo que se han llamado las «instalaciones salvajes » del extrarradio. En 1979 un geógrafo explicaba que «la existencia de tierras pertenecientes a los campesinos en los alrededores de las ciudades ofrece las oportunidades para una evolución progresiva de las instalaciones salvajes repentinas, como las acampadas nocturnas en Nowy Dwór y alrededor de Varsovia o de Kozarski Bok y Trnje en las cercanías de Zagreb. Estas comunidades no ven estimulado su desarrollo por las autoridades, pero se toleran y se las dota de servicios públicos y sociales en cuanto descargan la presión sobre las viviendas y los presupuestos municipales». Mientras todavía se pensaba que los regímenes comunistas tenían futuro, habría sido bueno recordar a los revolucionarios de toda clase la importante distinción entre la propiedad/explotación y la propiedad/posesión hecha por Proudhon.

El comunismo, amparado en el terror, auspició la inevitable reacción individualista, lastrando cualquier aspiración socialista. Pero nos queda un discurso libertario, más sosegado, concerniente a la vida en comunidad. Muchos anarquistas se cuestionan la familia nuclear y la vivienda unifamiliar, aceptada como refuerzo de aquella. Describen la casa individual como una prisión y siguen en la búsqueda de una unidad social más amplia. Así lo denunció Kropotkin: «En la actualidad vivimos demasiado aislados. El individualismo propietario —esa muralla del individuo contra el Estado— nos ha conducido a un individualismo egoísta en todas nuestras mutuas relaciones. Apenas nos conocemos; no nos encon­tramos sino ocasionalmente; nuestros contactos son excesivamente raros. Pero hemos visto en la historia, y seguimos viéndolo, ejemplos de una vida en común más íntimamente ligada. La familia compuesta, en China, y las comunidades agrarias son ejemplos en apoyo de lo dicho. Allí, los hombres se conocen unos a otros. Por la fuerza de las cosas, se ven obligados a ayudarse mutuamente en los órdenes moral y material. La vieja familia, basada en la comunidad de origen, desaparece. En esta familia, los hombres se verán obligados a conocerse, y ayudarse, a apoyarse en toda ocasión [...]».[3]

La vida de las comunas inspiradas en Kropotkin y Tolstoi ha sido intensamente estudiada, y ello echa un poco de luz sobre la naturaleza de la casa anarquista. Una de estas tentativas, la Libre Colonie de Cloudsden Hill, establecida en 1895 cerca de New-castle-upon-Tyne, con una superficie de ocho hectáreas, incluso suscita el atinado comentario de Kropotkin, cuando sus fundadores le escribieron pidiéndole consejo. Kropotkin les respondió que, sobre todo, evitaran aislarse de las otras comunidades del entorno, insistiéndoles en que «se libraran del estilo de vida cuartelero y op­taran por el esfuerzo combinado de las familias independientes», para terminar con un juicio muy certero sobre la situación de la mujer. Es importante, les escribe, «hacer lo posible por reducir el trabajo doméstico al mínimo. En la mayoría de las comunidades este punto se olvida con frecuencia. Las madres y las hijas perduran su papel de la vieja sociedad, ser las esclavas de la comunidad. Es esencial para el desarrollo comunitario tomar las medidas oportunas a fin de reducir cuantiosamente la increíble suma de labores que las mujeres hacen inútilmente en educar a los niños y efectuar las tareas domésticas más que procurarse invernaderos o maqui­naria agrícola. Pero a pesar de que las comunidades sueñan con te­ner las mejores máquinas, raramente prestan atención al desperdicio de fuerzas de la esclava de la casa, la mujer».

A mi parecer, ésta es una propuesta muy pertinente en toda suerte de definición de la casa anarquista. Contrariamente a muchas de las arquitecturas modernas, las casas clásicas están mejor adaptadas a la variedad de utilidades en cuanto no dependen de la cantidad de servicios técnicos que tenemos hoy (agua, gas, electricidad, sistemas de calefacción y telefónicos). Lo dice Le Corbusier: «Dichoso Ledoux: ningún tubo». Pero estas comodidades nuestras se las aseguraban los antiguos por medios humanos: esclavos, sirvientes, camareras, lavanderas, mozos, etc. Basta con ver La boda de Fígaro para comprender de qué modo los criados formaban parte de la arquitectura.

A pesar de la reducción del personal doméstico, los arquitectos continúan dándole prioridad a los salones y despachos, concentrando el área de servicios en espacios cada vez más exiguos. Este hecho lo pone en evidencia Stewart Brand en un texto que bien puede considerarse un manual de la casa anarquista. Brand abraza la filosofía de una arquitectura «duradera, con estructuras ágiles y poco gasto energético», reclamando que los edificios en construc­ción se capaciten para adaptarse a las necesidades de sus moradores. Unos años antes, el arquitecto anarquista Giancarlo de Cario declaraba que los vecinos deben «tomar» los edificios y apropiárselos, y la expresión que utiliza Brand para definir ese género de anarquía es la de «caos saludable», apuntando cómo esta actitud cambia nuestra manera de ver la casa: «Una manera de institucionalizar un caos saludable es dar el poder de diseño a los vecinos del edificio durante el período que lo ocupen. Notamos la diferencia entre una cocina diseñada para que la use una cocinera, oscura y angosta, y la cocina del ama de casa, luminosa, espaciosa y dotada de todo lo necesario. Un edificio enseña más que toda su planificación previa. En la jerarquización de la construcción esto sugiere una gestión de abajo arriba en lugar de arriba abajo. ¿Cómo será un edificio concebido para ser cuidado fácilmente por sus moradores? Una vez que la gente tenga lo suficiente para llevar el mantenimiento y las reparaciones de sus casas, se organizarán de un modo natural, pues ellos son quienes conocen su entorno y sa­ben cómo mejorarlo».[4]

Se puede pensar con razón que si en los actuales países ricos las casas anarquistas han estado marginadas en beneficio de la econo­mía inmobiliaria, en el siglo XXI adquirirán una gran importancia, por muchas razones.

La primera es el grave descalabro económico de la política ofi­cial inmobiliaria en los países occidentales, pensada en torno al núcleo familiar aunque casi en ninguna parte ya se sostenga esta norma estática y el desarrollo de las casas y familias alternativas sea inevitable. La segunda, la lección que los países pobres y las pobla­ciones indigentes dan a los ricos. Cuando los indigentes logran acceder a la tierra, y disponen de los materiales, hacen alojamientos administrados por ellos mismos y adaptados a las necesidades y las circunstancias del momento. La tercera razón es el concurso del feminismo en el diseño de la casa. Como ya lo indicara Kropotkin, la mujer, mitad de la población, siempre ha estado excluida de las decisiones en materia de alojamiento. Mas, como Dolores Haydeen señala, hay una vía alternativa, escondida, de la historia.

Mi conclusión tiene en cuenta las consideraciones de viabilidad ecológica dictadas por los Verdes. Hoy día, una vivienda particular exige una gran inversión en servicios, un dispendio energético y equipos desechables. Una utilización racional de la energía, en cambio, reclama una economía de energía duradera y un reparto de los equipamientos. El criterio técnico de una casa anarquista prevé que ésta sea duradera, con estructuras ágiles y de poco gasto energético. Y la exigencia política radica en la necesidad de su con­trol por parte de los usuarios.

Colin Ward

Traducción del francés de M. H. de Ossorno

Texto incluido en las Actas del Congreso Internacional de Grenoble, Universidad de Grenoble, marzo de 1986, con el título de «La culture libertaire». Traducción publicada en Archipiélago, n. 34-35, Barcelona, invierno 1998.

De Colin Ward se puede leer en castellano Esa anarquía nuestra de cada día, trad. Inés López, Tusquets, Barcelona, 1982 [reeditado con el título Anarquía en acción: la práctica de la libertad, Enclave de libros, Madrid, 2013], y Contra el automóvil. Sobre la libertad de circular, Virus, Barcelona, 1996 [junto a textos de Agustín García Calvo y Antonio Estevan].

---

[1] John Turner en John F. C., Turner y Robert Fichter (eds.), Freedom to Build: Dweller Control of the Housing Process, Macmillan, Nueva York, 1972.

[2] Colin Ward, Welcome, Thinner City, Bedford Square Press, Londres, 1989.

[3] P. Kropotkin, Las prisiones, Pequeña Biblioteca Calamus Scriptorius, Barcelona, 1977.

[4] Stewart Brand, How Learn, Penguin/Viking, Nueva York y Londres, 1994.