HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: TOT ESPERANT LA REVOLUCIÓ»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [II]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...». 

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner).

Tot esperant la Revolució

Com és que «el món girat cap per avall» sempre s'ho manega per a tornar-se a posar Dret? Per què a la revolució li segueix sempre la reacció, com estacions a l'Infern?

«Sublevació», o el terme provinent del llatí «insurrecció», són paraules utilitzades pels historiadors per a designar les revolucions fallides; moviments que no van acomplir la curvatura esperada, la trajectòria aprovada per consens: revolució, reacció, traïció, la fundació de un Estat més fort i fins i tot més opressiu— la roda que gira, el retorn de la història una i altra vegada en la seva més elevada forma: puntada de peu a la boca, en plena cara de la humanitat, pels temps dels temps.

En evitar seguir aquesta curvatura, l'alçament suggereix la possibilitat d'un moviment fora i més enllà de l'espiral hegeliana del «progrés», la qual, secretament, no és res més que un cercle viciós. Surgo: aixecar. Insurgo: aixecar-se, alçar-se un mateix. Un impuls desencadenant. Acomiadar-se de la mesquina paròdia de la roda kàrmica, de la futilitat històrica de la revolució. L'eslògan «Revolució!» ha passat de ser un toc d'alerta (tocsin) a una tocada de nassos tòxica (toxin), un parany pseudo-gnòstic, fatal i maligne, un malson del qual per molt que lluitem mai no ens escapem d'aquest diabòlic Eó, d'aquest íncube que és l'Estat, un Estat darrere l'altre, cada nou «Cel» governat per un àngel més i més maligne.

Si la Història ÉS el «Temps», com es reivindica de si mateixa, aleshores l'alçament és un instant que salta amunt i fora del Temps, viola les «lleis» de la Història. Si l'Estat ÉS la Història, com es reivindica de si mateix, aleshores la insurrecció és l'instant prohibit, una negació imperdonable de la dialèctica, una mena de grimpada pel pal de la tenda per tal d'escapolir-se'n pel forat superior, com la maniobra duta a terme pel xaman a partir d'un «angle impossible» de l'univers.

La Història diu que la Revolució ateny la «permanència» o com a mínim una duració, mentre que l'alçament és «temporal». En aquest sentit un alçament és com una «experiència cim», en tant que oposada a la normalitat de l'experiència i consciència «ordinàries». Com els festivals, els alçaments no poden donar-se cada dia; altrament ja no serien «extraordinaris». Però aquests instants d'intensitat donen forma i sentit a tota una vida sencera. El xaman retorna —no pots estar-t'hi per sempre, damunt el sostre de la tenda—, però les coses han canviat, han succeït desplaçaments i integracions: s'ha generat una diferència.

Argumentareu que aquest és el consol de la desesperació. Què hi ha, del somni anarquista, de l'estat sense Estat, de la Comuna, de la zona autònoma durable, de la societat lliure, de la cultura lliure? Hauríem d'abandonar aquesta esperança, a canvi d'alguna mena d'acte gratuït existencialista? La qüestió no és canviar la consciència sinó canviar el món.

Tot això ho accepto com a crítiques honestes. M'agradaria, tanmateix, fer dues rèpliques: en primer lloc, la revolució encara no se n'ha sortit en aconseguir realitzar aquest somni. La visió sorgeix viva en el moment de l'alçament, però tan aviat com «la Revolució» triomfa, i retorna l'Estat, el somni i l'ideal ja han estat traïts. No dono per perdudes ni l'esperança ni les expectatives de canvi, però desconfio del mot «Revolució». En segon lloc, fins i tot si substituíssim l'enfocament revolucionari pel concepte d'una insurrecció que floriria espontàniament i expansivament en una cultura anarquista, la nostra pròpia situació històrica no és propícia per a una iniciativa tan vasta. Absolutament res més que un martiri fútil podria resultar possiblement avui en dia d'una trompada frontal, cara a cara, amb un Estat terminal, l'Estat megacorporació informacional, l'imperi de l'Espectacle i de la Simulació. Totes les seves pistoles ens estan apuntant, mentre que el nostre migrat arsenal no troba a on apuntar que no sigui a una histèresis, una vacuïtat rígida, un fantasma que sufoca cada espurna en un ectoplasma d'informació, una societat de capitulació governada per la imatge de la Bòfia i l'Ull absorbent de la pantalla de TV.

Curt i ras: no estem promovent el TAZ com si fos un fi exclusiu en si mateix, ni que el TAZ hagi de substituir totes les altres formes d'organització, les altres tàctiques i les altres metes. El recomanem perquè pot proveir-nos d'aquella mena d'intensificació que associem a l'alçament, sense que necessàriament hagi de conduir a la violència i al martiri. El TAZ és com un alçament que no s'enganxa amb l'Estat, no s'hi enfronta directament; una operació de guerrilla que allibera una àrea (de terra, de temps, d'imaginació) i que aleshores s'auto-dissol, per tal de re-formular-se a algun altre lloc o temps, abans que l'Estat no l'esclafi. Des del moment que l'Estat primàriament està preocupat més per la Simulació que per la substància, el TAZ pot «ocupar» aquelles àrees clandestinament, i dur a terme en elles els seus propòsits festius per un cert període de temps, en calma relativa. Potser certs petits TAZ han durat tota una vida, des del moment que van passar desapercebuts —com ara els enclavaments rurals hillbillies [aïllats respecte de la cultura dominant]—, des del moment que mai no van entrecreuar-se amb l'Espectacle, mai no van mostrar-se fora d'aquesta vida real que és invisible per als agents de la Simulació.

Babilònia pren les seves abstraccions per realitats: és precisament dins d'aquest marge d'error que el TAZ pot sorgir. Aconseguir que s'iniciï un TAZ pot implicar tàctiques de violència i defensa, però la seva major força rau en la invisibilitat: l'Estat no el pot reconèixer perquè la Història no en té cap definició. Tan aviat com el TAZ és anomenat (representat, mediat), s'ha d'esvair, s'esvairà, deixant endarrere sols una closca buida, per tal de ressorgir de nou a algun altre lloc, novament invisible perquè és indefinible en termes de l'Espectacle. El TAZ és, doncs, una tàctica perfecta a una època en què l'Estat és omnipresent i totpoderós, alhora que crivellat d'esquerdes i llocs vacants. I des del moment que el TAZ és un microcosmos d'aquest «somni anarquista» d'una cultura lliure, no puc empescar-me millor tàctica que aquesta per tal de treballar a favor d'aquesta meta, alhora que experimentem ja ara i aquí alguns dels seus beneficis.

En suma, el realisme exigeix no sols que deixem d'estar esperant «la Revolució», sinó també que deixem de desitjar-la. «Alçament», sí; tan sovint com sigui possible i fins i tot al risc de la violència. Els espasmes de l'Estat Simulat seran «espectaculars», però a la majoria dels casos la millor i més radical tàctica serà rebutjar enganxar-se a la violència espectacular, retirar-se de l'àrea de simulació, desaparèixer.

El TAZ és un campament de guerrilla d'ontologistes: colpeja i fuig. Mantén en constant moviment tota la tribu, encara que es tracti només de data a la Xarxa. El TAZ ha de ser capaç de defensar-se; però tant el «cop» com la «defensa» haurien d'evadir, sempre que sigui possible, la violència de l'Estat, la qual ja no és una violència amb significat. El cop es dóna a les estructures de control, essencialment a les idees; la defensa és la «invisibilitat», una art marcial, i la «invulnerabilitat»: una art «oculta» entre les arts marcials. La «màquina nòmada de guerra» conquereix sense ésser notada, i es desplaça abans que hom pugui ajustar el mapa. Pel que fa al futur, només el que és autònom pot planejar l'autonomia, organitzar-la, crear-la. És un impuls desencadenant. El primer pas és d'alguna manera similar al satori [il·luminació espiritual pròpia del budisme zen]: prendre consciència que el TAZ comença amb un acte simple de presa de consciència i realització.

Traducció de Josep Maria Casasús