 |
| Ermengol Gasiot (al centre) davant l'Ajuntament de Terrassa l'any 2009 |
Com ja és tradició, hem arribat
al primer de maig amb un imparable augment de l’atur i la pobresa a Catalunya,
on ja són 95.100 les llars que no reben cap tipus d’ingrés. En aquest context,
augmenta el nombre de vagues i la conflictivitat laboral mentre disminueix la
filiació als sindicats majoritaris. Els Governs de CiU i el PP aprofiten per
marejar una població esgotada davant les retallades assenyalant una suposada
recuperació econòmica, i augmenta proporcionalment la repressió als moviments
socials i les nombroses precàries. D’aquestes i altres qüestions ha conversat
La Directa amb Ermengol
Gassiot, professor “retallable” —tal com es defineix— d’Arqueologia a la
UAB i nou Secretari General de la CGT de Catalunya.
Existeixen escletxes per que calin discursos
sobre una suposada recuperació econòmica en un context de continua destrucció
de llocs de treball?
Si els Governs han impulsat aquest aparell
propagandístic que porten des dels famosos brots verd per convèncer la gent de
que les mesures de reforma laboral i ajust salvatge han tingut conseqüències
positives, això vol dir que esperen que aquest discurs tingui un cert ressò,
encara que sigui en el sentit de frenar una resposta contundent. Les dades de
l’Enquesta de Població Activa ja fa temps que es venen repetint: una suposada
reducció de l’atur però en un context també de reducció de l’afiliació a la Seguretat
Social. I això és perquè hi ha gent que surt del sistema, perquè ni treballa ni
rep l’atur, o simplement perquè se’n va a l’estranger. I aquesta campanya de
disfressar la realitat pot tenir un cert ressò, sobre tot si compten amb la
complicitat d’uns sindicats que han pactat amb els Governs de CiU i PP per
continuar amb la pau social.
Les darreres dades reflecteixen un augment de
la conflictivitat laboral, mentre que els sindicats majoritaris no paren de
perdre afiliació. Aquesta represa de la pau social pot tenir alguna cosa a
veure?
En una situació de conflicte qui porta les de
guanyar li interessa reduir el conflicte, com va passar durant el franquisme.
Avui dia els qui estan guanyant en la batalla de la retallada de drets els
interessa fer-nos creure que està tot molt tranquil i que si vols lluitar en el
teu lloc de treball estàs sol. Això va passar fins i tot durant el 15M, quan es
deia que la gent sortia a les places mentre que no enfrontava el conflicte als
centres de treball. Però la realitat és una altra, perquè les xifres de vagues
i augment de la conflictivitat laboral en els darrers anys així ho demostren.
Part de la batalla que tindrem en els propers mesos seran una batalla
ideològica, en la qual nosaltres ens haurem de creure la força real que tenim.
I en el moment en que ens ho creiem, que tremolin.
Com es pot vincular la lluita al lloc de
treball amb la lluita social?
Hem d’alliberar l’acció sindical dels límits de
l’empresa, ja que així també eliminem els límits que marca el fet de tenir un
contracte formal en una empresa, i adquireix molta més importància un
sindicalisme com a moviment social. Integrem moviment social i sindicalisme,
d’una banda, portant els conflictes a fora i, de l’altra, fent que la capacitat
de lluita a fora repercuteixi a dins. Aquesta és la millor manera també per
integrar a la lluita les persones que han estat expulsades del món del treball.
I recuperar el suport mutu?
En el moment en que es prohibeixen les vagues per
solidaritat, durant la construcció del model sindical a la transició,
s’afebleix greument la lluita sindical. Es trenca la solidaritat i el suport
mutu, que era la principal força que havia tingut el sindicalisme en aquelles
dècades. Ara ens hem de començar a plantejar la recuperació del suport mutu per
replantejar-nos el sindicalisme, recuperant així el sindicalisme que
practicaven els nostres avis i que hem perdut pel camí.
Un dels reptes que us heu plantejat al darrer
Congrés de la CGT de Catalunya és intentar organitzar les persones precàries,
immigrants sense papers o treballadores de l’economia submergida. Això com es
fa?
Una persona que se’n vagi a l’atur no ha de veure la
seva capacitat d’acció sindical eliminada, i per això és tan important
recuperar mecanismes de solidaritat. Es tracta d’utilitzar els mitjans que
tenim per confluir amb els col·lectius socials. I això també pel que fa a un
treballador o treballadora immigrant. Si no té papers, la seva capacitat de
lluita serà la que serà, davant el perill que l’enviïn a un CIE, i no el podem
obligar a fer el que nosaltres mateixos tampoc no faríem. Però podem defensar
les seves condicions laborals exercint pressió social des de fora, fent
“escraches” al patró, per exemple, i així també fem acció sindical. El paper de
delegats i comitès d’empresa queda replantejat amb aquest tipus d’estratègies.
Què penseu fer davant l’augment de la
repressió? Correu el risc de que us paralitzi com a sindicat?
Aquest és un tema que els moviments socials en
general, i el sindical com una part d’aquests, ens haurem de replantejar.
Bàsicament perquè si nosaltres optem per posar el conflicte sobre la taula,
això vol dir que entrarem en conflicte amb la legislació. Segurament els límits
els haurem de pensar en termes de l’eficàcia de la lluita que fem i no en
termes del que es pot fer o no, i això comportarà haver d’afrontar situacions
de repressió com ja venim fent. De totes formes, si el nostre objectiu es
augmentar el conflicte haurem d’esquivar la repressió que ens impedeixi
augmentar-lo.
