JOSEP M. CASASÚS: «REYES MATE: IRRESPONSABILITAT I MIOPIA» (2025)

  Reyes Mate: irresponsabilitat i miopia 

Josep Maria Casasús Rodó 

Després que les protestes contra el genocidi a Gaza aturessin la final de La vuelta a Madrid, el filòsof consagrat de la memòria històrica ha publicat un article d’opinió al respecte al diari El País. [1] No és tan vergonyós com un article de Fernando Savater, l’argumentari del qual era que de jove gaudia de La Vuelta i ara li havien esguerrat el plaer, i que era una protesta contra “ciudadanos judios”, deixant de banda que les protestes no eren en consideració al fet de ser ciutadans (d’on sigui) sinó com a representants oficials d’un equip nacional d’un país acusat des de diverses associacions i institucions de genocidi, i que a més a més, com els apologetes propagandístics d’Israel ens recorden quan els interessa, ciutadans israelians també n’hi ha de drusos, beduïns, cristians, samaritans, palestins… Però déu-ni-do l’article de Reyes Mate. 

Retòrica d’opinador 

Esperaríem d’algú amb prestigi en la disciplina de la filosofia l’intent de ser rigorós o com a mínim ajustat en l'ús del llenguatge, en lloc de lliurar-se a les temptacions de la retòrica imperant al periodisme més sensacionalista en recerca d’impacte immediat en forma de likes o a la propaganda. No és el cas al primer paràgraf, en el qual parla d’un molt genèric “desastre de Gaza” (epidèmia? pluges torrencials? terratrèmol? tsunami? corrupció governamental? l resultats en unes eleccions valorats com a negatius? ). En el moment que escriu Reyes Mate ja diverses associacions i institucions oficials han denunciat un “genocidi”. Això és el que evita afrontar amb  el nebulós concepte “desastre”. És clar, més val no esmentar el  motiu clau de les mobilitzacions, la denúncia d’un genocidi, perquè aleshores es veuria obligat a argumentar al respecte. Però com a mínim, si no vol entrar en discutir si és o no és genocidi, podria haver descrit amb més detall  o anomenat amb més precisió què és això “desastrós” que  està succeint a Gaza. Només més endavant escriu que “Israel està protagonizando una guerra injusta, por lo desproporcionada”. Pregunto si no caldria posar en primer pla a què es refereix “desproporció “ aquí;  posem per cas, com a botó de mostra, l’assassinat planificat de periodistes a les dependències d’un hospital? o l’infame episode que les mateixes IDF van intentar ocultar de la massacre de personal paramèdic en ambulàncies perfectament identificades? Potser només evocant aquests dos episodis s’entendrien més les protestes davant les quals arrufa el nas el nostre filòsof de la memòria històrica, i sobretot seria més difícil dir que caldria seguir l’exemple de “los alemanes” , és a dir, esforçar-nos “más por comprender que por condenar a Israel.” És clar, el que anomena “contenció” en el cas d’Alemanya (governamental i institucional) no es limita a un esforç intel·lectual de “comprensió” , sinó sobretot  inclou l’exportació d’armament (354 milions aprovats des que va començar l’ofensiva brutal de l’IDF) a un país que el mateix Reyes Mate ha d'admetre que està “protagonizando una guerra injusta, por lo desproporcionada”. Malauradament, no esmenta al seu article, més preocupat per la presència de banderes palestines que per altra cosa,  que una de les demandes dels manifestants era aturar l’exportació d’armament. 

Una altra de les expressions retòriques pròpies d’un periodisme sensacionalista i  frívol és la que empra per a referir-se a la Flotilla Global Sumud: “se embarcan deportivamente en una flotilla con rumbo incierto”. Un habitual opinador no perdria l’oportunitat, ja que es tractava d’un boicot a una competició esportiva, per a aprofitar-ho retòricament i colar l’expressió a l’article per a referir-se a la flotilla. Però no és el que esperaríem de qui s’ha guanyat el prestigi com a filòsof i que per tant entenem que aspira a ser respectuós amb el llenguatge i la realitat. Quan es publicaven aquestes línies de Reyes Mate, la Flotilla  ja havia patit dos intents d’incendi, presumptament d’autoria israeliana, i no es pot dir que sigui un esport, ni tan sols un esport de risc, navegar sense altra cosa que material humanitari, és a dir, sense armament ni intencions belicistes, sota l’amenaça explícita de ser tractats com a “terroristes”. Potser hi ha alguns aspectes de la realitat que no sap entendre el nostre filòsof —o no vol que els entenguem nosaltres els seus lectors. 

Irresponsabilitat i miopia 

Anem ara als arguments que defensa. Diu, havent evocat anteriorment  que a moltes ciutats espanyoles “hay restos de aljamas saqueadas, incendiadas, masacradas”, que “sólo podemos criticar Gaza si asumimos la responsabilidad de ese pasado”. En això d’assumir la responsabilitat del nostre passat, d’entrada, així en genèric, tots hi podríem estar d’acord (tot i que recomano llegit les objeccions de Mario Aguiriano a El Salto. [2] 

Una altra cosa és en què es concreta això d’“assumir responsabilitats pel nostre passat”. Segurament Reyes Mate ens en podria parlar “largo y tendido”, és part de la seva tasca filosòfica, però certament seria tema massa extens per a desenvolupar  a un article d’opinió. Tanmateix, l’article sí que ens ofereix algunes pistes del que significa en aquest cas  “assumir responsabilitats històriques” per a Reyes Mate: “no podemos erigirnos en jueces ni ponernos al frente de la manifestació”. Dit d’altra manera, no podem alçar una veu crítica ni fer manifestacions com les de la final de La Vuelta. Consegüentment denuncia la “superioridad moral de nuestros políticos” i especialment als “ciudadanos indignados, que han olvidado lo que hicieron los abuelos.” 

Recapitulant l’argument, vindria a ser allò evangèlic de “qui estigui lliure de pecat que llançi la primera pedra”. Els “espanyols” no poden jutjar, criticar, manifestar-se en contra d’Israel perquè “el problema palestino lo hemos creado en buena parte nosotros”, remetent-se  a la història d’antisemitisme en la qual Espanya com a nació va tenir també un paper. No podem “tirar una pedra” contra les accions del Govern i l’exèrcit d’Israel perquè tenim la nostra pròpia (part de) culpa.  Aquí caldria preguntar-li com i quan se suposa que s’acabaria aquesta culpa que ens incapacita als seus ulls per a criticar el genocidi, quan podríem doncs començar  a criticar i denunciar. Però si recordem correctament l’escena dels evangelis, Jesús diu això de la primera pedra per tal d’evitar que hom lapidi a una dona, que hom maltracti un ésser humà. Reyes Mate ens que demana, ens canvi, que no jutgem ni ens manifestem contra Israel,  tot i que l’IDF està  maltractant i assassinant éssers humans. Seria com si Jesús s’hagués oposat a algú que pretenia aturar una lapidació injusta argumentant que qui la vol aturar no està prou lliure de culpa per a aturar-la… En virtut de la “nostra” (espanyola, europea o què sé jo) “responsabilitat històrica”, no puc, segons Reyes Mate, demanar i exigir “responsabilitat històrica” a l’actual govern d’Israel. La “responsabilitat històrica”, la “memòria històrica”, en lloc de ser l’impuls per a criticar els “desastres” (adoptem irònicament el terme de Reyes Mate) contemporanis, es converteix en impediment, en un  obstacle deslegitimador per a denunciar. 

I és que hi ha un problema de fons, filosòfic:  el de  les maneres d’entendre (i manipular) la “memòria històrica” i la “responsabilitat històrica”. La lent d’augment que justificadament s’ha enfocat a la Shoa, als camps d’extermini i tot el que els va fer possible, a alguns els ha deixat miops en relació al  que està passant davant els nostres ulls. Amb amargor constatava a una entrevista l’investigador israelià Omer Bartov que els especialistes a conmemorar i documentar l’holocaust “es neguen a condemnar el que Israel està fent”. [3] En el cas de Reyes Mate, l’apel·lació a les “responsabilitats històriques” i la “memòria històrica” esdevé, cara a  la contemporaneïtat , un exercici d’irresponsabilitat: ens convida a no jutjar ni manifestar-nos, d’una banda, i sobretot, a no demanar a l’Estat, govern i exèrcit d’Israel cap ni una de “responsabilitat històrica”. Ens demana no prendre la nostra part de responsabilitat, ni  ell pensa que calgui demanar responsabilitats històriques a l’Estat d’Israel (a diferència dels manifestants durant tota La Vuelta, de Figueres a Madrid). La seva atenta mirada amb lupa a la història de l’holocaust i l’antisemitisme el fa miop a la realitat actual, en deforma l’anàlisi. Amb aquesta miopia i irresponsabilitat, de retruc, com fa mesos públicament defensava Enzo Traverso,  la mateixa memòria de la Shoa malauradament es veu negativament afectada. [4] 

La compassió improductiva 

Cal admetre que en el seu exercici de crida a una certa responsabilitat històrica Reyes Mate no es limita a  dir que no podem ser jutges. Hi ha una proposta alternativa: centrar-nos “en la compasión con las víctimas de uno y otro lado”. D’una banda, la compassió —com l’empatia— té el perill en la pràctica d’esdevenir  un mer sentiment improductiu, sense altre resultat que un benefici psicològic d’autocomplaença narcisista. En ser espectadors d’una situació dolorosa, ens agomboldem i consolem en el refugi dels nostres bons sentiments, de manera que ens alliberem del sentiment de culpa que genera la impotència o la manca de voluntat per a canviar efectivament alguna cosa; fins i tot passa que instal·lats en el confort del nostre bon cor, ja no ens cal prendre cap decisió ni  iniciar cap acció. En qualsevol cas, en lloc de jutjar o manifestar-nos, ens proposa compadir les víctimes. Ara bé, en el cas de Reyes Mate la compassió sí que pretesament té intencions productives. Diu a continuació: 

“¿Por qué no pensar en un acuerdo internacional en el que se comprometan los paises y sociedades a intervenir en conflictos armados si hay casos de agresión contra la sociedad civil?” 

No podem llegir aquesta frase sense pensar en quin món viu Reyes Mate. Per imperfectes que siguin, institucions, organismes, acords  per a intervenir en conflictes armats amb agressions contra la societat civil ja existeixen. Repassem-ne alguns. L’ONU (el secretari general de la qual ha denunciat des de bell començament la intervenció armada israeliana a més a més de l’atac de la branca armada de Hamas), el Consell de Seguretat (dins del qual USA, com a valedor i defensor d’Israel,  a data de 19 de setembre, ha tornat a vetar una resolució que proposava l’alliberament incondicional dels rehens i un alto al foc permanent que hauria evitat més víctimes a la societat civil), la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi. No és un dels motius de la intensitat de les manifestacions que tant incomoden Reyes Mate la constatació que la via dels “acords internacionals entre països i societats en cas de conflictes armats” no ha aconseguit ni aturar ni minimitzar els danys comesos? Ens està  proposant quelcom  alternatiu de nou o de diferent Reyes Mate? En quina mesura seria diferent? Per què pensa que funcionaria millor? 

A part de proposar  tirar endavant quelcom que en bona mesura ja existeix, encara que sigui de forma imperfecta, no té en compte Reyes Mate que el país que més cas omís ha fet  a acords, institucions i pressions internacionals ha estat Israel; només cal consultar les resolucions del Consell de Seguretat que incompleix.  Quina possibilitat tindria de prosperar un nou “acord internacional” com el que promou Reyes Mate davant la deriva actual del projecte sionista? Com es pot proposar, sense caure en la ingenuïtat o la mala fe, un “acord internacional” davant un interlocutor caracteritzat per l’ incompliment de resolucions i acords? En definitiva, quin sentit tindria aquesta compassió i el  “principio de intervención” basat en “la autoridad de la víctima” que se’n deriva,  en front d’un estat dissident de l’ordenament internacional?  En quin món viu Reyes Mate? No pateix d’una certa miopia? En qualsevol cas, en darrer terme, comptat i debatut, la compassió reyesmatiana es revela aquí  finalment totalment improductiva, pura impotència. 

Hamas 

Hi ha un moment que Reyes Mate s’aventura a endinsar-se més en el context històric i polític: “Pero no perdamos de vista a la otra parte: la torpeza palestina desde 1948 y el terrorismo de Hamás”. Com ja he assenyalat, al llarg del text no trobem cap dada ni referència als fets que presumiblement constitueixen crims de guerra per part de l’IDF; però sí que ens etziba una versió tova de la propaganda de la intel·ligència israeliana: Hamas és terrorisme i el 7 d’octubre va decidir iniciar una guerra. D’una banda, en un altre exemple de miopia, queda fora del seu camp de visió, per exemple,  el fet que Hamàs fou finançat via Qatar per voluntat de Netanyahu, el qual així evitava una possible unitat de forces de resistència palestines. De l’altra, d’un pensador i i investigador del CSIC hom espera una anàlisi menys simple i superficial; reprenent el títol d’un text de l’historiador jueu àrab israelià, professor emèrit d’Oxford, Avi Shlaim, hom desitjaria una anàlisi més matisada de Hamàs. [5] En un dels seus textos Avi Shlaim, el qual va participar activament en procesos de pau, demana al govern de Gran Bretanya d’aixecar la proscripció de la branca política de Hamàs. És crucial distingir la branca política de la militar, argumenta. “Casting the whole of Hamas as a terrorist organisation also served to bolster Israel’s hardline position, its refusal to negotiate, and its reliance on brute military force”.

En aquest punt algú em pot objectar que és un article d’opinió, no un assaig d’investigació, i que Reyes Mate és filòsof no pas historiador ni politòleg. Tanmateix, penso que aquest aspecte afecta profundament la seva opció filosòfica al voltant de la memòria històrica i les responsabilitats històriques. Recordem que Reyes Mate demanava “més comprensió que no pas condemna d’Israel”, en base a la història de l'antisemitisme, en la qual Espanya també va tenir un paper. Quan es tracta del 7 d’octubre, en canvi,  adopta la cantarella de la propaganda israeliana, “Hamàs va provocar la guerra”,  i no fa ni el mínim esforç per a comprendre uns fets (condemnables des del punt de vista de la llei internacional que sanciona els crims de guerra) en base a la història de la població  palestina. En la seva proposta filosòfica de responsabilitat històrica sembla que sols hi hagi  una història, una memòria que compti (un altre símptoma de miopia). La història de l’antisemitisme, diu, ens convida a “comprendre” Israel, però no se li acut evocar cap altra història que ajudi a comprendre, sense necessàriament adherir-s’hi ni justificar-ho, el 7 d’octubre. Reyes Mate prefereix brandar acríticament l’expressió propagandística “terrorismo de Hamás”, la funció de la qual és bloquejar qualsevol anàlisi i reflexió. 

A partir de la diagnosi des d’un estret monohistoricisme s’explica una altra de les frases de l’article. “Israel està protagonizando una guerra injusta, por lo desproporcionado.” No em sembla que el marc de “la guerra justa” sigui veritablement pertinent per a pensar la geopolítica mundial contemporània, des del moment que s’ha convertit en una arma més de justificació ideològica. Però està clar que Reyes Mate sí que pensa que hi ha guerres justes, i que la d’Israel ho seria si no fos per la desproporció. Només pot pensar en l’ofensiva d’Israel com a iniciativa d’entrada justa si adopta el punt de vista d’una sola història (la de l'antisemitisme i la creació de l’Estat d’Israel). 

Les banderes palestines 

Havent anteriorment recordat que Hamas es tracta d’un “fundamentalismo autoritario”, culmina el  seu article apuntant a “muchos contenidos políticos que se  esconden en las banderas palestinas que ondean los manifestantes”. D'aquesta manera està fent el joc en primer lloc a Hamàs, car els atorga  la representativitat palestina, però sobretot està fent el joc a Netanyahu i tot el complex de poder que l’acompanya, car justifiquen control·lar, ocupar, reprimir, atacar, massacrar en base a l’equació palestí=Hamas=terrorista. D’una banda, es pot ser fortament crític amb Hamàs sense deixar de criticar Israel i/o defensar la causa palestina. Posem per cas, la posició de Josep Rafanell i Orra i Pierre Tenne, quan afirmen que Hamas no és força “de resistència i emancipació contra el neo-feixisme israelià”. [7] D’altra banda,  que li facin nosa les banderes palestines a les manifestacions no és incompatible, des d’una mirada oberta, amb la crítica de l’ofensiva israeliana com a projecte genocida. L’investigador de doble nacionalitat nord-americana i israeliana Omer Bartov, el qual va servir a les IDF, denuncia públicament i argumentadament que es tracta d’un genocidi, sense que això signifiqui situar-se sota una bandera palestina, ni suposem, renunciar  al sionisme. O bé l’analista internacional Shaiel Ben-Ephraim no ha renegat del sionisme malgrat haver canviat la seva opinió en relació a la perpretació per part d’Israel de genocidi a Gaza. [8]

Reyes Mate evoca un “sano movilizarse contra esa guerra y ponerse del lado de la víctimas de ambas partes”. Reprèn una idea ja formulada anteriorment: “las víctimas de uno y otro lado como principio de movilización”. Deixant de banda que l’expressió “sano movilizarse” a mi em ressona a distincions pròpies de la retòrica franquista, esbrinem en què consistiria una “mobilització sana”. Pel que portem analitzat i comentat es dedueix que seria una manifestació sense banderes palestines, ja que, recordem-ho, en el fons, segons Reyes Mate (i l'establishment israelí) amaguen Hamàs. Això no vol dir que els palestins no estiguin presents en la proposta de Reyes Mate, car les víctimes palestines també hi serien, però, atenció, com a víctimes i només com a víctimes. Anant a la contra de Reyes Mare cal emfasitzar ara  que les banderes palestines no representen només una sola facció de la resistència ni un sol segment de la societat palestina. La bandera palestina també l’enarbola un polèmic (i sovint discutible)  anti-Hamas com el palestí gazatí nord-americà Ahmed Fouad Alkhatib. [9] Si les traiessim de les manifestacions ens trobaríem que només prendríem en consideració als palestins en tant que víctimes, no com a població, poble, amb una història, uns drets, una capacitat de ser agents. Aquesta és la conseqüència de partir de “las víctimas de uno y otro lado como principio de movilización”: els palestins són doblement victimitzats, ja que se’ls nega també la  capacitat  i la possibilitat de ser agents —agència que òbviament ha d’estar sotmesa a la crítica i  denúncia pertinents si s’escau. La bandera palestina, de molt diverses maneres i amb estratègies fins i tot contraposades, manifesta la voluntat de no ser només víctima. Per a  Reyes Mate només compten els palestins si són víctimes. 

Neix la sospita que potser el que neguiteja Reyes Mate de la bandera palestina no sigui que s'hagi convertit en màscara d’una facció islamista… La bandera palestina és un recordatori dolorós, més que  tràgic,  terrorífic en un sentit especial  per al sionisme. El palestí és la memòria vivent d’un oblit, de l’oblit sionista que les terres de l’Estat d’Israel no eren sense gent. De l’oblit del que els palestins anomenen Nakba. La sola presència del palestí genera una mena de neguit, incomoditat, de “terror” al ciutadà israelià (un terror òbviament d’una naturalesa diferent  del  “terrorisme” dels llenguatges polítics i periodístics habituals). El terror, el neguit, la molèstia de quelcom que hom voldria oblidar o pretenia haver oblidat: els palestins existien (i segueixen existint) i vivien (i tenen la voluntat de seguir vivint) a aquelles terres abans de les successives aliyot. També per aquesta banda cal una memòria de l’oblit. També per aquesta banda hi ha responsabilitats històriques. 

Notes

[1] Mate, Reyes; “Sin autoridad para condenar y con el deber de estar”, El País, 16 de septiembre de 2025.

[2]Aguiriano, Mario, “Manipulaciones sionistas y responsabilidad histórica”, El Salto, 18 de setembre de 2025. https://www.elsaltodiario.com/opinion/manipulaciones-sionistas-responsabilidad-historica [Data de consulta: 18 de setembre de 2025]. 

[3] “Ahora mismo existe una división entre investigadores de genocidio comparativo, y los investigadores del Holocausto en institutos dedicados a conmemorar y documentar el Holocausto, que se niegan a condenar lo que Israel está haciendo.” https://www.bbc.com/mundo/articles/c23m2ee9xz3o

[4] Una de les conseqüències pernicioses de posicions com les de Reyes Mate afecta també la mateixa memòria (que cal mantenir) de la Shoa, tal com recorda Enzo Traverso a Gaza en la historia. Diu Omer Bartov a l’esmentada entrevista: “La gran tragedia aquí es que después de la Segunda Guerra Mundial, en gran parte debido a los crímenes nazis, se estableció todo un sistema de leyes internacionales para evitar que tales cosas volvieran a ocurrir. Esta fue la supuesta lección del Holocausto. Ahora Israel está cometiendo crímenes masivos de genocidio en Gaza. Y alegar que el Holocausto es una especie de excusa para actuar de esa manera es en sí mismo terriblemente trágico.” 

[5] “A more nuanced analysis of Hamas”, https://www.jewishvoiceforlabour.org.uk/article/a-more-nuanced-analysis-of-hamas/ [Data de consulta. 20 de setembre]. Publicat originalment a Middle East Eye. 

[6] “Presentar tot Hamas com una organització terrorista també va servir per reforçar la posició més dura d’Israel, la seva negativa a negociar i el seu recurs a la força militar bruta”. 

[7] “Gaza: accomplissement du libéral-fascisme & contre-coup identitaire en France”. https://lundi.am/Gaza-accomplissement-du-liberal-fascisme-contre-coup-identitaire-en-France [Data de Consulta: 20 de setembre de 2025]. 

[8] Veieu l’entrevista-debat, amb moments molt tensos a propòsit del sionisme i la fundació d'Israel amb Owen Jones: “Academic Israeli: I Was Wrong About Gaza Genocide”. https://www.youtube.com/watch?v=osJCixlcdzc [Data de consulta: 20 de setembre]. 

[9] Perfil a la xarxa social abans anomenada Twitter: @afalkhatib 

CRÍTICA A TERESA CIURANA, REGIDORA D'EDUCACIÓ A TERRASSA (SETEMBRE 2020)

 

El voluntariós article de Teresa Ciurana, regidora d’educació de Terrassa, que comença amb un «que la incertesa us sigui favorable», ha afavorit intensament la meva inquietut i indignació davant la irresponsabilitat  dels polítics. Els nostres polítics ara fan de coach trainer: emeten missatges optimistes per als seus clients (i com tots els coachs trainers, no hauran d’afrontar directament la realitat de la qual parlen, ni les conseqüències potser funestes dels seus mantres). Bona part del text de la regidora és tan benintencionat (i superflu) com la majoria de textos d’autoajuda.

A un càrrec polític se li esperen decisions que afectin  en la realitat, no pas emetre missatges d’ànims. Cert és que anuncia mesures concretes, i benvingudes són: cessió  d’espais públics municipals  als centres educatius, la presència de vetlladores als menjadors, increment de professionals,  etc. Però manquen les mesures realment importants, que si bé els ajuntaments no poden aplicar, sí que les  poden exigir a un Departament d’Educació que fuig d’estudi.  La regidora, en canvi, es dedica seguir la tonada del Conseller emeten missatges de «tot anirà bé».

M'ha generat inquietud el text de la política, perquè resulta que dues de les «certeses» no es basen en mesures reals sinó  en el voluntarisme dels professionals de l’educació: «tenim l’evidència que els [equips directius] trobaran la millor solució a cada contratemps. Comptem amb molt bons equips de mestres i professorat i això és una sort.» D'acord, aquest reconeixement és ben merescut, i si ens ho digués qualsevol ciutadà, ben satisfactori. Però ens ho diu un càrrec polític que, si bé  des de l’ajuntament no té en les seves mans oferir totes les eines, sí que hauria de denunciar que l’administració competent no ha proporcionat les eines mínimes indispensables  a aquests excel·lents  equips de mestres i professorat. Amb l’elogi es cobreixen  les  vergonyes:  la  manca  de mesures realment efectives. És com dir: «no els hem donat (o no els podem donar) els mitjans, però estiguem tranquils,  que ja s’espavilaran!». Alegria, alegria!

D’aquí ve la Indignació per la Irresponsabilitat: ens respon amb un discurs d’autoajuda i optimisme inflat, en lloc de respondre amb,  com a a mínim,  l’exigència de mesures reals. Quines serien aquestes? Una  s’apunta en el seu text: més espais  per a les escoles. Aqui cal reconèixer l’encert i la idoneïtat de l’actuació municipal. Però en falta una de fonamental: ràtios de 10 a primària, i 15  a secundària, o millor dit, grups estables (realment estables, tancats, sense contacte amb els altres grups si més no dins l’àmbit educatiu) de 10 alumnes a primària i 15 a secundària. Per què és fonamental aquesta mesura?

En primer lloc, perquè aleshores no estaríem procurant merament la traçabilitat dels contagis, sinó que estaríem fent veritable política preventiva de contagis. Sembla que a les autoritats polítiques els importa més que si hi ha contagis es redueixi la quarantena a uns pocs (i no a tot el centre),  que no pas evitar els contagis. Aquesta mesura ha tingut èxit a Dinamarca, un dels països del nostre entorn, com l'agradava dir a Bargalló quan al juliol justificava unes mesures ja clarament insuficients.

En segon lloc, per què enguany mestres, professors i professores hem de fer complir una normativa molt estricta per evitar contactes entre grups d’alumnes,  normativa que comporta una forta pressió a uns individus que estan en edats que el cos els demana moure’s, interactuar de formes properes (i sovint una mica explosives). Alhora hem de prendre cada hora unes mesures (neteja i ventilació) que escurcen el temps real lectiu. D’entrada hem de prescindir de treballs en parelles  compartir objectes. Afegiu a això el neguit i tensió que interiorment portem tots els integrants de la comunitat educativa per la situació general de pandèmia. Curt i ras: serà més difícil fer classe, i per tant, per tal que  aquestes puguin ser l’eina pedagògica adequada cal que els grups siguin més reduïts. Curiós: ara ja no empra el nostre Conseller l’expressió «emergència educativa» (per a pal·liar-la caldria acceptar aquesta mesura que comento).

Em vaig inquietar, i indignar, doncs,  quan vaig comprovar que la certesa que ens havia d’infondre optimisme no era la implementació de les mesures realment (i comprovadament) efectives, sinó saber «què bons que són, malgrat les circumstàncies,  els nostres docents»...Volem educar, i per això exigim les condicions materials òptimes per a fer-ho... i per això seguim també la màxima «La lluita educa».

Josep Ma Casasús Rodó

Resident a Terrassa, professor d’institut

https://malarrassa.cat/veus-opinions/teresa-ciurana-a-dues-setmanes-del-curs-mes-incert/

JOSEP M. CASASÚS: «COMITÉ INVISIBLE. DE HACKERS, COMUNES I INSURRECCIONS»

Comitè Invisible. De hackers, comunes i insurreccions

A tall de presentació, sols un nom: Comitè Invisible. I les seves diverses publicacions, que segueixen un fil subterrani, gairebé clandestí, que enllaça amb la Internacional Situacionista i la crítica de la societat de l'espectacle; la darrera és Als nostres amics (2014).

La seva fama mundial la degueren a La insurrecció que ve (2007); a partir d'ella, muntatges policials i polemistes mediàtics van intentar encolomar-los l'identificador «subjecte terrorista».

«La crisi no és un fet econòmic, sinó una tècnica política de govern». A les tècniques de govern semblaria que merament hi oposarien —en una lectura superficial (diguem-ne periodística) de les obres esmentades— un elogi de la insurrecció per l'amor a la insurrecció. Efectivament, els diversos capítols d'Als nostres amics van encapçalats per indrets i dates de revoltes: Atenes 2008, Oakland 2013, Istanbul 2013... i, és clar, també les places del 15M. Les insurreccions contemporànies, diuen, «ens introdueixen a una vida comuna en principi, a una existència inseparada, que no té consideracions per a les parets il·lusòries del nostre Jo».

Fixem-nos en la tonalitat «existencial» del seu plantejament. A la prosa vibrant del Comitè Invisible hi batega un fons vitalista. No ens parlen de política (com a esfera separada, amb les seves pràctiques i tècniques pròpies, els seus experts), sinó de la vida menyscabada, disminuïda, que ja és aquí. «La crisi ho és primerament de la presència». Vida quotidiana d'absència i buidor, aquella que gravita a l'entorn dels smartphones.

Per això la crítica de les tècniques de govern (les crisis, les catàstrofes presents o anunciades) ha d'anar acompanyada de la denúncia del «subjecte cibernètic», l'individu sense interioritat que el que sap de si mateix ho sap gràcies a les estadístiques de l'Apple Watch... El gegant Google també s'integra, és clar, a l'elenc de tècniques de govern: «Mai no es cartografia sinó allò que hom medita ensenyorir-se'n».

A les revoltes, diuen, «la potència col·lectiva condemna el poder a la impotència». Així doncs, no es tracta de canviar el poder, ni de col·locar-hi una altra figura. El Comitè Invisible es distancia, i fins i tot fa befa, de l'assemblea («lloc d'intercanvi, no de decisió»), així com de la ficció del poder constituent («tot poder s'institueix per un cop de força»). I arriben a afirmar que cal «renunciar a la pròpia legitimitat». Vivim, de facto, en un estat d'excepció permanent (fórmula de Walter Benjamin, recollida avui dia pel filòsof italià Agamben); el que cal fer és tornar-lo contra el poder mateix. Això és una insurrecció. 

«Habitar plenament, heus ací tot el que es pot oposar al paradigma de govern». La crisi de la presència, la incomunicació, són la marca dels nostres temps, ja que el poder crea el buit en què es mourien i interactuarien, com a «àtoms lliures», els «individus». Lliures? Una altra ficció que s'ha de bandejar és la dels «individus lliures». I els conceptes fetitxes que s'hi adhereixen, encara que siguin llaminers en alguns entorns «revolucionaris»: connexió, xarxa, autoorganització. Veritablement revolucionari és senzillament habitar; això és: ocupar les places, viure els vincles, crear mons. Les insurreccions clamen, enfront del poder, que no hi ha buit, que tot està habitat. Declaren la Comuna (que no és ni institució ni cercle autàrquic autònom ni forma de govern o d'autogovern). «Declarar la Comuna és consentir a vincular-se, és establir un pacte per confrontar junts el món». Un veritable pas del Jo al Nosaltres (radicalment diferent del de Transicions i Consensos pacificadors), és a dir, plantar-nos en comú a la vida, a l'existència inseparada. 

Ens trobem, diuen, en una veritable guerra civil, la qual es lliura majoritàriament amb mitjans pacífics. (La figura del «radical» assedegat d'accions violentes és una altra de les ficcions que s'ha d'eradicar, car es limita a «una cursa cap a una radicalitat que es basta a si mateixa».) Dues figures s'encaren en aquest combat. L'una és l'enginyer, «figura trista i serva»,  que «propaga pertot arreu la seva pròpia absència de món». Ens expropia les tècniques amb què creem mons diversos i les transforma  en «tecnologia», és a dir, en el dispositiu capitalista de la pura eficiència que erosiona els mons. L'altra figura és el hacker. De fet, Als nostres amics està dedicat a J. Hammond, condemnat a presó per hackejar i filtrar dades d'una gran corporació de seguretat. El hacker es reapropia de les tècniques, les desarticula, les explora, per cercar els errors del sistema, per experimentar, per donar-ne uns usos diferents (subversius). Les allibera i genera mons, vincles, vida comuna.

«És real allò que resisteix», com, posem per cas, un hacker, una comuna, una insurrecció. 

Josep Maria Casasús

JOSEP M. CASASÚS: «HAKIM BEY: INSURRECCIONS TEMPORALS»

HAKIM BEY: INSURRECCIONS TEMPORALS

Un excèntric? L'impulsor de noves estratègies en temps adversos per a l'anarquia? O bé un cas d'anarquisme de façana (d'«estil de vida», com sentenciava àcidament Bookchin)? Qui és Peter Lamborn Wilson, més conegut com Hakim Bey? Fou objector de consciència a la guerra imperialista del Vietnam. També ha estat un perseverant psiconauta, com ho demostra el llibre en què entrevista l'antropòleg Michael Taussig sobre l'ayahuasca. Aquests anarquista nord-americà que es reclama deixeble de pensadors com Nietzsche, Stirner, Fourier i Landauer, posseeix una característica que xoca amb l'anti-religiositat predominant a l'anarquisme ibèric: Hakim Bey és també un aventurer de les espiritualitats místiques heterodoxes (o directament herètiques). Ara bé, en lloc de romandre com la majoria de hippies en la tradició hindú, manté un idil·li intel·lectual i vital amb el sufisme islàmic. Explora activament la possibilitat d'un anarquisme espiritual: «Estic interessat en la llibertat a tots els nivells, no només en la llibertat a l'assemblea. I això ho trobo entre els dervixos salvatge.».

Hakim Bey deu el seu renom especialment a un opuscle sobre les TAZ («Temporary Autonomous Zones», en català «Zones Temporalment Autònomes»). D'entrada el pseudònim Hakim Bey havia de ser la màscara per mantenir Peter Lamborn Wilson a distància dels poders (sempre repressors i alienants) i dels mitjans de comunicació. Tanmateix, l'èxit de les TAZ el va acabar delatant, i ara podem trobar entrevistes i escrits tant amb el nom original com amb el pseudònim, o fins i tot amb els dos alhora.

Això de les Zones Temporalment Autònomes (TAZ) no és una proposta, sinó una constatació: ja existien, ja existeixen. Per evitar-ne el control, ni tan sols en dóna una definició. L'opuscle és sobretot una incitació entusiasta a crear i propagar les TAZ. Va néixer en una situació adversa per als moviments d'alliberament: la gran expansió del neoliberalisme dels anys 90. No hi havia esperances de Revolució (com de fet el fracàs del maig 68 ja havia deixat clar per a alguns). És més, afegeix Hakim Bey, no és desitjable una Revolució perquè sempre ha anat seguida d'una reacció brutal o del restabliment de l'Estat autoritari. Defensa que en lloc d'esperar la Revolució, practiquem la insurrecció, la qual és temporal però alhora intensa. Cal que gaudim de l'experiència cim de la llibertat. Una TAZ és tant una vetllada organitzada horitzontalment, segons el principi del suport mutu, com els enclavaments pirates. Un dels encerts del text és visualitzar què pot arribar a ser una TAZ amb les Utopies Pirates, comunitats igualitàries i al marge dels grans Imperis. Una de les motivacions de la seva reflexió irreverent i erudita era respondre al (suposat) fracàs de les comunes: el fet de durar poc o no perdurar no invalida l'experiència d'autonomia viscuda en aquells espai-temps, alliberats de la Història, del Progrés, de l'Estat.

L'èxit del text de 1991 rau en una escriptura accelerada, amb girs sorprenents i enginyosos, i esquitxada de digressions intenses. També n'és clau la proliferació d'exemples i referències, molt especialment les dels naixents ciberpunk i els moviments hackers. Tanmateix, també hi manifesta recances davant les recents xarxes cibernètiques i les noves tecnologies: són mediacions que trenquen amb la immediatesa de l'experiència, generen separació i tenen un alt potencial alienant. Al segle XXI, Peter Lamborn Wilson ha accentuat aquest tret ludista o antimaquinista fins al punt de no estar «connectat», i ni tan sols posseir un smartphone. Per això la nova deriva de les TAZ són les «comunitats de resistència», capaces de prescindir de les mediacions de les tecnologies de la informació. D'aquí la seva recent fascinació amb grups com els amish, malgrat el rebuig que provoca en l'anarquista vital que és Hakim Bey el rigor del control moral i religiós, asfixiant per a la llibertat individual, que impera en aquestes comunitats.

El terme TAZ, a més de ser adoptat per les ciber-utopies llibertàries, ha tingut un especial ressò en els àmbits musicals i artístics, com el fenomen (integrat ja en el capitalisme cibernètic de l'època Google) Burning Man o les raves il·legals que van proliferar a finals de segle, especialment a la Gran Bretanya. Per exemple, les TAZ inspiraven col·lectius com Spiral Tribe i la seva singular síntesi de misticisme panteista i intensitat musical electrònica. No és desencertada del tot, doncs, la crítica enunciada pel Comité Invisible (malgrat el fet de tenir punts en comú): es decanta massa vers un refús lúdic i festiu, i deixa de banda la dimensió política. Si una TAZ no renunciés a durar, si insistís i resistís veritablement, hauria d'incloure la lluita, així com el que ells anomenen la transmissió de «la saviesa guerrera».

Josep Maria Casasús

«ANARQUIA A ESCÒCIA», UN TEXT D'HAKIM BEY (2015)

Peter Lamborn Wilson és un escriptor anarquista nord-americà. Possiblement és més conegut a través del seu alter-ego Hakim Bey, autor del pamflet o manifest o assaig sobre el TAZ (Zones Temporalment Autònomes). 

A l'edició de l'estiu del 2015 de Fifth Estate, una de les revistes anarquistes d'Estats Units amb més recorregut (l'any 2016 celebra el 50è aniversari), Peter Lamborn Wilson va publicar una carta en resposta a un article sobre l'independentisme escocès. Malgrat el fet d'estar motivat com a resposta a unes opinions i afirmacions concretes, aquest text permet besllumar quina és l'opció del pensador americà sobre la relació entre l'independentisme i l'anarquisme.

Anarquia a Escòcia

Molts anarquistes rebutgen donar suport a qualsevol moviment separatista / secessionista, sobre la base que són nacionalistes. M'alegro que Alexander hagi evitat una posició tan absolutista, tot i que no arribi a un suport complet de la independència d'Escòcia (Veieu Fifth Estate, Primavera de 2015, «Autarquia a Escòcia»). Però estic amoïnat per algunes de les seves observacions, les quals em semblen basades en l'error o en una malinterpretació.

«Escòcia» difícilment pot ser anomenada una «ficció». Va ser un país independent fins al segle XVIII, i tenia (i encara té) una llengua pròpia (el gaèlic). Si alguna gent admira Robert Burns (un rebel «nacionalista» escocès) i menja haggis [una mena d'embotit], això no justifica que es tregui la conseqüència que la tradició sigui merament un pseudo-folklore inautèntic. Una tradició que sigui recent (com el sistema tartà, el famós estampat de les teles escoceses) pot ser una tradició real. L'anarquisme és gaire més antic que del segle XIX?

Alexander esmenta que el vot «NO» va guanyar 45 % del referèndum. És això una errada tipogràfica per 55%?

També diu que «tothom» està astorat que «l'energia de rebuig i reconfiguració de la política» s'hagi congregat «sota la la bandera de la independència». Veritablement, els poetes i els rebels que van fundar el Partit Nacional d'Escòcia (SNP) estarien astorats de sentir a dir que ningú mai no havia notat la seva «energia de rebuig»!

Després de la insurrecció jacobita de 1745, diu Alexander, «Escòcia va esdevenir completament company auxiliar de l'expansió imperial de Gran Bretanya, i va prendre part de l'espoli». Imagino que no es refereix a l'expulsió de la població de les Terres Altes, ni als tancaments de les terres comunals (enclousures), que van abocar a generacions d'arruïnats minifundistes escocesos a emigrar, per tal que uns pocs lords Whig poguessin gaudir de la cacera de cérvols a les terres buidades (veieu l'article de Winogrend, també a l'edició de Primavera 2015 de Fifth Estate).

Quina evidència té Alexander per a afirmar que «la frontera més sangonosa a la història de la illa» és aquella que separa les Terres Altes de les Terres Baixes «burgeses»? Sempre havia pensat que la frontera més sangonosa era aquella entre Escòcia i Anglaterra, en la qual els «Border Reivers», els saquejadors de la frontera (anomenem-los pirates de terra), robaven bestiar i massacraven violentament.

Bona part de l'esquerra escocesa va donar suport a la independència, i des del referèndum, ha augmentat l'afiliació a les files del SNP, a costa dels Laboristes. La Lliga Cèltica i altres grups radicals han denunciat frau electoral. El moviment no està mort.

Haurien de donar suport els anarquistes a la separació i la secessió? L'anarquista individualista del segle XIX Lyssander Spooner va dir que sí, tothom hauria de separar-se, fins a arribar al nivell de la família! Si nosaltres neguéssim el nostre suport als separatistes, en raó d'alguna mena de posició purista anarquista-fonamentalista, abdicaríem del nostre respecte pel desig de llibertat.

Permetem que s'alliberin les terres en rebel·lia: Catalunya, Irlanda del Nord, País Basc , el Sàhara Occidental, els berbers, els kurds autònoms i altres entitats secessionistes d'esquerres, i aleshores nosaltres podrem treballar per l' «anarquia a Escòcia» —i al món.

Peter Lamborn Wilson

Woodstock , N.Y.

Nota de Fifth Estate: a una de les mencions dels vots hi havia un error al text. Cinquanta-cinc per cent del escocesos votaren romandre dintre del Regne Unit.

Traducció de Josep Maria Casasús

SOBRE L'EDUCACIÓ FINANCERA ALS CENTRES PÚBLICS

L’Educació Financera a les Escoles de Catalunya és un programa en el que poden participar els instituts que ho desitgin per als alumnes de 4rt d’ESO. L’està desenvolupant l’Institut d’Estudis Financers (IEF), amb un patronat on hi ha representació del Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, l’Institut Català de Finances, la Federació Catalana de Caixes d’Estalvis i les principals entitats financeres instal·lades a Catalunya. 

Els tallers els imparteixen treballadors en actiu o jubilats vinculats a entitats financeres. Les crítiques arriben per l’orientació dels continguts a estudiar i comportaments viscuts a les classes: 

«Es defensa el model consumista que ens ha portat a la crisi i s’incita als alumnes al consum i l’endeutament».

«S’ha arribat a afirmar a classe que les persones que van comprar Subordinades i Preferents al banc són les úniques responsables de les seves accions i es mereixen haver perdut els estalvis, fins i tot si eren persones grans. Se’ls va arribar a insultar dient que eren “burros” [sic]».

AIXÒ DE L'EDUCACIÓ FINANCERA, FORMA PART DE L'EDUCACIÓ QUE VOLEM?

A l'institut de secundària on treballo com a professor de filosofia i d'educació eticocívica, aquesta primavera tindran lloc uns tallers d'Educació Financera, promoguts per l'Institut d'Estudis Financers, en conveni amb el Departament d'Ensenyament. Aprofito que ja se'ns han anunciat les dates dels tallers, per fer pública la meva opinió al respecte en una carta oberta als meus companys, a la comunitat educativa i a qui es trobi concernit per l'educació, l'economia i la societat.

Clar i català: estic totalment en contra d'una iniciativa com aquesta. Se m'ha comentat que es va aixecar alguna veu crítica el dia del claustre en què es va anunciar la participació de l'institut; jo ara m'hi afegeixo, car aquell dia no hi vaig poder assistir.

L'EFEC (Educació Financera a les Escoles de Catalunya) és un programa promogut per una entitat privada: l'Institut d'Estudis Financers. Al seu patronat, a més del Departament d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya hi trobem entitats com Banc Sabadell, Santander, BBVA, CatalunyaCaixa, Caixabank... Els tallers els imparteixen “voluntaris”: es tracta de treballadors en actiu o jubilats del món de les finances. La idea és que es vagi estenent a totes les escoles.

Què vol dir educació pública?

Quan ens hem mobilitzat professorat de l'institut, ho hem fet a favor de l'educació pública. Una de les crítiques que hem fet a la LOMQE i a la LEC és que va en el camí d'una privatització més o menys encoberta: consagra el sistema dual pública-concertada (incloent les escoles que segreguen per gènere), inclou la possibilitat de la participació de fundacions privades en els centres... No entenc, doncs, que puguem acceptar sense recances que una entitat privada amb interessos també privats molt clars agafi hores del centre per donar classes de finances. El programa EFEC el promou una entitat privada (l'Institut d'Estudis Financers), i al darrera hi poderossíssims interessos financers privats: les quatre grans entitats bancaries que operen a Catalunya (més la que ha fet llufa, CatalunyaCaixa). Per tant, ens trobem davant un inici de penetració de l'àmbit privat (amb interessos no estrictament educatius) a l'escola pública. Una punta de llança.

Retallades (a l'educació, a la sanitat, a...)

 

En segon lloc, no passa setmana que en algun moment o altre ens queixem de l'acumulació de feina, de les ràtios a classe, de la manca de professors substituts. Cal recordar que retallades i canvis laborals tenen en bona part el seu origen en el fet que ha augmentat el deute públic per tal de rescatar les “nostres” entitats financeres? Resulta que no hi ha diners per cobrir baixes, que cada curs escuren més l'assignació de professors al centre, però que sí que apareixen recursos per fer tallers d'educació financera!!! D'on provenen aquests recursos? D'unes entitats financeres o bé directament rescatades o bé beneficiades per la socialització de les pèrdues... al capdavall, doncs, dels diners de tots plegats!

En tercer lloc, ara que afortunadament es jubilen dos professors de l'institut, comentem entre nosaltres que segurament els que encara ens queda camí per endavant no ens jubilarem a la mateixa edat ni amb les mateixes condicions. I pensem si podrem aguantar, els anys que ens queden d'exercici de la professió, la pressió que augmenta i augmenta a les aules, en part perquè els nostres alumnes també es veuen afectats per una crisi generada per una economia financiaritzada (crisi de la qual les grans fortunes han sortit enfortides, en la qual les institucions financeres han sortit guanyant). I ara, d'alguna manera, a les nostres classes vénen a defensar implícitament l'endeutament, encara que sigui amb prudència i moderació (un dels tallers porta el títol “Endeutar-se amb seny”), i a donar l'aire de “normalitat” i “idoneïtat” a productes com els fons de pensions privats (un altre taller s'anomena “Finances per a la vida”). No és com deixar entrar un cavall de Troia? D'altra banda, ens hem parat a analitzar si aquests continguts són congruents amb els de la resta de currículums, pel que fa a valors?

Els “voluntaris”

En quart lloc, analitzem la figura dels “voluntaris”. És clar, es pot fer el paral·lelisme d'aquest tallers amb molts altres que es realitzen al centre (sexualitat, consum, seguretat vial, etc.) amb diferents especialistes (Mossos d'Esquadra i policia municipal inclosos). Al capdavall l'EFEC es nodreix de “voluntaris”. Ara bé, no crec que siguin casos equiparables, perquè aquí es tracta d'una entitat privada, darrera de la qual hi ha poderosos interessos privats, als quals els voluntaris (treballadors en actiu o jubilats del món financer) no gosaran posar en entredit. D'altra banda, el fet de pertànyer al món financer ja apunta a uns hàbits i maneres de pensar favorables a les entitats financeres. Finalment, són voluntaris, sí, però de quina causa humanitària?

En cinquè lloc, s''argumenta que amb aquest programa se segueix una recomanació d'organismes internacionals (OCDE i UE). Deixem de banda el debat sobre quins interessos acaben defensant molt sovint aquests organismes. Acceptem com a necessària una alfabetització financera. Per què no l'hauria de poder realitzar el professor d'economia del centre? Ha superat unes oposicions, pot respondre davant del Consell Escolar i de l'Administració, segueix un currículum democràticament establert, en definitiva, no respon a cap interès privat. (És clar, també caldria demanar immediatament que aquesta persona pogués tenir accés a una bona formació en el tema, si s'escau, no pagada de la seva butxaca, i que tot plegat no revertís en una jornada laboral encara més dispersa i atapeïda). Repeteixo: per què hem de deixar un tema tan candent a la nostra societat, en mans d'uns voluntaris que en darrer terme han de retre comptes sols a una entitat privada? A més a més, els tallers estan organitzats des d'un sol punt de vista: el dels que ofereixen els serveis financers i bancaris. No oblidem que els “voluntaris” són o han estat treballadors financers. I darrera l'Institut d'Estudis Financers hi ha les grans entitats bancàries que operen a Catalunya. I el punt de vista del client (o de l'afectat)? Per què no conviden també als advocats del Col·lectiu Ronda o als membres de la PAH, encara que sols sigui per tenir una altra veu? Que jo sàpiga, representants d'aquests sectors no han col·laborat en la confecció dels tallers.

Vull assenyalar, en definitiva, que si calgués complir amb la recomanació de l'OCDE i de l'UE, es podria fer sense trair el que ha de ser una educació pública, plural, i que aspiri a formar ciutadans crítics (i no consumidors controlats a través del deute) .

Aventuro que al darrera hi ha una operació de maquillatge i distorsió de la realitat. Prenem l'exemple de les Participacions Preferents: els directors de les oficines bancàries les van col·locar massivament o bé per desconeixement (i aleshores és manca de professionalitat) o bé amb total coneixement (i aleshores és un engany a consciència, vaja, una estafa). Aleshores, sembla que la solució que s'imposaria seria una bona formació (financera i ètica) dels professionals, i un control (fins i tot judicial) de les males pràctiques, oi? Doncs no! El que cal fer és que els alumnes de l'ESO tinguin coneixements financers! D'aquesta manera aconsegueixen desviar la nostra mirada del nus del problema. Cal fer com si el pes del problema fos de qui va ser enganyat, del client que no tenia prou “cultura financera”... I sobretot convé que els (futurs) ciutadans no pensin que una altra economia és possible.

Josep Ma Casasús Rodó

Professor de Filosofia de l'INS

Manolo Hugué de Caldes de Montbui