GIANNI SARNO: «COLIN WARD: UNA VISIÓ DE L'ANARQUIA O L'ANARQUIA COM A LLAVOR SOTA LA NEU»

Colin Ward: una visió de l'anarquia

o l'anarquia com a llavor sota la neu

Aquest escrit vol ser només una aproximació al pensament anarquista de Colin Ward. Per aquest motiu, no discorreré sobre la seva visió de l'urbanisme ni sobre les seves idees de desescolarització, sinó que intentaré explicar breument la posició que defensa d'una societat lliure, o per dir-ho amb les seves paraules: una societat més anarquista.

* * *

Qui va ser Colin Ward?

ANARQUISME (del grec an- i arkhē, contrari a l'autoritat) és el nom que es dona a un principi o teoria de la vida i la conducta que concep una societat sense govern, en què s'obté l'harmonia, no per submissió a la llei, ni per obediència a una autoritat, sinó per acords lliures establerts entre els diversos grups, territorials i professionals, lliurement constituïts per a la producció i el consum, i per a la satisfacció de la infinita varietat de necessitats i aspiracions d'un ésser civilitzat.

Piotr Kropotkin, «Anarquisme», definició per a Encyclopaedia Britannica (1905)

Colin Ward va néixer el 14 d'agost de 1924 prop de Londres i va morir el 2010. Era fill d'un mestre laborista i d'una estenògrafa. Va deixar l'escola als 15 anys i va començar a treballar en un estudi d'arquitectes. Allà va entrar en contacte amb el moviment Arts and Crafts, que comptava entre els seus fundadors amb William Morris.

El 1942 és allistat en l'exèrcit i enviat a Glasgow on entra en contacte amb les idees anarquistes. Comença llavors la seva col·laboració amb la revista anarquista War Commentary que entre els seus redactors comptava amb Richard Vernon, Maria-Louise Berneri, George Woodcock, Alex Comfort i Herbert Read.

En aquella època va visitar un anarquista escocès que estava en vaga de fam a la presó i, com que no tenia cap altra roba, hi va anar amb l'uniforme militar. Com a càstig per aquest acte va ser enviat a les illes Orcades. El 1947 va acabar el servei militar i va començar la seva col·laboració amb la revista anarquista Freedom, continuadora de War Commentary.

Va treballar com a arquitecte tècnic i urbanista, i durant una temporada va ser també professor a la London School.

El 1961 va fundar la revista Anarchy, que es va publicar fins al 1970, una revista moderna que va saber afrontar amb una mirada llibertària tots els temes que estaven d'actualitat. Va escriure més de 30 llibres i només dos sobre anarquisme en el sentit més estricte.

Va col·laborar amb nombrosos diaris i revistes de diferents països del món, no només anarquistes. Va escriure centenars d'articles, molt pragmàtics i caracteritzats per una escriptura poc ideologitzada. Sempre va tenir en compte exemples reals i concrets. «Va dedicar el seu esforç metodològic a buscar a la realitat exemples i testimonis que mostressin que les solucions llibertàries són millors i més eficaces que les autoritàries» (Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», p. 72).

Cal buscar i donar respostes llibertàries als problemes concrets que vivim i que viuen les persones, afirmava. Per difondre el mètode anarquista, pensava que era necessari basar-se en l'experiència de les xarxes de relacions informals, temporals, autogestionades, que de fet fan possible la comunitat humana (Colin Ward, La pratica della libertà). En resum, hem de transformar en realitat les potencialitats que ja existeixen en aquesta societat.

Igual com el pensador anarquista Piotr Kropotkin, creia en la necessitat d'identificar noves formes d'organització que substitueixin les funcions que l'Estat realitza mitjançant la burocràcia.

Alguns dels temes que més li van interessar van ser el de l'ocupació de terres i cases abandonades o utilitzades per a l'especulació, la lluita dels esquàters a l'Anglaterra dels anys 40 i 50, i el de l'habitatge sota control per part dels seus arrendataris. També va ser favorable a l'autoconstrucció popular i va proposar com a alternativa als habitatges de lloguer social, propietat de l'Estat, el sistema de cooperatives d'habitatge amb una gestió col·lectiva en lloc d'individual, perquè això garanteix una major responsabilitat per part dels residents.

Altres temes del seu interès van ser l'escola (en particular la desescolarització, amb una forta influència de Paul Goodman), el control obrer (sobretot d'unitats de treball), el sistema penal i l'ecologia. De fet, a partir dels anys 60 va començar a interessar-se i estudiar aquest últim tema influenciat per l'ecologia social de Murray Bookchin, i amb una mirada molt crítica cap a l'anomenada «ecologia profunda».

Per acabar aquesta primera part, vull assenyalar que Ward es va interessar sempre per les formes d'acció directa, aquí i ara, per les formes que «alliberen la gran xarxa de la cooperació entre els éssers humans» (David Goodway, Conversazioni con Colin Ward. Lo sguardo anarchico, p. 25).

El seu anarquisme o l'anarquia com una realitat que ja existeix

El marxisme glorifica «les masses» i dona suport a l'Estat. L'anarquisme vol tornar a l'individu i a la comunitat; això no és «pràctic», però és necessari (és a dir, revolucionari).

Dwight Macdonald, Politics Past (1957)

Jo rebo i dono, així és la vida humana. Cadascú dirigeix i al seu torn és dirigit. Per tant no hi ha cap autoritat fixa i constant, sinó un continu intercanvi d'autoritat i subordinació mútues, temporals i, sobretot, voluntàries.

Mikhaïl Bakunin, Deu i l'Estat (1882)

Podríem començar afirmant que per a ell l'anarquisme és una teoria de l'organització caracteritzada per un acte de lliure voluntat i una ètica llibertària, que es basa en l'autodeterminació individual i en la norma de reciprocitat: «fes el que voldries que et fessin» (Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», p. 72).

Per a Ward una societat anarquista, una societat que s'organitza sense autoritat, ja existeix des de sempre com una llavor sota la neu, enterrada sota el pes de l'Estat i de la burocràcia, del capitalisme i els seus malbarataments, del privilegi i les seves injustícies, del nacionalisme i la seva lleialtat suïcida, de les religions i les seves supersticions i els enfrontaments que provoquen.

Les relacions igualitàries, solidàries i lliures ja existeixen —afirmava Ward—, cal estimular-les i desenvolupar-les, per construir des d'ara societats diferents. S'han d'ampliar els espais d'autonomia fins que ocupin gran part de la vida social. S'han de construir moltes societats experimentals, i no una de sola. De la mateixa manera que Paul Goodman, creia que «una societat lliure no pot sorgir de la substitució del vell ordre per un "nou ordre", ha de ser l'extensió de l'esfera del lliure actuar, fins que hagi canviat la major part de la vida social» («¿Qué significado tendrá mañana el anarquismo?», p. 4). De fet, creia que les alternatives ja són presents en els intersticis de les estructures de poder (Colin Ward, La pratica della libertà).

En lloc d'un anarquisme apocalíptic orientat al «o tot o res», va començar a desenvolupar —a partir dels anys 40-50— el concepte d'un anarquisme pragmàtic, que donés vida a comunitats noves, «radicat en el present, que utilitzés el difícil material de la nostra vida quotidiana» (Stuart White, «L'anarchismo pragmatico de Colin Ward»).

És important remarcar que va començar a elaborar aquest pensament a partir dels anys 40. Avui en dia hi ha molts més col·lectius i moviments llibertaris i antiautoritaris que es mostren d'acord amb aquesta reflexió, però en els anys 40 gairebé tota l'esquerra revolucionària, influenciada pels bolxevics, encara optava per la presa del poder; i, per la seva part, la major part del moviment anarquista encara considerava l'esclat insurreccional com el moment adequat perquè comencés la revolució. Amb això no s'ha d'entendre que no hi hagi d'haver més insurreccions, sinó que aquestes són només una part del procés revolucionari, i que cal començar a construir les alternatives des de l'aquí i l'ara.

Sempre va ser escèptic amb la concepció insurreccionalista, considerava que el canvi social havia de néixer de canvis previs en el comportament personal i en les relacions quotidianes. La llibertat cal conquerir-la centímetre a centímetre; per començar a actuar com a éssers responsables, primer caldrà que ens arranquem les cadenes que ens autoimposem. Igual que el filòsof alemany Gustav Laundauer, Ward creia que «l'Estat no és una cosa que es pugui destruir amb una revolució; l'Estat és una condició, una certa relació entre éssers humans, una forma de comportament humà, que destruïm establint altres relacions, comportant-nos de manera diferent, amb l'un i amb l'altre» (Suart White, «L'anarchismo pragmatico de Colin Ward», p. 6).

Considerava que l'anarquisme —en totes les seves formes— és una afirmació de la dignitat i de la responsabilitat dels éssers humans. No és un programa de canvis polítics, sinó una acció d'autodeterminació social (Colin Ward, La pratica della libertà).

Altres elements característics del seu anarquisme són: l'acció directa individual, o sia, fer-se càrrec de la vida d'un mateix i del seu context, i el suport mutu que, com Kropotkin, considerava connatural en els éssers humans.

Altres punts en comú amb l'autor rus són:

· La descentralització política-econòmica amb la creació de consells de barris, federacions de consells, federacions de ciutats... i amb el desenvolupament, dins dels barris, d'horts urbans i tallers comunitaris... «Es podria dir que l'anarquisme és una descentralització extrema. Jo crec en una societat descentralitzada. El que desitjo és canviar una societat de massa per una massa de societat» (Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», p. 71).

· I la fusió entre la producció agrícola i la industrial, i així mateix superar la divisió entre el treball intel·lectual i el manual. A més, com era partidari de l'anarco-comunisme, creia que la propietat de la terra, dels recursos naturals i dels mitjans de producció havien d'estar sota el control mutu de comunitats federades.

Però a diferència de Kropotkin, mai va parlar d'una economia post-monetària. Podríem dir que el seu anarquisme és una aproximació heterodoxa a la societat proposada pel pensador rus. Ward determina el canvi anarquista en l'acció dels grups cooperatius i en la instauració d'un procés continu d'agregacions i secessions (Suart White, «L'anarchismo pragmatico de Colin Ward»).

Com tothom al moviment anarquista, va ser contrari a la participació estatal perquè entenia l'anarquia com una forma de mutualisme autogestionat. Per això sostenia la necessitat de crear uns serveis socials cooperatius i autogestionats i considerava que l'augment d'organitzacions de suport mutu entre els aturats, malalts i totes les categories de marginats i precaris, representaria la palanca més potent amb què transformar l'Estat assistencial en una societat que es dedica a l'assistència mútua, la palanca amb què assolir l'assistència comunitària en una comunitat responsable. (Colin Ward, La pratica della libertà). Respecte a les organitzacions llibertàries, pensava que haurien de ser voluntàries, funcionals, temporals i petites, de dimensions reduïdes.

La seva visió organitzativa era diferent de la mantinguda pels anarcosindicalistes. Creia que s'havia donat massa importància al desenvolupament de les grans indústries com a motor de canvi econòmic i que no s'havia jutjat amb equanimitat la importància dels petits i mitjans tallers en aquest àmbit.

Tampoc creia que els grans sindicats, que sovint reprodueixen el mateix esquema organitzatiu de les grans indústries, fossin les organitzacions adequades per crear comunitats cooperatives basades realment en la voluntat lliure dels seus membres, ja que no es caracteritzen per les quatre qualitats esmentades, que per a ell són imprescindibles perquè una organització no es converteixi en una eina buida i arrelada en un passat mític que ja no existeix. Per això parlava d'organitzacions temporals que, una vegada que les condicions contextuals canviïn o que s'hagin assolit els objectius, puguin desaparèixer o ser substituïdes per altres de noves, més ben adaptades a les noves circumstàncies. La característica de petitesa, que pot semblar un inconvenient, permet el control per part dels seus membres i mantenir unes relacions més informals i, sobretot, menys burocràtiques.

Seguint la petja d'altres pensadors anarquistes, pensava que en la història humana sempre han existit lluites entre les tendències llibertàries i les autoritàries, entre el federalisme i el centralisme, entre les lluites populars i l'imperialisme, i per això també creia que no hi haurà mai una lluita final en la guerra entre les solucions llibertària i autoritària, sinó que es mantindran una sèrie de batalles com les que fins ara s'han donat en la societat humana (Colin Ward, La pratica della libertà). Per aquest motiu era escèptic pel que fa a la possibilitat de constituir una societat anarquista, no perquè no sigui factible l'anarquia, sinó perquè en la societat sempre ha existit i existeix una barreja de diferents tendències, de vegades en contradicció entre elles. I nosaltres, els anarquistes, no podem imposar per la força la nostra visió, seria un contrasentit. Però si no és possible una societat totalment anarquista, segurament és possible una societat més anarquista» (Francesco Codello, «Il seme sotto la neve»). I no es tracta només d'assolir l'alliberament individual dels éssers humans, sinó que també cal canviar les estructures i les activitats socials; cal construir societats més lliures. Com el mateix Ward va dir: «[...] pot semblar poca cosa, però, sigui com sigui, és una etapa important del camí que cal recórrer».

* * *

M'agradaria acabar aquesta breu presentació de Colin Ward amb unes reflexions que el seu pensament m'ha suscitat. Considero que les seves propostes i el seu recorregut són els més encertats per construir societats més justes i lliures, i de fet una part del moviment i del pensament anarquistes es mouen en aquesta direcció. Però si l'Estat i el sistema capitalista han desenvolupat la capacitat d'assimilar, buidar de contingut i institucionalitzar les alternatives, com podem evitar-ho? Què podem fer perquè les comunitats més anarquistes que construïm no s'integrin en el sistema i perdin totalment el seu contingut? I, sobretot, fins quan ens permetrà l'Estat ampliar els nostres espais d'autonomia i autogestió abans d'intervenir amb els seus mitjans, la violència i la repressió?

Gianni Sarno

Traducció del castellà de Jordi F. Fernández

Correcció lingüística d'Isabel Baubí

Bibliografia

Colin Ward, La pratica della libertà, Elèuthera, Milà, 1996.

Colin Ward, Il bambino e la città. Crescere in un ambiente urbano, L'Ancora del Mediterraneo, Nàpols, 2000.

Colin Ward, L'anarchia. Un approccio essenziale, Elèuthera, Milà, 2008

Colin Ward, «Rivoluzioni silenziose», A Rivista Anarchica, n. 333, març de 2008.

Colin Ward, ¿Qué significado tendrá mañana el anarquismo?, https://es.theanarchistlibrary.org/special/index / La Biblioteca Anarquista Anti-Copyright, 2013 [«What Will Anarchism Mean Tomorrow? A difficult question to answer», Freedom, 1993].

Colin Ward, «Il ruolo dello Stato», A Rivista Anarchica, n. 385, desembre de 2013 - gener de 2014.

Colin Ward, «Di chi è la terra?», A Rivista Anarchica, n. 389, maig 2014.

Colin Ward, Anarquismo como teoría de organización, https://es.theanarchistlibrary.org / La Biblioteca Anarquista Anti-Copyright, 2015 [«Anarchism as a Theory of Organization», a Diversos Autors, Patterns of Anarchy, Nova York, 1966].

Colin Ward, Ciudades ideales, Etcétera, Barcelona, 2016.

Colin Ward, «La libertad de circular», https://anarquismoenpdf.tumblr.com/ juny de 2016 [Diversos Autors, Contra el automóvil. Sobre la libertad de circular, Virus, Barcelona, 1996].

Giorgio Ciarallo, «Anarchia come organizzazione: ricordando Colin Ward», Bollettino

Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli, n. 35, juliol de 2010.

Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», Libertaria, n. 1-2, 2010.

David Goodway, Conversazioni con Colin Ward. Lo sguardo anarchico, Eléuthera, Milà, 2003.

Piotr Kropotkin, Campi, fabbriche, officine , Elèuthera, Milà, 2015 [primera edició italiana el 1975, a cura de Colin Ward].

Stuart White, «L'anarchismo pragmatico di Colin Ward», Suplement del Bollettino Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli, n. 30, desembre de 2007.

Stuart White, «Colin Ward, 1924-2010. The increment anarchist», Radical Philosophy, n. 161, maig-juny de 2010.

«LA VIDA I EL PENSAMENT D'ERRICO MALATESTA», EXPLICATS BREUMENT PER GIANNI SARNO

LA VIDA I EL PENSAMENT 
D'ERRICO MALATESTA

Gianni Sarno

Traducció del castellà al català feta per JFFF

Aquest escrit vol ser només una introducció a la vida i al pensament del revolucionari anarquista Errico Malatesta. El formen dues parts que tracten, d’una manera bastant esquemàtica, de la vida i d'uns quants elements del seu pensament. No he volgut fer servir notes a peu de pàgina per agilitzar-ne la lectura. Tot i així, he de dir que he extret les idees presents dels llibres que el lector trobarà a la bibliografia.

G. S.

* * *

Nosaltres, al contrari, no pretenem posseir la veritat absoluta, creiem més aviat en la veritat social; la millor forma de convivència social no és una cosa fixa, vàlida per a tots els temps i per a tots els llocs, una cosa que es pugui determinar amb anticipació, sinó una cosa que, un cop assegurada la llibertat, es va descobrint i portant gradualment a la pràctica amb els frecs i la violència més petits possibles. Per això les nostres solucions deixen sempre la porta oberta a diverses solucions i, si pot ser, millors.

Errico Malatesta

I. La vida d'Errico Malatesta

Errico Malatesta va néixer a Santa Maria Capua Vetere (Caserta) el 14 de desembre de 1853. Pertanyia a una família de la petita burgesia. Va començar a estudiar medicina, però va deixar els estudis per dedicar-se a l’activitat revolucionària. Va regalar les seves terres als camperols que les treballaven; mentrestant ell va aprendre les activitats de mecànic i electricista. Va exercir aquestes activitats durant tota la seva vida, i amb elles s’hi va guanyar el «pa».

El 1872 va ser un dels fundadors de la primera seu de la Internacional italiana, a Nàpols. Aquell mateix any va participar en el congrés de Sant Imier, on va conèixer Mikhail Bakunin.

Al congrés de Berna de 1876 va abandonar el col·lectivisme de tendència bakuniana i es va declarar comunista anarquista. La Internacional italiana va ser la primera a declarar-se comunista llibertària. En aquesta dècada va participar en revoltes i insurreccions en diversos països: a Itàlia, on el van detenir i empresonar, i d’on va aconseguir escapar-se, a les revoltes anticolonials d’Egipte i Síria, i també en insurreccions i lluites a França, Bèlgica, Suïssa, Anglaterra...

El 1883 va tenir una forta polèmica amb Andrea Costa, un internacionalista que va passar del corrent antiparlamentari al socialisme parlamentari. Mentrestant, va abandonar l’espontaneïsme popular, característic del pensament de Piotr Kropotkin.

El 1886 va viatjar a Argentina, on va viure durant cinc anys. S’hi va dedicar a diverses activitats i va contribuir, d’una manera fonamental, a la creació de les primeres organitzacions de resistència obrera.

Al principi de la dècada següent va tornar a Europa. El 1891 va realitzar una gira de propaganda per Espanya.

Va tornar de manera clandestina a Itàlia, on tenia una ordre de cerca i captura. Cap al 1894 van tenir lloc una sèrie de revoltes i insurreccions a Sicília, Malatesta va intentar difondre el moviment revolucionari per tot el país. Però el seu pla va fracassar i va haver de marxar, aquesta vegada a Anglaterra.

El 1897 va tornar clandestinament a Itàlia. Es va instal·lar a Ancona, on va fundar la revista L’agitazione. El 1898 va ser detingut i condemnat a confinament, però va poder fugir. Va marxar un temps als Estats Units i després a Cuba. El 1900 va tornar a Anglaterra, on es va quedar fins al 1913.

El 1907 va participar en el Congrés anarquista internacional d’Amsterdam. Allí va tenir una forta polèmica amb el sindicalista francès Pierre Monatte, sobre sindicalisme i anarquisme. Partidari dels sindicats i de les organitzacions obreres, sostenia que no s’havia de confondre anarquisme amb sindicalisme. El sindicalisme és l’organització del tots els obrers, siguin o no anarquistes. I té uns objectius, podríem dir, reformistes. Malatesta, a més, sostenia amb una visió gairebé premonitòria, la possibilitat que els sindicats es burocratitzessin i transformessin els seus líders en funcionaris. Tot i així, afirmava la importància per als anarquistes de ser dins dels sindicats i de difondre-hi les seves idees.

El 1913 va tornar a Itàlia, i es va instal·lar una altra vegada a Ancona. Va fundar el setmanari Volontà. Entre el set i el catorze de juny de 1914 va tenir lloc el moment revolucionari més gran des de la unificació del país: la settimana rossa [la setmana roja]. Ancona va ser protagonista d’una vaga general que es va transformar en una insurrecció victoriosa. Durant tota una setmana la ciutat va ser autogestionada per les classes populars. Tot i així, la insurrecció no es va estendre a tot el país. Els sindicats, d’acord amb el govern, van revocar la vaga. La regió es va quedar aïllada. Es va acabar la revolució. Malatesta va haver de marxar una altra vegada. Lloc de destinació: Anglaterra.

Quan va començar la primera guerra mundial, Malatesta va defensar una postura internacionalista. Com la major part del moviment anarquista, es va declarar en contra de la guerra capitalista. Va polemitzar amb els anarquistes que es van declarar a favor de la guerra al costat dels aliats i en contra d’Alemanya, entre ells Kropotkin. Tot i així, la postura general del moviment va ser en contra de la guerra. El 1915 Itàlia va entrar en guerra al costat dels aliats.

La situació al país es va fer més tensa. A partir de 1916, informat de la situació, Malatesta va voler tornar a Itàlia. Però el govern no el va deixar entrar i, a més, d’acord amb els governs anglès i francès, no li van permetre deixar Anglaterra. No va poder tornar, clandestinament, a Itàlia, fins al 1919, i gràcies a la col·laboració d’un almirall socialista. Les masses populars el van aclamar com el Lenin d’Itàlia. Un fet que no li va agradar gaire.

Entre el final de 1919 i 1920 va fer una gira de propaganda per tota la Itàlia del Centre i del Nord. Als seus mítings hi van participar milers de persones. Va dirigir el diari Umanità Nova, que va arribar a una tirada de cinquanta mil exemplars. El 1920 va escriure un article insistint en la necessitat d’organitzar-se per a la revolució. Va proposar una aliança de forces revolucionàries, però la seva proposta no va tenir gaire èxit. Aquell mateix any es van produir ocupacions de fàbriques i camps. Malatesta va declarar la necessitat de reorganitzar i fer produir les fàbriques. Va declarar que si no es feia la revolució, quan la burgesia es refés de l’ensurt, la seva venjança seria tremenda. De fet, no va tardar gaire a respondre a l’amenaça revolucionària. Quan els sindicats van revocar les vagues i es van acabar les ocupacions, va començar a finançar l’incipient moviment feixista. Les seves anàlisis i crítiques dels anys vint es van concentrar, a més del fenomen feixista, en la situació russa.

En una carta que va escriure a Luigi Fabbri, el juliol de 1919, en relació amb la dictadura del proletariat, afirmava:

Anarquia significa no govern, i per tant, encara més, no dictadura, que és el govern absolut sense control i sense límits constitucionals. [...] En realitat potser es tracti d’això: que els nostres amics bolxevics amb l’expressió dictadura del proletariat entenen senzillament el fet revolucionari dels treballadors que prenen la possessió de la terra i de les eines de treball, i intenten constituir una societat i organitzar una mena de vida en què no hi hagi lloc per a una classe que exploti i oprimeixi els productors.

Entesa així, la dictadura del proletariat seria el poder efectiu de tots els treballadors dirigit a la destrucció de la societat capitalista, i es convertiria en anarquia tan bon punt desaparegués la resistència reaccionària i ningú més volgués obligar amb la força les masses a obeir i treballar per a altres. I aleshores el nostre desacord no seria res més una qüestió de paraules. Dictadura del proletariat significaria dictadura de tots, és a dir, ja no seria dictadura, com govern de tots ja no és govern, en el sentit autoritari, històric i pràctic del mot. Però els veritables partidaris de la dictadura del proletariat no ho entenen així, i això a Rússia es pot veure perfectament. El proletariat, naturalment, hi intervé com ho fa el poble en els règims democràtics, és a dir, simplement per amagar l’essència real de les coses. En realitat es tracta de la dictadura d’un partit, o més aviat dels caps d’un partit; i és una dictadura pròpia i veritable, amb els seus decrets, amb les seves sancions penals, amb els seus agents executius, i sobretot amb la seva força armada, que avui serveix per defensar la revolució dels seus enemics externs, però que demà servirà per imposar als treballadors la voluntat dels dictadors, aturar la revolució, consolidar els nous interessos que s’hagin anat constituint i defensar de les masses una nova classe privilegiada.[...]

Lenin, Trotski i els seus companys són segurament revolucionaris sincers, de la manera com ells entenen la revolució, i no la trairan; però preparen els quadres governamentals que serviran als qui vinguin després per aprofitar-se de la revolució i assassinar-la. Ells seran les primeres víctimes del seu mètode i amb ells, temo que la revolució caurà. La història que es repeteix: mutatis mutandis, la dictadura de Robespierre duu Robespierre a la guillotina i prepara el camí a Napoleó.

A final de 1920 el van detenir. Quan va sortir de la presó, el juliol de 1921, es va trobar una situació completament diferent. Les organitzacions feixistes, amb la col·laboració de les autoritats, havien creat un clima de terror. Una situació de guerra en què els feixistes pegaven, mataven, violaven i incendiaven les seus dels diaris i de les organitzacions antifeixistes. Aleshores Malatesta va decidir entrar als Arditi del popolo, uns grups armats que s’oposaven als esquadrons feixistes, la primera forma de resistència antifeixista. En algunes ciutats aquests grups van derrotar les organitzacions feixistes. Segurament un cas important va ser el de Parma. Però els partits democràtics, els socialistes i una part del partit comunista van abandonar els Arditi.

Entre 1924 i 1925 dirigeix la revista Pensiero e Volontà.

A partir de 1926, un cop el feixisme ja ben instal·lat al poder, va ser condemnat a arrestat domiciliari vigilat per carrabiners, que no el deixaven mai sol.

El 22 de juliol de 1932 va morir a Roma. Les autoritats feixistes no van permetre a ningú participar en el seu enterrament.

II. El pensament d'Errico Malatesta

En aquest apartat analitzarem breument alguns aspectes del pensament d’Errico Malatesta. Primer de tot, és important dir que no va deixar cap teoria sistematitzada. Les seves reflexions, escampades en centenars d’articles i pamflets, publicades en revistes de diversos països, van ser sempre una anàlisi de la realitat concreta i circumstancial, van ser sempre un examen del procés real. Amb una coherència sorprenent, no va separar mai la teoria de la lluita. Malatesta es va dedicar, durant gairebé seixanta anys, a preparar moralment i pràcticament la insurrecció. Segons Luigi Fabbri, teòric anarquista del final del segle XIX i principi del XX, Malatesta va ser un dels pensadors socialistes més importants de la seva època. Fabbri sostenia que Malatesta no va deixar una construcció sistemàtica de les seves idees per diversos motius:

• Es va dedicar  principalment a l’activitat insurreccional, va participar en moltes insurreccions de diferents tipus i en diversos països. Es va passar més de deu anys a la presó i gairebé trenta a l’exili.

• Sempre es va guanyar la vida amb hores llargues de feina manual, d’electricista o mecànic, i això no li va permetre dedicar gaire temps a sistematitzar les seves idees.

• I, finalment, es va estimar més analitzar aspectes concrets de la lluita i de l’organització. Els seus escrits, destinats sobretot als camperols i als obrers, es caracteritzaven per un llenguatge clar i directe, i per tractar de les necessitats més immanents de la realitat. Tot això no vol dir que Malatesta no teoritzés, sinó tan sols que es va estimar més dedicar les seves anàlisis als aspectes més pràctics de la lluita.

El seu pensament va ser antidogmàtic per antonomàsia, va tenir sempre una postura oberta. «El seu mètode d’anàlisi es basava en l’ús del dubte i en la llibertat d’equivocar-se. En el seu pensament tots els valors assolits eren un punt de partida per fer nous assoliments». Malgrat que va mantenir durant tota la seva vida unes idees pròpies, estava convençut que es podien modificar amb el temps, el lloc i la manera d’aplicar-les. «Totes les tendències polítiques i socials estan relacionades amb el moment històric o amb alguns factors de la lluita social».

El primer element que hem de considerar és la distinció epistemològica que va fer entre anarquia i anarquisme. Si la primera és l’ideal, la meta, el segon és el camí, les pràctiques. Els mitjans han de ser coherents amb el fi. Si el nostre objectiu és la llibertat, repetia Malatesta, l’hem de practicar. L’anarquisme, sostenia, va néixer d’una revolta moral contra les injustícies. D’altra banda, l’anarquia és la societat organitzada sense autoritat, i per autoritat s’entén la força material que té un grup social per imposar la seva voluntat als altres. «L’anarquia arribarà quan pugui arribar —deia Malatesta—, però nosaltres hem de treballar perquè arribi. Les lluites de les masses, mitjançant l’acció directa, contra l’explotació, l’opressió i les injustícies, són un pas cap a ella». I  seguia: «no es tracta de fer l’anarquia avui, demà o d’aquí a deu segles, sinó de caminar cap a ella avui, demà i sempre. En fi, l’objectiu de l’anarquisme és eliminar l’estat i la propietat privada dels mitjans de producció i distribució. Si avui no tenim prou força per fer-ho, hem de tenir, almenys, la capacitat perquè ens oprimeixin el mínim possible».

Un altre element del seu pensament és segurament el gradualisme. Que no té res a veure amb el reformisme. Convençut que l’anarquia no podia arribar d’un dia a l’altre, sostenia que la lluita s’havia d’organitzar en dos plans, però gens contradictoris. Una primera fase es caracteritzaria per les lluites i les conquestes dels objectius a curt termini, que permetrien millorar les condicions de les classes més explotades. A més, aquestes lluites els permetrien organitzar-se i solidaritzar-se entre elles. Tot i així, les lluites no han de limitar-se a això; la segona fase ha de ser la construcció d’una altra societat. Aquí introduïm un altre element del seu pensament: l’organització. Malatesta en va ser sempre partidari. Per això va tenir fortes polèmiques amb els anarquistes antiorganitzadors. Ell sostenia que el problema no era l’organització, sinó el tipus d’organització. Era necessària per fer la revolució. Havia de ser coherent amb les idees anarquistes; havia de permetre la plena llibertat de tots els seus participants i garantir la voluntat lliure. No havia d’imposar la voluntat d’una majoria ni d’una minoria sobre els altres. Però l’organització era necessària perquè oferia als treballadors la possibilitat de conèixer les seves forces, de solidaritzar-se entre ells i d’oposar-se a les classes dominants. La lliure organització, com la definia Malatesta, permet que desaparegui l’esperit de servitud, d’esperar ordres, en fi, d’esperar que algú decideixi pels altres.

Tot i que es va considerar durant tota la seva vida un comunista anàrquic, va ser sempre partidari del pluralisme i de la lliure experimentació. Afirmava que no era necessari aplicar les mateixes idees en llocs o temps distints, sinó que s’havia d’experimentar. Les societats es poden organitzar de diferents maneres, considerant les seves peculiaritats històriques, geogràfiques i socials. «No cal justificar a priori un sistema qualsevol de conveniència social; l’única cosa que hem de fer és experimentar-ne la validesa, comprendre’n els límits i les possibilitats de millorar». El que és important és garantir en qualsevol lloc i temps la plena llibertat social, que té com a únic límit la llibertat igual dels altres. Que no s’entén com una llibertat abstracta, sinó una llibertat real, que permeti el desenvolupament de totes les capacitats de cada individu. Que permeti a cadascú poder decidir sobre la seva vida; i que permeti a cada comunitat organitzar-se com cregui més adequat. Però sempre respectant la voluntat dels qui no hi estiguin d’acord, i deixant-los la possibilitat d’organitzar-se com trobin més adient.

Hem d’aclarir que el seu comunisme no tenia res a veure amb l’estalinisme del segle XX. Per comunisme entenia la lliure associació de productors i consumidors lliures. Per tant, els mitjans de producció i distribució han de pertànyer a la comunitat, i ha de ser ella mateixa qui decideixi com organitzar la vida social. Per aconseguir-ho, cal que desapareguin la societat privada dels mitjans i l’estat. L’estat ha de ser destruït des del moment que la insurrecció triomfi i no se l’ha de substituir per cap altre, ni popular ni comunista. Malatesta era conscient que un cop s’hagués creat un altre estat amb la seva jerarquia, la seva burocràcia i la seva policia, no s’extingiria per la seva pròpia naturalesa, sinó que intentaria perpetuar-se per tots els mitjans possibles. El naixement d’un altre estat provocaria la contrarevolució.

Aquí introduïm un element important del seu pensament: la insurrecció. Al meu parer, és el factor de la seva teoria més vinculat al segle XIX. La insurrecció ha de derrocar el govern i permetre a les masses treballadores ocupar i fer servir els mitjans de producció i distribució. Amb la insurrecció l’anarquisme no s’acompleix, deia Malatesta, però es creen les condicions materials per experimentar les idees anarquistes. «Si no trobem en el poble la força necessària per impedir la reconstitució de l’estat i de les seves institucions autoritàries, nosaltres com anarquistes no hi hem de participar, no l’hem de reconèixer. Per tant, ens hem de rebel·lar i exigir la plena autonomia per a nosaltres i per a totes les minories dissidents». El més important, sostenia Malatesta, és que el poble perdi els instints i els costums d’obeir, i que aprengui a decidir i actuar lliurement.

No podem acabar aquest apartat sense considerar un altre aspecte del seu pensament. Una idea que el diferencia d’altres pensadors anarquistes, és a dir: la voluntat revolucionària. Segons Malatesta, la revolució anàrquica és un procés conscient. Amb les condicions socials favorables, l’element fonamental per al canvi és la voluntat revolucionària. Per voluntat s’entén l’expressió col·lectiva per al bé comú. En fi, la revolució no depèn del desenvolupament de les forces de producció, ni tan sols depèn d’un determinisme històric o científic, sinó que depèn de la voluntat de fer-la. «Per tal que la revolució sigui veritablement l’ocasió d’eliminar definitivament tota mena de poders, no ha de ser la revolta específica del proletariat, de la burgesia, de les classes camperoles o dels marginats socials, sinó de totes les masses heterogènies dels insubordinats i dels insatisfets». En resum, Malatesta va tenir una visió revolucionària humanista, experimentalista i gradualista.

Vull acabar aquesta introducció a Malatesta amb una frase seva de 1929, en què deia: «Nosaltres ens hem de mantenir en estat de rebel·lió efectiu i potencial; i si no podem guanyar el present, preparar almenys l’avenir».

Bibliografia

Berti, Giampietro [editor], Errico Malatesta, II buon senso della rivoluzione, Eleuthera, Milà, 1999.

Crociani, Andrea, Quello che so su Errico Malatesta, La Baronata, Lugano, 2004.

Fabbri, Luigi, Malatesta. L'uomo e il pensiero, Edizioni Anarchismo, Catània, 1979.

Finzi, Paolo, La nota persona. Errico Malatesta in Italia, desembre 1919 - juliol 1920, La Fiaccola, Ragusa, 2008.

Roberti, Mirko [Giampietro «Nico» Berti], Lettura di Malatesta, A - Rivista Anarchica, Milà, maig 1973.

Les vagues generals de protesta ja no commouen ningú, ni als mateixos que les fan, ni a aquells contra els qui es fan. Si la policia tingués prou intel·ligència per no provocar, passarien per un dia festiu. Cal buscar una altra cosa. Nosaltres llancem la idea: apoderar-se de les fàbriques.

Errico Malatesta