ÒSCAR MURCIANO: «COS A TERRA, QUE ENS DISPAREN PAU SOCIAL»

Aquestes setmanes, i fora de l’atenció principal dels focus mediàtics, s’estan definint tres grans pactes dels quals tindrem notícia un cop tancats, novament simbolitzats amb alguna de les acostumades fotografies de rigor. Govern, patronal i sindicats majoritaris es donaran la mà per enèsima vegada i celebrarem acords d’estat més grans, tots junts, remant en la mateixa direcció.

Un d’aquests pactes estatals és un altre acord de negociació col·lectiva, un document on, teòricament, sindicats majoritaris i patronals defineixen els punts que es considera que han de ser el model per als convenis sectorials. A la pràctica, es tracta de les condicions que tenen com a objectiu reduir la conflictivitat laboral en les diferents negociacions.

És curiós perquè, fins a on jo sé, és precisament la mobilització el que permet anivellar aquestes taules i arrencar concessions rellevants. Es tracta d’un model de pacte social que acumula grans èxits en anteriors edicions, com ara la desvinculació de l’IPC com a barem per als increments mínims de conveni i l’aposta per retribucions flexibles i no consolidables.

El segon gran acord que s’està cuinant és la modificació d’alguns aspectes de la reforma laboral del 2012, que va provocar la pitjor caiguda de les condicions laborals de la classe treballadora dels darrers 30 anys. I és que ara passem de derogar-la sencera a acceptar només retocar alguns aspectes mentre es consoliden els altres.

Finalment, el Pacte de Toledo (partits, sindicats majoritaris i patronals) està enllestint petits retocs per anar tirant amb un ­model sostingut de pensions ínfimes i pitjors condicions per al futur. Cal tenir ben present que l’increment de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys té la signatura del partit que ara governa i els mateixos sindicats que formen part d’aquesta nego­ciació.

Empíricament, els resultats de dècades de pau social són prou clars: segons l’Eurostat, l’estat espanyol és el país amb més desigualtats de tota la Unió Europea; l’any 2017, els beneficis empresarials van créixer un 9,2%, mentre que el salari mitjà ho va fer un 0,1%; i el nombre de rics a l’estat espanyol creix un 60% des de la crisi, mentre que les persones en situació de pobresa han passat del 19,7% al 22,3%. Amb aquestes regles del joc algú està guanyant, certament, i no som nosaltres.

Potser la causa la podríem trobar en la contenció conscient del conflicte: les hores de vaga estan en mínims històrics si exceptuem aquest darrer any, en què l’empenta de sindicats alternatius, amb una força creixent, ha permès incrementar-ne el nombre. I amb aquest increment han arribat victòries reals i tangibles sobre l’empresariat. Tothom que militi en un sindicat sap com de difícil és organitzar una vaga, i si la plantilla n’ha perdut el costum, encara més. 

Aquesta pau social que és venuda com un valor en si mateix és en realitat la cadena que ens manté lligades a un terreny de joc on només optem a rebre engrunes. Una pista del que cal fer: ja que els poders econòmics posen tanta cura a contenir el conflicte, potser és conflicte el que han de tenir. I sent així, qui l’intenti desactivar afavoreix un bàndol que no és el nostre.

Òscar Murciano

ENTREVISTA A ERMENGOL GASSIOT, SECRETARI GENERAL DE LA CGT DE CATALUNYA

Ermengol Gasiot (al centre) davant l'Ajuntament de Terrassa l'any 2009

Com ja és tradició, hem arribat al primer de maig amb un imparable augment de l’atur i la pobresa a Catalunya, on ja són 95.100 les llars que no reben cap tipus d’ingrés. En aquest context, augmenta el nombre de vagues i la conflictivitat laboral mentre disminueix la filiació als sindicats majoritaris. Els Governs de CiU i el PP aprofiten per marejar una població esgotada davant les retallades assenyalant una suposada recuperació econòmica, i augmenta proporcionalment la repressió als moviments socials i les nombroses precàries. D’aquestes i altres qüestions ha conversat La Directa amb Ermengol Gassiot, professor “retallable” —tal com es defineix— d’Arqueologia a la UAB i nou Secretari General de la CGT de Catalunya.

Existeixen escletxes per que calin discursos sobre una suposada recuperació econòmica en un context de continua destrucció de llocs de treball?

Si els Governs han impulsat aquest aparell propagandístic que porten des dels famosos brots verd per convèncer la gent de que les mesures de reforma laboral i ajust salvatge han tingut conseqüències positives, això vol dir que esperen que aquest discurs tingui un cert ressò, encara que sigui en el sentit de frenar una resposta contundent. Les dades de l’Enquesta de Població Activa ja fa temps que es venen repetint: una suposada reducció de l’atur però en un context també de reducció de l’afiliació a la Seguretat Social. I això és perquè hi ha gent que surt del sistema, perquè ni treballa ni rep l’atur, o simplement perquè se’n va a l’estranger. I aquesta campanya de disfressar la realitat pot tenir un cert ressò, sobre tot si compten amb la complicitat d’uns sindicats que han pactat amb els Governs de CiU i PP per continuar amb la pau social.

Les darreres dades reflecteixen un augment de la conflictivitat laboral, mentre que els sindicats majoritaris no paren de perdre afiliació. Aquesta represa de la pau social pot tenir alguna cosa a veure?

En una situació de conflicte qui porta les de guanyar li interessa reduir el conflicte, com va passar durant el franquisme. Avui dia els qui estan guanyant en la batalla de la retallada de drets els interessa fer-nos creure que està tot molt tranquil i que si vols lluitar en el teu lloc de treball estàs sol. Això va passar fins i tot durant el 15M, quan es deia que la gent sortia a les places mentre que no enfrontava el conflicte als centres de treball. Però la realitat és una altra, perquè les xifres de vagues i augment de la conflictivitat laboral en els darrers anys així ho demostren. Part de la batalla que tindrem en els propers mesos seran una batalla ideològica, en la qual nosaltres ens haurem de creure la força real que tenim. I en el moment en que ens ho creiem, que tremolin.

Com es pot vincular la lluita al lloc de treball amb la lluita social?

Hem d’alliberar l’acció sindical dels límits de l’empresa, ja que així també eliminem els límits que marca el fet de tenir un contracte formal en una empresa, i adquireix molta més importància un sindicalisme com a moviment social. Integrem moviment social i sindicalisme, d’una banda, portant els conflictes a fora i, de l’altra, fent que la capacitat de lluita a fora repercuteixi a dins. Aquesta és la millor manera també per integrar a la lluita les persones que han estat expulsades del món del treball.

I recuperar el suport mutu?

En el moment en que es prohibeixen les vagues per solidaritat, durant la construcció del model sindical a la transició, s’afebleix greument la lluita sindical. Es trenca la solidaritat i el suport mutu, que era la principal força que havia tingut el sindicalisme en aquelles dècades. Ara ens hem de començar a plantejar la recuperació del suport mutu per replantejar-nos el sindicalisme, recuperant així el sindicalisme que practicaven els nostres avis i que hem perdut pel camí.

Un dels reptes que us heu plantejat al darrer Congrés de la CGT de Catalunya és intentar organitzar les persones precàries, immigrants sense papers o treballadores de l’economia submergida. Això com es fa?

Una persona que se’n vagi a l’atur no ha de veure la seva capacitat d’acció sindical eliminada, i per això és tan important recuperar mecanismes de solidaritat. Es tracta d’utilitzar els mitjans que tenim per confluir amb els col·lectius socials. I això també pel que fa a un treballador o treballadora immigrant. Si no té papers, la seva capacitat de lluita serà la que serà, davant el perill que l’enviïn a un CIE, i no el podem obligar a fer el que nosaltres mateixos tampoc no faríem. Però podem defensar les seves condicions laborals exercint pressió social des de fora, fent “escraches” al patró, per exemple, i així també fem acció sindical. El paper de delegats i comitès d’empresa queda replantejat amb aquest tipus d’estratègies.

Què penseu fer davant l’augment de la repressió? Correu el risc de que us paralitzi com a sindicat?

Aquest és un tema que els moviments socials en general, i el sindical com una part d’aquests, ens haurem de replantejar. Bàsicament perquè si nosaltres optem per posar el conflicte sobre la taula, això vol dir que entrarem en conflicte amb la legislació. Segurament els límits els haurem de pensar en termes de l’eficàcia de la lluita que fem i no en termes del que es pot fer o no, i això comportarà haver d’afrontar situacions de repressió com ja venim fent. De totes formes, si el nostre objectiu es augmentar el conflicte haurem d’esquivar la repressió que ens impedeixi augmentar-lo.

Entrevista realitzada per Homera Rosetti publicada al setmanari Directa.

ALGUNAS NOTAS SOBRE LA HUELGA DE LIMPIEZA

Aunque los trabajadores de la limpieza de Madrid han ratificado en asamblea el acuerdo al que llegaron anoche sus representantes sindicales con la patronal, la huelga, en realidad no habrá concluido. En torno a ella se va a montar una gran campaña de propaganda. La derecha va a intentar crear el espejismo de que la huelga ha fracasado, y ciertos sectores de una izquierda falsamente radical que busca permanentemente mantener la tensión, siempre que los que expongan sus puestos de trabajo y sus salarios sean otros, también intentarán presentarla como una traición de los sindicatos a los trabajadores.

Ana Botella, derrotada por los huelguistas

La huelga de barrenderos de Madrid ha sido un hito muy importante. La agresión de la que iban a ser víctimas estos 6.000 trabajadores estaba plenamente amparada por la ley. Las empresas no tenían obligación de negociar nada con ellos, y simplemente, podían haber esperado al lunes para empezar a despedir a 1.134 trabajadores y bajar el salario al resto hasta un 43 por ciento. Es decir, los trabajadores —los barrenderos de Madrid y el resto— están inermes contra las decisiones de sus patronos, les afecten o no, y esto es así como consecuencia de de una serie de reformas laborales que tienen su guinda en la última realizada por el gobierno actual, y cuyo objetivo es eliminar todas las garantías que amparaban a los trabajadores frente a decisiones unilaterales y lesivas de los patronos, así como restar poder a la negociación colectiva y colocar el poder efectivo en el ámbito laboral del lado de la patronal, sin equilibrio alguno.

MOLTS DELS CONTINGUTS DEL 15-M JA ELS HAVÍEM TEORITZAT ELS ANARCOSINDICALISTES

Àngel Bosqued és el secretari general de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Catalunya, un sindicat hereu directe de la CNT. Treballador d’assegurances de 56 anys, dels quals en duu 38 afiliat primer a CNT i després a CGT. Té un discurs suau en la forma però s'hi endevina la duresa en el fons. El desgrana amb apassionament a la seu de l’organització, a l’històric local de Via Laietana, envoltat de pasquins i proclames.

Fotografía d'Enric Català

Acaba de ser nomenat responsable de relacions internacionals del sindicat estatal, ho podrà compaginar amb el càrrec català?

No prou bé, perquè segueixo treballant, no estic alliberat. A CGT es pot estar alliberat però ho deixem per a casos extrems. En aquest sentit, realment el temps que hi puc dedicar no dóna per als dos càrrecs. A més, no tindria coherència que ho fes. Aquesta duplicitat es una situació temporal per uns pocs mesos

Per tant, la secretaria catalana la deixareu aviat?

Sí, la deixaré a l’abril. Ja estava planificat i ho faré durant el proper congrés de Catalunya, a l'abril del 2014.

Com caracteritzaríeu la tasca de CGT?

Continuem de manera rotunda amb la tradició anarcosindicalista, tenim un vessant ideològic profundament arrelat en el món del moviment llibertari, i ens hi volem mantenir. Ara bé, no tots els afiliats de CGT són anarquistes o llibertaris. En aquest sentit, tenim clar que com a sindicat la nostra tasca es resoldre els problemes dels treballadors i en aquest objectiu posem en pràctica els nostres principis i també aquells mecanismes que ens venen marcats per la llei o perquè la realitat t’obliga.