 |
| Iván Carrasco Montesinos |
Després de
llegir els escrits polítics de Jack London (1876-1916) comprenem que la indignació ve de lluny i no ens quedarà dubte
que el capitalisme sempre ha estat una maquinaria esprémer al màxim a l'ésser humà
i sense fer excepcions.
En quatre
articles que ocupen poc més de 50 pàgines (dins el llibre En ruta, Marbot Ediciones, 2009) el dissecciona de manera magistral
per denunciar les seves injustícies i la seva brutalitat: una explotació sense misericòrdia,
cruel, al servei a una cobdícia insaciable. «Els nostres ancestres més
primitius no patien el que pateixen els obrers d'ara explotats fins a
l'extenuació», denuncia.
També explica
com es va fer socialista i va deixar de ser el prototip d'home del capitalisme,
un individu jove i fort, segur de si mateix i capaç de realitzar qualsevol treball
millor que ningú. En un principi es va identificar amb l'ideal nietzscheà —se
sentia un súper home—, però va xocar amb la injustícia i va anar a parar a la
presó per una nimietat. Llavors es va adonar de la manera en que el sistema
converteix a unes «bèsties rosses» en deixalles socials llençades al pou sense
fons en el qual s'enfonsen les persones que perden la feina o emmalalteixen. Com
a conseqüència es va fer revolucionari i va manifestar que desitjava acabar amb
el capitalisme que havia fracassat perquè no protegia els que necessitats, tot
el contrari, i va fer una crida d'unitat als treballadors de tot el món: «El
patriotisme i el militarisme són els nostres enemics comuns».
En el text
«L'esquirol», afirma que el capitalisme es proposa convertir-nos a tots en
esquirols, «aquests traïdors, aquests Judes», que treballen més per menys i
d'aquesta manera fer-nos malviure de manera crònica, perquè els sous sempre hauran
de ser molt baixos perquè les empreses siguin competitives. En el capitalisme, un
treballador ha de vendre la seva força per quatre xavos a fi d'aconseguir una feina
i un industrial, per fabricar amb menys costos i vendre més barat, ha de pagar
menys de lo just als seus assalariats.
Fins i tot els estats
—ens adverteix London— s'han de tornar esquirols. Del seu país, que produeix el
mateix i més barat que Europa, diu, profèticament: «Estats Units podrà fer
lliurement d'esquirol a Europa, sempre que Anglaterra es converteixi també a
l'esquirolisme, destrueixi els sindicats i reforci l'ordre capitalista».
Profètic, en efecte, res com la Margaret Thatcher —prou ho sabem— per trencar
vagues i desfer sindicats.
Si un es fixa en
l'esquirolisme a la situació actual, és fàcil comprovar que res ha canviat, únicament
s'han accentuat els vicis perversos del capitalisme. La Xina comunista és el gran
esquirol actual, i ara també l'Índia, amb aquest munt de gent famèliques a les
quals se'ls pot explotar amb impunitat. És aquest esquirolisme el que ha
convertit a l'estat del benestar en un miratge i als obrers, una altra vegada,
en persones que viuen a la misèria, que amb prou feines guanyen per cobrir les
seves necessitats bàsiques. Avui, ser mileurista a Europa és un luxe. Això
s'aconsegueix, com fa cent anys, amb un alt índex d'atur, cues i cues de
persones disposades a vendre's, a ser esquirols, a trair a l'amic, al veí,
perquè al seu torn, ells facin el mateix per necessitat.
London, al
menys, podia somiar en el socialisme i la revolució, però ara que han
fracassat, què ens queda?
Iván Carrasco Montesinos
