viernes, 8 de mayo de 2015

«LA VIDA I EL PENSAMENT D'ERRICO MALATESTA», EXPLICATS BREUMENT PER GIANNI SARNO






LA VIDA I EL PENSAMENT 
D'ERRICO MALATESTA

Gianni Sarno

Traducció del castellà al català feta per JFFF


Aquest escrit vol ser només una introducció a la vida i al pensament del revolucionari anarquista Errico Malatesta. El formen dues parts que tracten, d’una manera bastant esquemàtica, de la vida i d'uns quants elements del seu pensament. No he volgut fer servir notes a peu de pàgina per agilitzar-ne la lectura. Tot i així, he de dir que he extret les idees presents dels llibres que el lector trobarà a la bibliografia.

G. S.

* * *

Nosaltres, al contrari, no pretenem posseir la veritat absoluta, creiem més aviat en la veritat social; la millor forma de convivència social no és una cosa fixa, vàlida per a tots els temps i per a tots els llocs, una cosa que es pugui determinar amb anticipació, sinó una cosa que, un cop assegurada la llibertat, es va descobrint i portant gradualment a la pràctica amb els frecs i la violència més petits possibles. Per això les nostres solucions deixen sempre la porta oberta a diverses solucions i, si pot ser, millors.

Errico Malatesta




I. La vida d'Errico Malatesta







Errico Malatesta va néixer a Santa Maria Capua Vetere (Caserta) el 14 de desembre de 1853. Pertanyia a una família de la petita burgesia. Va començar a estudiar medicina, però va deixar els estudis per dedicar-se a l’activitat revolucionària. Va regalar les seves terres als camperols que les treballaven; mentrestant ell va aprendre les activitats de mecànic i electricista. Va exercir aquestes activitats durant tota la seva vida, i amb elles s’hi va guanyar el «pa».

El 1872 va ser un dels fundadors de la primera seu de la Internacional italiana, a Nàpols. Aquell mateix any va participar en el congrés de Sant Imier, on va conèixer Mikhail Bakunin.

Al congrés de Berna de 1876 va abandonar el col·lectivisme de tendència bakuniana i es va declarar comunista anarquista. La Internacional italiana va ser la primera a declarar-se comunista llibertària. En aquesta dècada va participar en revoltes i insurreccions en diversos països: a Itàlia, on el van detenir i empresonar, i d’on va aconseguir escapar-se, a les revoltes anticolonials d’Egipte i Síria, i també en insurreccions i lluites a França, Bèlgica, Suïssa, Anglaterra...

El 1883 va tenir una forta polèmica amb Andrea Costa, un internacionalista que va passar del corrent antiparlamentari al socialisme parlamentari. Mentrestant, va abandonar l’espontaneïsme popular, característic del pensament de Piotr Kropotkin.

El 1886 va viatjar a Argentina, on va viure durant cinc anys. S’hi va dedicar a diverses activitats i va contribuir, d’una manera fonamental, a la creació de les primeres organitzacions de resistència obrera.

Al principi de la dècada següent va tornar a Europa. El 1891 va realitzar una gira de propaganda per Espanya.

Va tornar de manera clandestina a Itàlia, on tenia una ordre de cerca i captura. Cap al 1894 van tenir lloc una sèrie de revoltes i insurreccions a Sicília, Malatesta va intentar difondre el moviment revolucionari per tot el país. Però el seu pla va fracassar i va haver de marxar, aquesta vegada a Anglaterra.

El 1897 va tornar clandestinament a Itàlia. Es va instal·lar a Ancona, on va fundar la revista L’agitazione. El 1898 va ser detingut i condemnat a confinament, però va poder fugir. Va marxar un temps als Estats Units i després a Cuba. El 1900 va tornar a Anglaterra, on es va quedar fins al 1913.

El 1907 va participar en el Congrés anarquista internacional d’Amsterdam. Allí va tenir una forta polèmica amb el sindicalista francès Pierre Monatte, sobre sindicalisme i anarquisme. Partidari dels sindicats i de les organitzacions obreres, sostenia que no s’havia de confondre anarquisme amb sindicalisme. El sindicalisme és l’organització del tots els obrers, siguin o no anarquistes. I té uns objectius, podríem dir, reformistes. Malatesta, a més, sostenia amb una visió gairebé premonitòria, la possibilitat que els sindicats es burocratitzessin i transformessin els seus líders en funcionaris. Tot i així, afirmava la importància per als anarquistes de ser dins dels sindicats i de difondre-hi les seves idees.

El 1913 va tornar a Itàlia, i es va instal·lar una altra vegada a Ancona. Va fundar el setmanari Volontà. Entre el set i el catorze de juny de 1914 va tenir lloc el moment revolucionari més gran des de la unificació del país: la settimana rossa [la setmana roja]. Ancona va ser protagonista d’una vaga general que es va transformar en una insurrecció victoriosa. Durant tota una setmana la ciutat va ser autogestionada per les classes populars. Tot i així, la insurrecció no es va estendre a tot el país. Els sindicats, d’acord amb el govern, van revocar la vaga. La regió es va quedar aïllada. Es va acabar la revolució. Malatesta va haver de marxar una altra vegada. Lloc de destinació: Anglaterra.

Quan va començar la primera guerra mundial, Malatesta va defensar una postura internacionalista. Com la major part del moviment anarquista, es va declarar en contra de la guerra capitalista. Va polemitzar amb els anarquistes que es van declarar a favor de la guerra al costat dels aliats i en contra d’Alemanya, entre ells Kropotkin. Tot i així, la postura general del moviment va ser en contra de la guerra. El 1915 Itàlia va entrar en guerra al costat dels aliats.

La situació al país es va fer més tensa. A partir de 1916, informat de la situació, Malatesta va voler tornar a Itàlia. Però el govern no el va deixar entrar i, a més, d’acord amb els governs anglès i francès, no li van permetre deixar Anglaterra. No va poder tornar, clandestinament, a Itàlia, fins al 1919, i gràcies a la col·laboració d’un almirall socialista. Les masses populars el van aclamar com el Lenin d’Itàlia. Un fet que no li va agradar gaire.

Entre el final de 1919 i 1920 va fer una gira de propaganda per tota la Itàlia del Centre i del Nord. Als seus mítings hi van participar milers de persones. Va dirigir el diari Umanità Nova, que va arribar a una tirada de cinquanta mil exemplars. El 1920 va escriure un article insistint en la necessitat d’organitzar-se per a la revolució. Va proposar una aliança de forces revolucionàries, però la seva proposta no va tenir gaire èxit. Aquell mateix any es van produir ocupacions de fàbriques i camps. Malatesta va declarar la necessitat de reorganitzar i fer produir les fàbriques. Va declarar que si no es feia la revolució, quan la burgesia es refés de l’ensurt, la seva venjança seria tremenda. De fet, no va tardar gaire a respondre a l’amenaça revolucionària. Quan els sindicats van revocar les vagues i es van acabar les ocupacions, va començar a finançar l’incipient moviment feixista. Les seves anàlisis i crítiques dels anys vint es van concentrar, a més del fenomen feixista, en la situació russa.

En una carta que va escriure a Luigi Fabbri, el juliol de 1919, en relació amb la dictadura del proletariat, afirmava:

Anarquia significa no govern, i per tant, encara més, no dictadura, que és el govern absolut sense control i sense límits constitucionals. [...] En realitat potser es tracti d’això: que els nostres amics bolxevics amb l’expressió dictadura del proletariat entenen senzillament el fet revolucionari dels treballadors que prenen la possessió de la terra i de les eines de treball, i intenten constituir una societat i organitzar una mena de vida en què no hi hagi lloc per a una classe que exploti i oprimeixi els productors.
Entesa així, la dictadura del proletariat seria el poder efectiu de tots els treballadors dirigit a la destrucció de la societat capitalista, i es convertiria en anarquia tan bon punt desaparegués la resistència reaccionària i ningú més volgués obligar amb la força les masses a obeir i treballar per a altres. I aleshores el nostre desacord no seria res més una qüestió de paraules. Dictadura del proletariat significaria dictadura de tots, és a dir, ja no seria dictadura, com govern de tots ja no és govern, en el sentit autoritari, històric i pràctic del mot. Però els veritables partidaris de la dictadura del proletariat no ho entenen així, i això a Rússia es pot veure perfectament. El proletariat, naturalment, hi intervé com ho fa el poble en els règims democràtics, és a dir, simplement per amagar l’essència real de les coses. En realitat es tracta de la dictadura d’un partit, o més aviat dels caps d’un partit; i és una dictadura pròpia i veritable, amb els seus decrets, amb les seves sancions penals, amb els seus agents executius, i sobretot amb la seva força armada, que avui serveix per defensar la revolució dels seus enemics externs, però que demà servirà per imposar als treballadors la voluntat dels dictadors, aturar la revolució, consolidar els nous interessos que s’hagin anat constituint i defensar de les masses una nova classe privilegiada.[...]
Lenin, Trotski i els seus companys són segurament revolucionaris sincers, de la manera com ells entenen la revolució, i no la trairan; però preparen els quadres governamentals que serviran als qui vinguin després per aprofitar-se de la revolució i assassinar-la. Ells seran les primeres víctimes del seu mètode i amb ells, temo que la revolució caurà. La història que es repeteix: mutatis mutandis, la dictadura de Robespierre duu Robespierre a la guillotina i prepara el camí a Napoleó.

A final de 1920 el van detenir. Quan va sortir de la presó, el juliol de 1921, es va trobar una situació completament diferent. Les organitzacions feixistes, amb la col·laboració de les autoritats, havien creat un clima de terror. Una situació de guerra en què els feixistes pegaven, mataven, violaven i incendiaven les seus dels diaris i de les organitzacions antifeixistes. Aleshores Malatesta va decidir entrar als Arditi del popolo, uns grups armats que s’oposaven als esquadrons feixistes, la primera forma de resistència antifeixista. En algunes ciutats aquests grups van derrotar les organitzacions feixistes. Segurament un cas important va ser el de Parma. Però els partits democràtics, els socialistes i una part del partit comunista van abandonar els Arditi.

Entre 1924 i 1925 dirigeix la revista Pensiero e Volontà.

A partir de 1926, un cop el feixisme ja ben instal·lat al poder, va ser condemnat a arrestat domiciliari vigilat per carrabiners, que no el deixaven mai sol.

El 22 de juliol de 1932 va morir a Roma. Les autoritats feixistes no van permetre a ningú participar en el seu enterrament.


II. El pensament d'Errico Malatesta




En aquest apartat analitzarem breument alguns aspectes del pensament d’Errico Malatesta. Primer de tot, és important dir que no va deixar cap teoria sistematitzada. Les seves reflexions, escampades en centenars d’articles i pamflets, publicades en revistes de diversos països, van ser sempre una anàlisi de la realitat concreta i circumstancial, van ser sempre un examen del procés real. Amb una coherència sorprenent, no va separar mai la teoria de la lluita. Malatesta es va dedicar, durant gairebé seixanta anys, a preparar moralment i pràcticament la insurrecció. Segons Luigi Fabbri, teòric anarquista del final del segle XIX i principi del XX, Malatesta va ser un dels pensadors socialistes més importants de la seva època. Fabbri sostenia que Malatesta no va deixar una construcció sistemàtica de les seves idees per diversos motius:


  • Es va dedicar  principalment a l’activitat insurreccional, va participar en moltes insurreccions de diferents tipus i en diversos països. Es va passar més de deu anys a la presó i gairebé trenta a l’exili.
  • Sempre es va guanyar la vida amb hores llargues de feina manual, d’electricista o mecànic, i això no li va permetre dedicar gaire temps a sistematitzar les seves idees.
  • I, finalment, es va estimar més analitzar aspectes concrets de la lluita i de l’organització. Els seus escrits, destinats sobretot als camperols i als obrers, es caracteritzaven per un llenguatge clar i directe, i per tractar de les necessitats més immanents de la realitat. Tot això no vol dir que Malatesta no teoritzés, sinó tan sols que es va estimar més dedicar les seves anàlisis als aspectes més pràctics de la lluita.


El seu pensament va ser antidogmàtic per antonomàsia, va tenir sempre una postura oberta. «El seu mètode d’anàlisi es basava en l’ús del dubte i en la llibertat d’equivocar-se. En el seu pensament tots els valors assolits eren un punt de partida per fer nous assoliments». Malgrat que va mantenir durant tota la seva vida unes idees pròpies, estava convençut que es podien modificar amb el temps, el lloc i la manera d’aplicar-les. «Totes les tendències polítiques i socials estan relacionades amb el moment històric o amb alguns factors de la lluita social».

El primer element que hem de considerar és la distinció epistemològica que va fer entre anarquia i anarquisme. Si la primera és l’ideal, la meta, el segon és el camí, les pràctiques. Els mitjans han de ser coherents amb el fi. Si el nostre objectiu és la llibertat, repetia Malatesta, l’hem de practicar. L’anarquisme, sostenia, va néixer d’una revolta moral contra les injustícies. D’altra banda, l’anarquia és la societat organitzada sense autoritat, i per autoritat s’entén la força material que té un grup social per imposar la seva voluntat als altres. «L’anarquia arribarà quan pugui arribar —deia Malatesta—, però nosaltres hem de treballar perquè arribi. Les lluites de les masses, mitjançant l’acció directa, contra l’explotació, l’opressió i les injustícies, són un pas cap a ella». I  seguia: «no es tracta de fer l’anarquia avui, demà o d’aquí a deu segles, sinó de caminar cap a ella avui, demà i sempre. En fi, l’objectiu de l’anarquisme és eliminar l’estat i la propietat privada dels mitjans de producció i distribució. Si avui no tenim prou força per fer-ho, hem de tenir, almenys, la capacitat perquè ens oprimeixin el mínim possible».

Un altre element del seu pensament és segurament el gradualisme. Que no té res a veure amb el reformisme. Convençut que l’anarquia no podia arribar d’un dia a l’altre, sostenia que la lluita s’havia d’organitzar en dos plans, però gens contradictoris. Una primera fase es caracteritzaria per les lluites i les conquestes dels objectius a curt termini, que permetrien millorar les condicions de les classes més explotades. A més, aquestes lluites els permetrien organitzar-se i solidaritzar-se entre elles. Tot i així, les lluites no han de limitar-se a això; la segona fase ha de ser la construcció d’una altra societat. Aquí introduïm un altre element del seu pensament: l’organització. Malatesta en va ser sempre partidari. Per això va tenir fortes polèmiques amb els anarquistes antiorganitzadors. Ell sostenia que el problema no era l’organització, sinó el tipus d’organització. Era necessària per fer la revolució. Havia de ser coherent amb les idees anarquistes; havia de permetre la plena llibertat de tots els seus participants i garantir la voluntat lliure. No havia d’imposar la voluntat d’una majoria ni d’una minoria sobre els altres. Però l’organització era necessària perquè oferia als treballadors la possibilitat de conèixer les seves forces, de solidaritzar-se entre ells i d’oposar-se a les classes dominants. La lliure organització, com la definia Malatesta, permet que desaparegui l’esperit de servitud, d’esperar ordres, en fi, d’esperar que algú decideixi pels altres.

Tot i que es va considerar durant tota la seva vida un comunista anàrquic, va ser sempre partidari del pluralisme i de la lliure experimentació. Afirmava que no era necessari aplicar les mateixes idees en llocs o temps distints, sinó que s’havia d’experimentar. Les societats es poden organitzar de diferents maneres, considerant les seves peculiaritats històriques, geogràfiques i socials. «No cal justificar a priori un sistema qualsevol de conveniència social; l’única cosa que hem de fer és experimentar-ne la validesa, comprendre’n els límits i les possibilitats de millorar». El que és important és garantir en qualsevol lloc i temps la plena llibertat social, que té com a únic límit la llibertat igual dels altres. Que no s’entén com una llibertat abstracta, sinó una llibertat real, que permeti el desenvolupament de totes les capacitats de cada individu. Que permeti a cadascú poder decidir sobre la seva vida; i que permeti a cada comunitat organitzar-se com cregui més adequat. Però sempre respectant la voluntat dels qui no hi estiguin d’acord, i deixant-los la possibilitat d’organitzar-se com trobin més adient.

Hem d’aclarir que el seu comunisme no tenia res a veure amb l’estalinisme del segle XX. Per comunisme entenia la lliure associació de productors i consumidors lliures. Per tant, els mitjans de producció i distribució han de pertànyer a la comunitat, i ha de ser ella mateixa qui decideixi com organitzar la vida social. Per aconseguir-ho, cal que desapareguin la societat privada dels mitjans i l’estat. L’estat ha de ser destruït des del moment que la insurrecció triomfi i no se l’ha de substituir per cap altre, ni popular ni comunista. Malatesta era conscient que un cop s’hagués creat un altre estat amb la seva jerarquia, la seva burocràcia i la seva policia, no s’extingiria per la seva pròpia naturalesa, sinó que intentaria perpetuar-se per tots els mitjans possibles. El naixement d’un altre estat provocaria la contrarevolució.

Aquí introduïm un element important del seu pensament: la insurrecció. Al meu parer, és el factor de la seva teoria més vinculat al segle XIX. La insurrecció ha de derrocar el govern i permetre a les masses treballadores ocupar i fer servir els mitjans de producció i distribució. Amb la insurrecció l’anarquisme no s’acompleix, deia Malatesta, però es creen les condicions materials per experimentar les idees anarquistes. «Si no trobem en el poble la força necessària per impedir la reconstitució de l’estat i de les seves institucions autoritàries, nosaltres com anarquistes no hi hem de participar, no l’hem de reconèixer. Per tant, ens hem de rebel·lar i exigir la plena autonomia per a nosaltres i per a totes les minories dissidents». El més important, sostenia Malatesta, és que el poble perdi els instints i els costums d’obeir, i que aprengui a decidir i actuar lliurement.

No podem acabar aquest apartat sense considerar un altre aspecte del seu pensament. Una idea que el diferencia d’altres pensadors anarquistes, és a dir: la voluntat revolucionària. Segons Malatesta, la revolució anàrquica és un procés conscient. Amb les condicions socials favorables, l’element fonamental per al canvi és la voluntat revolucionària. Per voluntat s’entén l’expressió col·lectiva per al bé comú. En fi, la revolució no depèn del desenvolupament de les forces de producció, ni tan sols depèn d’un determinisme històric o científic, sinó que depèn de la voluntat de fer-la. «Per tal que la revolució sigui veritablement l’ocasió d’eliminar definitivament tota mena de poders, no ha de ser la revolta específica del proletariat, de la burgesia, de les classes camperoles o dels marginats socials, sinó de totes les masses heterogènies dels insubordinats i dels insatisfets». En resum, Malatesta va tenir una visió revolucionària humanista, experimentalista i gradualista.

Vull acabar aquesta introducció a Malatesta amb una frase seva de 1929, en què deia: «Nosaltres ens hem de mantenir en estat de rebel·lió efectiu i potencial; i si no podem guanyar el present, preparar almenys l’avenir».


Bibliografia

Berti, Giampietro [editor], Errico Malatesta, II buon senso della rivoluzione, Eleuthera, Milà, 1999.

Crociani, Andrea, Quello che so su Errico Malatesta, La Baronata, Lugano, 2004.

Fabbri, Luigi, Malatesta. L'uomo e il pensiero, Edizioni Anarchismo, Catània, 1979.

Finzi, Paolo, La nota persona. Errico Malatesta in Italia, desembre 1919 - juliol 1920, La Fiaccola, Ragusa, 2008.

Roberti, Mirko [Giampietro «Nico» Berti], Lettura di Malatesta, A - Rivista Anarchica, Milà, maig 1973.


Les vagues generals de protesta ja no commouen ningú, ni als mateixos que les fan, ni a aquells contra els qui es fan. Si la policia tingués prou intel·ligència per no provocar, passarien per un dia festiu. Cal buscar una altra cosa. Nosaltres llancem la idea: apoderar-se de les fàbriques.

Errico Malatesta




jueves, 7 de mayo de 2015

ELECCIONS A TERRASSA, PER A QUÈ?


Estem a les portes d’unes eleccions municipals que han obert excessives expectatives (ara és l’hora!, per fi podem canviar l’Ajuntament!), però la veritat és que per evitar, una vegada més, noves frustracions, caldria analitzar les coses fredament.

Primer, cal tenir clar que seguim estan regits per un sistema, caduc i reaccionari, amb les seves institucions i les seves lleis injustes (la electoral entre d’altres, etc.) i poc o gens democràtiques. En aquest context, es presenten unes eleccions municipals on apareixen més candidatures amb possibilitat d’entrar que altres vegades. Des de la dreta (unionista), fins a la dreta (sobiranista), passant pel socialisme neoliberal, la socialdemocràcia sobiranista, l’experiment de laboratori d’unes forces i moviments d’esquerra massa diferents entre si i un il·lusionada candidatura popular amb contingut neo-marxista. Sense deixar de banda els perillosos grups “populistes” i sense entrar a parlar de com el procés “sobiranista” que actua com a “cortina de fum”.



És veritat que calen canvis —i molts— a la institució municipal després de patir durant 36 anys la mateixa gent, els mateixos interessos, els mateixos errors i els mateixos vicis, i sense obrir portes ni finestres ni res de res perquè es ventilin les estances. Realment es un problema democràtic i de llibertat molt greu i que cal molt solucionar urgentment per part dels ciutadans de Terrassa.

Però un cop més centrem l’objectiu polític de canvi en l’obsessiva i perillosa idea d’ocupar el poder i repartir-se’l, però realment saber com es repartirà aquest “poder” el 25 de maig és lo més important?

El canvi que necessita la ciutat de Terrassa no es pot deslligar del moment social, econòmic i polític que està vivint el mon i la nostra societat. El neo-liberalisme —aquest sistema bàrbar que mitjançant l’engany del deu “mercat” està enviant a tanta gent a l’exclusió social negant-li els seus drets més fonamentals i rient-se de la seva dignitat— també es present i molt a les nostres ciutats i pobles i, molt especialment, a Terrassa (on tenim les seus d’institucions i empreses que son baluards i estàndards d’aquest sistema cruel: Mutua, Cecot, Cambra, Mina, etc).

Cal un canvi de concepte del que entenem per POLÍTICA i enterrar definitivament l’engany de la “transició”. Tornar la política a la base de la gent, perquè aquesta creï, transformi, construeixi amb llibertat.

Cal una gestió diferent, més democràtica, més transparent, de més qualitat, des d’unes institucions noves, però això sí, sempre al servei de la gent (que les persones siguin les veritables protagonistes), res de poders institucionals, econòmics i socials rancis!

En tot cas, fins que a la societat, al país, no hi hagi canvis estructurals importants, l’únic poder que pot existir es el contrapoder de la gent, la resistència dels ciutadans i de les ciutadanes exercint horitzontalment els seus deures dins d’una democràcia horitzontal i realment participativa.

Cal doncs la cohabitació necessària entre gestió i política a la societat. Que funcionin les xarxes de veritat, amb ajuda i solidaritat mútua entre tots els fronts oberts. Intercanviant experiències, recursos i estratègies. Apoderament total de la societat.

La gestió administrativa a la Institució municipal ha d’anar sempre a remolc d’aquestes dinàmiques al carrer.

Si es volen canviar a fons i de veritat les estructures rovellades i ineficaces de l’actual Ajuntament, lligat totalment a les forces de poder i interessos especuladors i alienants del sistema actual, caldrà obrir un procés, que no serà senzill ni tampoc serà ràpid, on haurà d'implicar-se tota la societat terrassenca, amb la màxima participació i igualtat d’accés (això és ni més ni menys que el que diu el nou MUNICIPALISME DEMOCRÀTIC que s’anuncia en algunes guies dels nous moviments d’esquerra). Que tampoc és un descobriment d’ara…

La societat no canvia, per una simple presa del “poder” —ni tan sols en la Revolució Francesa va ser així—, sinó mitjançant un llarg procés revolucionari.
Em temo molt que hem entrat en un procés, massa conegut ja, lamentablement, on simplement compta la carrera del poder pel poder.
I això em preocupa, i molt! Cal que reflexionem!


Joan Tamayo Sala


Advocat/ Activista pels DDHH i Socials



miércoles, 6 de mayo de 2015

FEDERACIÓ ANARQUISTA DE CATALUNYA




Federació Anarquista de Catalunya




Un dia ens vam preguntar: per què no?, en comptes de tan sols: per què?; per què no podem gaudir de relacions lliures de poder entre nosaltres?, per què no puc decidir jo per mi mateixa?, per què no puc fer les coses que m’agraden i m’esclavitzo tota la vida a altres que se suposa que haig de fer?… i llavors vam decidir començar a caminar plegades, en un aprenentatge que serà molt llarg però que veiem necessari de fer per tenir una cohesió real dins del moviment anarquista.

     Vam veure que tot i poder accedir a la comoditat que ofereix el capital, podem rebutjar aquesta invitació i comprometre’ns amb la lluita. Una lluita que pren sentit quan la fem col·lectiva, quan ens ajudem i quan fem autocrítica, quan donem realitat a una teoria; però bé, anem a pams.

     Cap a l’any 2013 diferents grups de tendència llibertària vam començar a veure que tenim massa roba i poc sabó, que ens faltava una xarxa comuna que ens ajudés a coneixe’ns i a organitzar-nos en col·lectivitat. I així van sorgir les primeres trobades per posar fil a l’agulla, les quals van confluir en un procés final de federacionisme.

     Així neix la Federació Anarquista de Catalunya, amb una vintena de grups que en formen part, un espai de trobada, coordinació i organització pels diversos col·lectius integrants. La llibertat, la igualtat en tots els àmbits —ja sigui de gènere, raça o espècie—, la solidaritat i el suport mutu, l’oposició a l’estat, les estructures i institucions religioses i la propietat, són els principis sobre els quals ens movem per poder atacar frontalment nosaltres mateixes l’autoritat, difonent un altre tipus de cultura que no fomenti els valors establerts, i que creï unes dinàmiques de lliure associació entre individus que siguin capaces de respondre a les seves necessitats autònomament a qualsevol dominador.

     Però no pretenem ser unes noves salvadores, el nostre objectiu principal és el de donar respostes reals als problemes quotidians, col·laborant conjuntament. Creiem que com millor es demostra la teoria és amb els fets, retornant la lluita al carrer i el poder al poble, prenent-li al govern autodenominat com a gestor de les nostres existències. I qui millor que cada col·lectiu de barri, escola,… per saber quins són els problemes que més afecten a les veïnes d’aquell context? I encara millor sabent que tenim el suport d’altres grups per poder donar una resposta contundent.


sábado, 2 de mayo de 2015

EL COLOR DE LA LLIBERTAT. SOBRE LERROUXISME I CATALANISME (ABANS I AVUI)


El concepte de lerrouxisme ha tornat en els últims mesos a ser un debat d’actualitat. Arran de l’aparició de Podemos, i en algun moment fins i tot amb la de Guanyem, s’ha utilitzat de nou intensament el mite del lerrouxisme i el soleturisme. Hi ha en joc una qüestió de fons: la pèrdua d’una tradició republicana i popular en el marc de les esquerres catalanes al deixar que el relat del catalanisme es construeixi sobre les categories d’origen conservador. Això afecta a l’oblit sobre la tradició republicana i obrera del XIX, a la lectura a voltes esbiaixada de l’anarquisme, i en ella de Salvador Seguí, i a la incomprensió final d’un catalanisme popular i d’esquerres, si no és subordinat a les categories generades per la dreta. El lerrouxisme, per mal o per bé, també forma part d’aquesta història més enllà dels mites.

S’explica que quan J. B. Cendrós i Carbonell, prohom del catalanisme cultural lligat a Òmnium, a l’Institut d’Estudis Catalans i a l’Enciclopèdia Catalana, es trobà amb la publicació de Jordi Solé Tura ‘Catalanisme i revolució burgesa’, es produí un breu i precís interludi. Corria l’any 1967 i el que llegí Cendrós per la seva primera plana fou que aquesta “és la història d’una revolució burgesa frustrada”. La resposta, feta en veu alta, no podia ser més significativa: “Frustrat, jo? De què?”. Probablement aquesta és la millor crítica que es pot fer, entre moltes altres, al llibre de Solé Tura que ha donat per rius de tinta i fins i tot per encunyar una categoria política: “Soleturisme”. Val a dir, a més, que és una crítica fundada, no tan sols pel fet de ser veritable històricament, i en el seu cas fins i tot personalment, sinó en el sentit que com a mínim abans de realitzar-la Cendrós n’havia llegit la primera pagina. Molts dels que han convertit aquest llibre en categoria política, no tots certament, semblen no haver realitzat ni aquest esforç.

Al cap i a la fi quan s’afirma que el “soleturisme” és el principi segons el qual les classes populars estan dividides per raó de llengua, una versió intel·lectualitzada així del “lerrouxisme”, o bé que el nacionalisme només té una base possible exclusivament burgesa, en realitat s’està fent una afirmació absolutament gratuïta, per molt que s’hagi reiterat fins a la sacietat que era així. El “pecat” de Solé Tura fou un altre. Al cap i a la fi el missatge final del seu llibre, d’un to clarament maurinista, era que la classe obrera es convertís en la capdavantera i renovadora de la lluita per l’emancipació nacional. Però en el camí cap aquesta conclusió assenyalà que Prat de la Riba era fonamentalment un reaccionari. Un brillant reaccionari, si es vol, que estava en contra del sufragi universal, i a favor del sufragi corporatiu, ja que segons ell “les classes obreres tenen més assegurats llurs drets per un sistema que els atorga un nombre de representants proporcional a llur importància”. Era així també l’home que impedia que l’article de Joan Maragall, demanant que Ferrer i Guàrdia no fos ajusticiat després de la Setmana Tràgica, fos publicat abans del seu afusellament.

Era una època on Jordi Pujol s’emmirallava en la figura de Prat de la Riba, mentre altres consideraven que aquesta anàlisi podia trencar la possible unitat futura de l’antifranquisme. Aquest fou el veritable delicte del seu llibre. Tanmateix el terme “soleturisme” és d’ús per iniciats. El concepte que corre com a moneda més comú és el de lerrouxisme. Un terme amb una capacitat innegable de ressorgiment en els moments crítics, com l’actual, on els moviments polítics emergents semblen no voler obeir les categories disciplinadores de tot un món fet de sobreentesos.

Lerrouxisme i lerrouxistes

Lerrouxisme seria, en aquest marc, aquell moviment polític que a partir de la utilització de la demagògia hauria hàbilment aconseguit separar la classe obrera catalana a partir del seu origen. Realment té mèrit que el lerrouxisme aconseguís això precisament quan a Catalunya, com també a Barcelona, pràcticament tota la seva classe obrera era d’origen i parla catalana, ja que faltava encara una dècada perquè s’iniciés intensament la migració de fora de Catalunya. Més mèrit tenia fer això amb el suport de Valentí Almirall, pare del catalanisme d’esquerres, durant les eleccions de 1903. Suport donat contra la “ridícula teoria del ‘catalanismo político’” i en defensa de l’autonomisme democràtic davant del que anomenaven catalanisme reaccionari.

De fet, en aquest mateix any 1903 les candidatures “lerrouxistes” arribaran a agrupar 35.000 vots a Barcelona, en una victòria inapel·lable per sobre de la Lliga, amb la xifra de vots més alta que obtingué mai un partit d’esquerres a la ciutat fins el 1931. Fou també precisament en aquell mateix moment que nasqué la idea, des de la publicista lligaire, de que en realitat els seus votants eren “forasters que odien la terra que els manté i els enriqueix”, per acabar concloent, davant les derrotes successives que portaran al control del “lerrouxisme” de l’Ajuntament de Barcelona, incloent en les seves candidatures a un jove Francesc Layret, que en realitat “la mayoría obrera de Cataluña no es catalana, sino fruto de la inmigración”.

Lerroux arribà a Catalunya de la mà de Federico Urales (Joan Montseny), fundador de la ‘Revista Blanca’ i pare de Federica Montseny, compartint mítings amb Teresa Claramunt o Josep Prats, en la mesura que s’havia destacat com a gairebé única veu pública en contra dels processos de Montjuïc, després de la detenció i tortura de 400 anarquistes el 1896, i d’aquí la seva popularitat entre la classe obrera. Però el seu èxit polític provingué d’una altra banda. Amb ell com a catalitzador el republicanisme català es modernitzà entrant de ple en l’era de la política de masses i s’articulà com una proposta que anava més enllà de les pràctiques mesocràtiques per endinsar-se dins de l’obrerisme. Esdevingué una proposta de tall populista tant d’articulació política com social, un veritable partit-societat, amb l’expansió de les quaranta-dos fraternitats republicanes i d’una trentena d’escoles laiques pels barris de Barcelona i en poblacions com la Bisbal del Penedès, Molins de Rei, Cornellà o Terrassa. Xarxa que tenia el seu centre en la Casa del Poble inaugurada el 1906 a l’Eixample barceloní de 2.500 metres quadrats, que a part de servir de centre d’assemblees, biblioteca o representacions teatrals, actuava com a nucli del cooperativisme de consum, serveis mèdics, jurídics i de recursos culturals, corals, grups de teatre popular, caixes de resistència pels presos i de les escoles republicanes que seguien els mètodes de Ferrer i Guàrdia.

El “lerrouxisme” en aquest sentit s’articulà a partir d’un discurs obrerista malgrat no ser una proposta de classe, anticlerical i laicista, i en aquest sentit agrupà des dels grups feministes com la Sociedad Progresiva Femenina de Ángeles López de Ayala fins a les entitats lliurepensadores. També ho féu des del discurs anticatalanista, però en aquest cas era un anticatalanisme entès com antilliga. Marc en el que s’entenen per exemple el suports de Valentí Almirall, d’un Jaume Mir veterà de la revista de tall llibertari íntegrament en català La Tramuntana dins de la premsa lerrouxista, o d’Ignasi Clara, antic director de Huelga General i dirigent anarquista de la vaga general de 1902. Era un anticatalanisme dirigit cap a la Lliga, però no anticatalanitat. Els atacs més viscerals contra el que representava el nacionalisme conservador podien anar acompanyats en el propi Lerroux per una defensa del català com a llengua i no com a dialecte a les Corts espanyoles, de la mateixa manera que es reivindicava l’autonomia de Catalunya, o de les afirmacions del líder radical sobre una Catalunya que “es un pueblo que tiene historia propia, vida propia, lengua propia, literatura y arte propios, personalidad propia con todos los caracteres étnicos de una raza aparte”.

Aquest anticatalanisme no és només propi del lerrouxisme. Es pot trobar en el republicanisme català anterior a la seva emergència, com també posteriorment en la portada de 1907 del primer número de la capçalera anarcosindicalista Solidaritat Obrera, anomenada així per oposició a la Solidaritat Catalana, o anys després en el mateix Seguí. En aquest últim sentit, en el discurs realitzat el 1919 a Madrid, que en la seva reconstrucció feta dècades després ha estat agafat per presentar un Noi del Sucre protoindependentista, afirma en l’original de 1919 coses com la següent: “En Cataluña no hay problema catalán, porque allí solamente siente ese problema la burguesía organizada, que está bajo los auspicios de la Lliga regionalista (…) un problema que realmente era nada más que una lucubración mental”.

No es tracta d’una escissió plantejada en termes d’espanyolisme versus catalanisme, sinó en termes de classe on s’entén el catalanisme polític dominant d’aquella època en concret com a quelcom propi de la burgesia. Aquesta escissió no es tancarà realment, i això no afecta només el lerrouxisme. Fins als anys 30, moment en el que el mateix Josep Termes, el gran crític de Solé Tura, senyala com el de “la incorporació de l’obrerisme al catalanisme, tot culminant-hi un joc de classes socials”. No seria fins llavors que es podria parlar de la “nacionalització” d’una part important de les classes populars. Procés, que en tot cas, evidentment no va protagonitzar la Lliga i per això membres destacats d’aquesta acabaren donant suport al franquisme: en realitat eren dues concepcions nacionals clarament diferenciades. Ara bé hi ha una part d’aquesta pulsió nacionalitzadora cap a les classes populars, que presenta com a revers sempre la possibilitat del perill “lerrouxista”. Així el lerrouxisme esdevé un mite útil, un mirall deformat on es presenten els camins que mai s’han de seguir, estigmatitzant, alienant i fent incomprensible en el procés una part de la història dels de baix a i de Catalunya.

El color de la llibertat…

Hi hagué un lerrouxisme espanyolista? Sí. Aquesta afirmació no pot engoblar l’explicació d’aquest fenomen, com es fa habitualment, però sí un moment particular del mateix. Aquest es donà amb l’emergència de la Solidaritat Catalana, com a front patriòtic propiciat inicialment pel republicà espanyol Nicolas Salmerón, dirigent màxim de la Unión Republicana, que era al cap i a la fi el partit de Lerroux, des de les Corts espanyoles i acceptada per Cambó. Per Salmerón, i per una part de la Unión Republicana catalana, es tractava de recuperar l’aliança tradicional amb les classes mitjanes, que eren la seva base a Espanya i que a Catalunya havien basculat en part cap a la Lliga, i superar així, en les seves pròpies paraules, “la representación reducida de los elementos populares”.

L’escissió entre un republicanisme petit burgés i menestral i el que representava el lerrouxisme a Catalunya estava servida. En les eleccions de 1907 el lerrouxisme català cercà en aquest camí en l’espanyolisme la possibilitat d’atraure electoralment el funcionariat lligat a l’Estat i la petita burgesia espanyolista més enllà del seu vot de classe obrera. Operació que se saldà amb un fracàs absolut, malgrat retingué una important bossa de votants entre les classes populars barcelonines, i amb la victòria electoral de Solidaritat Catalana. Lerroux mateix s’hagué d’exiliar poc després, condemnat a presó per un article on es defensava Mateu Morral, i s’iniciaren els anys del lerrouxisme sense Lerroux, mostrant clarament que el fenomen anava molt més enllà del seu líder. Anys on aquest abandonà el discurs espanyolista. Anys també de creació de noves organitzacions, com les Damas Rojas o diverses entitats juvenils, de penetració en el sindicalisme i de mobilització de la base social republicana amb concentracions que, com l’Aplec de la Llibertat de Sabadell, reunien a desenes de milers de persones. Camí en el que aconseguí una nova victòria electoral a les eleccions generals de 1908, on agrupà a Barcelona uns 30.000 vots, i la derrota de la Solidaritat Catalana cada cop més clarament identificada amb la supervivència política de la Lliga.

Tal com analitzava un dels dirigents més lúcids del primer nacionalisme polític d’esquerres, i de fet el primer que sintetitzà clarament la lluita pel socialisme amb la lluita per l’emancipació nacional, Gabriel Alomar, “la derrota solidària vingué. ¿Per què? Perquè el color de la llibertat en aquella hora fou… antisolidari.”

Convertir-se en un partit espanyol

El domini electoral lerrouxista es mantingué a Barcelona alhora que s’estengué per Catalunya fins i tot després de la Setmana Tràgica. El seu declivi no provingué tampoc d’aquí, com no ho féu amb anterioritat de la mobilització patriòtica, sinó del moment en què volgué convertir-se en una sòlida opció electoral espanyola. El lerrouxisme era un fenomen de modernització política que tenia com a base les classes populars en clau clarament catalana. El camí cap a Espanya, era un camí cap a una altra configuració de classes, el camí cap a un discurs més moderat. En el procés descobrí, com descobriria tota opció d’esquerres a Catalunya posteriorment, que no era possible amb el mateix discurs voler regnar a Espanya i ser príncep de Catalunya.

Fou llavors l’hora de la consolidació de l’anarquisme, en aquest cas clarament ja amb un discurs de classe, com a principal opció de la classe obrera catalana. No tenia, a més, competència possible en la forma de consolidació d’un partit socialista al que el lerrouxisme havia tallat tots els camins. El lerrouxisme pròpiament català com a tal desaparegué i es convertiria ja durant els 30 en una opció espanyola republicana de dretes, amb Lerroux com a President del govern de la República, moment en el que la Lliga ja no tindrà cap problema per pactar amb ell, amb els carlins i la CEDA per articular el Front Català d’Ordre a les eleccions de febrer de 1936.

Front Català d'Ordre (FCO): Lliga Catalana, Dreta de Catalunya, Acció Popular Catalana,
Partit Republicà Radical, Comunió Tradicionalista i Renovación Española 

El primer lerrouxisme pervisqué de totes maneres en forma de mite. Un mite que serveix per disciplinar i negar part de la història de les classes populars catalanes fins a convertir-la en estranya a elles mateixes, cas del lerrouxisme, o que fa part de la seva història tan sols rellevant en la mesura que confirma el seu caràcter “nacional”, cas de Seguí o de la lectura de només una part de la història del anarquisme. Com a joc de miralls i contramiralls funciona, per comprendre les dinàmiques socials i polítiques encobreix, més que descobreix. Finalment fins el propi catalanisme esdevé incomprensible, si no és de forma purament autorreferencial, i subordinant la seva articulació en projectes d’emancipació social i nacional a pulsions que venen d’altres latituds i que poc a veure tenen amb el color de la llibertat del que parlava Alomar.

Xavier Domènech




El 1936, la Lliga Catalana de Cambó i el Partit Republicà Radical de Lerroux
no van tenir cap problema en presentar-se junts, en coalició, a les eleccions