GUIA PRÀCTICA I UTÒPICA PER AL COL·LAPSE QUE SE'NS APROPA

Que és una revolució? Ens pensàvem que ho sabíem. Hi havia una revolució quan les forces populars obtenien el poder amb la intenció de transformar d'arrel la naturalesa del sistema social, econòmic i polític del país en què succeïa la revolució, habitualment d'acord amb algun somni visionari d'una societat justa. Actualment, vivim en uns temps en el quals, si un exèrcit rebel entra i escombra una ciutat, o si una moviment de masses foragita un dictador, no sembla pas que hi hagi unes implicacions com aquelles; quan succeeixen transformacions profundes —com, per posar un exemple, l'aparició del feminisme— sembla que pren una altra forma totalment diferent. No és que els somnis revolucionaris no estiguin voltant per aquí. Però els revolucionaris moderns rarament pensen que puguin realitzar-los mitjançant algun equivalent actualitzat de la presa de la Bastilla.

En moments com aquests, val la pena mirar enrere, cap a la història que ja coneixem, i preguntar-nos: van ser veritablement les revolucions com ens pensàvem que eren? A parer meu, la persona que s'ha preguntat això de manera més efectiva ha estat el gran especialista en història del món Immanuel Wallerstein. Argumenta que durant la darrera quarta part del mil·lenni, més o menys, les revolucions han consistit sobretot en transformacions d'abast mundial del sentit comú polític.

Wallerstein remarca que ja en els temps de la Revolució Francesa, existia un mercat mundial unificat, i també s'anava instaurant un sistema polític mundial únic, dominat pels grans imperis colonials. Conseqüentment, la presa de la Bastilla de Paris podia acabar tenint efectes a Dinamarca, i fins i tot a Egipte, i efectes tan profunds com a la mateixa França. En alguns casos, fins i tot més. D'aquí que ell parli de la «revolució mundial de 1789», seguida de la «revolució mundial de 1848», a partir de la qual van esclatar revolucions gairebé simultàniament a cinquanta països, des de Valàquia fins Brasil. En cap cas van tenir èxit els revolucionaris pel que fa a la presa del poder, però posteriorment, institucions inspirades en la Revolució Francesa —molt especialment, el sistema universal d'educació primària— es van instaurar gairebé a tot arreu. De manera similar, la Revolució Russa de 1917 fou una revolució mundial, en darrer terme responsable del New Deal i de l'estat del benestar europeu, en la mateixa mesura que del comunisme soviètic. La darrera en la sèrie fou la revolució mundial de 1968 —la qual, de manera similar a 1848, va esclatar gairebé a tot arreu, des de la Xina fins a Mèxic, sense prendre el poder enlloc, però tanmateix canviant-ho tot—. Fou una revolució contra les burocràcies estatals, i a favor de la inseparabilitat de l'alliberament polític i el personal; el seu llegat més durador serà segurament el naixement del feminisme modern.

MANIFESTACIONS 14N A TERRASSA

11-S: INDEPENDENCIA SÍ, PERÒ REAL!

Cal un moment llarg de reflexió, abans d’entrar en la retòrica política que s’ha instal·lat al nostre país, Catalunya, on el que està de moda, es parlar de que cal d’Independència política de Catalunya, sense més, i caient, una vegada més, en la superficial i interessada dialèctica d’uns partits polítics institucionals que només viuen d’això de pervertir el llenguatge i d’obviar el veritable debat polític de les idees i del drets.

Com podem parlar d’Independència política sense parlar abans de la nostra «democràcia formal» que no és realment democràcia, i molt menys «democràcia directa». O es que ens oblidem del que passa, per exemple, quan un grup de ciutadans intenta fer un referèndum ciutadà pel dret a decidir, o per salvar la sanitat pública, o per incidir en qualsevol decisió política important?

En quin lloc queda la legalitat quan no hi tenen cabuda les iniciatives populars de democràcia directa?

DIALÉCTICA DEL CENIT Y EL OCASO

Fotografia:  http://www.monsacro.net/

El capitalismo ha alcanzado su cenit, ha traspasado el umbral a partir del cual las medidas para preservarlo aceleran su autodestrucción. Ya no puede presentarse como la única alternativa al caos; es el caos y lo será cada vez más. Durante los años sesenta y setenta del pasado siglo, un puñado de economistas disconformes y pioneros de la ecología social constataron la imposibilidad del crecimiento infinito con los recursos finitos del planeta, especialmente los energéticos, es decir, señalaron los límites externos del capitalismo. La ciencia y la tecnología podrían ampliar esos límites, pero no suprimirlos, originando de paso nuevos problemas a un ritmo mucho mayor que aquél al que habían arreglado los viejos. Tal constatación negaba el elemento clave de la política estatal de posguerra, el desarrollismo, la idea de que el desarrollo económico bastaba para resolver la cuestión social, pero también negaba el eje sobre el que pivotaba el socialismo, la creencia en un futuro justo e igualitario gracias al desarrollo indefinido de las fuerzas productivas dirigidas por los representantes del proletariado. Además, el desarrollismo tenía contrapartidas indeseables: la destrucción de los hábitat naturales y los suelos, la artificialización del territorio, la contaminación, el calentamiento global, el agujero de la capa de ozono, el agotamiento de los acuíferos, el deterioro de la vida en medio urbano y la anomia social. El crecimiento de las fuerzas productivas ponía de relieve su carácter destructivo cada vez más preponderante. La fe en el progreso hacía aguas, el desarrollo material esterilizaba el terreno de la libertad y amenazaba la supervivencia. 

TERRASSA PELS DRETS CIVILS I LES LLIBERTATS DEMOCRÀTIQUES

TERRASSA PELS DRETS CIVILS

I LES LLIBERTATS DEMOCRÀTIQUES

Arran de la vaga del 29 de març hem pogut veure un increment de les pràctiques repressives, però ja abans havíem viscut una preparació del terreny, expressada en els intents de desprestigiar mediàticament els participants a les acampades del 15-M o en intervencions policials desmesurades com les de la plaça de Catalunya a Barcelona o en les protestes estudiantils contra el Pla Bolonya d’ara fa uns anys, o les de València o les de la vaga del 29-S, que no responen a un creixement d’incidents en les protestes, sinó a una estratègia deliberada que pretén criminalitzar i atemorir els que dissenteixen.

OCUPEM EL FUTUR!

Josep Maria Antentas: «Ocupem el futur!»
Trobada de col·lectius de Terrassa per articular i enfortir propostes i lluites
Terrassa, 7 de juliol de 2012

La crisi econòmica que estem vivint a la Unió Europea comença oficialment amb la caiguda de Lehman Brothers fa quatre anys. Es parla llavors d’una refundació regeneradora del capitalisme, però com que no es produeix de forma immediata una reacció social, és el capitalisme financer que regeix el planeta qui endega una ofensiva amb una voluntat de canvi, la de liquidar un capitalisme que respectava un mínim de drets socials.

D’altra banda, tot i que les reunions del G20 pretenien presentar la crisi com una cosa passatgera, la realitat és que es tracta d’una crisi que en té per llarg. Si al seu primer estadi el centre del problema es trobava al sistema financer, ara qui té el protagonisme és el deute públic, magnificat pels rescats bancaris, i demà serà la recessió provocada per l’austeritat d’avui. No hi ha control, tothom pot veure que estem en una espiral en la qual buscant solucions s’obren nous problemes sense tancar el vells.

A casa nostra, l’impacte d’aquesta crisi desenfrenada i d’aquesta agressivitat del capitalisme financer ha anat deixant rere seu un rastre d’atur, precarietat laboral, degradació dels serveis públics, desnonaments i misèria.

La reacció dels treballadors i les treballadores davant la crisi ha estat lenta perquè es venia d’un llarg procés d’afebliment del moviments obrers i socials, i perquè la crisi va anar afectant per etapes diferents sectors i, al començament, els ajuts familiars o de l’estat n’esmorteïen els efectes de manera momentània. Però en el moment en què l’impacte afecta sense pal·liatius un sector important de la població, de sobte i de manera clara es comprèn la gravetat de la crisi. Tampoc llavors hi ha una reacció immediata, no oblidem també que tota crisi és un xoc brutal en una societat, i quan un té un xoc...

(Podeu seguir la resta de la xerrada a l'audio enllaçat a sota.)

Josep Maria Antentas: Ocupem el futur!

(Podeu seguir la resta de la xerrada al vídeo enllaçat a sota.)