miércoles, 29 de abril de 2020

BILBAO 1942: EL ATENTADO DE BEGOÑA, LOS REQUETÉS Y LA FALANGE


L'agost de 1942 un esclat de violència entre representants de dues de les organitzacions polítiques que havien donat suport a la sublevació militar contra la Segona República Falange Española i Requetè va commoure el ambient polític del règim franquista.
Un full editat pels carlins, en el que es descrivia aquell succés, va arribar a Terrassa, on aquesta força política tradicionalista tenia una petita, però molt activa i violenta, representació.


EL ATENTADO DE BEGOÑA, LOS REQUETÉS Y LA FALANGE
El atentado de Begoña fue un suceso violento ocurrido frente a la basílica de Nuestra Señora de Begoña en el barrio bilbaíno de Begoña el 16 de agosto de 1942, durante el primer franquismo, en el que el falangista Juan José Domínguez Muñoz lanzó una granada de mano provocando setenta heridos leves. El acto fue interpretado como un atentado fallido contra el general carlista José Enrique Varela, entonces ministro del Ejército.
A principios de agosto de 1942 a la salida del solemne funeral por los caídos carlistas en la guerra civil española que se había celebrado en la iglesia de San Vicente de Abando, en Bilbao, hubo gritos en contra de los falangistas. Un camisa vieja de Bilbao lo consideró una provocación y pidió al vicesecretario de FET y de las JONS, José Luna Meléndez —un falangista próximo al «cuñadísimo» Ramón Serrano Suñer— que se organizara una respuesta, ya que el 15 de agosto iba a celebrarse un nuevo acto carlista en conmemoración de sus caídos en la basílica de la Virgen de Begoña, en Bilbao, y que iba a estar presidido por el ministro del Ejército, el general Varela.
La víspera de la celebración, el comandante de las milicias falangistas de Bilbao informó a su jefe regional, con sede en Burgos que, entre los asistentes al acto de Begoña, iba a haber nacionalistas vascos disfrazados con el uniforme carlista, que llevarían armas y que estaban dispuestos a provocar incidentes. Ese mismo día, 14 de agosto, salieron de Valladolid, «después de haber recibido instrucciones», el jefe del SEU de Vizcaya Eduardo Berástegui y un camisa vieja apellidado Calleja. En San Sebastián recogieron a Juan José Domínguez Muñoz, quien, como Calleja, acababa de regresar del frente ruso donde había combatido en las filas de la División Azul. Llegaron a Bilbao en la madrugada del 15 de agosto.​
La misa en honor de los caídos carlistas comenzó a las 11:30 de la mañana en la basílica de Begoña. A la salida del acto grupos de falangistas comenzaron a increpar a los asistentes —que respondieron con gritos de «¡Viva el rey!», «¡Abajo el socialismo de Estado!» y «¡Muera Franco!»— y de pronto Juan José Domínguez arrojó dos bombas que causaron varios heridos, y que estuvieron a punto de alcanzar al general Varela. 
Domínguez y sus cómplices fueron detenidos y el general Varela informó inmediatamente al general Franco de lo que había sucedido. También llamó al ministro de la Gobernación, Valentín Galarza Morante, para exigir que se entregara a los detenidos a la jurisdicción militar para ser sometidos a un consejo de guerra. Asimismo envió una nota a los ocho capitanes generales en la que decía que el atentado había sido contra el Ejército.
Los ministros falangistas Ramón Serrano Suñer y José Luis Arrese, que se encontraban de vacaciones, regresaron inmediatamente a Madrid y allí, junto con José Antonio Girón de Velasco, también ministro falangista, intentaron impedir que los detenidos fueran condenados y ejecutados quitando importancia al incidente. Para ello enviaron a Bilbao a un representante suyo.
Mientras tanto, el general Franco siguió de vacaciones en Galicia, como si nada hubiera ocurrido, y no comenzó a actuar hasta el 24 de agosto, nueve días después del atentado. Ese día llamó por teléfono al general Varela, quien le dijo que se había producido un atentado contra él y que solo la fortuna le había salvado de morir, a lo que Franco respondió: «Que se haga todo dentro de la mayor equidad, porque ya tratándose de una provocación, las cosas varían».​ 
De los ocho falangistas involucrados en Begoña, dos fueron condenados a muerte, Domínguez y Hernando Calleja Calleja. La pena de Calleja acabaría siendo conmutada. Domínguez, en cambio, sí fue fusilado.
Francisco Franco aprovechó el incidente de Begoña para desbancar a los falangistas del poder, cesando a su propio cuñado Ramón Serrano Suñer, ministro de Asuntos Exteriores, y también a Valentín Galarza, ministro de Gobernación, y al general José Enrique Varela, ministro del Ejército. Fue destituido el jefe de las milicias falangistas José Luna Meléndez, a pesar de haber declarado su lealtad inquebrantable al «Generalísimo». Su sustituto fue Manuel de Mora-Figueroa.​ No obstante, su mandato fue corto, ya que Franco acabaría disolviendo la milicia del partido; su disolución encontró alguna oposición interna, pero Franco logró imponerse.
No se pueden comprender los sucesos de Begoña sin considerar la situación geopolítica en el mundo a finales de julio de 1942. Alemania ya tenía preparada el 15 de julio la Operación Ilona, plan para invadir el País Vasco y, en una segunda fase, toda España. El Führer comentó el 7 de junio que «los curas y los monárquicos se habían confabulado para hacerse con el poder en España» y también dijo que si estallase la Guerra Civil nuevamente, no le extrañaría «ver a los falangistas obligados a hacer causa común con los rojos para librarse de esa basura monárquico-clerical».
Puede que fuera esa información sobre los planes alemanes —que ignoraban incluso falangistas como los que actuaron en Begoña—  la que obligó a Franco a sacrificar a Domínguez. Porque Juan José Domínguez Muñoz, Hernando Calleja Calleja, Virgilio Hernández Rivadulla, Jorge Hernández Bravo y los demás falangistas actuaron cuando al escucharse gritos de «¡Viva el rey!», «¡Abajo el socialismo de Estado!» y «¡Muera Franco!». La respuesta de Franco al Obispo de Madrid, Leopoldo Eijo y Garay, cuando le solicita su indulto es una muestra de la situación en aquellos días: «Tendría que condecorarle, pero le tengo que fusilar».​
Adolf Hitler para poner a Francisco Franco en ridículo, concede a Domínguez la Cruz de la Orden del Águila Alemana el mismo día de su ejecución.​

viernes, 10 de abril de 2020

«ENDAVANT», BUTLLETÍ DEL MOVIMENT SOCIALISTA DE CATALUNYA N. 21, 9 DE MARÇ DE 1946






Endavant va arribar a diversos indrets de Catalunya, entre aquests la ciutat de Terrassa, com ho demostra l'exemplar reproduït a aquesta entrada, procedent d'un antic militant.


Còpia en PDF aquí:








jueves, 9 de abril de 2020

FRONT DE LA LLIBERTAT (1941) / MOVIMENT SOCIALISTA DE CATALUNYA (1945)


La tendència catalanista del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) va crear el Front de la Llibertat el 1941. Poc després es van unir amb una escissió catalanista del PSUC per a formar el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) com a partit socialista català.





El Moviment Socialista de Catalunya (MSC) va ser un partit polític socialista català creat l 1945, considerat hereu del Front de la Llibertat, que va aplegar membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista, de la Unió Socialista de Catalunya (procedents del PSUC) i alguns militants d'Esquerra Republicana de Catalunya i de la CNT.



Les octavilles, els adhesius i els segells de d'ajut d'aquestes dues organitzacions van arribar a diversos indrets de Catalunya, entre aquests la ciutat de Terrassa, com ho demostren els exemplars reproduïts a aquesta entrada, procedents d'un antic militant.

miércoles, 8 de abril de 2020

lunes, 6 de abril de 2020

CARTA OBERTA A LA CONSELLERA VERGÉS / PLATAFORMA EN DEFENSA DE LA SANITAT PÚBLICA DE TERRASSA




CARTA OBERTA A LA CONSELLERA VERGÉS


Benvolguda consellera,

en primer lloc li desitgem molt d’èxit en la gestió de la crisi actual.

Li agraïm el reconeixement que està fent del personal sanitari. Ara diu que està orgullosa de la seva important tasca. Nosaltres en canvi no ens sentim orgullosos de vostè ni del seu govern.

Recordi que els darrers governs són el que van aplicar unes retallades a tot l’àmbit sanitari, i els que van fer una política de privatització de la sanitat en detriment de la sanitat pública. El darrer intent, amb la “llei Aragonés” rebutjada a tràmit recentment.

Estem recollint el que es va sembrar. En 10 anys disposem de un 30% menys de llits hospitalaris. Catalunya inverteix un 3.7% del PIB, quan la mitjana a Espanya és de 6.2% i un 7.2% a la Unió Europea. No s’ha fet cas de les continues queixes del personal sanitari i de les diferents associacions

El PDSPT per exemple, ha denunciat repetidament el greu problema de la sanitat a Terrassa i la seva àrea d’influència (400.000 persones aproximadament). Les llistes d’espera tripliquen les mitjanes de Catalunya. Això és així, perquè la major part de l’assistència sanitària pública es gestionada per una entitat privada amb ànim de lucre, Mútua de Terrassa (ara fundació), que deriva sistemàticament recursos públics a la medicina privada. L’altre centre de que disposem a la ciutat, el Consorci Hospitalari de Terrassa, és concertat i també disposa de una part de medicina privada. Si bé les llistes d’espera en general són menors que a Mútua, també superen amb escreix les mitjanes de Catalunya.

Què passarà ara després del coronavirus, si ja actualment hem d’esperar 205 dies per una RMN quan la mitjana a Catalunya és de 78, 138 dies  per una TAC (mitjana a  Catalunya 55) , 84 dies per una ecografia urològica (mitjana a  Catalunya 113) i 65 dies per la visita amb el metge de família, per posar-li uns exemples. A desembre de 2019 segons dades de CatSalut hi havia a Terrassa 23712 persones pendents de proves, 37081 pendents de l’especialista i 10894 pendents d’operar. En Total 71687 persones!!!!!

Quedat a casa i truca al 061 o al 112..., però no et contestaré... Quasi es podria afegir: quedat a casa i moret sol... Molts pacients, degut al seu empitjorament, han hagut d’anar als serveis d’urgències per la manca de resposta.

Però quan hagi passat la crisi, quedarà molt temps per balanços, i en farem. Pel que fa al avui més immediat:

Encara molts professionals no disposen de les proteccions necessàries per poder treballar de forma segura. Les xifres d’infectats del col·lectiu sanitari, són escandaloses quan es comparen amb les referides per la resta de països.

Com sempre,  hi ha hagut una  gran resposta  per part de la ciutadania, que amb la seva actitud i col·laboració en tot el que se li ha demanat, ha estat exemplar. A ells si que els hi estem agraïts.

Però el que si exigim d’aquest govern es que posi a disposició del be comú tots els productes i bens d’utilitat sanitària que encara a dia d’avui estan en mans privades:

- OBLIGACIÓ  d'utilitzar tots aquells respiradors que existeixen en les privades no tan sols de la UCI sinó també dels quiròfans per estar al servei dels pacients de COVID com s'ha fet en els hospitals  casi públics.

- INTERVENIR la producció d’aquelles empreses que poden fabricar productes sanitaris (roba, bates, mascaretes, alcohol, guants, respiradors..) per assolir un grau d’autonomia territorial. No sabem què vindrà d’Europa o d’altres indrets.

-INCENTIVAR als joves i científics en aquesta direcció.

Agrairíem menys paraules i més fets.

Atentament,

PDSPT

Plataforma en defensa de la Sanitat Pública de Terrassa