HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: UTOPIES PIRATES»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [I]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...». 

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner)

Utopies pirates

Pirates i corsaris del segle XVIII van crear una «xarxa d'informació» que es va expandir per tot el globus: primitiva i dedicada primàriament a negocis sinistres, la xarxa tanmateix funcionava admirablement. Disperses a través de la xarxa hi havia illes, remots amagatall en els qual els vaixells podien proveir-se de vitualles i aigua, intercanviar els botins per béns necessaris o luxosos. Algunes d'aquestes illes allotjaven «comunitats intencionals», micro-societats completes que vivien conscientment fora de la llei i que estaven determinades a mantenir-s'hi, encara que sols fos per un període de vida curt però joiós.

Fa alguns anys vaig revisar molta literatura secundària sobre la pirateria, tot esperant trobar un estudi sobre aquests indrets, però semblava que cap historiador encara no havia considerat prou interessant analitzar-los. (William Burroughs n'havia esmentat el tema, així com l'anarquista britànic Larry Law, però no havia estat duta a terme cap mena de recerca sistemàtica). Em vaig girar vers les fonts primàries i vaig construir la meva pròpia teoria, alguns aspectes de la qual discutiré a aquest assaig. Vaig anomenar aquells assentaments «utopies pirates».

Recentment Bruce Sterling, un dels exponents principals de la ciència-ficció cyberpunk, ha publicat una novel·la situada al futur proper que es basa en la hipòtesi que la decadència dels sistemes polítics ha de conduir vers una proliferació descentralitzada d'experiments de formes de vida: grans multinacionals propietat dels treballadors, indrets independents especialitzats en la «pirateria de dades», indrets eco-socialdemòcrates, indrets de treball nul, zones anarquistes alliberades, etc. L'economia de la informació que dóna suport a aquesta diversitat s'anomena la Xarxa; els diferents indrets (com el títol del llibre) són Illes a la Xarxa.

Els assassins medievals[1] van fundar un «Estat» que consistia en una xarxa de muntanyes, valls i castells remots, separats per milers de kilòmetres, invulnerables estratègicament a les invasions, connectada a través del flux d'informació d'agents secrets, en guerra contra tots els governs, i dedicada exclusivament al coneixement. La tecnologia moderna, que culmina en els satèl·lits espies, converteix aquesta mena d'autonomia en un somni romàntic. No hi ha més illes pirates! Al futur aquesta mateixa tecnologia —alliberada del control polític— podria fer possible un món sencer de zones autònomes. Però per ara el concepte roman precisament ciència-ficció: pura especulació.

Nosaltres, els qui vivim al nostre malurat present, no experimentarem mai l'autonomia, mai no estarem ni per un sol moment en un pedaç de terra regit sols per la llibertat? Ens trobem reduïts, o bé a la nostàlgia pel passat, o bé a la nostàlgia del futur? Hem d'esperar fins a que el món sencer estigui lliure del control polític, per a que, ni que sigui un d'entre nosaltres, pugui vantar-se d'haver conegut la llibertat? La lògica i l'emoció s'uneixen per a condemnar aquesta suposició. La raó imposa que hom no pot lluitar pel que no coneix; i el cor es revolta davant un univers tant cruel com per a sotmetre sols la nostra generació, d'entre tota la humanitat, a aquestes injustícies.

Dir: «No seré lliure fins que tots els éssers humans (o totes les criatures que senten) siguin lliures» és simplement enfonsar-se a una mena d'estupor-nirvana, és abdicar de la nostra humanitat, és definir-nos a nosaltres mateixos com a perdedors.

Crec que a partir de l'extrapolació de les històries del passat i del futur sobre les «illes a la xarxa» podem recollir evidències que suggereixen que un cer tipus d'«indrets lliures», no només són possibles als nostres temps, sinó que ja existeixen. Tota la meva recerca i les meves especulacions han cristal·litzat en el concepte ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA (a partir d'ara abreujat com a TAZ). Malgrat el fet que té força de síntesi en el meu propi pensament, no pretenc que TAZ sigui res més que una assaig (una «temptativa»), una suggestió, gairebé una fantasia poètica. Malgrat l'entusiasme ocasional de ranter[2] del meu discurs, no estic intentant construir un dogma polític. De fet, me n'he estat deliberadament, de definir TAZ; dono voltes al tema, deixo anar flaixos exploratoris. Al capdavall, TAZ gairebé s'explica per si mateix. Si la tornada esdevingués recurrent, s'entendria sense dificultat... s'entendria en l'acció. 

[1] En el temps de les croades hi havia una secta practicant del ismailisme a Iran (és a dir, una secta minoritària del xiisme, al seu torn relativament minoritari en el conjunt musulmà sunnita), molt temuda tant pels cristians com els propis musulmans. Malgrat el seu escàs nombre, semblen haver aterrit als seus enemics, fins i tot a personatges molt poderosos, creant la llegenda que ningú podia escapar-se'ls. Realitzaven assassinats estratègics de polítics o militars. El líder fundador d'aquesta secta es deia Hassan Al Sabbah, conegut com El vell de la muntanya. La submissió i fe dels membres cap al seu líder era tal que només una ordre seva bastava perquè qualsevol dels membres d'aquesta secta es llevés la vida, popularitzant així també la llegenda dels assassins suïcides. No es té encara molt clar si aquests assassinats els cometien sota la influència de l'haixix, o si aquesta droga era consumida posteriorment per tranquil·litzar-se (aquesta és la teoria més acceptada actualment). Aquesta secta va passar a conèixer-se comunament amb el nom de Hashsha-shin, que en anglès va donar lloc a assassin.

[2] Els ranters van ser els membres d'una secta radical anglesa, que va prosperar en l'època de la Commonwealth al segle XVII, considerats herètics per l'església establerta. El seu pensament es basava fonamentalment en la idea panteista que Déu està essencialment en tota la creació, això els va portar a negar l'autoritat del clergat, de les Escriptures, i del ministeri eclesiàstic, animant a escoltar a Jesucrist, dins de cada persona. Van ser considerats des de l'autoritat, per les seves idees i els seus actes, com una amenaça genuïna a l'ordre social.

Traducció de Josep Maria Casasús