JOSEP M. CASASÚS: «HAKIM BEY: INSURRECCIONS TEMPORALS»

HAKIM BEY: INSURRECCIONS TEMPORALS

Un excèntric? L'impulsor de noves estratègies en temps adversos per a l'anarquia? O bé un cas d'anarquisme de façana (d'«estil de vida», com sentenciava àcidament Bookchin)? Qui és Peter Lamborn Wilson, més conegut com Hakim Bey? Fou objector de consciència a la guerra imperialista del Vietnam. També ha estat un perseverant psiconauta, com ho demostra el llibre en què entrevista l'antropòleg Michael Taussig sobre l'ayahuasca. Aquests anarquista nord-americà que es reclama deixeble de pensadors com Nietzsche, Stirner, Fourier i Landauer, posseeix una característica que xoca amb l'anti-religiositat predominant a l'anarquisme ibèric: Hakim Bey és també un aventurer de les espiritualitats místiques heterodoxes (o directament herètiques). Ara bé, en lloc de romandre com la majoria de hippies en la tradició hindú, manté un idil·li intel·lectual i vital amb el sufisme islàmic. Explora activament la possibilitat d'un anarquisme espiritual: «Estic interessat en la llibertat a tots els nivells, no només en la llibertat a l'assemblea. I això ho trobo entre els dervixos salvatge.».

Hakim Bey deu el seu renom especialment a un opuscle sobre les TAZ («Temporary Autonomous Zones», en català «Zones Temporalment Autònomes»). D'entrada el pseudònim Hakim Bey havia de ser la màscara per mantenir Peter Lamborn Wilson a distància dels poders (sempre repressors i alienants) i dels mitjans de comunicació. Tanmateix, l'èxit de les TAZ el va acabar delatant, i ara podem trobar entrevistes i escrits tant amb el nom original com amb el pseudònim, o fins i tot amb els dos alhora.

Això de les Zones Temporalment Autònomes (TAZ) no és una proposta, sinó una constatació: ja existien, ja existeixen. Per evitar-ne el control, ni tan sols en dóna una definició. L'opuscle és sobretot una incitació entusiasta a crear i propagar les TAZ. Va néixer en una situació adversa per als moviments d'alliberament: la gran expansió del neoliberalisme dels anys 90. No hi havia esperances de Revolució (com de fet el fracàs del maig 68 ja havia deixat clar per a alguns). És més, afegeix Hakim Bey, no és desitjable una Revolució perquè sempre ha anat seguida d'una reacció brutal o del restabliment de l'Estat autoritari. Defensa que en lloc d'esperar la Revolució, practiquem la insurrecció, la qual és temporal però alhora intensa. Cal que gaudim de l'experiència cim de la llibertat. Una TAZ és tant una vetllada organitzada horitzontalment, segons el principi del suport mutu, com els enclavaments pirates. Un dels encerts del text és visualitzar què pot arribar a ser una TAZ amb les Utopies Pirates, comunitats igualitàries i al marge dels grans Imperis. Una de les motivacions de la seva reflexió irreverent i erudita era respondre al (suposat) fracàs de les comunes: el fet de durar poc o no perdurar no invalida l'experiència d'autonomia viscuda en aquells espai-temps, alliberats de la Història, del Progrés, de l'Estat.

L'èxit del text de 1991 rau en una escriptura accelerada, amb girs sorprenents i enginyosos, i esquitxada de digressions intenses. També n'és clau la proliferació d'exemples i referències, molt especialment les dels naixents ciberpunk i els moviments hackers. Tanmateix, també hi manifesta recances davant les recents xarxes cibernètiques i les noves tecnologies: són mediacions que trenquen amb la immediatesa de l'experiència, generen separació i tenen un alt potencial alienant. Al segle XXI, Peter Lamborn Wilson ha accentuat aquest tret ludista o antimaquinista fins al punt de no estar «connectat», i ni tan sols posseir un smartphone. Per això la nova deriva de les TAZ són les «comunitats de resistència», capaces de prescindir de les mediacions de les tecnologies de la informació. D'aquí la seva recent fascinació amb grups com els amish, malgrat el rebuig que provoca en l'anarquista vital que és Hakim Bey el rigor del control moral i religiós, asfixiant per a la llibertat individual, que impera en aquestes comunitats.

El terme TAZ, a més de ser adoptat per les ciber-utopies llibertàries, ha tingut un especial ressò en els àmbits musicals i artístics, com el fenomen (integrat ja en el capitalisme cibernètic de l'època Google) Burning Man o les raves il·legals que van proliferar a finals de segle, especialment a la Gran Bretanya. Per exemple, les TAZ inspiraven col·lectius com Spiral Tribe i la seva singular síntesi de misticisme panteista i intensitat musical electrònica. No és desencertada del tot, doncs, la crítica enunciada pel Comité Invisible (malgrat el fet de tenir punts en comú): es decanta massa vers un refús lúdic i festiu, i deixa de banda la dimensió política. Si una TAZ no renunciés a durar, si insistís i resistís veritablement, hauria d'incloure la lluita, així com el que ells anomenen la transmissió de «la saviesa guerrera».

Josep Maria Casasús

HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: LA MÚSICA COM A PRINCIPI D'ORGANITZACIÓ»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [VI]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...». 

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner)

La música com a principi d'organització

Mentrestant, tanmateix, tornem a la història de l'anarquisme clàssic a la llum del concepte de TAZ.

Abans del «tancament del mapa», una bona part de l'energia antiautoritària es va centrar a comunes «escapistes» com Temps Moderns, els diversos falansteris, etc. És interessant el fet que alguns d'ells no tenien la intenció de durar «per sempre», sinó només mentre el projecte es mantingués satisfactori. Segons l'estàndard Socialista / Utòpic aquests experiments foren «fracassos», i per això en sabem ben poc.

Quan es va demostrar que és impossible escapar-se més enllà de les fronteres, va començar l'època de les comunes revolucionàries urbanes a Europa. Les comunes de Paris, Lyon, Marsella no van sobreviure prou com per aprendre la característica de la permanència, i ens podem preguntar si ho pretenien. Des del nostre punt de vista, el principal centre de la fascinació és l'esperit de les comunes. Durant aquells anys i posteriorment els anarquistes van adoptar la pràctica del nomadisme revolucionari, desplaçant-se de revolta en revolta, cercant de mantenir viva en ells mateixos la intensitat de l'esperit que experimentaren en el moment de la insurrecció. De fet, certs anarquistes en la línia d'Stirner i Nietzsche van arribar a veure aquesta activitat com un fi en si mateix, una manera d'estar ocupant sempre una zona autònoma, la interzona que s'obre a l'entremig o a l'eclosió de la guerra i la revolució (v. la «zona» de Pynchon a Gravity's Rainbow) . Declaraven que si alguna revolució socialista arribava a triomfar, ells serien els primers en tornar-s'hi en contra. Si no es tractava de l'anarquia universal, no tenien intenció d'aturar-se mai. A la Rússia de l'any 1917 van saludar els soviets lliures amb alegria: era el seu objectiu. Però tan aviat com els bolxevics van trair la revolució, els anarquistes individualistes foren els primers a retornar a la bel·ligerància. Després de Kronstadt, és clar, tots els anarquistes condemnaren la «Unió Soviètica» (una contradicció en els termes) i es van mobilitzar a la recerca de noves insurreccions.

La Ucraïna de Makhno[1] i l'Espanya anarquista pretenien durar, i malgrat les exigències d'una guerra sostinguda, ambdós van tenir èxit fins a cert punt: no en el sentit que duressin «molt de temps» sinó que estaven organitzades amb èxit i podrien haver persistit si no hagués estat per l'agressió exterior. Per això, d'entre tots els exemples d'experiments del període d'entreguerres, em concentraré en canvi a l'esbojarrant República de Fiume, la qual és molt menys coneguda, i no pretenia durar.

Gabriele d'Annunzio, poeta decadent, artista, músic, esteta, seductor, temerari pioner de l'aeronàutica, fetiller, geni i brètol, va emergir de la I Guerra Mundial com un heroi amb un petit exèrcit a la seva disposició i comandament: els Arditi. Mancat d'aventures, va decidir capturar la ciutat de Fiume de Iugoslàvia, i oferir-la a Itàlia. Després d'una cerimònia necromàntica amb la seva amant al cementiri de Venècia, es va disposar a conquerir Fiume, i va reeixir sense cap entrebanc destacable. Però Itàlia va refusar la seva generosa oferta; el Primer Ministre el va titllar de boig.

Ofès, D'Annunzio va decidir proclamar la independència i veure quant de temps podria mantenir-s'hi. Ell i un dels seus amics anarquistes van redactar una constitució, la qual declarava que la música era el principi central de l'Estat. L'Armada (constituïda per desertors i mariners anarcosindicalistes de Milà) es va anomenar Uscochi, com els pirates ja desapareguts que antigament havien viscut a les illes d'ultramar i que tenien com a preses els vaixells venecians i otomans. Els Uscochi moderns va reeixir en alguns cops esbojarrats: diversos vaixells mercants rics italians van donar de sobte a la República un futur: diners als cofres! Artistes, bohemis, aventurers, anarquistes (D'Annunzio va mantenir correspondència amb Malatesta), fugitius i refugiats sense Estat, homosexuals, dandis militars (l'uniforme era negre, amb la calavera i les tíbies creuades com a insignia, més tard plagiada per les SS) i reformadors extravagants de tota mena (incloent-hi budistes, teosofistes i vedantistes) van començar a presentar-ser a Fiume en allau. La festa mai no s'aturava. Cada matí D'Annunzio llegia poesia i manifestos des del seu balcó; cada vespre hi havia un concert i castell de focs. En això consistia tota l'activitat del govern. Divuit mesos més tard, quan el vi i els diners es van acabar i la flota italiana finalment s'hi va presentar i va fer voleiar quatre projectils al Palau Municipal, ningú no va tenir energia per resistir.

D'Annunzio, com molts d'altres anarquistes italians, més tard va virar vers els feixisme, de fet, el mateix Mussolini (un ex-sindicalista) va atreure el poeta cap a la seva ruta. En el moment que D'Annunzio es va adonar del seu error fou massa tard: era massa vell i estava malalt. Però Il Duce el va assassinar igualment —empenyent-lo des d'un balcó— i el va convertir en un «màrtir». Pel que fa a Fiume, tot i que li mancava la seriositat de l'Ucraïna lliure o de Barcelona, ens podria ensenyar més coses sobre la nostra investigació. Fou, en alguns aspectes, la darrera de les utopies pirates (o l'únic exemple modern); potser en altres aspectes gairebé va ser el primer TAZ modern.

Crec que si comparem Fiume amb la revolta de Paris de 1968 (i les insurreccions urbanes italianes del primers setanta), i també amb les comunes contraculturals americanes i les seves influències anarco-New Left, podríem remarcar certes semblances, com ara: 

• la importància de la teoria estètica (cfr. els Situacionistes) 
• a més a més, el que podria anomenar-se «economia pirata», viure com un rei a costa de l'excedent de la sobreproducció social 
• fins i tot la popularitat dels uniformes militars bigarrats
• i el concepte de la música com a canvi social revolucionari 
• i finalment l'aire compartir d'impermanència, d'estar preparats a desplaçar-se, a canviar de forma, a ressituar-se a altres universitats, cims de muntanyes, guetos, fàbriques, refugis, granges abandonades – o fins i tot a altres plans de la realitat. 

Ningú no intentava imposar una altra Dictadura Revolucionària, ni a Fiume, ni a Paris, ni a Millbrook. El mon podria canviar, o no. Mentrestant mantinguem-nos en moviment i visquem intensament.

El Soviet de Munich (o la «República de Consells») de 1919 va manifestar alguns trets del TAZ, tot i que —com moltes revolucions— les seves metes declarades no eren exactament «transitòries» o «temporals». La participació de Gustav Landauer com a Ministre de Cultura, juntament amb Silvio Gesell com a Minitre d'Economia i altres socialistes anti-autoritaris i llibertaris extremistes, com ara el poeta i escriptor teatral Erich Mahsam, Ernst Toller i el publicista Ret Marut (el novel·lista B. Traven), van donar al Soviet un flaire anarquista distintiu. Landauer, que va dedicar anys de treball en solitari a la seva gran síntesis de Nietzsche, Proudhon, Kropotkin, Stirner, Meister Eckhardt, els místics radicals, i els filòsofs romàntics del poble, sabia des de l'inici que el Soviet tenia un mal fat; ell esperava només que durés prou com per a arribar a ser entès. Kurt Eismer, el fundador màrtir del Soviet, creia bastant literalment que els poetes i la poesia havien de formar les bases de la revolució. Es van presentar plans per a dedicar una bona part de Bavaria a un experiment d'economia i comunitat anarco-socialista. Landauer va esbossar propostes d'un sistema d'Escola Lliure i de Teatre del Poble. El suport al Soviet estava restringit a la classe treballadora més pobra i a les barriades bohèmies de Munich, i a grups com els WanderVogel (el moviment de joventut neo-romàntic), jueus radicals (com Martín Buber), els expressionistes, i altres marginals.

Així els historiadors la minimitzen com a «República de Cafè» i en disminueixen la seva significació en comparació amb la participació dels marxistes i els espartaquistes a la revolució alemanya (o revolucions alemanyes) de la post-guerra. Negligit pels comunistes i finalment assassinat per soldats sota la influència de l'oculta i feixista Societat Thule, Landauer es mereix ser recordat com un sant. Fins i tot avui en dia el anarquistes tendeixen a malinterpretar-lo i condemnar-lo pel fet d'haver-se «venut» a un «govern socialista». Si el Soviet hagués durat sols que fos un any, ploraríem a la sola menció de la seva bellesa, però abans fins i tot que les primeres flors d'aquesta primavera es marcissin, l'ànima i l'esperit de la poesia foren aixafats, i nosaltres les hem oblidat. Imagineu què podria haver estat respirar l'aire d'una ciutat en la qual el Ministre de Cultura havia predit que els escolars aviat memoritzarien les obres de Walt Whitman. Ai!, qui tingués una màquina del temps [«Ah! for a time machine...»].

[1] Nestor Makhno va ser un camperol anarquista ucraïnès que, durant la Revolució Russa va organitzar un exèrcit guerriller insurgent que va defensar Ucraïna tant de l'exèrcit soviètic com l'exèrcit zarista.

[2] Bruno Traven... o Ret Marut... o Hal Croves... o Otto Feige... o Berick Traven Torsvan... o Bernhard Traven Torsvan (nascut a algun llogarret d'Alemanya, o de Polonia, l'any 1882 o a Xicago el 1890 - Mèxic D. F., 1969) va ser el misteriós autor mexicà d'una vintena de novel·les la majoria escrites en alemany entre les quals destaca Der Schatz der Sierra Madre (1927). Sembla ser que amb el nom Ret Marut va ser editor d'una publicació anarquista i funcionari de la República Soviètica de Munic entre 1917 i 1923.

Traducció de Josep Maria Casasús

HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: "MARXAR CAP ALS CROATAN"»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [V]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...».

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner)

No aspirem a definir el TAZ ni a elaborar dogmes sobre com pot ser creat. La nostra aposta és més aviat que ja ha estat creat, que serà creat i que s'està creant. Per tant ens sembla més valuós i interessant fer un cop d'ull a alguns TAZ del passat i del present, i especular sobre les manifestacions futures; a través de l'evocació d'uns pocs prototipus serem capaços de calibrar l'abast potencial del complex, i potser fins i tot de besllumar un «arquetipus». En lloc d'assajar una mena d'enciclopedisme, adoptarem la tècnica d'anar picotejant d'aquí i d'allà, un mosaic de besllums, començant de forma prou arbitrària al segle XVI i XVII als assentaments del Nou Món.

L'obertura del «Nou» Món fou concebuda des de l'inici com una operació ocultista. El mag John Dee, conseller espiritual d'Elizabeth I, sembla ser que va inventar el concepte d'«imperialisme màgic» i en va infectar una generació sencera; Richard Halkyut [escritor, geògraf i historiador anglès] i Walter Raleigh [marí, escriptor, cortesà i polític anglès] van caure sota el seu embruixament, i Raleigh va utilitzar les seves connexions amb l'«Escola de la Nit» —una camarilla de pensadors, aristòcrates i adeptes avançats— per  promoure les causes de l'exploració, de la colonització i de la cartografia. La tempestat[1] fou una peça de propaganda d'aquesta nova ideologia, i la colònia Roanoke fou el seu primer experiment a tall d'aparador.

Des del punt de vista alquimista, el Nou Món s'associava a la matèria prima o hylé, l'«Estat de Naturalesa»,[2] innocència i tot possibilitats («Virgin-ia»), un caos o incompletesa que l'adepte podria transmutar en «or», és a dir, en perfecció espiritual alhora que en abundància material.

Però aquesta visió alquímica està també conformada en part per una fascinació ben real per allò que està incomplet, una furtiva simpatia envers ell, un sentiment d'anhel per la seva forma informe, la qual va prendre com a focus el símbol de l'«indi»: «l'Home» en estat de naturalesa, sense corrompre per cap «govern». Caliban, l'Home Salvatge, s'allotja com un virus a la màquina mateixa de l'Imperialisme Ocultista; els animals / humans de la selva són investits de bell antuvi amb el poder màgic del que és marginal, del menyspreat i del pària. D'una banda, Caliban és lleig, i la Naturalesa és una «jungla udolant»; d'altra banda, Caliban és noble i lliure, sense cadenes, i la Naturalesa és un Edèn. Aquesta fissura a la consciència europea antecedeix la dicotomia romàntic / clàssic; arrela en l'Alta Màgia Renaixentista. La descoberta d'Amèrica (Eldorado, la Font de la Joventut) la va cristal·litzar; i es va precipitar en els esquemes concrets de la colonització.

A escola se'ns deia que els primers assentaments a Roanoke van fracassar; els colonitzadors desapareixien, deixant enrere només el missatge críptic: «He marxat cap als croatan». Informes posteriors sobre «indis d'ulls grisos» van ser descartats com a llegendes. El que havia succeït realment, suggerien els llibres de text, era que els indis havien massacrat els colons indefensos. Tanmateix, «el país dels croatan» no era Eldorado; era el nom d'una tribu veïna d'indis amistosos. Sembla ser que l'assentament simplement s'havia traslladat des de la costa fins als Great Dismal Swamp i havia estat absorbit per la tribu. I els indis d'ulls grisos eren reals: encara són allà, i encara s'anomenen a si mateixos croatan.

Per tant, la primeríssima colònia al Nou Món va triar rescindir al contracte amb Pròsper (Dee / Raleigh / l'Imperi) i anar amb Caliban, a raure amb els homes salvatges. Van desertar. Van esdevenir «indis», «van fer-se nadius», van optar pel caos en lloc de les misèries abominables de servir els plutòcrates i intel·lectuals de Londres.

Allà on d'antuvi hi havia hagut l'«illa Tortuga», Amèrica començà a existir, i els croatan es van mantenir incrustats a la seva psyché col·lectiva. Fora, més enllà de la frontera, encara prevalia l'Estat de Naturalesa (això és, sense Estat), i dins de la consciència dels colons l'opció del salvatgisme sempre estava a l'aguait, la temptació d'abandonar l'Església, els treballs a la granja, la instrucció, els impostos —totes les càrregues de la civilització— i «marxar cap als croatan» d'una manera o altra. A més a més, a mesura que s'anava traint la Revolució a Anglaterra, primer de la mà de Cromwell, després de la de la Restauració, onades de protestants radicals navegaven o eren transportats al Nou Món (el qual ara s'havia convertit en una presó, en un lloc d'exili). Antinomistes [cristians lliurepensadors], familistes [comunistes cristians], quàquers vagabunds, Levellers[3], Diggers[4], i Ranters[5] foren introduïts a les ocultes ombres del món salvatge, i es van apressar a abraçar-lo.

Anne Hutchinson i els seus amics només són els antinomistes més coneguts (és a dir, els de classe social més alta) —al haver tingut la mala sort de trobar-se al mig de les disputes polítiques de la Colònia de la Badia de Massachusetts—, però existia clarament una branca més radical del moviment. Els incidents que narra Hawthome a The Maypole of Merry Mount són plenament històrics. Sembla ser que els extremistes van decidir renunciar al cristianisme completament, i retornar al paganisme. Si haguessin reeixit en unir-se amb els aliats indis, el resultat hauria estat una religió sincrètica antinomista / cèltica / algonquina, una mena de santería nord-americana del segle XVII.

Els membres de les diferents sectes pogueren prosperar sota les administracions més fluixes i corruptes del Carib, allà on els interessos rivals dels europeus deixaren moltes illes deshabitades o fins i tot sense reclamar. Barbados i Jamaica particularment deuen haver estat enclavaments de molts extremistes, i crec que a la «utopia» bucanera de l'illa de Tortuga hi ha influències dels Levellers i dels Ranters. Ara, per primera vegada, gràcies a Exquemelin[6], podem estudiar amb èxit el Nou Món proto-TAZ amb certa profunditat. Fugint dels abominables «beneficis» de l'Imperialisme, com ara, l'esclavisme, la servitud, el racisme i la intolerància, de les tortures del reclutament forçós i de la mort en vida de les plantacions, els bucaners van adoptar les maneres dels indis, es van casar amb els caribs, van acceptar els negres i els espanyols com a iguals, van rebutjar tota nacionalitat, van escollir els seus capitans democràticament, i van restaurar l'«Estat de Naturalesa». Es van declarar «en guerra contra tot el món», van navegar per tot arreu per tal de saquejar, sota uns contractes de comú acord anomenats «Articles», els quals eren tan igualitaris que cada membre rebia un part completa i el capità normalment només una part més un mig o un quart. Les fuetejades i els càstigs estaven prohibits, i les disputes es resolien mitjançant el vot o per un duel d'honor.

[...]

[1] Obra teatral de Shakespeare protagonitzada per Caliban i Pròsper.

[2] Expressió emprada pels teòrics del contracte social (Hobbes, Locke, Rousseau, etc.) per descriure un estat de coses en què no hi ha autoritat política establerta. 

[3] Els Levellers constituïen un moviment d'activistes radicals durant la Revolució anglesa. Els seus objectius giraven al voltant de les garanties de la reforma del sufragi, la tolerància religiosa i la compensació d'una àmplia sèrie de càrregues socials i econòmiques.

[4] Els Diggers eren un grup de comuners agraris que, inspirats en les idees radicals de la tradició cristiana, equiparaven la propietat privada amb el pecat original.

[5] Els Ranters eren els membres d'una secta radical anglesa que negaven l'autoritat del clergat, de les Escriptures i del ministeri eclesiàstic, animant a escoltar a Jesucrist dins de cada persona.

[6] Alexandre Olivier Exquemelin va ser venut com a esclau a l'illa deTortuga a 1666. Va aprendre durant el seu captiveri l'ofici de cirurgià i, en qualitat de tal, va abraçar la llei de la Costa i es va unir als pirates.

HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: LA XARXA I LA WEB»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [IV]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...».

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner)

La Xarxa i la Web

El següent factor que contribueix al TAZ és tan ampli i ambigu que cal una secció per si mateix.

Hem parlat de la Xarxa, la qual pot ser definida com la totalitat de totes les connexions d'informació i de comunicació. Algunes d'aquestes connexions són privilegiades, limitades a diverses elits, les quals confereixen a la Xarxa un aspecte jeràrquic. Altres transaccions són obertes a tothom, de manera que la Xarxa també posseeix un aspecte horitzontal i no-jeràrquic. Les dades militars i d'intel·ligència estan restringides, com també ho és la informació bancària, de divises i similars. Però la major part de dades telefòniques, del sistema postal, les bases de dades públiques, etc. són accessibles a tothom i a qualsevol. Així, dins de la Xarxa ha començat a sorgir una mena de contra-Xarxa a l'ombra, a la qual anomenarem la Web (com si la Xarxa fos una xarxa de pescar i el Web fossin les teranyines teixides als intersticis i les seccions trencades de la Xarxa). Generalment utilitzem el terme Web per a referir-nos a les estructures d'intercanvi d'informació alternatives, horitzontals i obertes, les xarxes no-jeràrquiques, i reservarem el terme contra-Xarxa per a indicar l'ús il·legal i rebel de la Web, incloent-hi la pirateria de dades i altre formes de parasitació de la Xarxa. Xarxa, Web i contra-Xarxa són parts d'un mateix model complex i global: es confonen en innombrables punts. Aquests termes no pretenen definir àrees sinó suggerir tendències.

(Digressió: abans que condemneu la Web o la contra-Xarxa a causa del seu «parasitisme», el qual mai no podria ser una força veritablement revolucionària, pregunteu-vos a vosaltres mateixos: en què consisteix la «producció» a l'Era de la Simulació? Què és la «classe productiva»? Potser haureu d'admetre que aquests termes semblen haver perdut el seu significat. En qualsevol cas, les respostes a aquestes qüestions són tan complexes que el TAZ tendeix a ignorar-les en conjunt i simplement n'agafa el que en pot usar. «Cultura és la nostra Natura»; som lladregots acaparadors, o els caçadors-recol·lectors del món Tecno-com)

Les formes actuals de la Web no oficial hem de suposar que són més aviat encara primitives: la xarxa marginal de revistes, les xarxes BBS, el programari pirata, el phreaking (hackers dels telèfons), una mínima capacitat d'influència a la premsa i la ràdio, gairebé gens als altres mitjans de comunicació, ni canals de TV, ni satèl·lits, ni fibra-òptica, ni cable, etc. Tanmateix, la Xarxa presenta en si mateixa un model de relacions, canviants i en desenvolupament, entre els subjectes («usuaris») i objectes («dades»). La naturalesa d'aquestes relacions ha estat amplament explorada, des de McLuhan fins a Virilio. Hauríem de dedicar pàgines i pàgines per «provar» el que avui en dia «tothom ja sap». En lloc de tornar-hi a donar voltes, jo estic més interessat en preguntar-me com aquestes relacions en desenvolupament suggereixen modes d'implementació per al TAZ.

El TAZ té una localització en el temps temporal, però real, i una localització en l'espai temporal, però real. Però ha de tenir també una «localització» a la Web, i aquesta localització és d'una mena diferent, no real, sinó virtual; no immediata, sinó instantània. La Web no sols proveeix suport logístic per al TAZ, sinó que també ajuda a fer-lo venir a l'existència; parlant de forma basta es podria dir que el TAZ tant «existeix» en un espai d'informació com en el «món real». La Web pot compactar una gran quantitat de temps,com a dades, dins d'un espai «infinitesimal». Hem observat que al TAZ, a causa del fet de ser temporal, necessàriament li han de mancar alguns dels avantatges de la llibertat experimentada amb duració i en un lloc més o menys fix. Però el Web pot proporcionar una mena de substitut, en part, per a la duració i el lloc; pot concedir al TAZ, des del seu mateix origen, grans quantitats de temps i espai compactats que han estat «subtilitzats» com a dades.

En l'estat actual d'evolució del Web, i considerant la nostra exigència del «cara-a-cara» i de sensualitat, hem de considerar el Web primàriament com a sistema de suport, capaç de portar informació d'un TAZ a l'altre, de defensar el TAZ, fent-lo «invisible» o proporcionant-li poder ofensiu, segons com ho requereixi cada situació. Però encara hi ha més: si el TAZ és un camp nòmada, aleshores el Web el forneix amb l'èpica, les cançons, les genealogies i les llegendes de la tribu; ofereix les rutes de caravanes secretes i els punts per a les emboscades que alimenten l'economia tribal; fins i tot conté algunes de les autèntiques carreteres que s'han de seguir, alguns dels somnis que s'experimentaran com a signes i auguris.

El Web, per existir, no depèn de cap tecnologia informàtica. N'hi ha prou amb el boca-orella, el correu, les xarxes de fanzines marginals, els encadenaments telefònics en xarxa, i similars, per construir una xarxa d'informació. La clau no és la marca o el nivell de tecnologia implicat, sinó com sigui d'oberta i horitzontal l'estructura. Tanmateix, globalment el concepte de Xarxa implica l'ús d'ordinadors. Dins de la imaginació de la ciència-ficció la Xarxa aspira a la condició de Ciberespai (com a Tron i Neuromancer) i a la pseudo-telepatia de la «realitat virtual». Com a fan del cyberpunk sols puc conjecturar que la «reality hacking» jugarà un paper molt important en la creació de TAZ. Com Gibson i Sterling, considero que la Xarxa oficial mai no tindrà èxit en enfonsar el Web o la contra-Xarxa: les dades piratejades, les transmissions no autoritzades i el lliure flux d'informació mai no podran ser congelades. (De fet, tal i com jo l'entenc, la Teoria del Caos prediu que qualsevol Sistema de Control universal és impossible).

Ara bé, deixant de costat les meres especulacions sobre el futur, hem d'encarar un qüestió molt seriosa sobre el Web i la tecnologia que comporta. El TAZ desitja per sobre de tot evitar la mediació, desitja experimentar l'existència com a immediata. La veritable essència de tot plegat és «de pit a pit» com diuen els sufís, o cara a cara. Però, però... la veritable essència del Web és la mediació. Les màquines són aquí els nostres ambaixadors; la carn és irrellevant excepte com a terminal, amb totes les connotacions sinistres del terme.

EL TAZ potser podria trobar el seu espai propi si treia l'aigua clara sobre dues actituds aparentment contradictòries envers l'alta tecnologia i l'apoteosi de la Xarxa: 

(1) el que podríem anomenar la posició dels Fifth Estate / Ultra-Verds / Post-Situacionistes / Neo-paleolítics, posició que es determina a si mateixa com a front luddita [destructors de màquines] contra la mediació i contra la Xarxa; i 

(2) l'utopianisme cyberpunk, dels llibertaris futuristes, dels hackers i tots els seus aliats, que veuen la Xarxa com un pas endavant en l'evolució, i que assumeixen que qualsevol efecte secundari perjudicial de la mediació podrà ser superat, com a mínim, quan hàgim alliberat els mitjans de producció.

El TAZ coincideix amb els hackers perquè vol existir —en part— a través de la Xarxa, fins i tot a través de la mediació de la Xarxa. Però també coincideix amb els Verds perquè manté una consciència intensa de si mateix com a cos i sent repugnància per la CyberGnosis (l'intent de transcendir el cos a través de la instantaneïtat i la simulació). El TAZ tendeix a veure la dicotomia Tech/anti-Tech [tècnica/antitècnica] com a desorientadora, com ho són la majoria de dicotomies, car els termes aparentment oposats acaben desemmascarats com a falsificacions, o fins i tot al·lucinacions generades per la semàntica. És una manera de dir que el TAZ vol viure a aquest món, no a la idea d'un altre món, no a algun món visionari nascut de la falsa unificació (tot verd o tot metàl·lic), món que sols podria ser un castell a l'aire (o com diu Alícia, «melmelada ahir, melmelada demà, però mai melmelada per avui»).

El TAZ és «utòpic» en el sentit que apunta vers una intensificació de la vida quotidiana o, com haurien dit els surrealistes, vers una vida penetrada pel Meravellós. Però no pot ser utòpic en el sentit més literal de la paraula, de no ser enlloc, com a «Lloc del No-Lloc». El TAZ es troba a algun lloc. Rau a la intersecció de moltes forces, com certs llocs pagans a la cruïlla de misterioses línies màgiques, visibles per l'adepte en fragments de terra, paisatge, fluxos d'aire, aigua, animals aparentment desconnectats. Però ara no totes les línies estan traçades a l'espai i al temps. Algunes d'elles sols existeixen «dins» del Web, tot i que que també s'entrecreuen amb l'espai i el temps reals. Potser algunes d'aquestes línies són «no-ordinàries» en el sentit que no hi ha convenció capaç de quantificar-les. Aquestes línies poden estudiar-se millor a la llum de la ciència del caos que de la sociologia, l'estadística, l'economia, etc. Els patrons de forces que duen a l'existència el TAZ tenen alguna cosa en comú amb aquests «atractors estranys» caòtics que es donen, per a dir-ho així, entre les dimensions.

 El TAZ, per naturalesa, s'apropia de qualsevol mitjà a l'abast per fer-se realitat —començarà a tenir vida tant a una cova com a la Ciutat Espacial L-5— però sobretot viurà, ara, o tan aviat com sigui possible, sigui de forma sospitosa o esgavellada, espontàniament, sense amoïnar-se per la ideologia o fins i tot l'anti-ideologia. Utilitzarà l'ordinador, perquè hi ha ordinadors, però utilitzarà també poders tan absolutament desconnectats de l'alienació o de la simulació que es garantirà que el TAZ gaudeixi d'un cert paleolitisme psíquic, un esperit primordial xamànic que «infectarà» fins i tot la mateixa Xarxa (aquest és el veritable significat del cyberpunk tal i com jo l'entenc). Com que el TAZ és una intensificació, un excedent, un excés, un potlach, vida que es consumeix en el mateix viure en lloc de merament sobreviure (aquest shibboleth [signe d'identitat?] ploraner dels 80s), no se'l pot definir ni com a Tech ni com a anti-Tech. Com a veritable menyspreador dels hobglobins [follets?] (és a dir, de l'ordre establert), es contradiu a si mateix, car té voluntat de ser a tota costa, encara que això perjudiqui la «perfecció», la immobilitat del final.

[...]

Sigui a través de la simple pirateria de dades, sigui a través de desenvolupaments més complexos de la relació efectiva amb el caos, el hacker de la Web, el cibernètic del TAZ, sempre trobarà maneres de treure avantatge de les pertorbacions, dels accidents, de les avaries a la Xarxa (formes de generar informació a partir de l'«entropia»). Com a bricoleur, necròfag de carcasses d'informació, contrabandista, xantatgista, fins i tot potser ciberterrorista, el hacker del TAZ treballarà a favor de l'evolució de les connexions fractals clandestines. Aquestes connexions, i les informacions diferents que circulen entre i a través d'elles, formaran «fonts d'energia» per al TAZ mateix que està-començant-a-existir: com si hom robés l'electricitat del monopoli energètic per tal d'il·luminar els okupes a una casa abandonada.

Així el Web, per tal de produir situacions que condueixin al TAZ, parasitarà la Xarxa, però també podem concebre aquesta estratègia com l'intent de construir una Xarxa autònoma i alternativa, «lliure» i ja no paràsita, la qual serviria de base per a una «nova societat emergint de la closca del vell». La contra-Xarxa i el TAZ es poden considerar, des d'un punt de vista pràctic, com a fins en si mateixos, però teòricament també poden ser vistos com una forma de lluita vers una realitat diferent.

Dit això, també hem d'admetre alguns recels sobre els ordinadors, algunes qüestions encara sense resposta, especialment sobre el PC (ordinadors personals).

Les històries de xarxes d'ordinadors, de BBS i altres diversos experiments en electrodemocràcia han estat fins ara la major parts sols una mena de hobby. Molts anarquistes i llibertarians [anarcocapitalistes?] tenen una fe profunda en el PC, com a arma d'alliberament i d'auto-alliberament, però no es mostren guanys reals, no hi trobem una llibertat palpable.

Tinc molt poc interès en una hipotètica classe emergent d'autònoms auto-empleats que es dediquen a processar dades i mots, la qual ben aviat serà capaç de tirar endavant una basta indústria artesanal o de treball fragmentari, bírria i fora horari, per a diverses multinacionals i burocràcies. A més a més, no cal ser endeví per a predir que aquesta «classe» donarà lloc a les seves pròpies «classes inferiors», una mena de lumpen yuppietariat: mestresses de casa que, per exemple, aconseguiran uns «ingressos extres» per a la família convertint les seves llars en electrotallers clandestins, petites tiranies del Treball en les quals el «cap» és la xarxa computacional.

Tampoc no estic impressionat pel tipus d'informació i de serveis oferits per les xarxes «radicals» contemporànies. A algun lloc —ens diuen— hi ha una «economia de la informació». Potser sí, però sembla que la informació que es transfereix a través del BBSs «alternatius» consisteix únicament en fer safareig o en xerrameca d'argot tècnic. I això és una economia? O és merament un passatemps per als entusiastes? D'acord, els PCs han generat una «revolució de la impremta»; d'acord, s'estant desenvolupant xarxes de webs marginals; d'acord, ara puc mantenir sis converses telefòniques alhora. Però... quins canvis han introduït a la meva vida quotidiana?

Francament, jo ja tinc moltes dades per a enriquir les meves percepcions, com ara llibres, pel·lícules, TV, teatre, telèfons, el servei de Correus, els estats alterats de la consciència, etc. Realment necessito un PC per a aconseguir encara més dades? M'esteu oferint informació secreta? Bé... potser em tempteu, però jo encara demano secrets meravellosos, no merament números telefònics privats o les trivialitats de la bòfia o els polítics. Principalment vull ordinadors per a proveir-me d'informació vinculada a béns reals: «les coses bones de la vida», com diu el preàmbul de l'IWW [sindicat revolucionari de'EUA]. I aquí, des del moment que estic acusant els hackers i els promotors del BBS d'irritant vaguetat intel·lectual, haig de descendir jo mateix dels núvols barrocs de Theory & Critique, i explicar-vos què vull dir amb «béns reals».

Diguem que tant per raons polítiques com personals desitjo bon menjar, millor que el que em permet obtenir el Capitalisme: menjar sense contaminar i beneït amb aromes fortes i naturals. Per complicar la jugada, imagineu-vos que el menjar pel qual friso sigui il·legal: llet natural, posem per cas, o l'exquisida fruita cubana anomenada mamey, la qual no és pot importar fresca als Estats Units, car la seva llavor és al·lucinògena (o això em van dir). No sóc granger. Imaginem-nos que sóc l'importador de perfums rars i d'afrodisíacs, i afinem la jugada encara més amb la suposició que tot el meu material és il·legal. O potser que sols vull fer comerç internacional, obtenint raves a canvi de processar textos, però que em nego a informar de la transacció a Hisenda (com ho exigeix la llei, us ho creieu o no). O potser vull tenir trobades amb altres éssers humans per a actes de plaer mutu consensuats, però il·legals (això s'ha intentat dur a terme realment, però tots els BBS de porno dur han estat desmantellats, i què n'hem de fer d'un underground amb una seguretat repugnant?). Breument, suposem que n'estic fart de mera informació, del fantasma dins de la màquina. Segons vosaltres, els ordinadors haurien de ser capaços ja de satisfer es meus desigs de menjar, sexe, evasió fiscal. Quin problema hi ha, però? Per què tot això no passa?

El TAZ s'ha donat, i s'està donant o es donarà, amb o sense ordinadors. Però per tal que el TAZ assoleixi tot el seu potencial ha de convertir-se no tant en una qüestió de combustió espontània com d'«illes a la Xarxa». La Xarxa, o millor la contra-Xarxa, adopta la promesa d'un TAZ integral, un plus que ha de multiplicar el seu potencial, un «salt quàntic» (curiós com aquesta expressió hagi passat a significar «gran salt») en complexitat i significació. El TAZ ha d'existir ara dins d'un món de pur espai, el món dels sentits. Liminal, fins i tot evanescent, el TAZ ha de combinar informació i desig per tal de completar la seva aventura (el seu «happening»), per tal d'omplir-se fins a les fronteres del seu destí, de saturar-se de si mateix a través del seu propi esdevenir.

Potser l'Escola Neo-Paleolítica té raó quan assegura que totes les formes d'alienació i de mediació han de ser destruïdes o abandonades abans que no siguin assolides les nostres metes, o potser la veritable anarquia sols es realitzarà a l'Espai Exterior, com asseguren certs llibertaris futuristes. Però al TAZ no li interessa gens ni el passat ni el futur. Al TAZ l'interessen els resultats, les incursions amb èxit a la realitat del consens, una avançada vers una vida més intensa i abundant. Si l'ordinador no es pot utilitzar en aquest projecte, aleshores haurem de superar els ordinadors. La meva intuïció, tanmateix, em suggereix que la contra-Xarxa ja està començant a desenvolupar-se, potser ja existeix; no ho puc demostrar, però. He basat la teoria del TAZ en bona mesura en aquesta intuïció. És clar que el Web inclou també xarxes d'intercanvi no computeritzades com el samizdat o el mercat negre, etc., però el ple potencial de les xarxes d'informació no-jeràrquiques porta lògicament vers l'ordinador com a eina per excel·lència. Ara estic esperant que els hackers demostrin que tinc raó, que la meva intuïció és vàlida. On són els meus raves?

HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: PSICOTOPOLOGIA DE LA VIDA QUOTIDIÀNA»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [III]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...». 

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner)

Psicotopologia de la vida quotidiana

El concepte de TAZ deriva d'una crítica de la Revolució, i d'una avaluació de la Insurrecció. Aquella qualifica a aquesta de ser un fracàs; però per a nosaltres l'alçament representa una possibilitat molt més interessant —des del marc de la psicologia de l'alliberament— que totes les revolucions burgeses, comunistes, feixistes, etc. que se suposa que «han tingut èxit».

La segona força generatriu darrera del TAZ s'origina del desenvolupament històric que jo anomeno «la clausura del mapa». El darrer tros de Terra no reclamat per cap Estat-nació va ser engolit l'any 1899. El segle XX és el primer segle sense terra incògnita, sense confins. La nacionalitat és el més alt principi de governança mundial: ni un sol pam de roca als Mars del Sud pot romandre obert, ni una sola remota vall, ni fins i tot la Lluna i els planetes. Es tracta de l'apoteosi del «gangsterisme territorial». Ni un sol centímetre quadrat de la Terra no està sotmès a l'administració ni sota impostos... en teoria.

El «mapa» és una graella política abstracta, una gegantesca estafa forçada per la condicionant pastanaga de l'Estat «expert», fins al punt que per a molts de nosaltres el mapa esdevé el territori: ja mai més l'«illa Tortuga» sinó «Estats Units». Ara bé, com que el mapa és una abstracció, no pot cobrir la Terra amb una precisió 1:1. Dins de les complexitats fractals de la geografia real, el mapa sols pot distingir-hi graelles unidimensionals. Immensitats replegades i ocultes se li escapen a la vara de mesurar. El mapa no és acurat, el mapa no pot ser acurat.

Per tant, la Revolució és closa, però la insurgència és oberta. Ara per ara, concentrem la nostra força en «esclats de poder» temporals, i evitem embolicar-nos amb «solucions permanents».

I, a més a més, el mapa és clos, però la zona autònoma està oberta. Metafòricament es desplega dins de les dimensions fractals invisibles per a la cartografia del Control. Aquí hauríem d'introduir el concepte de psicotopologia (i de psicotopografia) com a «ciència» alternativa a la ciència de la vigilància i la cartografia de l'Estat, al seu «imperialisme psíquic». Només la psicotopografia pot dibuixar mapes 1:1 de la realitat, car només la ment humana proporciona suficient complexitat al model del real.

Però un mapa 1: 1 no pot «controlar» el seu territori, car és virtualment idèntic amb el seu territori. Només pot servir per suggerir, en el sentit de mostrar amb el gest, alguns trets. Estem buscant «espais» (geogràfics, socials, culturals, imaginaris) amb potencial per a esclatar com a zones autònomes; i busquem temps en els quals aquests espais estiguin relativament oberts, ja sigui per negligència per part de l'Estat, ja sigui perquè no n'hagin pres nota els qui tracen els mapes, ja sigui per altres raons. La psicotopologia és l'art del saurí [persona que té el do de descobrir el que està ocult, especialment corrents d'aigua sota terra i dipòsits de minerals] dels TAZ potencials.

La clausura de la Revolució i del mapa, tanmateix, són només les fonts negatives del TAZ; encara resta molt a dir de les seves inspiracions positives. La sola reacció no pot proveir l'energia necessària per a «manifestar-se» un TAZ. Un alçament ho ha de ser per a alguna cosa també.

1. En primer lloc, podem parlar de l'antropologia natural del TAZ. La família nuclear és la unitat bàsica de la societat del consens, però no del TAZ. («Famílies!, com les odio! Els gasius de l'amor!», va dir André Gide). La família nuclear, acompanyada de les «misèries edípiques», sembla que va ser una invenció del Neolític, una resposta a la «revolució de l'agricultura» i la seva escassetat i la jerarquia imposada. El model paleolític és alhora més primari i més radical: l'horda . L'horda caçadora-recolectora nòmada o semi-nòmada consistia en uns 50 individus. A les societats tribals més grans, l'estructura d'horda es completava amb els clans dins de la tribu, o bé per agrupacions com ara les societats secretes o iniciàtiques, o les societats caçadores o guerreres, la societats segons el gènere, les «repúbliques de nens», etc. Si la família nuclear és el producte de l'escassetat (i resulta en la pura misèria), l'horda és el producte de l'abundància (i resulta en la prodigalitat). La família està tancada, per la genètica, per la possessió del mascle de les dones i els nens, per la totalitat jeràrquica de la societat agrària/ industrial. L'horda és oberta, no pas a tothom, és clar, sinó al grup d'afinitat, als iniciats lligats en jurament per un vincle d'amor. L'horda no forma part d'una jerarquia major, sinó que més aviat forma part de models de comportament horitzontals, de parentiu extens, de contracte i aliança, d'afinitats espirituals, etc. (La societat índia americana encara avui dia preserva alguns aspectes d'aquesta estructura).

2. A la nostra pròpia Societat de la Simulació post-Espectacular moltes forces estan treballant —en bona mesura invisiblement— per superar com a desfasada la família nuclear i retornar a l'horda. La descomposició de l'estructura del Treball repercuteix a la derruïda «estabilitat» de la unitat domèstica i de la unitat familiar. La nostra «horda» avui en dia inclou els amics, les ex-esposes i els amants, la gent que hem conegut als diferents treballs i assemblees, grups d'afinitat, xarxes d'interessos especials, xarxes de corresponsals, etc. La família nuclear esdevé de forma cada cop més òbvia una trampa, un forat de desguàs cultural, una implosió secreta i neuròtica d'àtoms en fissió; l'òbvia contra-estratègia emergeix espontàniament en una gairebé inconscient redescoberta de les possibilitats més arcaiques. i tot i això més post-industrials, de l'horda.

3. El TAZ és un festival. Stephen Pearl Andrews va oferir una vegada, com a imatge de la societat anarquista, un sopar festiu en el qual tota estructura d'autoritat es dissolia en la cordialitat, l'hospitalitat i la celebració. Aquí també podríem evocar Fourier i el seu concepte dels sentits com la base del dinamisme social: «tact-rut o tactilitat» [la part material de la sexualitat que rau al tacte] o «gastrosofia», i la seva oda a les negligides implicacions de l'olor i el gust. Els conceptes antics de jubileu i saturnals s'originen en la intuïció que certs esdeveniments se situen fora de l'àmbit del «temps profà», fora de la vara de mesurar de l'Estat i la Història. Aquestes festes ocupaven literalment espais buits del calendari: intervals intercalats. Durant l'Edat Medieval, prop d'un terç de l'any estava dedicat a les festes. Potser els aldarulls contra les reformes del calendari tenien menys a veure amb els «onze dies perduts» que amb la sensació que la ciència imperial estava conspirant per a fermar aquests espais buits en el calendari, aquelles en què s'acumulava la llibertat de la gent: un coup d'état, una reformatació del calendari, una presa del temps mateix, tot convertint el cosmos orgànic en un univers de rellotgeria; la mort del festival.

Els qui participen a la insurrecció remarquen invariablement els seus aspectes festius, fins i tot en mig de les lluites armades, del perill i del risc. L'alçament seria com unes saturnals que haguessin lliscat ben soltes (o haguessin estat obligades a esvanir-se) fora del seu interval intercalat i ara fossin lliures d'aparèixer sobtadament a qualsevol lloc i a qualsevol moment. Alliberat del temps i de l'espai, [l'alçament] posseeix tanmateix un bon nas per a captar la maduresa dels esdeveniments, i una afinitat amb els genius loci [esperits protectors vinculats a un lloc, per als antics, o idiosincràcia i context, per als moderns]; la ciència de la psicotopologia assenyala «fluxos de forces» i «punts de potència» (per prendre prestats termes de les metàfores ocultistes), els quals localitzen el TAZ espacio-temporal, o com a mínim ajuden a definir-ne la relació respecte al moment i el lloc.

Els mitjans de comunicació ens conviden a «venir a celebrar els moments de la teva vida» amb una unificació espúria de la mercaderia i l'espectacle, el famós no-esdeveniment de la pura representació. En resposta a aquesta obscenitat tenim, d'una banda, l'espectre del refus (tal com testimonien els situacionistes, John Zerzan i Bob Black entre d'altres): i per l'altra banda, l'emergència d'una cultura festiva, distanciada i fins i tot amagada dels pretesos mànagers de l'oci i l'entreteniment. La «lluita pel dret a la festa», de fet, no és una paròdia de les lluites radicals, sinó una nova manifestació d'aquelles lluites, molt apropiada en uns temps en què l'aparell de TV i els telèfons són presentats com a maneres d'«adreçar-se i entrar en contacte» amb els altres éssers humans, com a maneres de «estar allà!».

Pearl Andrews tenia raó: els sopars festius són ja «la llavor d'una nova societat que pren forma dins de la closca del vell» (preàmbul dels IWW [sindicat revolucionari dels EUA]). Les «trobades tribals» a l'estil dels seixanta, els conclaves als boscos dels eco-sabotejadors, l'idílic Beltane dels neo-pagans [antiga festa celta], les conferències anarquistes, els cercles de «fades gays»... Les festes de lloguer de Hàrlem dels anys vint, els club nocturns, els banquets, els pícnics llibertaris d'antuvi... hauríem d'adonar-nos que es tracta ja de «zones alliberades» d'alguna manera, o com a mínim són TAZ potencials. Ja sigui obert sols a uns pocs amics, com un sopar festiu, ja sigui obert a milers de celebrants, com un Be-In [grans happenings dels seixanta], sempre és «obert» car no està «dins de l'ordre»; pot estar planificat, però si no «succeeix» és un fracàs. L'element d'espontaneïtat és crucial.

L'essència de la festa: cara a cara, un grup d'humans posa en sinergia els seus esforços per a realitzar els desigs mutus, ja siguin d'un bon àpat i una bona estona, de ballar, de conversar... les arts de la vida; fins i tot de plaer eròtic, o de crear una obra d'art comuna, o atènyer un pur trànsit d'èxtasis... Curt i ras: una «unió d'egotistes», com diria Max Stirner, en la seva forma més simple; o fins i tot, en termes de Piotr Kropotkin, un impuls biològic bàsic de «suport mutu». (Hauríem d'esmentar aquí també l'«economia de l'excés» i la teoria de la cultura del potlatch [cerimònia intertribal per intercanviar obsequis i establir lligams ] interpretada per Georges Bataille).

3. A l'hora de donar forma a la realitat del TAZ és vital el concepte de nomadisme psíquic (o com diem nosaltres humorísticament, «cosmopolitisme desarrelat»). Aspectes d'aquest fenomen han estat discutits per Deleuze i Guattari a Tractat de Nomadologia: la màquina de guerra, per Lyotard a Driftworks [Treballs a la deriva, recull de textos traduïts a l'anglès], i tots els diversos autors de la revista Semiotext(e) dedicada a l'«Oasi». Utilitzem el terme «nomadisme psíquic» en lloc de «nomadisme urbà», «nomadologia», «treball a la deriva», etc. simplement per tal de concentrar tots aquests conceptes en un complex únic i flexible, de manera que es pugui prendre en consideració a la llum del TAZ que s'està gestant.

La «mort de Déu», d'alguna manera un descentrament del «Projecte Europeu» sencer, va obrir una visió del món post-ideològica i multicentrada que té la capacitat de moure's «sense arrelament» de la filosofia al mite tribal, de la ciència natural al taoisme: la capacitat de veure, per primera vegada, a través d'uns ulls similars als d'alguns insectes daurats, cada faceta oferint una visió d'un altre món totalment divers.

Però a aquesta visió s'hi va arribar a costa de viure a una època en la qual la velocitat i el «fetitxisme de la mercaderia» han creat una falsa unitat tirànica, la qual tendeix a difuminar tota la diversitat cultural i la individualitat, de manera que «un lloc és tan bo com qualsevol altre». Aquesta paradoxa genera els «itinerants», els viatgers psíquics enduts pel desig i la curiositat, vagabunds sense lleialtats superficials (de fet, deslleials al «Projecte Europeu», el qual ja ha perdut el seu encant i la seva vitalitat), no lligats a cap temps o lloc en especial, a la recerca de la diversitat i l'aventura... Aquesta descripció no abasta no només els artistes i intel·lectuals de clase X, sinó també els treballadors migrants, els refugiats, els sense llar, els turistes, els de la cultura de l'autocaravana i els Rainbow Villages; i també la gent que «viatja» via la Xarxa, però que potser mai no abandona l'habitació, o aquells que, com Thoureau, «han viatjat molt... dins de la ciutat de Concord [joc de paraules entre l'estat de concòrdia i l'avió Concorde]; finalment, inclou «tothom», a tots nosaltres, que vivim als nostres automòbils, les nostres vacances, les nostres teles, llibres, pel·lícules, telèfons, treballs canviants, canviants «estils de vida», religions, dietes, etc.

El nomadisme psíquic és una tàctica, el que Deleuze & Guattari metafòricament anomenen «la màquina de guerra», desplaça la metàfora de la forma passiva a la forma activa, i fins i tot a la forma «violenta». Les darreres raneres i sacsejades al llit de mort de «Déu» s'han perllongat durant tant de temps —sota la forma de capitalisme, feixisme i comunisme, per exemple— que encara hi ha molta «destrucció creativa» a dur a terme per part dels comandos post-bakunistes i post-nietzscheans o els apatxes (literalment «enemics») del vell Consens.

Aquests nòmades practiquen la ràtzia, són corsaris, són virus; desitgen i necessiten els TAZ, camps de fosques tendes sota les estrelles dels deserts, zones intersticials, ocults oasis fortificats al llarg de secretes rutes de caravanes, pedaços de jungla i malpaïsos «alliberats», mercats negres, basars subterranis. Aquests nòmades cartografien els seus recorreguts amb estranyes estrelles, les quals poden consistir en grapats de dades al ciberespai, o potser al·lucinacions. Col·loca un mapa de la terra; superposa-hi un mapa del canvi polític; al damunt, un mapa de la Xarxa, especialment de la contra-Xarxa amb el seu èmfasi en el flux d'informació i logística clandestines; i, finalment, per sobre de tot, el mapa 1:1 de la imaginació creativa, de l' estètica i dels valors. La graella resultant adquireix vida, animada per inesperats remolins i dolls d'energia, coagulacions de llum, túnels secrets, sorpreses. 

Traducció de Josep Maria Casasús