lunes, 7 de septiembre de 2020

CRÍTICA A TERESA CIURANA, REGIDORA D'EDUCACIÓ A TERRASSA (SETEMBRE 2020)

 

El voluntariós article de Teresa Ciurana, regidora d’educació de Terrassa, que comença amb un «que la incertesa us sigui favorable», ha afavorit intensament la meva inquietut i indignació davant la irresponsabilitat  dels polítics. Els nostres polítics ara fan de coach trainer: emeten missatges optimistes per als seus clients (i com tots els coachs trainers, no hauran d’afrontar directament la realitat de la qual parlen, ni les conseqüències potser funestes dels seus mantres). Bona part del text de la regidora és tan benintencionat (i superflu) com la majoria de textos d’autoajuda.

A un càrrec polític se li esperen decisions que afectin  en la realitat, no pas emetre missatges d’ànims. Cert és que anuncia mesures concretes, i benvingudes són: cessió  d’espais públics municipals  als centres educatius, la presència de vetlladores als menjadors, increment de professionals,  etc. Però manquen les mesures realment importants, que si bé els ajuntaments no poden aplicar, sí que les  poden exigir a un Departament d’Educació que fuig d’estudi.  La regidora, en canvi, es dedica seguir la tonada del Conseller emeten missatges de «tot anirà bé».

M'ha generat inquietud el text de la política, perquè resulta que dues de les «certeses» no es basen en mesures reals sinó  en el voluntarisme dels professionals de l’educació: «tenim l’evidència que els [equips directius] trobaran la millor solució a cada contratemps. Comptem amb molt bons equips de mestres i professorat i això és una sort.» D'acord, aquest reconeixement és ben merescut, i si ens ho digués qualsevol ciutadà, ben satisfactori. Però ens ho diu un càrrec polític que, si bé  des de l’ajuntament no té en les seves mans oferir totes les eines, sí que hauria de denunciar que l’administració competent no ha proporcionat les eines mínimes indispensables  a aquests excel·lents  equips de mestres i professorat. Amb l’elogi es cobreixen  les  vergonyes:  la  manca  de mesures realment efectives. És com dir: «no els hem donat (o no els podem donar) els mitjans, però estiguem tranquils,  que ja s’espavilaran!». Alegria, alegria!

D’aquí ve la Indignació per la Irresponsabilitat: ens respon amb un discurs d’autoajuda i optimisme inflat, en lloc de respondre amb,  com a a mínim,  l’exigència de mesures reals. Quines serien aquestes? Una  s’apunta en el seu text: més espais  per a les escoles. Aqui cal reconèixer l’encert i la idoneïtat de l’actuació municipal. Però en falta una de fonamental: ràtios de 10 a primària, i 15  a secundària, o millor dit, grups estables (realment estables, tancats, sense contacte amb els altres grups si més no dins l’àmbit educatiu) de 10 alumnes a primària i 15 a secundària. Per què és fonamental aquesta mesura?

En primer lloc, perquè aleshores no estaríem procurant merament la traçabilitat dels contagis, sinó que estaríem fent veritable política preventiva de contagis. Sembla que a les autoritats polítiques els importa més que si hi ha contagis es redueixi la quarantena a uns pocs (i no a tot el centre),  que no pas evitar els contagis. Aquesta mesura ha tingut èxit a Dinamarca, un dels països del nostre entorn, com l'agradava dir a Bargalló quan al juliol justificava unes mesures ja clarament insuficients.

En segon lloc, per què enguany mestres, professors i professores hem de fer complir una normativa molt estricta per evitar contactes entre grups d’alumnes,  normativa que comporta una forta pressió a uns individus que estan en edats que el cos els demana moure’s, interactuar de formes properes (i sovint una mica explosives). Alhora hem de prendre cada hora unes mesures (neteja i ventilació) que escurcen el temps real lectiu. D’entrada hem de prescindir de treballs en parelles  compartir objectes. Afegiu a això el neguit i tensió que interiorment portem tots els integrants de la comunitat educativa per la situació general de pandèmia. Curt i ras: serà més difícil fer classe, i per tant, per tal que  aquestes puguin ser l’eina pedagògica adequada cal que els grups siguin més reduïts. Curiós: ara ja no empra el nostre Conseller l’expressió «emergència educativa» (per a pal·liar-la caldria acceptar aquesta mesura que comento).

Em vaig inquietar, i indignar, doncs,  quan vaig comprovar que la certesa que ens havia d’infondre optimisme no era la implementació de les mesures realment (i comprovadament) efectives, sinó saber «què bons que són, malgrat les circumstàncies,  els nostres docents»...Volem educar, i per això exigim les condicions materials òptimes per a fer-ho... i per això seguim també la màxima «La lluita educa».

Josep Ma Casasús Rodó

Resident a Terrassa, professor d’institut


https://malarrassa.cat/veus-opinions/teresa-ciurana-a-dues-setmanes-del-curs-mes-incert/




miércoles, 6 de mayo de 2020

EL PADRÓ SÓN DRETS - LA SITUACIÓ A TERRASSA




EL PADRÓ SÓN DRETS

Ahir, 2 de maig, vam llegir amb expectació el comunicat de l’Ajuntament de Terrassa sobre l’empadronament de les persones que resideixen a la nostra ciutat. Rebem amb alleujament que el govern municipal s’hagi manifestat finalment per escrit en torn a una qüestió que és de la seva responsabilitat i que en aquest text s’hi manifesti la voluntat de respectar els drets de tota la ciutadania.

Un comunicat que arribava justament el mateix dia que al BOE s’hi va publicar una nova resolució de l’Instituto Nacional de Estadística amb instruccions tècniques als ajuntaments sobre la gestió del padró municipal i que ve a reafirmar el que ja estava aprovat i a ampliar la regulació en certs aspectes. Entre d’altres qüestions, s’hi disposa que tots els veïns i veïnes immigrades han de ser empadronades i que a les administracions locals no els correspon fer cap comprovació sobre la legalitat de la seva residència o entrar a jutjar en qüestions de propietat sobre l’habitatge, que cal flexibilitat en l’acreditació de la identitat, que s’ha d’empadronar a tothom, encara que no tingui contracte de lloguer o que estigui ocupant, i que les persones que viuen en infrahabitatges o sense llar seran empadronades després d’un informe de Serveis Socials que acrediti que són veïnes de la ciutat.

Malgrat les bones intencions del comunicat de l’Ajuntament de Terrassa hi ha diversos punts  que ens agradaria comentar i sobre els que ens agradaria més i millors aclariments de l’administració pública.

En primer lloc, basant-nos en les experiències viscudes de forma reiterada per persones del nostre col·lectiu o per persones que s’han apropat a nosaltres i les hem acompanyat a sol·licitar el padró, no és cert que s’estigui empadronant a tots i totes les veïnes migrades a la ciutat de Terrassa. Parlem de casos en què no han pogut acreditar amb cap document el seu domicili de residència, fet que, segons l’INE, ja hem vist que no ha de ser un impediment per fer efectiu el padró. Veiem positiu la voluntat de rectificació i l’assumpció de la possibilitat que no s’estigui donant resposta a tots els casos que ho necessiten, fins ara això no s’havia reconegut públicament. Alhora demanem una rectificació pública de la Tinenta d’Alcalde Núria Marín, que va manifestar en declaracions a la televisió pública catalana que calia aportar un contracte de lloguer per ser empadronat, declaracions que xoquen frontalment amb la normativa vigent.

Ens sorprèn que s’afirmi que l’empadronament sense domicili fix està regulat a Terrassa des de 1996. Si això és cert, quin sentit tindria que la junta de portaveus municipal aprovés el juny de 2014 un acord que preveia "Establir un mecanisme per tal d’incloure al padró municipal totes les persones que resideixen a la ciutat, inclosos els casos de persones que no disposen d’un domicili fix"? No hauria d’estar establert després de 18 anys? Tenint en compte la regulació de 1996 i l’acord aprovat el 2014, perquè a la web municipal de l’Ajuntament no hi ha cap tipus d’informació sobre l’empadronament sense domicili fix ni sobre la normativa que regula l’empadronament en general?

D’altra banda, veiem com un encert que des del consistori es vulgui treballar en les relacions amb aquells agents socials sensibles a aquests temes, però ha de quedar clar que l’Ajuntament és el principal responsable a l’hora de garantir els drets de la ciutadania i en el compliment de la normativa municipal. En l’aspecte col·laboratiu, des de Terrassa Sense Murs sempre hem estat obertes a parlar i a aportar de manera constructiva, però concretament amb el tema del padró hem topat amb silencis i opacitat. Malgrat aquests contratemps, com que compartim la preocupació i la prioritat que manifesta el govern municipal en millorar la situació de les persones en situació vulnerable i degut al fet que la resolució d’aquesta problemàtica havia quedat bloquejada, hem optat per empadronar a persones als nostres domicilis encara que no hi visquin, arriscant-nos a ser sancionades. Preferim ser multades abans que les persones que no es poden empadronar s’exposin al creixent negoci fraudulent en què s’ofereix empadronament a canvi de diners.

No acabem d’entendre per què es parla d’un pacte del món local en el comunicat. No es tracta d’un dret reconegut a la normativa vigent? Nosaltres interpretem en aquesta voluntat de pacte que s’està reconeixent implícitament que molts ajuntaments, i no només el de Terrassa, estan escombrant sota la catifa el tema del padró. Sembla que ningú vol ser el primer entre els incomplidors a l’hora de respectar el dret a empadronar-se sense domicili fix, per por a un hipotètic efecte crida. Ens sembla aberrant aquest argument, ja que el padró és un dret essencial mitjançant el qual s’activen molts altres drets i el col·lapse dels Serveis Socials no ha de ser excusa per no empadronar, sinó un element més de la radiografia de les desigualtats existents a les que contribueix un sistema econòmic, polític i social del qual els ajuntaments són part de l’engranatge. Aquesta radiografia hauria de servir a les institucions i als governants per prioritzar en les seves polítiques a les persones, per posar la vida al centre d’una vegada per totes.

Instem a l’ajuntament que abordi la qüestió amb rapidesa per tal d’empadronar aquelles persones que fins ara n’han quedat al marge i per inscriure per silenci administratiu aquelles que van realitzar les sol·licituds de padró fa més de 3 mesos. A més, demanem al govern que informi clarament de quin és el procediment que hauria de seguir qualsevol persona que vulgui empadronar-se per la via del padró sense domicili fix, amb la finalitat d’evitar retards i que es puguin identificar, si és el cas, males praxis. El consistori no ha d’inventar res ni buscar fórmules creatives, només cal que s’assessori de la mà d’altres governs locals que no han renunciat a garantir un dret de tots i totes les veïnes de la ciutat.

Esperem respostes i estarem atentes per tal que el comunicat de l’equip de govern local no es quedi només en paraules. Alhora, estem a l’espera de què tampoc es quedin només en paraules els acords aprovats de la "Proposta de resolució per afavorir els processos d’acollida, inclusió i garantia de drets de les persones migrades residents a Terrassa" que vam impulsar el juny de 2018. Un dels acords aprovats preveia la creació d’un Consell d’Immigració i Ciutadania, un espai que considerem que hauria de servir per seguir treballant en trobar l’encaix dels acords que no van ser aprovats i per fer de Terrassa una ciutat realment inclusiva i proactiva contra el racisme estructural.

miércoles, 29 de abril de 2020

BILBAO 1942: EL ATENTADO DE BEGOÑA, LOS REQUETÉS Y LA FALANGE


L'agost de 1942 un esclat de violència entre representants de dues de les organitzacions polítiques que havien donat suport a la sublevació militar contra la Segona República Falange Española i Requetè va commoure el ambient polític del règim franquista.
Un full editat pels carlins, en el que es descrivia aquell succés, va arribar a Terrassa, on aquesta força política tradicionalista tenia una petita, però molt activa i violenta, representació.


EL ATENTADO DE BEGOÑA, LOS REQUETÉS Y LA FALANGE
El atentado de Begoña fue un suceso violento ocurrido frente a la basílica de Nuestra Señora de Begoña en el barrio bilbaíno de Begoña el 16 de agosto de 1942, durante el primer franquismo, en el que el falangista Juan José Domínguez Muñoz lanzó una granada de mano provocando setenta heridos leves. El acto fue interpretado como un atentado fallido contra el general carlista José Enrique Varela, entonces ministro del Ejército.
A principios de agosto de 1942 a la salida del solemne funeral por los caídos carlistas en la guerra civil española que se había celebrado en la iglesia de San Vicente de Abando, en Bilbao, hubo gritos en contra de los falangistas. Un camisa vieja de Bilbao lo consideró una provocación y pidió al vicesecretario de FET y de las JONS, José Luna Meléndez —un falangista próximo al «cuñadísimo» Ramón Serrano Suñer— que se organizara una respuesta, ya que el 15 de agosto iba a celebrarse un nuevo acto carlista en conmemoración de sus caídos en la basílica de la Virgen de Begoña, en Bilbao, y que iba a estar presidido por el ministro del Ejército, el general Varela.
La víspera de la celebración, el comandante de las milicias falangistas de Bilbao informó a su jefe regional, con sede en Burgos que, entre los asistentes al acto de Begoña, iba a haber nacionalistas vascos disfrazados con el uniforme carlista, que llevarían armas y que estaban dispuestos a provocar incidentes. Ese mismo día, 14 de agosto, salieron de Valladolid, «después de haber recibido instrucciones», el jefe del SEU de Vizcaya Eduardo Berástegui y un camisa vieja apellidado Calleja. En San Sebastián recogieron a Juan José Domínguez Muñoz, quien, como Calleja, acababa de regresar del frente ruso donde había combatido en las filas de la División Azul. Llegaron a Bilbao en la madrugada del 15 de agosto.​
La misa en honor de los caídos carlistas comenzó a las 11:30 de la mañana en la basílica de Begoña. A la salida del acto grupos de falangistas comenzaron a increpar a los asistentes —que respondieron con gritos de «¡Viva el rey!», «¡Abajo el socialismo de Estado!» y «¡Muera Franco!»— y de pronto Juan José Domínguez arrojó dos bombas que causaron varios heridos, y que estuvieron a punto de alcanzar al general Varela. 
Domínguez y sus cómplices fueron detenidos y el general Varela informó inmediatamente al general Franco de lo que había sucedido. También llamó al ministro de la Gobernación, Valentín Galarza Morante, para exigir que se entregara a los detenidos a la jurisdicción militar para ser sometidos a un consejo de guerra. Asimismo envió una nota a los ocho capitanes generales en la que decía que el atentado había sido contra el Ejército.
Los ministros falangistas Ramón Serrano Suñer y José Luis Arrese, que se encontraban de vacaciones, regresaron inmediatamente a Madrid y allí, junto con José Antonio Girón de Velasco, también ministro falangista, intentaron impedir que los detenidos fueran condenados y ejecutados quitando importancia al incidente. Para ello enviaron a Bilbao a un representante suyo.
Mientras tanto, el general Franco siguió de vacaciones en Galicia, como si nada hubiera ocurrido, y no comenzó a actuar hasta el 24 de agosto, nueve días después del atentado. Ese día llamó por teléfono al general Varela, quien le dijo que se había producido un atentado contra él y que solo la fortuna le había salvado de morir, a lo que Franco respondió: «Que se haga todo dentro de la mayor equidad, porque ya tratándose de una provocación, las cosas varían».​ 
De los ocho falangistas involucrados en Begoña, dos fueron condenados a muerte, Domínguez y Hernando Calleja Calleja. La pena de Calleja acabaría siendo conmutada. Domínguez, en cambio, sí fue fusilado.
Francisco Franco aprovechó el incidente de Begoña para desbancar a los falangistas del poder, cesando a su propio cuñado Ramón Serrano Suñer, ministro de Asuntos Exteriores, y también a Valentín Galarza, ministro de Gobernación, y al general José Enrique Varela, ministro del Ejército. Fue destituido el jefe de las milicias falangistas José Luna Meléndez, a pesar de haber declarado su lealtad inquebrantable al «Generalísimo». Su sustituto fue Manuel de Mora-Figueroa.​ No obstante, su mandato fue corto, ya que Franco acabaría disolviendo la milicia del partido; su disolución encontró alguna oposición interna, pero Franco logró imponerse.
No se pueden comprender los sucesos de Begoña sin considerar la situación geopolítica en el mundo a finales de julio de 1942. Alemania ya tenía preparada el 15 de julio la Operación Ilona, plan para invadir el País Vasco y, en una segunda fase, toda España. El Führer comentó el 7 de junio que «los curas y los monárquicos se habían confabulado para hacerse con el poder en España» y también dijo que si estallase la Guerra Civil nuevamente, no le extrañaría «ver a los falangistas obligados a hacer causa común con los rojos para librarse de esa basura monárquico-clerical».
Puede que fuera esa información sobre los planes alemanes —que ignoraban incluso falangistas como los que actuaron en Begoña—  la que obligó a Franco a sacrificar a Domínguez. Porque Juan José Domínguez Muñoz, Hernando Calleja Calleja, Virgilio Hernández Rivadulla, Jorge Hernández Bravo y los demás falangistas actuaron cuando al escucharse gritos de «¡Viva el rey!», «¡Abajo el socialismo de Estado!» y «¡Muera Franco!». La respuesta de Franco al Obispo de Madrid, Leopoldo Eijo y Garay, cuando le solicita su indulto es una muestra de la situación en aquellos días: «Tendría que condecorarle, pero le tengo que fusilar».​
Adolf Hitler para poner a Francisco Franco en ridículo, concede a Domínguez la Cruz de la Orden del Águila Alemana el mismo día de su ejecución.​