lunes, 26 de diciembre de 2016

CURS DE FORMACIÓ: ELS INICIS DE LA PEDAGOGIA LLIBERTÀRIA A CATALUNYA (2017)


Els inicis de la pedagogia llibertària a Catalunya

Josep Llunas i Pujals, Teresa Mañé i Miravet,
Francesc Ferrer i Guàrdia, Félix Carrasquer Launed 
i el Consell de l'Escola Nova Unificada



Sessió 1. «Una aproximació a la filosofia de la pedagogia llibertària»,
a càrrec d'Ernest Weikert (Llicenciat en Filosofia - UB)
dimarts 28 de febrer de les 18:30 a les 21:00h

Sessió 2. «Josep Llunas i Pujals: la pedagogia llibertària del segle XIX»,
a càrrec de Jordi Martí Font (Doctor en Filologia - URV)
dimarts 7 de març de les 18:30 a les 21:00h

Sessió 3. «Teresa Mañé i Miravet: la primera mestra laica», 
a càrrec de Ginés Puente (Graduat en Història - URV)
dimarts 14 de març de les 18:30 a les 21:00h

Sessió 4. «Francesc Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna»
a càrrec d'Emili Cortavitarte (Llicenciat en Història - UB)
dimarts 21 de març de les 18:30 a les 21:00h

Sessió 5. «Félix Carrasquer Launed: l’escola autogestionada», 
a càrrec de Gianni Sarno (Llicenciat en Història - UniPi)
divendres 31 de març de les 18:30 a les 21:00h

Sessió 6. «CENU: Consell de l'Escola Nova Unificada de Catalunya», 
a càrrec d'Emili Cortavitarte (Llicenciat en Història - UB)
dimarts 4 d'abril de les 18:30 a les 21:00h



Amics de les Arts i Joventuts Musicals 
Carrer de Sant Pere, 46, 1r – Terrassa


Curs de Formació de 15 hores reconegut pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, adreçat a Mestres d'Educació Infantil i Primària i a Professorat de Secundària, però obert a tothom

INSCRIPCIÓ GRATUÏTA - PLACES LIMITADES

Inscripcions a: https://fair.to/o5Fzn 

Organitzen:
Grup d'Opinió d'Amics de les Arts
CGT Terrassa






jueves, 17 de noviembre de 2016

25N DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA





Al 1981 es va celebrar a Bogotà, Colòmbia, la Primera Trobada Feminista Llatinoamericà i del Carib. Entre moltes altres coses, allà es va decidir que el 25 de novembre sigués el Dia Internacional de No Violència contra les Dones. La data va ser triada per recordar l’assassinat el 1960 de les germanes Mirabal a les mans de la dictadura de Leónidas Trujillo a la República Dominicana.
Més d’una dècada després, al 1993, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració sobre l’Eliminació de la Violència contra la Dona. Allà es va definir que la violència cap a la dona era «tot acte de violència basat en el gènere que té com a resultat possible o real un dany físic, sexual o psicològic, incloses les amenaces, la coerció o la prohibició arbitrària de la llibertat, ja sigui que ocorri en la vida pública o en la vida privada».
En la seva resolució 54/134 del 17 de desembre de 1999 l’Assemblea General de Nacions Unides va resoldre que a partir de l’any següent, el 25 de novembre seria la data estipulada com el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona.

La lluita de les germanes Mirabal
Minerva, María Teresa i Patria Mirabal eren tres germanes que durant els anys cinquanta van ser importants opositores al règim dictatorial de Leónidas Trujillo a la República Dominicana. Per aquest motiu van ser empresonades diverses vegades, violades i torturades. Malgrat això van continuar la seva lluita.
El 18 de maig de 1960 les germanes Minerva i María Teresa van ser jutjades a Santo Domingo al costat dels seus marits, «per atemptar contra la seguretat de l’Estat dominicà» i condemnades a presó. No obstant això, el 9 d’agost el dictador va decidir posar en llibertat a les dones, deixant als seus companys a la presó.
El 25 de novembre, quan tornaven de visitar als seus marits a la presó Minerva, María Teresa i la seva germana Patria, que les havia acompanyat, van ser interceptades en la seva ruta. Un esquadró de la mort del Servei d’Intel·ligència Militar les va obligar a pujar a un vehicle en el qual van ser traslladades cap a una casa en la localitat de La Cumbre. Allí van ser assassinades i després els seus cossos van ser colpejats per simular un accident automobilístic.
Dos anys després es va dur a terme un judici contra els autors materials i tots van ser condemnats a diversos anys de presó. No obstant això, amb ajuda de grups afins a Trujillo tots van aconseguir escapar del país.

sábado, 8 de octubre de 2016

ELS BARONS DE TERRASSA ES REVOLTEN




L’actual batalla política, social i econòmica que s’està lliurant a Terrassa pel tema de l’aigua, va esclatar quan es va posar a sobre de la taula, el dilema de si l’aigua, un bé, i un dret essencial i necessari per a la vida i la dignitat de les persones, ha que continuar en mans privades, concretament les de Mina Pública d’Aigües de Terrassa S.A. (AGBAR) o si, una vegada per a totes, Terrassa i els seus ciutadans i ciutadanes poden gestionar de forma pública, directa i transparent la seva AIGUA.

Ja fa molts mesos que la direcció de Mina conscient de la possibilitat de perdre els seus interessos econòmics està llençant una campanya oberta i soterrada per intentar donar una bona imatge (el llop vestit d’ovella), repartint diners per causes solidàries, esportives o culturals com si fos una gran ONG, que només pensa en el bé social, quan per altra banda es incapaç de ser transparent i donar tota la informació de la seva gestió econòmica actual i antiga, com li obliga la llei per ser una concessió d’un bé públic…  i el més lamentable és que això ha estat així sempre amb la connivència dels diferents governs locals que hi ha hagut a Terrassa.

Però clar, si repassem la historia recent de la ciutat, i no tant recent, i gratem una mica en tot allò que no es visible, perquè no ha interessat, veiem que tot té una explicació ben clara. Terrassa es una ciutat que històricament ha estat i continua estant (ho sento, però és així) controlada i gestionada per un poder econòmic i social molt potent, que es troba concentrat en unes empreses i institucions molt concretes que han tingut a veure amb el teixit industrial històric de la ciutat, en el tèxtil, per exemple, amb alguna excepció, posteriorment en el sector immobiliari, que va fer i desfer i especular tot el que va voler, i també en unes empreses de serveis que han volgut donar una imatge totalment esbiaixada de bon servei, quan s’han dedicat només a enriquir-se i prou (Mina, Mútua...).

Tot aquest entramat de poder ha sabut teixir durant molts anys uns espais comuns on es podien trobar tots i seguir controlant la ciutat des de diferents àmbits (Cambra, Cecot, algunes institucions culturals, mitjans de comunicació…). Una jugada perfecta, i intel·ligent, a l’estil feudal, ja que tota aquesta teranyina també es va cuidar de pactar amb el poder polític ja des del primer ajuntament de l’època anomenada “democràtica” quan el primer alcalde que el presidia va preferir convertir-se en un baró al servei dels interessos de la classe social alta. Per tant no es d’estranyar que aquest senyor ara escrigui articles “desesperats” al Diari de Terrassa defensant els interessos que sempre ha defensat. D’això  es  diu coherència i servitud fins a la mort (com els barons i cavallers medievals), sí senyor!!!. De fet aquesta és i ha estat la clau de mantenir-se al poder d’aquesta mena de “cort” de senyors feudals, anar creant barons a tota la ciutat i a tots els sectors (públics i privats) i així controlar perfectament el tauler de joc.

Per tant, dir-li al senyor alcalde, en Jordi Ballart que celebro i m’alegra molt que s’hagi pronunciat a favor del Dret a l’Aigua dels ciutadans i ciutadanes, però que vagi amb compte, perquè el problema d’aquesta ciutat continua sent el mateix. I que cal molt més, però que molt més, cal un esforç de tota la ciutadania (moviments socials, entitats, partits democràtics, i tota la gent que no tingui por) perquè es faci un pas endavant i unitàriament es planti cara a aquests barons que es revolten per defensar única i exclusivament els interessos dels de sempre (els que tenen el poder real i volen seguir conduint les nostres vides). Hem perdut 37 anys, per tant ja van sent hora de treballar per a la LLIBERTAT i l’autodeterminació de les persones. Per fer una Terrassa lliure de barons i rampoines que fan olor del FEUDALISME i el SERVILISME de fa 1000 anys.  

Joan Tamayo Sala
Advocat
Activista pels Drets Humans i Socials
Membre d’Espai Drets

domingo, 25 de septiembre de 2016

ANGELA DAVIS: «SEMPRE HE INSISTIT EN LA PRIORITAT DE LA PRÀCTICA RADICAL PER SOBRE DE LA IDENTITAT PURA I SIMPLE»



ANGELA DAVIS: «SEMPRE HE INSISTIT EN LA PRIORITAT DE LA PRÀCTICA RADICAL PER SOBRE DE LA IDENTITAT PURA I SIMPLE»

Maria Colera entrevista Angela Davis, filòsofa, professora d'Història de la Conciència a la Universitat de California, històrica dirigent del Partit Comunista dels EUA, ex membre de les Panteres Negres i investigadora especialitzada en feminisme, marxisme, abolicionisme del sistema penitenciari, teoria crítica i estudis afroamericans.

A l’assaig Are prisons obsolete? [Són les presons obsoletes?], hi parles de l’empresonament massiu dels pobres i dels migrants il·legals. El capitalisme considera aquestes persones com a éssers prescindibles però els utilitzat com a mà d’obra esclavitzada barata i les converteix en consumidors captius de l’excedent de producció, excedent que se situa a l’origen mateix d’una crisi econòmica que, a la vegada, genera pobresa i migració, en un bucle perfecte. Perceps algun paral·lelisme entre aquestes polítiques d’empresonament i el procés desenvolupat durant la transició del feudalisme al capitalisme, on milions de persones van ser expulsades de les terres que fins llavors havien estat el seu mitjà de reproducció i van ser forçades a l’esclavitud del salari?
Certament, hi ha paral·lelismes entre ambdues èpoques, però el que potser és més important és constatar que també hi ha diferències considerables entre els dos períodes. En la transició del capitalisme al feudalisme, tal com Marx la va descriure, les enclosures i altres processos de despossessió van privar la gent de les terres que constituïen la seva font de subsistència i, de manera simultània, van generar una classe de persones a qui no els va quedar res més que la seva força de treball. Així, doncs, es van convertir en la mà d’obra necessària perquè el capitalisme naixent pogués incrementar la seva riquesa. Aquelles persones van ser alliberades de les constriccions del feudalisme, però es van veure forçades a canviar una forma d’opressió per una altra.
Si bé és cert que sol resultar inútil fer un rànquing de les diferents formes d’opressió, es pot afirmar que, malgrat que el capitalisme depèn totalment i absolutament de l’explotació, el fet de deixar enrere l’esclavitud i el feudalisme va suposar cert grau de progrés. Alguns treballadors almenys van trobar el seu camí cap a l’ocupació, per degradant que fos i continuï sent el treball.
D’altra banda, el complex penitenciari industrial global és certament rendible, però la seva rendibilitat resideix en les tecnologies destinades a relegar ingents quantitats de persones a unes vides marginals, improductives i carregades de violència.L’empresonament massiu de persones negres, de color i immigrants als EUA, Austràlia i arreu d’Europa, juntament amb la persistència d’un racisme i una xenofòbia estructurals, són prova del fracàs absolut del capitalisme global a l’hora de respondre a les necessitats de persones reals arreu el món.
Es podria argumentar, igualment, que això també és la prova més convincent de la necessitat de concebre un sistema socioeconòmic més enllà del capitalisme. Així, doncs, el moviment abolicionista contemporani, en la seva crida a desmantellar el complex penitenciari industrial, es presenta com un moviment anticapitalista que exigeix igualtat racial, llocs de feina amb salaris vivibles, habitatge assequible, sanitat i educació gratuïtes i justícia mediambiental per a tots els éssers vius.
Defenses la justícia restaurativa, en comptes de la punitiva. Com es restauren la desigualtat i la injustícia causades pel procés d’acumulació primitiva que conformen la base del capitalisme? En altres paraules, quina forma tindria una justícia restauradora destinada a reparar el «pecat original» d’explotació i acumulació que es troba en l’origen de les desigualtats de redistribució de les nostres societats?
Efectivament, sovint he fet servir el terme «justícia restauradora», juntament amb d'altres, com ara «justícia reparadora» i «justícia transformadora», com a alternatives a la justícia punitiva o retributiva. De fet, m’estimo més el terme «justícia transformadora», ja que no assumeix l’existència d’un estat ideal que calgui restaurar.
Responent a la teva pregunta, m’agradaria destacar la importància de la memòria històrica, especialment pel que fa a la necessitat que hi ha avui dia d’una anàlisi explícitament anticapitalista. «L'anomenada acumulació originària» és un dels capítols més importants d'El capital, precisament perquè revela l’expropiació, injustícia i violència que van marcar l’inici del capitalisme i que, tot i que pogués semblar que ja no és així, segueixen al centre del procés capitalista.A finals del segle XX, el complex penitenciari industrial comença a revelar el grau en què les societats capitalistes continuen basant-se en ideologies racistes i colonials a l’hora de crear tecnologies de violència, les quals recapitulen, de manera eficaç, la històrica violència de l’esclavitud i la colonització.
Has parlat de la problemàtica resposta automatitzada amb què sovint responem al crim i al delicte, tot recorrent a les institucions juridicopolicials, en comptes de dissenyar solucions des de dintre de la comunitat. En el cas concret de la violència sexual, advoques per l’autodefensa, la qual cosa ens porta al tema de les dones i la violència. A Are prisons obsolete? parles de la «necessitat de qüestionar les premisses imperants segons les quals l’única relació possible entre les dones i la violència implica que les dones en siguin víctimes». Què opines de l’ús dissuasiu i disciplinant de la violència feminista adreçat a defensar-nos a nosaltres mateixes? Què és l’autodefensa feminista per a tu?
Sempre he tingut una cura especial en la manera en què faig servir el terme «violència».Com a estudiosa de la teoria crítica, sempre em recordo a mi mateixa que les eines conceptuals que decideixo utilitzar podrien estar fent una feina que, en realitat, contravé allò que pretenc expressar. Així, doncs, miro de no equiparar «autodefensa» i «violència contra l’agressor». I la meva aposta per la formació en autodefensa s'insereix en un context més ampli, basat en una anàlisi que vincula la violència misògina als sistemes de dominació de raça, gènere i classe, dins d’una estratègia que pretén purgar les nostres societats de tota forma d’explotació i violència.
A Women, Race and Class [Dones, raça i classe] desmuntes el mite del violador negre i expliques que «va ser una invenció clarament política», propaganda construïda amb la finalitat de consolidar i justificar els linxaments, com a mètode de «contrainsurgència» destinat a evitar que els negres assolissin els seus drets. El passat Cap d’Any vam observar el desplegament d’aquest mateix mite a Colònia, en aquest cas en els cossos d’homes «d’aparença àrab o nord-africana», en un nou exemple de purple washing o utilització d’una suposada defensa de les dones per criminalitzar els sol·licitants d’asil i els residents il·legals, d’una manera que sembla estar llançant el missatge que «les nostres dones només les podem violar nosaltres». Com interpretes aquesta utilització dels drets de les dones (vel, violador negre, opressió de les dones afganes...) per a altres croades?
En el seu llibre Arrested Justice: Black Women, Violence, and America’s Prison Nation [La justícia sota arrest: dones negres, violència i la nació presó d'Amèrica], Beth Richie desvela els perills de confiar en tecnologies de criminalització com a suposades solucions als problemes de la violència de gènere.El seu argument és que el moviment antiviolència predominant als EUA va fer un gir perillosament equivocat quan va començar a donar suport a la repressió policial i a l’empresonament com a principals estratègies destinades a protegir les «dones» de la violència masculina.Era fàcilment previsible que els qui més serien al punt de mira d’aquests esforços per garantir la seguretat de les «dones» serien els homes de comunitats ja sotmeses a una hipervigilància de la policia i que contribuïen de manera desproporcionada a l’increment de la població penitenciària.
Resulta, però, que l’ús generalitzat de la categoria «dona» amagava una racialització clandestina operativa dins d’aquesta categoria, de manera que «dones» en realitat significava “dones blanques” o, encara més concretament, “dones blanques benestants”.
El cas de Colònia i el discurs sobre el violador àrab, que pretén consolidar encara més les representacions colonialistes dels homes àrabs com a agressors sexuals, ens recorda la importància de les teories i pràctiques feministes que qüestionen la instrumentalització racista dels «drets de les dones» i emfatitzen la interseccionalitat de les lluites per la justícia social.
En les darreres dècades, hem experimentat el que Nancy Fraser defineix com a «desacoblament de les anomenades “polítiques identitàries” de les polítiques de classe», en el que ha esdevingut una lluita pel reconeixement, en comptes de per la redistribució, amb un desplaçament del subjecte col·lectiu cap a un d’individual(ista). Per contra, tu has defensat les «comunitats de lluita», en considerar que «les comunitats són sempre projectes polítics». Quin és el teu parer sobre les polítiques identitàries i quines són les lluites i els projectes polítics que haurien de situar-se al centre en l’actual era d’hegemonia neoliberal?
El que trobo més problemàtic de les polítiques identitàries és la manera en què les identitats molt sovint es naturalitzen i no són considerades com un producte de la lluita política, de manera que no se situen en relació amb les lluites de classe i antiracistes.
Recentment, el moviment «trans», per exemple, ha esdevingut un important territori on lluitar per la justícia. Amb tot, hi ha una diferència fonamental entre les representacions dominants de les qüestions «trans», les quals habitualment posen l’accent en la identitat individual, i els moviments «trans» interseccionals, que consideren que tant la raça com la classe són elements fonamentals en les lluites de les persones «trans». En comptes de centrar-se en el dret de la persona a «ser» ell mateix, ella mateixa, o ell@ mateix@, aquests moviments «trans» afronten la violència estructural (en mans de la policia, la presó, el sistema sanitari, el sistema d’habitatge, l’àmbit de l’ocupació, etc.) que les dones «trans» de color tenen més probabilitats d’experimentar que cap altre grup de la societat. En altres paraules, lluiten per unes transformacions radicals de les nostres societats en contraposició a l’assimilació en un estat de coses determinat i inamovible.
Continuant amb el tema de la identitat, pel que dius sobre la interseccionalitat, entenc que apostes per una confluència de lluites (Ferguson, Palestina), més que per una conjunció d’identitats diferents, diverses i múltiples, en un moment en què gran part de les defensores de les polítiques interseccionals afirmen i naturalitzen les identitats, en comptes de qüestionar-les, ignorant sovint el context material i històric que rodeja aquestes identitats. Com entens la interseccionalitat i en quin termes resulta productiva avui dia?
El concepte d’interseccionalitat, tal com jo l’entenc, té una genealogia molt interessant, que es remunta almenys al període de finals dels anys 1960 i principis dels 1970. Com que ara no puc entrar en gran detall, em limitaré a fer esment d’algun dels elements fonamentals que m’agradaria destacar: la creació de l’organització Aliança de Dones Negres, com a resposta a la voluntat de plantejar un debat sobre qüestions de gènere dins del Comitè de Coordinació Estudiantil No Violent (SNCC), principal organització juvenil del Moviment per la Llibertat del Sud.
L’Aliança plantejava que no era possible entendre el racisme en tota seva complexitat sense afegir-hi una anàlisi del sexisme i, per sustentar aquesta tesi, l'any 1970 Fran Beale va escriure un article que va tenir gran difusió, titulat «Double Jeopardy: To Be Black and Female» [Risc doble: ser negra i dona]. Poc després de la publicació de l’article, de resultes del fet de tenir coneixement de lluites com les de les dones porto-riquenyes contra l’esterilització forçosa, l’Aliança de Dones Negres es va convertir en Aliança de Dones del Tercer Món i va publicar un diari titulat Triple Jeopardy, en referència al racisme, el sexisme i l’imperialisme. Allò implicava una militància sobre el terreny que abordava de manera simultània el racisme, la misogínia i la guerra imperialista.
És amb l’esperit d’aquells orgànics esforços intel·lectuals de comprendre les categories de raça, gènere i classe com a elements connectats, entrellaçats i entrecreuats que entenc actualment els conceptes feministes d’interseccionalitat.
En un cicle de conferències recentment celebrat al CCCB, amb el títol «La frontera com a centre. Zones de ser i de no ser [migra i colonialitat]», la representant del Parti des Indigènes de la République Houria Bouteldja va afirmar el següent: «No sé qui és blanc, però la policia francesa ho sap perfectament. Mai no s’equivoca a l’hora de decidir qui discriminar i qui apallissar». Igualment, la feminista basca Itziar Ziga, en una entrevista a Argia, deia que «Sóc una dona perquè es així com he estat violentada físicament, afectiva, econòmica i simbòlica… Proclamo que sóc dona, però no pel que tinc entre les cames». En aquests dos casos, el subjecte es defineix políticament per/des del locus d’opressió i, per tant, de lluita. En aquest sentit, què és per a tu ser dona, i què, ser negra?
Ambdues categories s’han eixamplat i expandit més enllà de qualsevol límit que hagués pogut imaginar en anteriors fases de la meva vida. De manera que, si pretengués aferrar-me a modes de ser històrics, continuaria sentint-me obligada a basar-me en definicions polítiques del gènere i la raça en tots dos casos, tal com planteges en la teva pregunta, tant des del punt de vista de les estructures de dominació i les seves ideologies associades com des del punt de vista dels moviments col·lectius que busquen desmantellar aquestes estructures i fer front a aquestes ideologies.
Al mateix temps, sempre he insistit en la prioritat de la pràctica radical per sobre de la identitat pura i simple. Importa més què fas per facilitar la transformació radical que com t’imagines que ets. I, és clar, com ja he indicat, les categories de gènere i raça, igual que la sexualitat i la classe, només són significatives dins d’unes interrelacions més complexes.
En relació amb la política nord-americana, has destacat «el repte de complicar el discurs», en vista que «la simplificació de la retòrica política facilita l’adopció de postures extremistes». En els darrers anys, a Europa, hem estat testimonis de l’aparició de l’autoanomenada «nova política», que s’oposa «als de dalt», i l’objectiu de la qual és provocar una «revolució democràtica» per la via de la «revolució dels somriures». Què significa per a tu la democràcia, en aquesta era del populisme despolititzant i dels significants buits?
És clar que els qui ens situem a l’esquerra als Estats Units, i no tan sols a l’esquerra, sinó també en alguns cercles conservadors, estem profundament estupefactes per la creixent influència de Donald Trump, el qual s’està aprofitant del fet que sectors fonamentals de les comunitats de classe treballadora blanca se senten atrets per aquesta retòrica política simplista, extremista i d’inclinació feixista. Això també passa amb la perillosa atracció cap a personatges i partits d’extrema dreta a Àustria, França, Polònia i altres llocs d'Europa, on la combinació de la recessió econòmica i l’enorme crisi dels refugiats, que palesa l’impacte que continua tenint la història d’esclavitud i colonialisme d’Europa, ha fet prosperar el populisme d’extrema dreta, a redós del racisme antinegre i antiimmigrants, i ha reactivat la islamofòbia, amb espectacles sovintejats de racismes del passat.
No serà possible fer front al populisme d’extrema dreta i generar un diàleg sobre futurs democràtics —enfocaments substantius i transformadors que desplacin el focus polític de la representació neoliberal de l’individu a les necessitats i aspiracions de les comunitats—, si no som capaços de construir moviments potents contra el racisme i la xenofòbia arreu del món.
Preguntada per la teva posició en relació amb les eleccions presidencials dels EUA, recentment has afirmat que creus «que ens cal un partit nou». Per quin motiu? Quin tipus de partit tens en ment? Com a excandidata a la vicepresidència pel Partit Comunista dels EUA, quines similituds i quines diferències hi hauria de tenir aquest partit nou? Pel que fa al seu programa, consideres que continua vigent el dels 10 punts del Partit de les Panteres Negres? I quina seria la base electoral d’aquest nou partit?
La política electoral nord-americana porta molts anys sent hostatge del sistema bipartidista. Tant el Partit Demòcrata com el Republicà estan absolutament encadenats al capitalisme. Ens cal una estructura política alternativa que no capituli davant les estructures empresarials, sinó que representi, en primer lloc, les necessitats dels treballadors, de la gent pobra i de les persones de color. Això és evident des de fa molts cicles electorals, i quan fa molts anys vaig participar de manera directa en la política electoral, com a candidata a la vicepresidència pel Partit Comunista, va ser precisament per visibilitzar aquesta necessitat de declarar la independència respecte al sistema bipartidista.
Atesa la resposta que ha obtingut Bernie Sanders, ha quedat clar que hi ha un nombre considerable de persones que volen una alternativa al capitalisme. Cada cop més gent està reflexionant seriosament sobre la necessitat d’un partit que representi la classe treballadora, els moviments antiracistes, les qüestions feministes i LGBTQ, les reivindicacions contra la guerra i la justícia mediambiental.
Pel que fa al Partit de les Panteres Negres, és clar que el Programa de 10 punts està profundament arrelat a les condicions històriques de mitjan segle passat, però, alhora, tots i cadascun dels punts tenen un profund vincle amb lluites radicals contemporànies.
Continuant amb les Panteres Negres, van ser pioneres en la seva política de womanism, que va posar la lluita pels drets de les dones al mateix nivell que la lluita de classes i racial, va donar suport al dret a l’avortament, va organitzar cures d’infants durant les seves reunions, va fomentar el model tradicional africà de família extensa en contraposició a la família nuclear burgesa, el diari del partit va estar dirigit per dones, i fins a un 70 % de la seva militància era femenina. Com es va assolir tot això, més enllà del fet que els homes estaven sent assassinats o empresonats? Quines lliçons poden treure els moviments d’alliberament, i especialment les feministes d’aquests moviments, de l’experiència del Partit de les Panteres Negres?
En realitat, no ens hauria de sorprendre excessivament saber que la majoria de militants de les Panteres Negres eren dones, de la mateixa manera que no ens hauríem de sorprendre pel paper fonamental que les dones van jugar dins del Moviment per la Llibertat del Sud. El que sí que resulta sorprenent és que mig segle més tard continuem captius de visions històricament obsoletes sobre el lideratge carismàtic masculí.
Històricament, els paradigmes associats al lideratge de les dones —des d’Ella Baker fins a Ericka Huggins— han tendit a emfatitzar el lideratge col·lectiu per sobre de l'individualista. Els joves dels actuals moviments radicals estan prioritzant el lideratge de les dones, el lideratge queer i el lideratge de les col·lectivitats.
Com que vas ser alumna de Marcuse, m’agradaria fer-te una pregunta que ell ja va plantejar al seu An Essay on Liberation [Un assaig sobre l’alliberament]: «Com pot [l’individu] satisfer les seves necessitats sense […] reproduir, a través de les seves aspiracions i satisfaccions, la seva dependència d'un aparell explotador que, en satisfer les seves necessitats, perpetua la seva servitud?». En altres paraules, com podem alliberar-nos de la mercantilització dels nostres sentiments?
A hores d'ara, no estic segura de si és possible defugir completament les conseqüències del desig mercantilitzat, ja que és aquesta la natura del desig contemporani; el capitalisme ha envaït fins a tal punt les nostres vides interiors que ens resulta extremadament difícil separar-se'n. Tanmateix, crec que segueixo la tradició filosòfica de Marcuse quan afirmo que hauríem de mirar de desenvolupar una consciència crítica sobre les maneres en què, en part, estem implicats en la mateixa reproducció del capitalisme, a través de la mercantilització dels nostres sentiments. És a través d'aquest tipus de reflexions negatives que podem començar a albirar possibilitats d’alliberament.
Durant la teva visita al País Basc vam estar parlant sobre la importància de l’art i la literatura com a esferes on expandir els límits de l’intel·ligible, desmuntar els paradigmes del sentit comú hegemònic, confrontar la camisa de força de la versemblança, enderrocar el monopoli de la realitat i on traduir, donar formar i assajar les nostres nocions polítiques. Com es concreta tot això?
Especialment ara que la possibilitat d’alliberament sembla ser descartada per les mateixes lluites polítiques que pretenen mostrar-nos vies cap a futurs millors, podem aprofitar el que Marcuse anomena «dimensió estètica» i Robin Kelley, «somnis de llibertat» o «imaginació radical». El que el regne del capitalisme ha sufocat completament és la nostra capacitat col·lectiva d’imaginar una vida que no estigui atapeïda de mercaderies.És per aquesta raó que ens calen l’art, la literatura, la música i altres pràctiques culturals, per educar la nostra imaginació de manera que aconsegueixi alliberar-se del constrenyiment de la privatització.
Durant aquella visita, et van organitzar un concert d’homenatge a Bilbao, on vas fer esment d’una cançó preciosa de Nina Simone titulada I Wish I Knew How It Would Feel to Be Free [Tant de bo sabés què se sent en ser lliure], i que diu així:«I wish I could break all the chains holdin' me, I wish I could say all the things that I should say, say 'em loud, say 'em clear for the whole 'round world to hear» [Tant de bo pogués trencar les cadenes que em retenen, tant de bo pogués dir tot allò que hauria de dir, dir-ho tot ben alt, dir-ho tot perquè tothom ho senti]. Què significa ser lliure per a tu, i quines són les cadenes que hem de trencar?
Vaig evocar aquesta cançó de la Nina Simone no tant perquè volgués donar a entendre que mig segle o més després jo tingui una resposta definitiva a la qüestió subjacent al seu anhel de saber què és sentir-se lliure, sinó més aviat perquè continuem regint-nos per aquest desig de posar nom i experimentar la llibertat. Als EUA, aquest objectiu ens resulta molt més complicat avui dia que a mitjan segle XX. De fet, sembla que, com més ens acostem a allò que originàriament havíem imaginat com a «llibertat», més ens adonem que és quelcom molt més complicat, de molt més abast...
11 de juliol de 2016

viernes, 8 de julio de 2016

ENTREVISTA A ANGELA DAVIS: LA LUCHA CONTRA EL INDIVIDUALISMO CAPITALISTA

En esta entrevista, Angela Davis, activista, profesora, escritora e icono del movimiento Black Power, habla de los vínculos existentes entre las luchas globales. Retomando los temas del feminismo negro, de la importancia de lo colectivo, de Palestina, del complejo industrial de prisiones, la profesora Davis expone el papel que los pueblos pueden y deben jugar.

—Frank Barat (FB): A menudo hablas del poder de lo colectivo y haces hincapié en la importancia de los movimientos populares. ¿Cómo podemos conseguir ese poder en una sociedad que fomenta el egoísmo y el individualismo?
—Angela Davis (AD): Desde el ascenso del capitalismo global y las ideologías relacionadas con el neoliberalismo, es cada vez más importante identificar los peligros del individualismo. Las luchas progresistas –centradas sólo en el racismo, la represión, la pobreza u otras cuestiones— están destinadas al fracaso si al mismo tiempo no intentan desarrollar la conciencia acerca de la insidiosa promoción del individualismo capitalista. Aunque Nelson Mandela insistía siempre en que sus logros eran logros colectivos conseguidos por hombres y mujeres, sus camaradas, los medios trataron de santificarle como individuo heroico. Un proceso parecido se llevó a cabo para disociar al Dr. Martin Luther King, Jr, del inmenso número de mujeres y hombres que constituyeron el corazón mismo del movimiento estadounidense por la libertad de mediados del siglo XX. Es esencial resistirse a describir la historia como la obra de individuos heroicos para que la gente reconozca hoy su potencial como parte de una comunidad de lucha cada vez más amplia.
—FB: ¿Qué queda hoy del movimiento del Black Power?
—AD: Pienso en el movimiento del Black Power –o a lo que nos referíamos en su momento como movimiento de liberación de los negros— como un momento especial en el desarrollo de la búsqueda de la libertad de los negros. Fue, en muchos sentidos, una respuesta a lo que se percibía como límites del movimiento por los derechos civiles: no sólo necesitábamos proclamar derechos legales dentro de la sociedad existente, sino también exigir derechos sustantivos –puestos de trabajo, vivienda, atención sanitaria, educación, etc.— y desafiar la estructura misma de la sociedad. Esas demandas –también contra los encarcelamientos racistas, la violencia de la policía y la explotación capitalista— se sumaron al programa de diez puntos del Partido de las Panteras Negras (PPN).
Aunque las personas negras han entrado en las jerarquías económicas, sociales y políticas (el ejemplo más espectacular fue la elección de Barack Obama en 2008), hay un abrumador número de ellas sometidas al racismo económico, educativo y carcelario a un nivel mucho mayor que durante la era anterior a los derechos civiles. En muchos aspectos, las demandas del programa de diez puntos del PPN son ahora tan importantes –o quizá incluso más importantes— como durante la década de los sesenta, que fue cuando se formularon por vez primera.
—FB: La elección de Barack Obama fue celebrada por muchos como una victoria contra el racismo. ¿Crees que fue una falacia? ¿Piensas que realmente ha estado paralizando durante mucho tiempo a la izquierda, así como a los afroamericanos implicados en la lucha por un mundo más justo?
—AD: Muchos de los supuestos respecto a la importancia de la elección de Obama están totalmente equivocados, especialmente los que describen que un hombre negro en la presidencia de EEUU simboliza la desaparición de la última barrera del racismo. Pero creo que la elección en sí fue importante, sobre todo porque la mayor parte de la gente –incluyendo la mayoría de la gente negra— no creía al principio que fuera posible elegir a una persona negra para la presidencia. Efectivamente, los jóvenes crearon un movimiento –aunque debería calificarse diciendo que era un cibermovimiento— que consiguió lo que parecía ser imposible.
El problema es que la gente que se asociaba a sí misma con ese movimiento no prosiguió ejerciendo ese poder colectivo como presión, lo que hubiera podido obligar a Obama a moverse en direcciones más progresistas (por ejemplo, contra un incremento militar en Afganistán, por un rápido desmantelamiento de Guantánamo, por un plan más completo de atención sanitaria). Creo que es importante destacar, incluso cuando nos mostramos críticos con Obama, que no habríamos estado mejor con Romney en la Casa Blanca. De lo que hemos carecido en estos últimos cinco años no es del presidente adecuado, sino más bien de movimientos de masas bien organizados.
—FB: ¿Cómo definirías el “feminismo negro”? ¿Y qué papel podría jugar en las sociedades actuales?
—AD: El feminismo negro surgió como un esfuerzo teórico y práctico para demostrar que la raza, el género y la clase son inseparables en los mundos sociales que habitamos. En el momento de su aparición, a las mujeres negras se les pedía con frecuencia que eligieran qué era lo más importante para ellas, el movimiento negro o el movimiento de las mujeres. La respuesta era que esa era una pregunta equivocada. La pregunta más apropiada era cómo entender las intersecciones e interconexiones entre los dos movimientos. Todavía estamos enfrentándonos al desafío de entender las complejas vías por las que se entrelazan la raza, la clase, el género, la sexualidad, la nación y las capacidades, pero también al reto de cómo avanzar más allá de estas categorías para entender las interrelaciones de ideas y los procesos que parecen estar separados y sin vínculos entre ellos. Insistir en las conexiones entre las luchas y el racismo en EEUU y las luchas contra la represión israelí de los palestinos es, en ese sentido, un proceso feminista.
—FB: ¿Piensas que ha llegado ya el momento de que la gente se desenganche de los principales partidos políticos y de ese concepto que nuestros “dirigentes” denominan democracia representativa? El hecho de involucrarnos en un sistema tan corrupto y podrido, gobernado sólo por el dinero y la avaricia, le da legitimidad, ¿no es verdad? ¿Cómo detener esta charada, dejar de votar y empezar a crear algo nuevo y orgánico de arriba abajo?
—AD: Ciertamente, no creo que los partidos políticos existentes puedan constituir nuestros ámbitos fundamentales de lucha, pero el ámbito electoral puede utilizarse como terreno sobre el que organizarse. En EEUU, hemos necesitado durante mucho tiempo de un partido político independiente, un partido de los trabajadores antirracista y feminista. Creo también que tienes toda la razón al identificar el activismo de base como el ingrediente más importante para la construcción de movimientos radicales.
—FB: El mundo árabe ha pasado por cambios tremendos en los últimos años, con revoluciones en curso en muchos países. ¿Qué importancia tiene que en Occidente la gente comprenda la complicidad de nuestros propios gobiernos en el mantenimiento de las dictaduras árabes?
—AD: Creo que es completamente pertinente que los pueblos del mundo árabe exijan que nosotros, en Occidente, impidamos que nuestros gobiernos apoyen a regímenes dictatoriales, y especialmente a Israel. La llamada “guerra contra el terror” ha hecho un daño inestimable al mundo, incluyendo la intensificación del racismo antimusulmán en EEUU, Europa y Australia. Como progresistas del Norte global, no hemos reconocido realmente nuestras importantes responsabilidades en la prosecución de los ataques ideológicos y militares contra los pueblos del mundo árabe.
—FB: Hace poco diste en Londres una charla sobre Palestina, el G4S (Grupo 4 de Seguridad), que es el grupo de seguridad privada mayor del mundo, y el complejo industrial de prisiones. ¿Puedes explicarnos como están vinculados?
—AD: Con el pretexto de la seguridad y el Estado de seguridad, el G4S se ha introducido en las vidas de la gente por todo el mundo, especialmente en Gran Bretaña, EEUU y Palestina. Esta compañía es la tercera corporación más grande del mundo después de Walmart y Foxcomm, y es el mayor empleador privado en el continente de África. Han aprendido a aprovechar el racismo, las prácticas antiinmigratorias y las tecnologías de castigo en Israel y en todo el mundo. El G4S es directamente responsable de las experiencias de reclusión política de los palestinos, así como de todo lo relativo al muro del apartheid levantado allí, del encarcelamiento en Sudáfrica, de las escuelas-prisión en EEUU y del muro a lo largo de la frontera entre México y EEUU.
Sorprendentemente, durante la reunión de Londres nos enteramos que el personal del G4S es responsable de ataques sexuales contra las mujeres en determinados centros de detención en Gran Bretaña.
—FB: ¿Cómo es de rentable el complejo industrial de prisiones? Has dicho a menudo que es el equivalente a la “esclavitud moderna”.
—AD: El complejo industrial global de prisiones está continuamente expandiéndose, como se puede ver en el ejemplo del G4S. Por tanto, una puede asumir que su rentabilidad está en alza. Ha llegado a abarcar no sólo prisiones públicas y privadas (y las prisiones públicas están más privatizadas de lo que uno podría pensar y cada vez más sujetas a las demandas del beneficio) pero también las instalaciones para jóvenes, las prisiones militares y los centros de interrogatorio. Además, el sector más lucrativo del negocio de las prisiones privadas es el de los centros de detención de inmigrantes. Puede por tanto entenderse por qué la legislación antiinmigrante más represiva en los EEUU fue redactada por las compañías de las prisiones privadas en un intento manifiesto de maximizar sus beneficios.
—FB: Una sociedad libre de cárceles—prisiones ¿es, en tu opinión, posible o es una utopía? ¿Cómo podría funcionar?
—AD: Pienso que una sociedad sin prisiones es una posibilidad realista en el futuro, pero en una sociedad transformada, una sociedad en la que las necesidades de la gente, y no el lucro, constituya la fuerza motriz. Al mismo tiempo, la abolición de las prisiones parece una idea utópica precisamente porque la prisión y las ideologías que la refuerzan están muy profundamente enraizadas en nuestro mundo contemporáneo. Hay cifras enormes de gente tras las rejas en EEUU –alrededor de dos millones y medio— y cada vez se utiliza más el encarcelamiento como estrategia de desviación de los problemas sociales subyacentes: racismo, pobreza, desempleo, falta de educación, etc. Estas cuestiones no se abordan nunca de forma seria. Sólo es una cuestión de tiempo que la gente empiece a darse cuenta de que la prisión es una solución falsa. La defensa del abolicionismo puede y debería producirse en relación con las demandas de una educación de calidad, de estrategias laborales antirracistas, de atención sanitaria gratuita y todo ello dentro de otros movimientos progresistas. Puede ayudar a promover una crítica anticapitalista y movimientos por el socialismo.
—FB: ¿Qué es lo que el boom del complejo industrial de prisiones está indicando sobre nuestra sociedad?
—AD: Las elevadas cifras de gente tras las rejas por todo el mundo y la creciente rentabilidad de los medios para mantenerlos cautivos son uno de los ejemplos más impresionantes del capitalismo global. Pero los obscenos beneficios que se obtienen del encarcelamiento masivo están vinculados a los beneficios de la industria sanitaria y de la educación y otros servicios humanos comercializados que deberían realmente estar a libre disposición de todos.
—FB: Hay una escena en “The Black Power mixtape”, un documental sobre el movimiento de las Panteras Negras/Poder Negro que apareció hace un par de años, donde el periodista te pregunta si apruebas la violencia. Tu respuesta fue: “¡Qué pregunta, ¿que si apruebo la violencia?! No tiene sentido”. ¿Podrías elaborarla?
—AD: Intentaba señalar que las preguntas acerca de la validez de la violencia deberían dirigirse a esas instituciones que mantienen y continúan manteniendo el monopolio de la violencia: la policía, las prisiones, el ejército. Expliqué que crecí en el sur de EEUU en un momento en el que los gobiernos permitían que el Ku Klux Klan perpetrara ataques terroristas contra las comunidades negras. En aquella época me metieron en la cárcel, tras acusarme falsamente de asesinato, secuestro y conspiración y me convirtieron en un objetivo de la violencia institucional, y van y me preguntan si estoy de acuerdo con la violencia. Fue grotesco. También estaba tratando de señalar que la defensa de la transformación revolucionaria no se basa fundamentalmente en la violencia, sino que tiene que ver con cuestiones sustantivas como mejores condiciones de vida para la gente pobre y la gente de color.
—FB: Mucha gente piensa actualmente que formaste parte de las Panteras Negras, y algunos incluso piensan que fuiste uno de los miembros fundadores. ¿Puedes explicar cuál fue tu papel exactamente, tus afiliaciones en aquel momento?
—AD: No fui miembro fundador del Partido de las Panteras Negras. En 1966, el año en el que se fundó el PPN, me encontraba estudiando en Europa. Después, en 1968, me uní al Partido Comunista y también me convertí en miembro del PPN y trabajé con una rama de la organización en Los Ángeles, donde me encargaba de la educación política. Sin embargo, en un determinado momento, el liderazgo decidió que los miembros del PPN no podían afiliarse a otros partidos, por lo que decidí conservar mi afiliación con el Partido Comunista. Sin embargo, seguí apoyando y trabajando con el PPN. Cuando me metieron en la cárcel, el PPN fue la principal fuerza que defendió mi libertad.
—FB: Volviendo a tu respuesta sobre la violencia, cuando escuché lo que decías en el documental, pensé en Palestina. La comunidad internacional y los medios occidentales están pidiendo siempre, como condición previa, que los palestinos renuncien a la violencia. ¿Cómo puedes explicar la popularidad de esta narrativa de que los oprimidos tengan que garantizar la seguridad de los opresores?
—AD: El hecho de poner la cuestión de la violencia en primer plano sirve casi inevitablemente para tapar los problemas que están en el centro de las luchas por la justicia. Así sucedió en Sudáfrica durante la lucha contra el Apartheid. Fíjate que a Nelson Mandela –al que han santificado como el defensor más importante de la paz de nuestro tiempo— le mantuvieron en la lista estadounidense de terroristas hasta 2008. Los aspectos más importantes de la lucha palestina por la libertad y autodeterminación se minimizan y se vuelven invisibles ante quienes intentan equiparar la resistencia palestina ante el apartheid israelí con el terrorismo.
—FB: ¿Cuándo fue la última vez que estuviste en Palestina? ¿Qué impresión dejó en ti esa visita?
—AD: Viajé a Palestina en junio de 2011 con una delegación de activistas/académicas feministas indígenas y de color. La delegación incluía mujeres que habían crecido bajo el Apartheid sudafricano, bajo las leyes Jim Crow del Sur y en las reservas indias. Aunque todas habíamos estado anteriormente implicadas en el activismo solidario palestino, todas nosotras nos quedamos terriblemente impactados por lo que vimos y decidimos animar a nuestros distritos a que se unieran al Movimiento del BDS (siglas en inglés de Boicot, Desinversión y Sanciones) y ayudar a intensificar la campaña por la libertad de Palestina. Más recientemente, alguna de nosotras nos implicamos en conseguir que se aprobara una resolución que instaba a participar en el Boicot Académico y Cultural de la American Studies Association. Las componentes de la delegación se involucraron en la aprobación de una resolución de la Modern Language Association censurando a Israel por rechazar la entrada de académicos estadounidenses en Cisjordania que iban a enseñar e investigar en las universidades palestinas.
—FB: Hay varios medios de resistencia de los que pueden disponer los pueblos oprimidos por regímenes racistas o coloniales o por ocupaciones extranjeras (i.e., Protocolo Adicional I del Convenio de Ginebra), incluyendo el uso de de la fuerza armada. En la actualidad, el movimiento de solidaridad palestino se ha comprometido con la vía de la resistencia no violenta. ¿Piensas que con sólo esto se pondrá fin al apartheid israelí?
—AD: Desde luego, los movimientos de solidaridad son por su propia naturaleza no violentos. En Sudáfrica, incluso cuando se estaba organizando un movimiento de solidaridad internacional, el CNA (Congreso Nacional Africano) y el PCSA (el Partido Comunista de Sudáfrica) llegaron a la conclusión de que su movimiento necesitaba de un ala armada: Umkonto We Siswe. Tenían todo el derecho a tomar esa decisión. Del mismo modo, le corresponde al pueblo palestino utilizar los métodos que estime más convenientes para tener éxito en su lucha. Al mismo tiempo, está claro que si Israel está aislado política y económicamente, como la campaña del BDS intenta, no podrá seguir adelante con sus prácticas de apartheid. Si, por ejemplo, nosotros, en EEUU, obligamos a la administración Obama a interrumpir sus ocho millones de dólares al día de apoyo a Israel, se iniciaría un largo camino de presiones a Israel para que pusiera fin a la ocupación.
—FB: Formas parte de un comité para la liberación del preso político palestino Marwan Barghouti y de todos los presos políticos. ¿Qué importancia tiene, para que prevalezca la justicia, que todos ellos sean liberados?
—AD: Es fundamental que se libere a Marwan Barghouti y a todos los prisioneros políticos que se hallan en las cárceles israelíes. Barghouti lleva dos décadas tras las rejas. Su terrible situación refleja el hecho de que la mayor parte de las familias palestinas han tenido o tienen al menos a un miembro encarcelado por las autoridades israelíes. Actualmente hay alrededor de 5.000 presos palestinos y sabemos que desde 1967, Israel ha enviado a prisión a 800.000 palestinos (el 40% de la población masculina). La demanda de liberar a todos los presos políticos palestinos es un ingrediente fundamental de la exigencia de acabar con la ocupación.
—FB: Durante una charla en la Universidad Birbeck de Londres, dijiste que la cuestión palestina tiene que convertirse en una cuestión global, una cuestión social que debería llevar en su programa o agenda todo movimiento que luche por la justicia. ¿Qué quisiste decir con esto?
—AD: Que al igual que la lucha contra el apartheid sudafricano fue una causa abrazada por los pueblos de todo el mundo e incorporada a muchas agendas de justicia social, las organizaciones y movimientos involucrados en causas progresistas por todo el planeta deben involucrarse de igual modo en la solidaridad con Palestina. Se ha tendido a considerar a Palestina como una cuestión aparte y, lamentablemente, demasiado a menudo, marginal—. Este es precisamente el momento de animar a todos los que creen en la igualdad y en la justicia para que se unan al llamamiento por una Palestina libre.
—FB: La lucha es interminable, ¿verdad?
—AD: Yo diría que nuestras luchas maduran, producen nuevas ideas, nuevos planteamientos y nuevos terrenos con los que comprometernos en la búsqueda de la libertad. Como Nelson Mandela, debemos estar dispuestos a abrazar el largo camino hacia la libertad.

21 de septiembre de 2014

Publicado en Rebelión
Traducción de Sinfo Fernández