domingo, 25 de septiembre de 2016

ANGELA DAVIS: «SEMPRE HE INSISTIT EN LA PRIORITAT DE LA PRÀCTICA RADICAL PER SOBRE DE LA IDENTITAT PURA I SIMPLE»



ANGELA DAVIS: «SEMPRE HE INSISTIT EN LA PRIORITAT DE LA PRÀCTICA RADICAL PER SOBRE DE LA IDENTITAT PURA I SIMPLE»

Maria Colera entrevista Angela Davis, filòsofa, professora d'Història de la Conciència a la Universitat de California, històrica dirigent del Partit Comunista dels EUA, ex membre de les Panteres Negres i investigadora especialitzada en feminisme, marxisme, abolicionisme del sistema penitenciari, teoria crítica i estudis afroamericans.

A l’assaig Are prisons obsolete? [Són les presons obsoletes?], hi parles de l’empresonament massiu dels pobres i dels migrants il·legals. El capitalisme considera aquestes persones com a éssers prescindibles però els utilitzat com a mà d’obra esclavitzada barata i les converteix en consumidors captius de l’excedent de producció, excedent que se situa a l’origen mateix d’una crisi econòmica que, a la vegada, genera pobresa i migració, en un bucle perfecte. Perceps algun paral·lelisme entre aquestes polítiques d’empresonament i el procés desenvolupat durant la transició del feudalisme al capitalisme, on milions de persones van ser expulsades de les terres que fins llavors havien estat el seu mitjà de reproducció i van ser forçades a l’esclavitud del salari?
Certament, hi ha paral·lelismes entre ambdues èpoques, però el que potser és més important és constatar que també hi ha diferències considerables entre els dos períodes. En la transició del capitalisme al feudalisme, tal com Marx la va descriure, les enclosures i altres processos de despossessió van privar la gent de les terres que constituïen la seva font de subsistència i, de manera simultània, van generar una classe de persones a qui no els va quedar res més que la seva força de treball. Així, doncs, es van convertir en la mà d’obra necessària perquè el capitalisme naixent pogués incrementar la seva riquesa. Aquelles persones van ser alliberades de les constriccions del feudalisme, però es van veure forçades a canviar una forma d’opressió per una altra.
Si bé és cert que sol resultar inútil fer un rànquing de les diferents formes d’opressió, es pot afirmar que, malgrat que el capitalisme depèn totalment i absolutament de l’explotació, el fet de deixar enrere l’esclavitud i el feudalisme va suposar cert grau de progrés. Alguns treballadors almenys van trobar el seu camí cap a l’ocupació, per degradant que fos i continuï sent el treball.
D’altra banda, el complex penitenciari industrial global és certament rendible, però la seva rendibilitat resideix en les tecnologies destinades a relegar ingents quantitats de persones a unes vides marginals, improductives i carregades de violència.L’empresonament massiu de persones negres, de color i immigrants als EUA, Austràlia i arreu d’Europa, juntament amb la persistència d’un racisme i una xenofòbia estructurals, són prova del fracàs absolut del capitalisme global a l’hora de respondre a les necessitats de persones reals arreu el món.
Es podria argumentar, igualment, que això també és la prova més convincent de la necessitat de concebre un sistema socioeconòmic més enllà del capitalisme. Així, doncs, el moviment abolicionista contemporani, en la seva crida a desmantellar el complex penitenciari industrial, es presenta com un moviment anticapitalista que exigeix igualtat racial, llocs de feina amb salaris vivibles, habitatge assequible, sanitat i educació gratuïtes i justícia mediambiental per a tots els éssers vius.
Defenses la justícia restaurativa, en comptes de la punitiva. Com es restauren la desigualtat i la injustícia causades pel procés d’acumulació primitiva que conformen la base del capitalisme? En altres paraules, quina forma tindria una justícia restauradora destinada a reparar el «pecat original» d’explotació i acumulació que es troba en l’origen de les desigualtats de redistribució de les nostres societats?
Efectivament, sovint he fet servir el terme «justícia restauradora», juntament amb d'altres, com ara «justícia reparadora» i «justícia transformadora», com a alternatives a la justícia punitiva o retributiva. De fet, m’estimo més el terme «justícia transformadora», ja que no assumeix l’existència d’un estat ideal que calgui restaurar.
Responent a la teva pregunta, m’agradaria destacar la importància de la memòria històrica, especialment pel que fa a la necessitat que hi ha avui dia d’una anàlisi explícitament anticapitalista. «L'anomenada acumulació originària» és un dels capítols més importants d'El capital, precisament perquè revela l’expropiació, injustícia i violència que van marcar l’inici del capitalisme i que, tot i que pogués semblar que ja no és així, segueixen al centre del procés capitalista.A finals del segle XX, el complex penitenciari industrial comença a revelar el grau en què les societats capitalistes continuen basant-se en ideologies racistes i colonials a l’hora de crear tecnologies de violència, les quals recapitulen, de manera eficaç, la històrica violència de l’esclavitud i la colonització.
Has parlat de la problemàtica resposta automatitzada amb què sovint responem al crim i al delicte, tot recorrent a les institucions juridicopolicials, en comptes de dissenyar solucions des de dintre de la comunitat. En el cas concret de la violència sexual, advoques per l’autodefensa, la qual cosa ens porta al tema de les dones i la violència. A Are prisons obsolete? parles de la «necessitat de qüestionar les premisses imperants segons les quals l’única relació possible entre les dones i la violència implica que les dones en siguin víctimes». Què opines de l’ús dissuasiu i disciplinant de la violència feminista adreçat a defensar-nos a nosaltres mateixes? Què és l’autodefensa feminista per a tu?
Sempre he tingut una cura especial en la manera en què faig servir el terme «violència».Com a estudiosa de la teoria crítica, sempre em recordo a mi mateixa que les eines conceptuals que decideixo utilitzar podrien estar fent una feina que, en realitat, contravé allò que pretenc expressar. Així, doncs, miro de no equiparar «autodefensa» i «violència contra l’agressor». I la meva aposta per la formació en autodefensa s'insereix en un context més ampli, basat en una anàlisi que vincula la violència misògina als sistemes de dominació de raça, gènere i classe, dins d’una estratègia que pretén purgar les nostres societats de tota forma d’explotació i violència.
A Women, Race and Class [Dones, raça i classe] desmuntes el mite del violador negre i expliques que «va ser una invenció clarament política», propaganda construïda amb la finalitat de consolidar i justificar els linxaments, com a mètode de «contrainsurgència» destinat a evitar que els negres assolissin els seus drets. El passat Cap d’Any vam observar el desplegament d’aquest mateix mite a Colònia, en aquest cas en els cossos d’homes «d’aparença àrab o nord-africana», en un nou exemple de purple washing o utilització d’una suposada defensa de les dones per criminalitzar els sol·licitants d’asil i els residents il·legals, d’una manera que sembla estar llançant el missatge que «les nostres dones només les podem violar nosaltres». Com interpretes aquesta utilització dels drets de les dones (vel, violador negre, opressió de les dones afganes...) per a altres croades?
En el seu llibre Arrested Justice: Black Women, Violence, and America’s Prison Nation [La justícia sota arrest: dones negres, violència i la nació presó d'Amèrica], Beth Richie desvela els perills de confiar en tecnologies de criminalització com a suposades solucions als problemes de la violència de gènere.El seu argument és que el moviment antiviolència predominant als EUA va fer un gir perillosament equivocat quan va començar a donar suport a la repressió policial i a l’empresonament com a principals estratègies destinades a protegir les «dones» de la violència masculina.Era fàcilment previsible que els qui més serien al punt de mira d’aquests esforços per garantir la seguretat de les «dones» serien els homes de comunitats ja sotmeses a una hipervigilància de la policia i que contribuïen de manera desproporcionada a l’increment de la població penitenciària.
Resulta, però, que l’ús generalitzat de la categoria «dona» amagava una racialització clandestina operativa dins d’aquesta categoria, de manera que «dones» en realitat significava “dones blanques” o, encara més concretament, “dones blanques benestants”.
El cas de Colònia i el discurs sobre el violador àrab, que pretén consolidar encara més les representacions colonialistes dels homes àrabs com a agressors sexuals, ens recorda la importància de les teories i pràctiques feministes que qüestionen la instrumentalització racista dels «drets de les dones» i emfatitzen la interseccionalitat de les lluites per la justícia social.
En les darreres dècades, hem experimentat el que Nancy Fraser defineix com a «desacoblament de les anomenades “polítiques identitàries” de les polítiques de classe», en el que ha esdevingut una lluita pel reconeixement, en comptes de per la redistribució, amb un desplaçament del subjecte col·lectiu cap a un d’individual(ista). Per contra, tu has defensat les «comunitats de lluita», en considerar que «les comunitats són sempre projectes polítics». Quin és el teu parer sobre les polítiques identitàries i quines són les lluites i els projectes polítics que haurien de situar-se al centre en l’actual era d’hegemonia neoliberal?
El que trobo més problemàtic de les polítiques identitàries és la manera en què les identitats molt sovint es naturalitzen i no són considerades com un producte de la lluita política, de manera que no se situen en relació amb les lluites de classe i antiracistes.
Recentment, el moviment «trans», per exemple, ha esdevingut un important territori on lluitar per la justícia. Amb tot, hi ha una diferència fonamental entre les representacions dominants de les qüestions «trans», les quals habitualment posen l’accent en la identitat individual, i els moviments «trans» interseccionals, que consideren que tant la raça com la classe són elements fonamentals en les lluites de les persones «trans». En comptes de centrar-se en el dret de la persona a «ser» ell mateix, ella mateixa, o ell@ mateix@, aquests moviments «trans» afronten la violència estructural (en mans de la policia, la presó, el sistema sanitari, el sistema d’habitatge, l’àmbit de l’ocupació, etc.) que les dones «trans» de color tenen més probabilitats d’experimentar que cap altre grup de la societat. En altres paraules, lluiten per unes transformacions radicals de les nostres societats en contraposició a l’assimilació en un estat de coses determinat i inamovible.
Continuant amb el tema de la identitat, pel que dius sobre la interseccionalitat, entenc que apostes per una confluència de lluites (Ferguson, Palestina), més que per una conjunció d’identitats diferents, diverses i múltiples, en un moment en què gran part de les defensores de les polítiques interseccionals afirmen i naturalitzen les identitats, en comptes de qüestionar-les, ignorant sovint el context material i històric que rodeja aquestes identitats. Com entens la interseccionalitat i en quin termes resulta productiva avui dia?
El concepte d’interseccionalitat, tal com jo l’entenc, té una genealogia molt interessant, que es remunta almenys al període de finals dels anys 1960 i principis dels 1970. Com que ara no puc entrar en gran detall, em limitaré a fer esment d’algun dels elements fonamentals que m’agradaria destacar: la creació de l’organització Aliança de Dones Negres, com a resposta a la voluntat de plantejar un debat sobre qüestions de gènere dins del Comitè de Coordinació Estudiantil No Violent (SNCC), principal organització juvenil del Moviment per la Llibertat del Sud.
L’Aliança plantejava que no era possible entendre el racisme en tota seva complexitat sense afegir-hi una anàlisi del sexisme i, per sustentar aquesta tesi, l'any 1970 Fran Beale va escriure un article que va tenir gran difusió, titulat «Double Jeopardy: To Be Black and Female» [Risc doble: ser negra i dona]. Poc després de la publicació de l’article, de resultes del fet de tenir coneixement de lluites com les de les dones porto-riquenyes contra l’esterilització forçosa, l’Aliança de Dones Negres es va convertir en Aliança de Dones del Tercer Món i va publicar un diari titulat Triple Jeopardy, en referència al racisme, el sexisme i l’imperialisme. Allò implicava una militància sobre el terreny que abordava de manera simultània el racisme, la misogínia i la guerra imperialista.
És amb l’esperit d’aquells orgànics esforços intel·lectuals de comprendre les categories de raça, gènere i classe com a elements connectats, entrellaçats i entrecreuats que entenc actualment els conceptes feministes d’interseccionalitat.
En un cicle de conferències recentment celebrat al CCCB, amb el títol «La frontera com a centre. Zones de ser i de no ser [migra i colonialitat]», la representant del Parti des Indigènes de la République Houria Bouteldja va afirmar el següent: «No sé qui és blanc, però la policia francesa ho sap perfectament. Mai no s’equivoca a l’hora de decidir qui discriminar i qui apallissar». Igualment, la feminista basca Itziar Ziga, en una entrevista a Argia, deia que «Sóc una dona perquè es així com he estat violentada físicament, afectiva, econòmica i simbòlica… Proclamo que sóc dona, però no pel que tinc entre les cames». En aquests dos casos, el subjecte es defineix políticament per/des del locus d’opressió i, per tant, de lluita. En aquest sentit, què és per a tu ser dona, i què, ser negra?
Ambdues categories s’han eixamplat i expandit més enllà de qualsevol límit que hagués pogut imaginar en anteriors fases de la meva vida. De manera que, si pretengués aferrar-me a modes de ser històrics, continuaria sentint-me obligada a basar-me en definicions polítiques del gènere i la raça en tots dos casos, tal com planteges en la teva pregunta, tant des del punt de vista de les estructures de dominació i les seves ideologies associades com des del punt de vista dels moviments col·lectius que busquen desmantellar aquestes estructures i fer front a aquestes ideologies.
Al mateix temps, sempre he insistit en la prioritat de la pràctica radical per sobre de la identitat pura i simple. Importa més què fas per facilitar la transformació radical que com t’imagines que ets. I, és clar, com ja he indicat, les categories de gènere i raça, igual que la sexualitat i la classe, només són significatives dins d’unes interrelacions més complexes.
En relació amb la política nord-americana, has destacat «el repte de complicar el discurs», en vista que «la simplificació de la retòrica política facilita l’adopció de postures extremistes». En els darrers anys, a Europa, hem estat testimonis de l’aparició de l’autoanomenada «nova política», que s’oposa «als de dalt», i l’objectiu de la qual és provocar una «revolució democràtica» per la via de la «revolució dels somriures». Què significa per a tu la democràcia, en aquesta era del populisme despolititzant i dels significants buits?
És clar que els qui ens situem a l’esquerra als Estats Units, i no tan sols a l’esquerra, sinó també en alguns cercles conservadors, estem profundament estupefactes per la creixent influència de Donald Trump, el qual s’està aprofitant del fet que sectors fonamentals de les comunitats de classe treballadora blanca se senten atrets per aquesta retòrica política simplista, extremista i d’inclinació feixista. Això també passa amb la perillosa atracció cap a personatges i partits d’extrema dreta a Àustria, França, Polònia i altres llocs d'Europa, on la combinació de la recessió econòmica i l’enorme crisi dels refugiats, que palesa l’impacte que continua tenint la història d’esclavitud i colonialisme d’Europa, ha fet prosperar el populisme d’extrema dreta, a redós del racisme antinegre i antiimmigrants, i ha reactivat la islamofòbia, amb espectacles sovintejats de racismes del passat.
No serà possible fer front al populisme d’extrema dreta i generar un diàleg sobre futurs democràtics —enfocaments substantius i transformadors que desplacin el focus polític de la representació neoliberal de l’individu a les necessitats i aspiracions de les comunitats—, si no som capaços de construir moviments potents contra el racisme i la xenofòbia arreu del món.
Preguntada per la teva posició en relació amb les eleccions presidencials dels EUA, recentment has afirmat que creus «que ens cal un partit nou». Per quin motiu? Quin tipus de partit tens en ment? Com a excandidata a la vicepresidència pel Partit Comunista dels EUA, quines similituds i quines diferències hi hauria de tenir aquest partit nou? Pel que fa al seu programa, consideres que continua vigent el dels 10 punts del Partit de les Panteres Negres? I quina seria la base electoral d’aquest nou partit?
La política electoral nord-americana porta molts anys sent hostatge del sistema bipartidista. Tant el Partit Demòcrata com el Republicà estan absolutament encadenats al capitalisme. Ens cal una estructura política alternativa que no capituli davant les estructures empresarials, sinó que representi, en primer lloc, les necessitats dels treballadors, de la gent pobra i de les persones de color. Això és evident des de fa molts cicles electorals, i quan fa molts anys vaig participar de manera directa en la política electoral, com a candidata a la vicepresidència pel Partit Comunista, va ser precisament per visibilitzar aquesta necessitat de declarar la independència respecte al sistema bipartidista.
Atesa la resposta que ha obtingut Bernie Sanders, ha quedat clar que hi ha un nombre considerable de persones que volen una alternativa al capitalisme. Cada cop més gent està reflexionant seriosament sobre la necessitat d’un partit que representi la classe treballadora, els moviments antiracistes, les qüestions feministes i LGBTQ, les reivindicacions contra la guerra i la justícia mediambiental.
Pel que fa al Partit de les Panteres Negres, és clar que el Programa de 10 punts està profundament arrelat a les condicions històriques de mitjan segle passat, però, alhora, tots i cadascun dels punts tenen un profund vincle amb lluites radicals contemporànies.
Continuant amb les Panteres Negres, van ser pioneres en la seva política de womanism, que va posar la lluita pels drets de les dones al mateix nivell que la lluita de classes i racial, va donar suport al dret a l’avortament, va organitzar cures d’infants durant les seves reunions, va fomentar el model tradicional africà de família extensa en contraposició a la família nuclear burgesa, el diari del partit va estar dirigit per dones, i fins a un 70 % de la seva militància era femenina. Com es va assolir tot això, més enllà del fet que els homes estaven sent assassinats o empresonats? Quines lliçons poden treure els moviments d’alliberament, i especialment les feministes d’aquests moviments, de l’experiència del Partit de les Panteres Negres?
En realitat, no ens hauria de sorprendre excessivament saber que la majoria de militants de les Panteres Negres eren dones, de la mateixa manera que no ens hauríem de sorprendre pel paper fonamental que les dones van jugar dins del Moviment per la Llibertat del Sud. El que sí que resulta sorprenent és que mig segle més tard continuem captius de visions històricament obsoletes sobre el lideratge carismàtic masculí.
Històricament, els paradigmes associats al lideratge de les dones —des d’Ella Baker fins a Ericka Huggins— han tendit a emfatitzar el lideratge col·lectiu per sobre de l'individualista. Els joves dels actuals moviments radicals estan prioritzant el lideratge de les dones, el lideratge queer i el lideratge de les col·lectivitats.
Com que vas ser alumna de Marcuse, m’agradaria fer-te una pregunta que ell ja va plantejar al seu An Essay on Liberation [Un assaig sobre l’alliberament]: «Com pot [l’individu] satisfer les seves necessitats sense […] reproduir, a través de les seves aspiracions i satisfaccions, la seva dependència d'un aparell explotador que, en satisfer les seves necessitats, perpetua la seva servitud?». En altres paraules, com podem alliberar-nos de la mercantilització dels nostres sentiments?
A hores d'ara, no estic segura de si és possible defugir completament les conseqüències del desig mercantilitzat, ja que és aquesta la natura del desig contemporani; el capitalisme ha envaït fins a tal punt les nostres vides interiors que ens resulta extremadament difícil separar-se'n. Tanmateix, crec que segueixo la tradició filosòfica de Marcuse quan afirmo que hauríem de mirar de desenvolupar una consciència crítica sobre les maneres en què, en part, estem implicats en la mateixa reproducció del capitalisme, a través de la mercantilització dels nostres sentiments. És a través d'aquest tipus de reflexions negatives que podem començar a albirar possibilitats d’alliberament.
Durant la teva visita al País Basc vam estar parlant sobre la importància de l’art i la literatura com a esferes on expandir els límits de l’intel·ligible, desmuntar els paradigmes del sentit comú hegemònic, confrontar la camisa de força de la versemblança, enderrocar el monopoli de la realitat i on traduir, donar formar i assajar les nostres nocions polítiques. Com es concreta tot això?
Especialment ara que la possibilitat d’alliberament sembla ser descartada per les mateixes lluites polítiques que pretenen mostrar-nos vies cap a futurs millors, podem aprofitar el que Marcuse anomena «dimensió estètica» i Robin Kelley, «somnis de llibertat» o «imaginació radical». El que el regne del capitalisme ha sufocat completament és la nostra capacitat col·lectiva d’imaginar una vida que no estigui atapeïda de mercaderies.És per aquesta raó que ens calen l’art, la literatura, la música i altres pràctiques culturals, per educar la nostra imaginació de manera que aconsegueixi alliberar-se del constrenyiment de la privatització.
Durant aquella visita, et van organitzar un concert d’homenatge a Bilbao, on vas fer esment d’una cançó preciosa de Nina Simone titulada I Wish I Knew How It Would Feel to Be Free [Tant de bo sabés què se sent en ser lliure], i que diu així:«I wish I could break all the chains holdin' me, I wish I could say all the things that I should say, say 'em loud, say 'em clear for the whole 'round world to hear» [Tant de bo pogués trencar les cadenes que em retenen, tant de bo pogués dir tot allò que hauria de dir, dir-ho tot ben alt, dir-ho tot perquè tothom ho senti]. Què significa ser lliure per a tu, i quines són les cadenes que hem de trencar?
Vaig evocar aquesta cançó de la Nina Simone no tant perquè volgués donar a entendre que mig segle o més després jo tingui una resposta definitiva a la qüestió subjacent al seu anhel de saber què és sentir-se lliure, sinó més aviat perquè continuem regint-nos per aquest desig de posar nom i experimentar la llibertat. Als EUA, aquest objectiu ens resulta molt més complicat avui dia que a mitjan segle XX. De fet, sembla que, com més ens acostem a allò que originàriament havíem imaginat com a «llibertat», més ens adonem que és quelcom molt més complicat, de molt més abast...
11 de juliol de 2016