HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: LA MÚSICA COM A PRINCIPI D'ORGANITZACIÓ»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [VI]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...». 

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner)

La música com a principi d'organització

Mentrestant, tanmateix, tornem a la història de l'anarquisme clàssic a la llum del concepte de TAZ.

Abans del «tancament del mapa», una bona part de l'energia antiautoritària es va centrar a comunes «escapistes» com Temps Moderns, els diversos falansteris, etc. És interessant el fet que alguns d'ells no tenien la intenció de durar «per sempre», sinó només mentre el projecte es mantingués satisfactori. Segons l'estàndard Socialista / Utòpic aquests experiments foren «fracassos», i per això en sabem ben poc.

Quan es va demostrar que és impossible escapar-se més enllà de les fronteres, va començar l'època de les comunes revolucionàries urbanes a Europa. Les comunes de Paris, Lyon, Marsella no van sobreviure prou com per aprendre la característica de la permanència, i ens podem preguntar si ho pretenien. Des del nostre punt de vista, el principal centre de la fascinació és l'esperit de les comunes. Durant aquells anys i posteriorment els anarquistes van adoptar la pràctica del nomadisme revolucionari, desplaçant-se de revolta en revolta, cercant de mantenir viva en ells mateixos la intensitat de l'esperit que experimentaren en el moment de la insurrecció. De fet, certs anarquistes en la línia d'Stirner i Nietzsche van arribar a veure aquesta activitat com un fi en si mateix, una manera d'estar ocupant sempre una zona autònoma, la interzona que s'obre a l'entremig o a l'eclosió de la guerra i la revolució (v. la «zona» de Pynchon a Gravity's Rainbow) . Declaraven que si alguna revolució socialista arribava a triomfar, ells serien els primers en tornar-s'hi en contra. Si no es tractava de l'anarquia universal, no tenien intenció d'aturar-se mai. A la Rússia de l'any 1917 van saludar els soviets lliures amb alegria: era el seu objectiu. Però tan aviat com els bolxevics van trair la revolució, els anarquistes individualistes foren els primers a retornar a la bel·ligerància. Després de Kronstadt, és clar, tots els anarquistes condemnaren la «Unió Soviètica» (una contradicció en els termes) i es van mobilitzar a la recerca de noves insurreccions.

La Ucraïna de Makhno[1] i l'Espanya anarquista pretenien durar, i malgrat les exigències d'una guerra sostinguda, ambdós van tenir èxit fins a cert punt: no en el sentit que duressin «molt de temps» sinó que estaven organitzades amb èxit i podrien haver persistit si no hagués estat per l'agressió exterior. Per això, d'entre tots els exemples d'experiments del període d'entreguerres, em concentraré en canvi a l'esbojarrant República de Fiume, la qual és molt menys coneguda, i no pretenia durar.

Gabriele d'Annunzio, poeta decadent, artista, músic, esteta, seductor, temerari pioner de l'aeronàutica, fetiller, geni i brètol, va emergir de la I Guerra Mundial com un heroi amb un petit exèrcit a la seva disposició i comandament: els Arditi. Mancat d'aventures, va decidir capturar la ciutat de Fiume de Iugoslàvia, i oferir-la a Itàlia. Després d'una cerimònia necromàntica amb la seva amant al cementiri de Venècia, es va disposar a conquerir Fiume, i va reeixir sense cap entrebanc destacable. Però Itàlia va refusar la seva generosa oferta; el Primer Ministre el va titllar de boig.

Ofès, D'Annunzio va decidir proclamar la independència i veure quant de temps podria mantenir-s'hi. Ell i un dels seus amics anarquistes van redactar una constitució, la qual declarava que la música era el principi central de l'Estat. L'Armada (constituïda per desertors i mariners anarcosindicalistes de Milà) es va anomenar Uscochi, com els pirates ja desapareguts que antigament havien viscut a les illes d'ultramar i que tenien com a preses els vaixells venecians i otomans. Els Uscochi moderns va reeixir en alguns cops esbojarrats: diversos vaixells mercants rics italians van donar de sobte a la República un futur: diners als cofres! Artistes, bohemis, aventurers, anarquistes (D'Annunzio va mantenir correspondència amb Malatesta), fugitius i refugiats sense Estat, homosexuals, dandis militars (l'uniforme era negre, amb la calavera i les tíbies creuades com a insignia, més tard plagiada per les SS) i reformadors extravagants de tota mena (incloent-hi budistes, teosofistes i vedantistes) van començar a presentar-ser a Fiume en allau. La festa mai no s'aturava. Cada matí D'Annunzio llegia poesia i manifestos des del seu balcó; cada vespre hi havia un concert i castell de focs. En això consistia tota l'activitat del govern. Divuit mesos més tard, quan el vi i els diners es van acabar i la flota italiana finalment s'hi va presentar i va fer voleiar quatre projectils al Palau Municipal, ningú no va tenir energia per resistir.

D'Annunzio, com molts d'altres anarquistes italians, més tard va virar vers els feixisme, de fet, el mateix Mussolini (un ex-sindicalista) va atreure el poeta cap a la seva ruta. En el moment que D'Annunzio es va adonar del seu error fou massa tard: era massa vell i estava malalt. Però Il Duce el va assassinar igualment —empenyent-lo des d'un balcó— i el va convertir en un «màrtir». Pel que fa a Fiume, tot i que li mancava la seriositat de l'Ucraïna lliure o de Barcelona, ens podria ensenyar més coses sobre la nostra investigació. Fou, en alguns aspectes, la darrera de les utopies pirates (o l'únic exemple modern); potser en altres aspectes gairebé va ser el primer TAZ modern.

Crec que si comparem Fiume amb la revolta de Paris de 1968 (i les insurreccions urbanes italianes del primers setanta), i també amb les comunes contraculturals americanes i les seves influències anarco-New Left, podríem remarcar certes semblances, com ara: 

• la importància de la teoria estètica (cfr. els Situacionistes) 
• a més a més, el que podria anomenar-se «economia pirata», viure com un rei a costa de l'excedent de la sobreproducció social 
• fins i tot la popularitat dels uniformes militars bigarrats
• i el concepte de la música com a canvi social revolucionari 
• i finalment l'aire compartir d'impermanència, d'estar preparats a desplaçar-se, a canviar de forma, a ressituar-se a altres universitats, cims de muntanyes, guetos, fàbriques, refugis, granges abandonades – o fins i tot a altres plans de la realitat. 

Ningú no intentava imposar una altra Dictadura Revolucionària, ni a Fiume, ni a Paris, ni a Millbrook. El mon podria canviar, o no. Mentrestant mantinguem-nos en moviment i visquem intensament.

El Soviet de Munich (o la «República de Consells») de 1919 va manifestar alguns trets del TAZ, tot i que —com moltes revolucions— les seves metes declarades no eren exactament «transitòries» o «temporals». La participació de Gustav Landauer com a Ministre de Cultura, juntament amb Silvio Gesell com a Minitre d'Economia i altres socialistes anti-autoritaris i llibertaris extremistes, com ara el poeta i escriptor teatral Erich Mahsam, Ernst Toller i el publicista Ret Marut (el novel·lista B. Traven), van donar al Soviet un flaire anarquista distintiu. Landauer, que va dedicar anys de treball en solitari a la seva gran síntesis de Nietzsche, Proudhon, Kropotkin, Stirner, Meister Eckhardt, els místics radicals, i els filòsofs romàntics del poble, sabia des de l'inici que el Soviet tenia un mal fat; ell esperava només que durés prou com per a arribar a ser entès. Kurt Eismer, el fundador màrtir del Soviet, creia bastant literalment que els poetes i la poesia havien de formar les bases de la revolució. Es van presentar plans per a dedicar una bona part de Bavaria a un experiment d'economia i comunitat anarco-socialista. Landauer va esbossar propostes d'un sistema d'Escola Lliure i de Teatre del Poble. El suport al Soviet estava restringit a la classe treballadora més pobra i a les barriades bohèmies de Munich, i a grups com els WanderVogel (el moviment de joventut neo-romàntic), jueus radicals (com Martín Buber), els expressionistes, i altres marginals.

Així els historiadors la minimitzen com a «República de Cafè» i en disminueixen la seva significació en comparació amb la participació dels marxistes i els espartaquistes a la revolució alemanya (o revolucions alemanyes) de la post-guerra. Negligit pels comunistes i finalment assassinat per soldats sota la influència de l'oculta i feixista Societat Thule, Landauer es mereix ser recordat com un sant. Fins i tot avui en dia el anarquistes tendeixen a malinterpretar-lo i condemnar-lo pel fet d'haver-se «venut» a un «govern socialista». Si el Soviet hagués durat sols que fos un any, ploraríem a la sola menció de la seva bellesa, però abans fins i tot que les primeres flors d'aquesta primavera es marcissin, l'ànima i l'esperit de la poesia foren aixafats, i nosaltres les hem oblidat. Imagineu què podria haver estat respirar l'aire d'una ciutat en la qual el Ministre de Cultura havia predit que els escolars aviat memoritzarien les obres de Walt Whitman. Ai!, qui tingués una màquina del temps [«Ah! for a time machine...»].

[1] Nestor Makhno va ser un camperol anarquista ucraïnès que, durant la Revolució Russa va organitzar un exèrcit guerriller insurgent que va defensar Ucraïna tant de l'exèrcit soviètic com l'exèrcit zarista.

[2] Bruno Traven... o Ret Marut... o Hal Croves... o Otto Feige... o Berick Traven Torsvan... o Bernhard Traven Torsvan (nascut a algun llogarret d'Alemanya, o de Polonia, l'any 1882 o a Xicago el 1890 - Mèxic D. F., 1969) va ser el misteriós autor mexicà d'una vintena de novel·les la majoria escrites en alemany entre les quals destaca Der Schatz der Sierra Madre (1927). Sembla ser que amb el nom Ret Marut va ser editor d'una publicació anarquista i funcionari de la República Soviètica de Munic entre 1917 i 1923.

Traducció de Josep Maria Casasús