ALTERNATIVES DAVANT LA CRISI DEL SISTEMA ECONÒMIC ACTUAL

Jordi Garcia Jané, Sandra Ezquerra i Xavi Teis intervingueren a la novena sessió del Curs de Cultura Política, organitzat pel Grup Cultura 15M Terrassa i el Grup d’Opinió Amics de les Arts, el passat dimarts 30 d’abril.

Jordi Garcia Jané, membre de la Xarxa d’Economia Solidària, va presentar tan alternatives al sistema que ja s’estan portant a la pràctica com altres de transició al post-capitalisme que caldria començar a desenvolupar de manera immediata; Sandra Ezquerra és professora a la Universitat de Vic, feminista i activista social i política, va presentar propostes des d’una òptica feminista per superar la crisi; i Xavi Teis, també ell activista social i professor, a la UAB, va defensar les finances ètiques com una de les alternatives concretes i vàlides per anar construint una altra societat.

Cal pensar i començar des d'ara mateix a construir una societat alternativa, post-capitalista, des de les pròpies experiències dels moviments, sense esperar una eventual revolució victoriosa i, a la vegada, sense deixar de imaginar la societat que necessitem. Com algú va dir: el futur no està escrit, l’escrivim entre tots.

D'esquerra a dreta: Jordi García Jané, Sandra Ezquerra, Xavi Teis i Joan Tamayo

Alternatives davant la crisi del sistema actual

Allò de que «això no funciona» és una opinió que guanya espai a ritmes cada vegada més accelerats. Creix la percepció, quasi al punt d’esdevenir de sentit comú i opinió generalitzada al carrer, de que l’actual sistema econòmic i polític no funciona. Fins i tot des dels poders establerts es parla sense eufemismes de la necessitat d’una «segona transició».

En aquest punt, «la nostra funció fonamental», va citar Jordi Garcia Jané «és desenvolupar alternatives concretes, vives i a l’abast de la gent fins que allò que avui pot semblar impossible esdevingui realitzable».  La frase és d’un famós economista ianqui considerat un dels pares de l’actual neoliberalisme, Milton Friedman. L’impossible del que parla ell són utopies del capital, que són precisament les que avui toca liquidar o superar, però la forma plantejada de construir-les i de fer-les reals pot ser una bona proposta per als moviments socials i l’esquerra revolucionària en aquests moments. Fins i tot com a forma de superar alguns límits teòrics i pràctics que han impedit el desenvolupament de societats lliures i democràtiques.

El Capital, certament, ha avançat molt en la construcció de les seves utopies o alternatives econòmiques i polítiques. Només cal mirar bona part del món i, molt especialment, el que està passant a la regió que fins ara era considerada l’espai de civilització, democràcia i justícia social més avançat: l’Europa dita del benestar social. Les classes subalternes i les seves organitzacions, però, afirmà Garcia Jané, han lluitat més aviat i principalment a la «contra» i no han construït alternatives.

I és que això de les alternatives no és cosa fàcil. Moltes vegades solen ser massa ambigües o abstractes. Garcia Jané proposà, però, començar per identificar un tipus d’alternatives que es podrien dir «practicables des de ja», en aquest mateix moment i sense exigir canvi de sistema.

Un altre tipus és el de les alternatives que per a poder realitzar-se exigeixen canvis importants en les estructures, règims o sistemes. En tot cas, cal considerar que s’hauria d’entendre tot plegat com a processos de canvi històrics. Històries, de fet, que coneixem, doncs totes les societats han tingut desenvolupaments, moments de clímax i davallada. «Per què llavors no hauria de viure això també el sistema capitalista?», interpel·là Garcia Jané.

Autor del llibre Adéu, capitalisme!, editat per Icaria, proposà alguns escenaris generals eventualment alternatius i que podrien ser dissenys de noves societats i que avui són debat. En primer lloc, la d’un «capitalisme regulat», proper al que encara s’aplica a Suècia, contrari a les polítiques neoliberals, però sense sortir del sistema del Capital. Garcia Jané considerà que aquesta no es pot considerar una alternativa. Les condicions que van  possibilitar el desenvolupament de l’estat del benestar (Guerra Freda, espoli del Tercer Món, entre d’altres), tant pel que fa als països nòrdics com els centroeuropeus, han desaparegut. Al mateix temps, les forces socials i les organitzacions sindicals i polítiques que en cada un dels països haurien empès i forçat el pacte social que el va fer viable, tampoc existeixen.

A l’altre extrem, hi ha una estratègia rupturista que tindria molt clar que aquest sistema no funciona, però que no sap ben bé què proposar-hi com alternativa global i, en el millor dels casos, s’atreviria a parlar d’una societat «post-capitalista». Però, de fet, creure en un canvi tan ràpid i radical, a partir de les experiències viscudes durant el segle XX, ara per ara resulta inimaginable, al menys en les condicions actuals.

A la recerca d’un punt intermedi, García Jané, membre de la Xarxa d’Economia Solidària, dissenya una tercera estratègia, de transició en aquest cas. Es tractaria de la construcció de formes, organitzacions o estructures post-capitalistes dintre del sistema. Expressions d’aquesta  via podrien ser les experiències que s’estan portant a terme a la Amèrica Llatina, a països com Veneçuela, Bolívia o Equador.

I hauríem de considerar encara una quarta estratègia, gradualista, que es basaria en el desenvolupament de pràctiques alternatives concretes, com ara el cooperativisme, les finances ètiques i d’altres, que puguin guanyar pes i anar canviant poc a poc la situació. Finalment presentà una estratègia que anomenà «mixta», i que es produiria a partir de la força de l’espai creat per les experiències del cas anterior en el context d’un eventual capitalisme post-neoliberal, cap a una societat post-capitalista.

Fent camí

En tot cas, no hi ha temps per esperar sense més ni més. En el millor dels casos, el nivell de degradació de les condicions ambientals, el clímax del qual les investigacions i estudis més seriosos situen en torn a mitjans de l’actual segle, obliga com a mínim a plantejar objectius a mig termini. Com a la imatge poètica de Brecht —proposà García Jané—, no podem quedar-nos asseguts a la vora de la carretera mentre canvien o no la roda del cotxe, «cal posar-se en marxa». Això, avui, pot passar per la construcció d’empreses democràtiques,  socials i cooperatives; pel consum responsable, el comerç just i les pràctiques participatives en tots el àmbits; i amb les finances ètiques, monedes socials i alternatives, entre d’altres possibilitats. Tot i no ser una alternativa global efectiva, marca camins i ens dona temps per pensar i produir noves propostes.

Una d’aquestes propostes ja s’obre camí. Amb molta humilitat, forma part del seu tarannà, les finances ètiques van creixent i fent camí. «No podem resoldre els problemes del sistema financer, no som alternativa al mateix, però intentem trencar paradigmes i lògiques», va emfasitzar Xavi Teis, autor del llibre Cómo cambiar el mundo con tu dinero. Alternativas a la banca convencional, amb pròleg d’Arcadi Oliveres.

Afirmà Xavi que el paper de les entitats financeres hauria de ser el d’un intermediari que treballés per canalitzar l’estalvi i la riquesa cap a projectes socials, «haurien de tenir una agenda de desenvolupament social i no, com ara, viure amb l’objectiu de maximitzar beneficis a qualsevol preu».

El problema de les entitats financeres, però, no s’acaba aquí. De fet, amb més o menys consciència dels fets concrets, com que aquestes treballen tant amb els diners dels més grans inversors com també dels més petits estalviadors, resulta que sense saber-ho es pot estar finançant comerç d’armes, projectes d’espoli al Tercer Món o empreses que exploten mà d’obra a d’altres països, en condicions de esclavatge.

Davant d’això, les finances ètiques treballen de forma totalment transparent, «una qüestió de coherència i credibilitat mínimes»; tenen una estructura de propietat en mans de les entitats socials, al temps que les assemblees funcionen, sigui quina sigui la quantitat dipositada, amb la norma d’«una persona, un vot». Entre aquestes entitats, cità Coop57, Fiare i Ecocrèdit. «Som exemples molt interessants de com podrien funcionar les finances i, al temps, som laboratoris de pràctiques innovadores i que miren al futur.»

Propostes des de l’experiència de la lluita de les dones

Han estat molt i molt grans els canvis del paper de la dona a la societat en els darrers decennis amb la seva incorporació al món del treball i de la política. S’ha parlat, fins i tot, d’una «revolució silenciosa», però molt real. Tanmateix, la major part dels estudis, com es pot veure a la pràctica directa i diàriament, mostren que tot i produir-se aquest moviment, protagonitzat per les dones, no hi ha hagut una resposta dels homes a l’alçada de les circumstàncies.

Així —explicà Sandra Ezquerra— el treball anomenat productiu és la punta de l’iceberg, ben petita al costat del que s’amaga sota l’aigua, l’economia familiar i el treball reproductiu i de cura de les persones, «un treball no reconegut i normalment amagat».

Ezquerra reivindicà un sistema productiu que tingui com objectiu el benestar social general, i no el productivisme i la maximització de beneficis al qualsevol preu social o ambiental. «Avui —emfasitzà, referint-se al desenvolupament d’Occident— quan hi ha benestar social és només com efecte col·lateral.»

«La història de les dones ha estat una història de renúncies constants, i avui continua essent així.» Quan es van poder incorporar al món del treball van haver d’acceptar pitjors condicions en general i salaris més baixos en particular en comparació amb els homes, discriminació que avui encara es manté vigent, i a més va haver de renunciar a la maternitat o de duplicar les hores de treball per atendre treball el de fora i el de casa.

Ezquerra proposà com a alternativa una «transformació radical del mercat de treball», de manera que «el treball ens ajudi a viure i no que tinguem que adaptar la nostra vida a les exigències dels mercats». Molt concret i, a més, res de nou: reducció de la jornada laboral per a tothom i que tothom sigui responsable de la reproducció i la cura de les persones. Això exigeix també la desmercantilització de les feines de cura de persones d’edat o en situació de dependència que suposen generalment el confinament de les dones en una tasca mal pagada i poc o gens valorada.

Qui hauria de dir que les nostres societats —tan i tan desenvolupades— no han estat capaces fins avui de garantir alguns mínims com ara aquesta igualtat de drets que no es compleix ni verifica aquí ni enlloc? Doncs sí, això és el que s’anomena naturalització de les desigualtats, el famós «sempre hi ha hagut pobres i sempre hi haurà».

«Som capaços d’imaginar la possibilitat d’escenaris de ciència ficció com el de Blade Runner i, en canvi, ens costa molt o imaginar la d’una societat post-capitalista», es lamentà Ezquerra.

Pep Valenzuela

03/05/2013