sábado, 11 de mayo de 2013

S’HA OBERT EL MERCAT DELS PROJECTES RADICALS I ANTISISTEMA



Lo antisistema torna a ser-hi de moda, i esperem que amb més fortuna que en d’altres moments, si és que triomfa. No podia ser d’altra forma amb els temps de profunda crisi que corren. Ja se sap que cada moment exigeix, com a mínim, un look diferent prou adequat, no només parlant de temps més o menys llargs, fins i tot en un mateix dia, com bé saben especialment totes aquelles persones que han de treballar o viure de cara al públic o els consumidors. I quina activitat més de públic i consumidors que la política? Tot i que, algun temps enrere era més de públic i ara, tot ho indica, més cosa de venedors i consumidors.

Aquests dies, declarar-se antisistema no hauria estat motiu de bronca mediàtica ni ningú hagués tingut que matisar, com li va passar en el seu moment a una històrica regidora de l’Ajuntament de Barna. Ara, com ja sabem, han canviat algunes perspectives que han guanyat molta audiència i ja «no som antisistema, és el sistema que és antinosaltres». Altra cosa és saber què significaria més concretament aquest nosaltres o, com diuen altres, el “99%”.

Però, en fi, entrant en matèria, fins i tot els mateixos sindicats (i les forces polítiques que els hi donen suport) que han signat i defensat totes les reformes que han fet el camí i creat les condicions per a la liquidació efectiva de drets laborals i socials, ara, com si no anés amb ells, consideren que s’està «tocant el moll de l’os» o creuant les «línies vermelles». No es diuen, ni molt menys, antisistema, al contrari, defensen amb tota l’ànima el sistema, que ja els hi agradava bastant tal com estava no fa tant. La competitivitat, ser competitius i poder passar per sobre de les indústries d’altres països continuar essent una màxima. Produir, vinga que no pari!, és el secret pel creixement econòmic i el manteniment de la feina i les condicions de vida, res importa si el planeta se’n va en orris, si les conseqüències, entre d’altres, d’aquesta competència sense límits són aquelles que ara veiem molt dramàtica però gràficament al desastre de Bangla Desh. Doncs, vinga, que no pari! Competitivitat i creixement!


N’hi ha, però, sectors que sí que creuen que és hora de passar-se (alguns creuen que sempre hi han sigut) al terreny del antisistema, si més no al menys en el discurs.  Tot i que ara no s’ha de dir així mateix antisistema, que tot plegat pot resultar ambigu; ara es pot dir, per exemple, ecosocialista, sobiranista, federalista, fins i tot republicans o, directament, anticapitalistes o els comunistes de sempre. Per aquests últims és més difícil llançar-se a l’escenari, doncs el llast que encara es carrega, en diferents aspectes de la seva història, no és gens lleuger, sobretot si no s’ha passat feina a net.

Així les coses, ser antisistema, amb aquest o d’altres noms, pot esdevenir moda en el sentit més literal de la paraula, o sigui tenir vida intensa però efímera. De moment, però, aquesta temporada sembla que tindrà molt d’èxit i es vestirà molt la proposta que ha fet una de les firmes que va ser protagonista del famós tri-partit, decidits a fer valer la cosa unisex o polivalent o hermafrodita, sempre verd i lila, tot i que renovadament popular, de barri i, fins i tot, de fàbrica, millor si és la Seat.

Una altra de les marques que va vestir el tri-partit també llença una agosarada proposta. Molt arriscada, sens dubte, en voler ser antisistema, tot i que d’aquella manera..., però, a la vegada, sense deixar de ser sistema. L’aposta, tot i les crítiques d’ambigüitat o, més com es diu al carrer, de no ser ni peix ni carn, es podria revelar com una gran troballa. De fet, moltes dades indicarien que les dites «de majories» no volen grans canvis, però avui sí, al menys, de personal de comandament, de discurs i formes.

Tots aquests moviments tenen a veure, com s’ha apuntat, amb l’agreujament de la dura crisi econòmica i política que vivim, i el desgast conseqüent de les classes polítiques i el sindicalisme d’Estat o, com diuen a Brasil, «de resultats». Però hi ha d’altres motius de pes, com és el cas del sorgiment relativament inesperat d’una nova marca que reivindica tradicions populars que semblaven d’altre temps. Menystinguda fins fa pocs mesos, aquesta firma, amb marca de pagès, venia treballant aquestes cosetes del comerç de proximitat i just i d’altres pràctiques també de neorurals, progres i anticapitalistes més noves i més velles. De cop i volta han aconseguit revaloritzar i posar de nou en la llista del top ten models que ja es consideraven periclitats, sempre amb una feina de aggiornamento i posada al dia que els hi dona valor nou.

Aprofitant aquesta escletxa oberta per la autoproclamada unitat popular, alguns personatges que han vingut treballant honestament, amb convicció sincera i totes les seves forces en la defensa dels drets de les majories populars i, especialment, dels més desposseïts, han decidit llançar també una altra línea, molt semblant a l’ara acabada de citar però, suposadament, més unitat popular encara. Aquesta, fins i tot, voldria congregar totes les marques que es disposessin a...  bé, aquí comencen els problemes: A crear una candidatura electoral d’unitat de les esquerres? A  donar suport a una proposta anticapitalista o antisistema de llarg abast o termini? Animar una unitat ampla de totes les esquerres o suposades esquerres en torn a un programa, forçosament, mínim? En favor d’un dit procés constituent des de zero? I així, llavors, amb quins models i amb quina gent faran la passarel·la?

És així, el món de la moda no para ni pot parar, sempre emocions noves, marques noves, vestits nous, cares noves. Com diu el personal de la faràndula, i molts més encara, «l’espectacle no pot parar!».

Siset Senga

No hay comentarios:

Publicar un comentario