Lo antisistema torna a ser-hi de moda, i
esperem que amb més fortuna que en d’altres moments, si és que triomfa. No
podia ser d’altra forma amb els temps de profunda crisi que corren. Ja se sap
que cada moment exigeix, com a mínim, un look diferent prou adequat, no només
parlant de temps més o menys llargs, fins i tot en un mateix dia, com bé saben
especialment totes aquelles persones que han de treballar o viure de cara al
públic o els consumidors. I quina activitat més de públic i consumidors que la
política? Tot i que, algun temps enrere era més de públic i ara, tot ho indica,
més cosa de venedors i consumidors.
Aquests dies, declarar-se antisistema no hauria estat
motiu de bronca mediàtica ni ningú hagués tingut que matisar, com li va passar
en el seu moment a una històrica regidora de l’Ajuntament de Barna. Ara, com ja
sabem, han canviat algunes perspectives que han guanyat molta audiència i ja «no
som antisistema, és el sistema que és antinosaltres». Altra cosa és saber què
significaria més concretament aquest nosaltres o, com diuen altres, el
“99%”.
Però, en fi, entrant en matèria, fins i tot els mateixos
sindicats (i les forces polítiques que els hi donen suport) que han signat i
defensat totes les reformes que han fet el camí i creat les condicions per a la
liquidació efectiva de drets laborals i socials, ara, com si no anés amb ells,
consideren que s’està «tocant el moll de l’os» o creuant les «línies vermelles».
No es diuen, ni molt menys, antisistema, al contrari, defensen amb tota l’ànima
el sistema, que ja els hi agradava bastant tal com estava no fa tant. La
competitivitat, ser competitius i poder passar per sobre de les indústries
d’altres països continuar essent una màxima. Produir, vinga que no pari!, és el
secret pel creixement econòmic i el manteniment de la feina i les condicions de
vida, res importa si el planeta se’n va en orris, si les conseqüències, entre
d’altres, d’aquesta competència sense límits són aquelles que ara veiem molt
dramàtica però gràficament al desastre de Bangla Desh. Doncs, vinga, que no
pari! Competitivitat i creixement!
N’hi ha, però, sectors que sí que creuen que és hora de
passar-se (alguns creuen que sempre hi han sigut) al terreny del antisistema,
si més no al menys en el discurs. Tot
i que ara no s’ha de dir així mateix antisistema, que tot plegat pot resultar
ambigu; ara es pot dir, per exemple, ecosocialista, sobiranista, federalista,
fins i tot republicans o, directament, anticapitalistes o els comunistes de
sempre. Per aquests últims és més difícil llançar-se a l’escenari, doncs el
llast que encara es carrega, en diferents aspectes de la seva història, no és
gens lleuger, sobretot si no s’ha passat feina a net.
Així les coses, ser antisistema, amb aquest o d’altres
noms, pot esdevenir moda en el sentit més literal de la paraula, o sigui tenir
vida intensa però efímera. De moment, però, aquesta temporada sembla que tindrà
molt d’èxit i es vestirà molt la proposta que ha fet una de les firmes que va
ser protagonista del famós tri-partit, decidits a fer valer la cosa unisex
o polivalent o hermafrodita, sempre verd i lila, tot i que
renovadament popular, de barri i, fins i tot, de fàbrica, millor si és la Seat.
Una altra de les marques que va vestir el tri-partit
també llença una agosarada proposta. Molt arriscada, sens dubte, en voler ser
antisistema, tot i que d’aquella manera..., però, a la vegada, sense deixar de
ser sistema. L’aposta, tot i les crítiques d’ambigüitat o, més com es diu al
carrer, de no ser ni peix ni carn, es podria revelar com una gran troballa. De
fet, moltes dades indicarien que les dites «de majories» no volen grans canvis,
però avui sí, al menys, de personal de comandament, de discurs i formes.
Tots aquests moviments tenen a veure, com s’ha apuntat,
amb l’agreujament de la dura crisi econòmica i política que vivim, i el desgast
conseqüent de les classes polítiques i el sindicalisme d’Estat o, com
diuen a Brasil, «de resultats». Però hi ha d’altres motius de pes, com és el
cas del sorgiment relativament inesperat d’una nova marca que reivindica
tradicions populars que semblaven d’altre temps. Menystinguda fins fa pocs
mesos, aquesta firma, amb marca de pagès, venia treballant aquestes cosetes del
comerç de proximitat i just i d’altres pràctiques també de neorurals, progres i
anticapitalistes més noves i més velles. De cop i volta han aconseguit
revaloritzar i posar de nou en la llista del top ten models que ja es
consideraven periclitats, sempre amb una feina de aggiornamento i posada
al dia que els hi dona valor nou.
Aprofitant aquesta escletxa oberta per la autoproclamada unitat
popular, alguns personatges que han vingut treballant honestament, amb
convicció sincera i totes les seves forces en la defensa dels drets de les
majories populars i, especialment, dels més desposseïts, han decidit llançar
també una altra línea, molt semblant a l’ara acabada de citar però,
suposadament, més unitat popular encara. Aquesta, fins i tot, voldria
congregar totes les marques que es disposessin a... bé, aquí comencen els problemes: A crear
una candidatura electoral d’unitat de les esquerres? A donar suport a una proposta anticapitalista o
antisistema de llarg abast o termini? Animar una unitat ampla de totes les
esquerres o suposades esquerres en torn a un programa, forçosament, mínim? En
favor d’un dit procés constituent des de zero? I així, llavors, amb quins
models i amb quina gent faran la passarel·la?
És així, el món de la
moda no para ni pot parar, sempre emocions noves, marques noves, vestits nous,
cares noves. Com diu el personal de la faràndula, i molts més encara,
«l’espectacle no pot parar!».
Siset Senga
No hay comentarios:
Publicar un comentario