Que és una revolució? Ens pensàvem que ho sabíem. Hi havia una revolució
quan les forces populars obtenien el poder amb la intenció de transformar
d'arrel la naturalesa del sistema social, econòmic i polític del país en què
succeïa la revolució, habitualment d'acord amb algun somni visionari d'una
societat justa. Actualment, vivim en uns temps en el quals, si un exèrcit rebel
entra i escombra una ciutat, o si una moviment de masses foragita un dictador,
no sembla pas que hi hagi unes implicacions com aquelles; quan succeeixen
transformacions profundes —com, per posar un exemple, l'aparició del feminisme—
sembla que pren una altra forma totalment diferent. No és que els somnis
revolucionaris no estiguin voltant per aquí. Però els revolucionaris moderns
rarament pensen que puguin realitzar-los mitjançant algun equivalent
actualitzat de la presa de la Bastilla.
En moments com
aquests, val la pena mirar enrere, cap a la història que ja coneixem, i preguntar-nos:
van ser veritablement les revolucions com ens pensàvem que eren? A parer meu,
la persona que s'ha preguntat això de manera més efectiva ha estat el gran especialista
en història del món Immanuel Wallerstein. Argumenta que durant la darrera
quarta part del mil·lenni, més o menys, les revolucions han consistit sobretot
en transformacions d'abast mundial del sentit comú polític.
Wallerstein remarca
que ja en els temps de la Revolució Francesa, existia un mercat mundial
unificat, i també s'anava instaurant un sistema polític mundial únic, dominat
pels grans imperis colonials. Conseqüentment, la presa de la Bastilla de Paris
podia acabar tenint efectes a Dinamarca, i fins i tot a Egipte, i efectes tan profunds
com a la mateixa França. En alguns casos, fins i tot més. D'aquí que ell parli
de la «revolució mundial de 1789», seguida de la «revolució mundial de 1848», a
partir de la qual van esclatar revolucions gairebé simultàniament a cinquanta
països, des de Valàquia fins Brasil. En cap cas van tenir èxit els
revolucionaris pel que fa a la presa del poder, però posteriorment,
institucions inspirades en la Revolució Francesa —molt especialment, el sistema
universal d'educació primària— es van instaurar gairebé a tot arreu. De manera
similar, la Revolució Russa de 1917 fou una revolució mundial, en darrer terme
responsable del New Deal i de l'estat del benestar europeu, en la mateixa
mesura que del comunisme soviètic. La darrera en la sèrie fou la revolució
mundial de 1968 —la qual, de manera similar a 1848, va esclatar gairebé a tot
arreu, des de la Xina fins a Mèxic, sense prendre el poder enlloc, però
tanmateix canviant-ho tot—. Fou una revolució contra les burocràcies estatals,
i a favor de la inseparabilitat de l'alliberament polític i el personal; el seu
llegat més durador serà segurament el naixement del feminisme modern.
Les revolucions
són, per tant, fenòmens planetaris. Encara més, però. El que veritablement
transformen són els pressupòsits bàsics sobre el que és política en darrer
terme. A l'ombra de les revolucions, idees que s’havien considerat ben bé cosa d'alternatius
llunàtics, ràpidament esdevenen moneda corrent acceptada en els debats. Abans
de la Revolució Francesa, la idea que el canvi és bo, que la política governamental
és la bona manera de gestionar-la, i que els governs deriven la seva
legitimitat de l'autoritat d'una entitat anomenada el poble, eren considerades
una mena d’estirabots que hom podia escoltar en boca de bojos i demagogs, o com
a molt d'un grapat d'intel·lectuals lliurepensadors que passaven l'estona
debatent als cafès. Una generació més tard, fins i tot els magistrats,
predicadors i mestres més carques havien de fer veure que acceptaven aquestes
idees.
Ja fa molt que es
va arribar a la situació en la qual ens trobem avui dia: és necessari exposar
els conceptes per a tothom encara que sols sigui per adonar-nos que hi són. Han
arribat a ser part del sentit comú , la base de la discussió política.
[...]
Actualment està de
moda considerar els moviments de final dels seixanta com una mena de fracàs
incòmode. Aquest punt de vista, es pot posar en dubte. Certament, pel que fa a
l''esfera política, el beneficiari immediat de qualsevol canvi en el sentit
comú polític —prioritzar els ideals de la llibertat individual, la imaginació i
el desig; l'odi a la burocràcia i la sospita sobre el paper dels governs— ha
estat la dreta política. Per damunt de tot, els moviments dels seixanta van
permetre un renaixement en massa de les doctrines del lliure mercat que s’havien
abandonat ja al segle dinou. No és casual que la generació que, com a
adolescents, van fer la Revolució Cultural a la Xina hagi estat la mateixa que
al cap de quaranta anys hagi presidit la introducció del capitalisme —fins i
tot, irònicament, en llocs que, com la Xina, han conegut mercats sofisticats
durant milers d'anys, però que rarament han tingut cap cosa que es pugui
descriure com a capitalisme.
[...]
Vist en perspectiva,
tanmateix, penso que els historiadors futurs conclouran que el llegat de les
revolucions dels seixanta és més profund del que ara ens imaginem, i que el
triomf dels mercats capitalistes i dels seus diversos administradors i
promotors —els quals ens fa l'efecte que han marcat una època i que són permanents
des del col·lapse de l'Unió Soviètica de 1991— és de fet molt menys profund.
Agafaré un exemple
obvi. Sovint sentim a dir que les protestes contra la guerra de final dels
seixanta van ser en darrer terme fracassos, des del moment què no van accelerar
la retirada dels EUA d'Indoxina. Però des d'aleshores, a aquells que controlen
la política exterior nord-americana, els ha neguitejat la por de trobar-se amb
un malestar popular similar —i fins i tot, amb un malestar dins l'estament
militar mateix— que han evitat implicar les forces militars en cap altre gran
conflicte almenys durant trenta anys. Va caldre un 11 de setembre, un
atac que va comportar milers de civils morts en terres nord-americanes, per
superar el notori «síndrome de Vietnam» —i fins i tot aleshores, els
planificadors de la guerra van fer un esforç gairebé obsessiu per assegurar-se
que seria una guerra efectivament a prova de protestes. La propaganda era
incessant, es van integrar a la campanya els mitjans de comunicació, hi havia
experts que proporcionaven càlculs exactes el nombre de baixes nord-americanes que
caldria per tal d'agitar la massa opositora i es van disposar normes de
funcionament per tal de mantenir el recompte per sota d'aquelles estimacions.
[...]
Està clar, un
moviment contra la guerra que encara està lligant de mans als planificadors de
l'exèrcit dels EUA difícilment es pot considerar un fracàs. Però ens planteja
una qüestió intrigant: què passa quan de fet la creació d'aquest sentiment de
fracàs, de la ineficàcia completa de l'acció política contra el sistema, esdevé
l'objectiu principal d'aquells que estan en el poder?
Aquest pensament
se'm va acudir quan participava en les accions contra el FMI a Washington,
l'any 2002. Poc després dels atemptats de les Torres Bessones, nosaltres érem
relativament pocs, i poc efectius; el nombre de policies, en canvi,
aclaparador. No tenia sentit pensar que poguéssim desbaratar les reunions.
Molts de nosaltres vam marxar sentint-nos vagament deprimits. Al cap de pocs
dies, quan en parlava amb una persona que havia tingut amics que participaven a
les reunions de l'FMI, vaig saber que de fet els havíem tombat: la policia
havia introduït unes mesures de seguretat molt rigoroses que s’havien cancel·lat
la meitat dels esdeveniments i, de fet, moltes de les reunions es van haver de
celebrar online. En altres paraules, el govern va decidir que era més important
que els qui protestàvem marxéssim finalment amb la impressió de fracàs, que no
pas que la reunió de l'FMI tingués lloc. Ben mirat, doncs, ens van donar molta
importància, als qui protestàvem.
¿És possible que
aquesta actitud de preferència envers els moviments socials, aquesta
planificació de les cimeres de guerra i de comerç de tal manera que la
prevenció de l'oposició efectiva sigui prioritària per davant de l'èxit de la
cimera en ella mateixa, constitueixi el reflex d'un principi més general? ¿I si
aquells que actualment fan funcionar el sistema, molts dels quals van ser
testimonis de primera línia, com a joves impressionables, de les agitacions
dels seixanta, estan —conscientment o inconscientment (i sospito que és més
aviat conscientment)— obsedits per la possibilitat que els moviments socials
revolucionaris desafiïn un altre cop el sentit comú prevalent?
[...]
Els polítics, els
alts càrrecs i els buròcrates financers, que normalment es troben a cimeres com
Davos o el G20, potser han fer un trist paper pel que fa a la creació d'una
economia capitalista mundial que satisfaci les necessitats dels habitants del
món (per no parlar d'esperança, felicitat, seguretat o sentit de la vida), però
han triomfat magníficament en convèncer el món que el capitalisme —no només el
capitalisme en general, sinó exactament el capitalisme financiariat, semifeudal,
que ens toca patir— és l'únic sistema econòmic viable. Realment, és un
assoliment remarcable.
La cancel·lació del
deute seria la demanda revolucionària perfecta
Com se n'han
sortit? L'actitud de prevenció envers els moviments socials és clarament una
part del seu èxit: de cap de les maneres una alternativa —o qualsevol persona
que proposi una alternativa— s’ha de poder presentar com una experiència
d'èxit. Això ajuda a explicar la inversió gairebé inimaginable en «sistemes de
seguretat» d'algun tipus o altre: el fet que els Estats Units, que no tenen cap
rival de la seva alçada, gastin més en l'exèrcit i en intel·ligència que durant
la Guerra Freda, a part de l'acumulació gairebé enlluernadora d'agències de
seguretat privada, d'agències d'intel·ligència, policia militaritzada, guàrdies
i mercenaris. A més a més trobem els òrgans de propaganda, inclosa la indústria
dels mitjans de comunicació, la qual ni tan sols existia abans dels seixanta, elogiant
constantment la policia. Molts d'aquests sistemes fan la seva feina no tant atacant
directament els dissidents com contribuint a una clima generalitzat de por, de conformitat
ultranacionalista, d’inseguretat ciutadana, o bé de simple desesperança, cosa
que fa que qualsevol proposta de canviar el món sembli una fantasia inútil.
Però aquests sistemes de seguretat són molt cars. Alguns economistes estimen
que una quarta part de la població d'Amèrica està implicada en «tasques de
guàrdia» d'algun tipus o altre: defensant propietats, supervisant treballs, o
en alguna manera o altra de mantenir els seus conciutadans americans a ratlla.
Econòmicament parlant, la major part d'aquest aparell disciplinari és un llast.
De fet, moltes de
les innovacions econòmiques dels darrers trenta anys tenen més sentit
políticament que no pas econòmicament. Quan s’elimina la feina garantida de per
vida i es substitueix per contractes precaris, no es genera realment una força
de treball més efectiva, però sí que s'és extraordinàriament efectiu en la
destrucció dels sindicats, i d'aquesta manera es despolititza la classe
treballadora. El mateix es pot dir de l'increment inacabable d'hores de feina.
Ningú no té temps per a l'acció política si treballa 60 hores a la setmana.
[...]
Normalment, quan desafies
la saviesa convencional —que diu que l'actual sistema polític i econòmic és
l'únic possible—, la primera reacció que segurament obtens és que se't demani
un projecte arquitectònic detallat sobre com hauria de funcionar un sistema
alternatiu, des de la naturalesa dels seus instruments financers, passant pel
subministrament energètic, fins a la gestió del manteniment de les clavegueres.
A continuació, segurament se't demanarà un programa detallat sobre com es
realitzaria aquest projecte. Històricament, això és ridícul. Quan s'ha donat el
cas que un canvi social hagi succeït segons el projecte detallat de ningú? No és
veritat que un petit cercle de visionaris de la Florència renaixentista concebés
una cosa que s’anomenaria «capitalisme», ni que imaginessin els detalls de com
arribarien a funcionar algun dia les borses o les fàbriques, i que aleshores haguessin
posat mà a l'obra per fer realitat la seva visió. De fet, la idea és tan
absurda que ens hauríem de preguntar nosaltres mateixos com és que se’ns ha
acudit d'imaginar que és així com comencen a succeir els canvis.
No estic dient que no
hi hagi quelcom d'equivocat en les visions utòpiques, ni tan sols en els
projectes [utòpics]. Només dic que cal que els situem on toca. El teòric
Michael Albert ha treballat a fons un pla detallat sobre com una economia
moderna podria funcionar sense diners i basat en la democràcia participativa.
Crec que és un assoliment important —no perquè jo pensi que aquest model exacte
es pugui instaurat mai exactament de la forma en la qual ens el descriu, sinó
perquè no permet que es pugui dir que tal cosa és inconcebible. Ara bé, aquests
models només poden ser experiments mentals. Nosaltres no podem preveure tots
els problemes que apareixeran quan comencem a intentar construir una societat
lliure. El que ara ens pot semblar el més espinós dels problemes, podria ser
que no fos un problema en absolut; i altres qüestions que mai no se'ns havien
acudit, potser resultarien diabòlicament difícils. Hi ha innombrables factors
X.
[...]
Jo mateix estic
menys interessat a decidir quina mena de sistema econòmic hauríem de tenir en
una societat lliure que a crear els mitjans a través dels quals la gent pugui
prendre les seves pròpies decisions al respecte. Com podria ser, de fet, una
revolució del sentit comú? No ho sé, però puc pensar en una sèrie de peces de
la saviesa convencional que segurament cal que posem en qüestió, si volem crear
qualsevol tipus de societat lliure viable. Jo ja n'he explorada amb algun
detall una —la naturalesa del diner i del deute— en un llibre publicat recentment.
Fins i tot he suggerit un jubileu del deute, una cancel·lació general, en part
per recordar que el diner és realment només un producte humà, una sèrie de
promeses que per la seva naturalesa intrínseca sempre es pot renegociar.
El treball, de
forma similar, s'hauria de renegociar. Sotmetre's un mateix a la disciplina del
treball —supervisió, control, fins i tot autocontrol en el cas de l'ambiciós
que s'autocupa— no fa que es sigui una millor persona. En la majoria d'aspectes
importants, probablement ens fa pitjors. Patir-ho és una desgràcia necessària
en el millor dels casos. Ara bé, només quan rebutgem la idea que un treball
d'aquesta mena és virtuós per si mateix, podrem començar a preguntar-nos què és
virtuós en això del treball. La resposta és òbvia. El treball és virtuós si
ajuda els altres. Una definició renegociada de productivitat hauria de fer més
fàcil reimaginar la mateixa naturalesa del treball, ja que, entre altres coses,
suposaria que el desenvolupament tecnològic serà redirigit, no envers la
creació de més productes de consum ni d'una força de treball cada cop més
disciplinada, sinó envers l'eliminació completa d'aquelles formes de treball.
[...]
Ara com ara,
probablement la necessitat més urgent és tan sols alentir les màquines de la
productivitat. Potser sembla una cosa estranya de dir —el nostre acte reflex davant
cada crisi és assumir que la solució és que cadascú treballi encara més, tot i
que, naturalment, aquest tipus de reacció constitueix precisament el problema—,
però si considerem l'estat general del món, la conclusió esdevé òbvia. Sembla
que afrontem dos problemes insolubles. D'una banda, hem estat testimonis d'una
sèrie infinita de crisis del deute global, que no han parat de fer-se més i més
greus des dels anys setanta, fins al punt que la càrrega general del deute —sobirà,
municipal, corporatiu, personal— és òbviament insostenible. D'altra banda,
tenim una crisi ecològica, un procés galopant de canvi climàtic que amenaça d’abocar
el món sencer a sequeres, inundacions, caos, fam i guerres. Podria semblar que
els dos aspectes no tenen relació, però en darrer terme es tracta del mateix.
Què és el deute, al capdavall, sinó la promesa d'una productivitat futura? Dir
que els nivells de deute global es mantenen a l'alça, és una altra manera de
dir que els éssers humans, com a col·lectivitat, ens estem prometent els uns
als altres que produirem una massa de béns i serveis encara més gran en el
futur que la que ara mateix produïm ho estem fent ara. Però és que els nivells
actuals ja no són sostenibles, precisament és el que està destruint el planeta
a un ritme creixent.
David Graeber
Fragments extrets
de l'article «A Practical Utopian’s Guide to the Coming Collapse», de David
Graeber, publicat a la revista The Baffler, núm. 22.
[14 d'abril de
2013]
L'article és de fet
un extracte del darrer llibre de l'autor, The Democracy Project: A History,
a Crisis, a Movement.
En castellà podem
trobar les següents obres de David Graeber:
Fragmentos de una
antropología anarquista, Virus Editorial, 2011.
En deuda. Una
historia alternativa de la economía, Ariel, 2012.
No hay comentarios:
Publicar un comentario