 |
| Zigmunt Bauman a Benicàssim. |
El sociòleg polonès Zygmunt Bauman, cèlebre pel
seu concepte de modernitat líquida —que defineix una societat incerta—, dubta
de l'efectivitat del 15-M per canviar una Espanya on les retallades només faran
«els pobres més pobres».
—A Espanya, durant els
últims temps, estem vivint retallades en educació i també en sanitat; es
desmantellen les entitats socials, les prestacions per desocupació i jubilació
van a la baixa... ¿Què en queda de l'Estat del benestar?
—Espanya ha copiat el model dels
Estats Units. Cada vegada els pobres són més pobres i els rics, més rics. Les
polítiques d'austeritat no funcionen: només faran que les desigualtats socials
augmentin exponencialment.
—S'ha canviat el proletariat per una
mena de precarietat que ens consumeix a
tots. Entre l'austeritat i la pèrdua de la feina, la gent se sent cada vegada
més humiliada. Caminem sobre arenes movedisses: inculcant por han aconseguit
que la solidaritat entre els treballadors es dilueixi i han fomentat
l'individualisme.
—Diuen que els joves
espanyols d'avui són la primera generació que viurà pitjor que els seus pares.
¿És una visió catastrofista?
—No ho crec. Espanya està vivint una
catàstrofe. Que hi hagi un 52% de desocupació juvenil és una xifra devastadora.
La gent està patint molt i el pitjor és que s'espera molt més patiment.
—Ens diuen que s'ha
d'aprimar l'Administració perquè la despesa pública està disparada, que tots
tenim part de culpa en aquesta crisi, pel fet d'haver viscut per damunt de les
nostres possibilitats. ¿Vostè hi està d'acord?
—El capital ens ha dit que la
solució als problemes és incrementar el consum. Després de l'11-S, el president
George Bush va dir, primer als nord-americans i després al món: «¡Compreu,
sigueu feliços, ignorem el terrorisme!». Es van aparcar els problemes i es va
fomentar més l'individualisme. Així va desaparèixer el suport mutu i es van
deixar de valorar les relacions personals. Espanya també ha copiat aquest
model.
—Es diu que les xarxes
socials han estat instruments que han fet possible la revolució social. ¿Com
les veu vostè?
—No veig en absolut la connexió
entre la ira desencadenada en les xarxes socials, les comunitats de Facebook on
es discuteix, el tuit que es queixa d'alguna cosa, el fet d'omplir una petició on line... i una acció real que
pugui fer canviar efectivament les coses. El problema radica en les bases del
sistema i per canviar les nostres democràcies necessitem altres eines que a
hores d'ara encara no tenim. ¿Com es pot traduir aquesta ira virtual en accions
realment efectives? Tot i que internet és certament una eina molt útil, l'única
força que la utilitza en benefici seu són els governs dels diferents països:
controlen les nostres dades i gràcies a això poden plantar-se a casa d'algú que
sigui sospitós d'haver iniciat una revolta -com ja ha passat, per cert- per
detenir-lo.
—Fa uns quants mesos
vostè va dir que el moviment del 15-M és emocional, que li falta pensament.
¿Segueix opinant el mateix?
—Els periodistes parlen del moviment
dels indignats, els sociòlegs intentem estudiar el fenomen, tothom en parla
d'això, però la realitat és que a Wall Street tant li és, tant li fa que els
indignats ocupin places, i els diferents governs no perden vots per això. El
15-M és un símptoma que s'ha perdut la confiança en els governs, però no tenim
ni una sola prova que cridar al carrer, tots junts, tingui conseqüències
pràctiques. Amb aquests gestos no afrontem els problemes reals de la societat.
—Però sí que s'ha vist
un cert corrent solidari sorgit arran d'aquest moviment.
—És una solidaritat temporal. El
moviment dels indignats és fruit d'un mecanisme de talla i enganxa de la mobilització que
va sorgir a Egipte, però cap dels dos moviments ha solucionat el problema de la
desigualtat social. En un primer assalt, tots estan d'acord en alguna cosa;
enderrocar Mubàrak, per exemple. Però ¿què passarà ara? En el cas d'Espanya:
catalans, bascos, andalusos… ¿són capaços d'unir-se tots apartant les seves
diferències (d'edat, religioses, culturals, socials, etcètera) per aconseguir
un objectiu comú? Hem de trobar alternatives i acabar amb les accions cegues.
—Al setembre els
indignats volen ocupar el Congrés dels Diputats i exigir la dimissió del
Govern. ¿Li sembla encertada l'acció?
—No crec que res canviï encara que
canviï el Govern de Madrid. En les últimes eleccions, els espanyols no van
votar pas contra la socialdemocràcia. Van votar l'oposició perquè havien perdut
la confiança en el seu Govern. Encara que canviï el Govern, els estats-nació no
disposen d'organismes que tinguin la capacitat d'acabar amb les màfies que ens
han portat fins aquí. A l'Estat espanyol no hi ha cap organisme d'aquest tipus.
Hem de ser capaços de crear-ne. Elegir un nou Govern no és la solució: ara com
ara, som impotents a l'hora de prendre decisions. Estem en un moment
d'incertesa, perquè les fonts del problema no són a la superfície.
—¿Com en sortirem
d'aquesta?
—Fins que no creem aquesta superestructura,
no serem capaços de controlar tot això. Potser només la solidaritat ens podrà
salvar. L'avarícia dels rics ens ha portat fins aquí. Hem d'aprendre aquesta
lliçó i revisar els principis en què està basada la nostra democràcia; aquesta
és la clau, hem de mirar als nostres fonaments i crear una identitat nova. I
hem de procurar per les classes més desafavorides, a les quals ara com ara no
se'ls permet decidir.
El Periódico, 20 d’agost de 2012
No hay comentarios:
Publicar un comentario