HAKIM BEY: INSURRECCIONS TEMPORALS
Un excèntric? L'impulsor de noves estratègies en temps
adversos per a l'anarquia? O bé un cas d'anarquisme de façana (d'«estil de
vida», com sentenciava àcidament Bookchin)? Qui és Peter Lamborn Wilson, més
conegut com Hakim Bey? Fou objector de consciència a la guerra imperialista del
Vietnam. També ha estat un perseverant psiconauta, com ho demostra el llibre en
què entrevista l'antropòleg Michael Taussig sobre l'ayahuasca. Aquests
anarquista nord-americà que es reclama deixeble de pensadors com Nietzsche,
Stirner, Fourier i Landauer, posseeix una característica que xoca amb
l'anti-religiositat predominant a l'anarquisme ibèric: Hakim Bey és també un
aventurer de les espiritualitats místiques heterodoxes (o directament
herètiques). Ara bé, en lloc de romandre com la majoria de hippies en la
tradició hindú, manté un idil·li intel·lectual i vital amb el sufisme islàmic.
Explora activament la possibilitat d'un anarquisme espiritual: «Estic
interessat en la llibertat a tots els nivells, no només en la llibertat a
l'assemblea. I això ho trobo entre els dervixos salvatge.».
Hakim Bey deu el seu renom especialment a un opuscle
sobre les TAZ («Temporary Autonomous Zones», en català «Zones Temporalment
Autònomes»). D'entrada el pseudònim Hakim Bey havia de ser la màscara per
mantenir Peter Lamborn Wilson a distància dels poders (sempre repressors i
alienants) i dels mitjans de comunicació. Tanmateix, l'èxit de les TAZ el va
acabar delatant, i ara podem trobar entrevistes i escrits tant amb el nom
original com amb el pseudònim, o fins i tot amb els dos alhora.
Això de les Zones Temporalment Autònomes (TAZ) no és una
proposta, sinó una constatació: ja existien, ja existeixen. Per evitar-ne el
control, ni tan sols en dóna una definició. L'opuscle és sobretot una incitació
entusiasta a crear i propagar les TAZ. Va néixer en una situació adversa per
als moviments d'alliberament: la gran expansió del neoliberalisme dels anys 90.
No hi havia esperances de Revolució (com de fet el fracàs del maig 68 ja havia
deixat clar per a alguns). És més, afegeix Hakim Bey, no és desitjable una
Revolució perquè sempre ha anat seguida d'una reacció brutal o del restabliment
de l'Estat autoritari. Defensa que en lloc d'esperar la Revolució, practiquem
la insurrecció, la qual és temporal però alhora intensa. Cal que gaudim de
l'experiència cim de la llibertat. Una TAZ és tant una vetllada organitzada
horitzontalment, segons el principi del suport mutu, com els enclavaments
pirates. Un dels encerts del text és visualitzar què pot arribar a ser una TAZ
amb les Utopies Pirates, comunitats igualitàries i al marge dels grans Imperis.
Una de les motivacions de la seva reflexió irreverent i erudita era respondre
al (suposat) fracàs de les comunes: el fet de durar poc o no perdurar no
invalida l'experiència d'autonomia viscuda en aquells espai-temps, alliberats
de la Història, del Progrés, de l'Estat.
L'èxit del text de 1991 rau en una escriptura accelerada,
amb girs sorprenents i enginyosos, i esquitxada de digressions intenses. També
n'és clau la proliferació d'exemples i referències, molt especialment les dels
naixents ciberpunk i els moviments hackers. Tanmateix, també hi manifesta recances
davant les recents xarxes cibernètiques i les noves tecnologies: són mediacions
que trenquen amb la immediatesa de l'experiència, generen separació i tenen un
alt potencial alienant. Al segle XXI, Peter Lamborn Wilson ha accentuat aquest
tret ludista o antimaquinista fins al punt de no estar «connectat», i ni tan
sols posseir un smartphone. Per això la nova deriva de les TAZ són les
«comunitats de resistència», capaces de prescindir de les mediacions de les
tecnologies de la informació. D'aquí la seva recent fascinació amb grups com
els amish, malgrat el rebuig que provoca en l'anarquista vital que és Hakim Bey
el rigor del control moral i religiós, asfixiant per a la llibertat individual,
que impera en aquestes comunitats.
El terme TAZ, a més de ser adoptat per les ciber-utopies
llibertàries, ha tingut un especial ressò en els àmbits musicals i artístics,
com el fenomen (integrat ja en el capitalisme cibernètic de l'època Google) Burning
Man o les raves il·legals que van proliferar a finals de segle,
especialment a la Gran Bretanya. Per exemple, les TAZ inspiraven col·lectius
com Spiral Tribe i la seva singular síntesi de misticisme panteista i
intensitat musical electrònica. No és desencertada del tot, doncs, la crítica
enunciada pel Comité Invisible (malgrat el fet de tenir punts en comú):
es decanta massa vers un refús lúdic i festiu, i deixa de banda la dimensió
política. Si una TAZ no renunciés a durar, si insistís i resistís
veritablement, hauria d'incloure la lluita, així com el que ells anomenen la
transmissió de «la saviesa guerrera».
Josep Maria Casasús
No hay comentarios:
Publicar un comentario