POLICIA ANTIDEMOCRÀTICA A TERRASSA?

Els temps estan canviant... com deia una cançó famosa, i no per bé, precisament. La moviola del temps sembla engrescada a caminar cap enrere, de forma inaturable. A l’Estat Espanyol estem assistint, de forma, excessivament passiva, a una sèrie d’esdeveniments, socials, econòmics i polítics que ens retornen a les èpoques més negres de la Història d’aquesta «pell de brau», com si res hagués canviat. Potser és que, realment, no ha canviat tan com ens havien fet creure? No ho sé...!

I és que no paren de sortir, dia sí i dia també, noticies lamentables, d’aquelles que entristeixen profundament, l’anima de qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat. Entre aquestes destaquen les continues actuacions «irregulars» o «inexplicables», dels diferents cossos de policia que al llarg de la història s’han anat creant en aquest estat (i que no són poques, per cert). L’actuació d’aquesta institució uniformada i armada —de tan difícil «justificació» i de naturalesa difícil de «raonar» en una societat mitjanament sana, lliure, madura, racional i amb una distribució equitativa i justa de la riquesa— continua sent contradictòria.

Si no ho veieu així, mireu que ens succeeix, per exemple, a Terrassa, una ciutat on,  aparentment, no passa mai res de conflictiu, o al menys això es el que ens volen fer veure. Però clar, al final i quan la gota ja ha vessat el vas, des de fa massa temps, cal que, algú, cridi ben fort: PROU!!!

Perquè els fets ocorreguts durant la nit del dissabte de la Fira Modernista a la seu de Centre Social de l’Ateneu Candela, no poden ser silenciats ni oblidats sense una mínima reflexió seguida d’una contundent resposta. No és normal que una festa organitzada precisament en el context de la nostra Fira Modernista acabi amb el lamentable resultat, d’una càrrega violenta i desproporcionada de unes determinades patrulles, números o plaques de la Policia Municipal que havien accedit de forma provocativa dins la seu d’un dels moviments socials alternatius terrassencs que treballen des de ja fa molts anys per una societat millor. I amb el balanç de 3 detinguts i 7 ferits de diversa consideració, cap d’ells policia. Realment, posa la pell de gallina veure els morats i cops rebuts per alguns dels assistents a la festa, sense tenir a hores d’ara, una explicació oficial, mínimament racional, del que havia passat perquè uns ciutadans rebessin aquest tracte tan inhumà...

S’HA OBERT EL MERCAT DELS PROJECTES RADICALS I ANTISISTEMA

Lo antisistema torna a ser-hi de moda, i esperem que amb més fortuna que en d’altres moments, si és que triomfa. No podia ser d’altra forma amb els temps de profunda crisi que corren. Ja se sap que cada moment exigeix, com a mínim, un look diferent prou adequat, no només parlant de temps més o menys llargs, fins i tot en un mateix dia, com bé saben especialment totes aquelles persones que han de treballar o viure de cara al públic o els consumidors. I quina activitat més de públic i consumidors que la política? Tot i que, algun temps enrere era més de públic i ara, tot ho indica, més cosa de venedors i consumidors.

Aquests dies, declarar-se antisistema no hauria estat motiu de bronca mediàtica ni ningú hagués tingut que matisar, com li va passar en el seu moment a una històrica regidora de l’Ajuntament de Barna. Ara, com ja sabem, han canviat algunes perspectives que han guanyat molta audiència i ja «no som antisistema, és el sistema que és antinosaltres». Altra cosa és saber què significaria més concretament aquest nosaltres o, com diuen altres, el “99%”.

Però, en fi, entrant en matèria, fins i tot els mateixos sindicats (i les forces polítiques que els hi donen suport) que han signat i defensat totes les reformes que han fet el camí i creat les condicions per a la liquidació efectiva de drets laborals i socials, ara, com si no anés amb ells, consideren que s’està «tocant el moll de l’os» o creuant les «línies vermelles». No es diuen, ni molt menys, antisistema, al contrari, defensen amb tota l’ànima el sistema, que ja els hi agradava bastant tal com estava no fa tant. La competitivitat, ser competitius i poder passar per sobre de les indústries d’altres països continuar essent una màxima. Produir, vinga que no pari!, és el secret pel creixement econòmic i el manteniment de la feina i les condicions de vida, res importa si el planeta se’n va en orris, si les conseqüències, entre d’altres, d’aquesta competència sense límits són aquelles que ara veiem molt dramàtica però gràficament al desastre de Bangla Desh. Doncs, vinga, que no pari! Competitivitat i creixement!

DEL TERROR Y LA VIOLENCIA

«El corazón que desprecia cualquier movimiento

raramente es agitado por sobresaltos.

Así suena a veces en el silencio

de los campos un disparo de fusil.»

E. Móntale

Hay temas que se escapan a la reflexión nada más planteados, temas refractarios al argumento o al análisis, buenos únicamente para el dictamen valorativo de conminatoria aprobación o rechazo; cuando finalmente la razón se arriesga a penetrar en ellos, lo hace abrumada de cautelas, atenta exclusivamente al distingo y la casuística, incapaz de ir realmente al fondo mismo del asunto o de tratar de iluminar ni siquiera negativamente lo que allí se oculta tras la niebla de espantos ancestrales. Este es el caso del tema de la violencia y el terrorismo como armas políticas o, mejor dicho, como armas revolucionarias. Esta precisión es importante, pues ya sabemos que, invirtiendo en buena dialéctica la frase de Clausewitz, la política es la continuación de la guerra por otros medios; es decir, que la política lleva la violencia y el terror inscritos en su proyecto mismo, aunque la discusión sobre cuáles pueden ser esos «otros medios» adecuados hace nacer en ella diversas escuelas, es decir, diversos partidos. En cambio, el proyecto revolucionario consiste precisamente en acabar con la guerra entre los hombres; es decir, en suprimir la necesidad de la violencia y el terror como fundamentos de la sociedad: por eso la revolución no es el desenlace de ninguna política, sino la refutación de todas las distintas modalidades o partidos de ésta. Para el político, pues, la violencia y el terror no plantean ningún problema teórico en sí, ya que acepta su necesidad como base del Estado que trata de conquistar, y sólo pueden ser materias a discutir a nivel táctico: cómo utilizarlas oculta o paladinamente, cómo tamizarlas, restringirlas o acentuarlas llegado el caso, etc. La posición del revolucionario es mucho más compleja porque, por un lado, su misma decisión revolucionaria ha sentenciado contra la necesidad y, por supuesto, contra la oportunidad de la violencia y el terror —es decir, se ha pronunciado contra el Estado— pero, por otro, sigue conservando cierta violencia y cierto terror como posible y conflictivo camino hacia la abolición de la violencia y el terror. Esta contradicción lleva al revolucionario a vivir y padecer radicalmente todas las dificultades especulativas que el tema comporta, en un desgarramiento que compromete por igual su teoría y su práctica o, mejor, ante todo, la artificiosa distinción entre ambas. Al decidirme a colaborar en esta colección de estudios sobre Bakunin y Marx, me ha parecido adecuado intentar contribuir, no a resolver, lo que está con mucho fuera de mi alcance, sino a plantear más atinadamente este nuclear foco infeccioso que compromete por igual a ambos revolucionarios. Además, puesto que las simpatías del yo más cercano a mí yo son mayormente libertarias y dado que terrorismo y violencia están íntimamente ligadas a lo más denostado del movimiento ácrata, he pensado que reflexionar sobre este tema puede ser la más válida contribución que un amigo de la teoría puede prestar al advenimiento de la anarquía, es decir, de la comunidad y de la vida.

Lo que no parece en modo alguno adecuado es trastear el tema, echándolo por el lado del comentario histórico. Comenzar ahora a preguntarse qué pensaban realmente sobre la cuestión Bakunin o Nechaev, por ejemplo, no serviría más que para esquivar de mala manera el problema. En seguida nos desviaríamos por las peculiaridades sociopolíticas de las épocas en las que cada personaje vivió y acabaríamos encharcados de pleno en ese relativismo jesuítico que señalé al comienzo como uno de los más próximos peligros que conlleva la meditación sobre estos escabrosos asuntos. Lo mejor es, pues, ir directamente a la cosa y tratar el problema tal y como nos afecta en este preciso momento y en nuestra concreta situación. De lo que los héroes del pasado o los luchadores del futuro dijeran sobre ello, sean el pasado y el futuro responsables y no nosotros.

CARTA DE HELENO SAÑA A MARÍA DOLORES DE COSPEDAL

Muy sra. mía:

Tanto por mi avanzada edad como por la vida recoleta que llevo en la ciudad alemana donde resido, no es costumbre mía dirigir cartas personales a los administradores y representantes de la res publica, sea para elogiarles o criticarles. Y si excepcionalmente no me atengo a esta norma habitual de conducta y le hago llegar las presentes líneas se debe al carácter realmente insólito de las declaraciones que ha hecho Vd. a mediados de este mes sobre la problemática de los llamados escraches.

Vd. ha calificado de puro nazismo las manifestaciones de protesta de grupos de ciudadanos que indignados por la praxis inhumana y brutal de los deshaucios y otras injusticias sociales, han organizado ante los domicilios de determinados políticos y personajes púbicos. Con ello ha cometido Vd. un doble despropósito: relativizar implícitamente los crímenes cometidos por las hordas de la SA, la SS y la Gestapo y meter en un mismo saco a quienes actuaban por motivos tan abyectos como el racismo y a quienes salen a la calle impulsados por el noble propósito de expresar su solidaridad con las víctimas de la grave injusticia social reinante en el país. Expresarse en los términos de que Vd. se ha valido significa ante todo un ultraje a los seis millones de judíos asesinados en los campos de exterminio nacionalsocialistas y a los miles y miles de antifascistas eliminados por Hitler y sus esbirros. En el caso de que no lo haya hecho ya —cosa que no creo— me permito sugerirle que peregrine Vd. a Auschwitz para que se haga in situ una idea directa y óptica de lo que fue el infierno nazi y el suplicio del holocausto. Allí aprendería Vd. a llorar por el dolor ajeno y a avergonzarse quizá de haber trazado su siniestro paralelo entre los verdugos nazis y las almas altruístas que salen en defensa de los parias privados de pan y de cobijo.

GUIA PRÀCTICA I UTÒPICA PER AL COL·LAPSE QUE SE'NS APROPA

Que és una revolució? Ens pensàvem que ho sabíem. Hi havia una revolució quan les forces populars obtenien el poder amb la intenció de transformar d'arrel la naturalesa del sistema social, econòmic i polític del país en què succeïa la revolució, habitualment d'acord amb algun somni visionari d'una societat justa. Actualment, vivim en uns temps en el quals, si un exèrcit rebel entra i escombra una ciutat, o si una moviment de masses foragita un dictador, no sembla pas que hi hagi unes implicacions com aquelles; quan succeeixen transformacions profundes —com, per posar un exemple, l'aparició del feminisme— sembla que pren una altra forma totalment diferent. No és que els somnis revolucionaris no estiguin voltant per aquí. Però els revolucionaris moderns rarament pensen que puguin realitzar-los mitjançant algun equivalent actualitzat de la presa de la Bastilla.

En moments com aquests, val la pena mirar enrere, cap a la història que ja coneixem, i preguntar-nos: van ser veritablement les revolucions com ens pensàvem que eren? A parer meu, la persona que s'ha preguntat això de manera més efectiva ha estat el gran especialista en història del món Immanuel Wallerstein. Argumenta que durant la darrera quarta part del mil·lenni, més o menys, les revolucions han consistit sobretot en transformacions d'abast mundial del sentit comú polític.

Wallerstein remarca que ja en els temps de la Revolució Francesa, existia un mercat mundial unificat, i també s'anava instaurant un sistema polític mundial únic, dominat pels grans imperis colonials. Conseqüentment, la presa de la Bastilla de Paris podia acabar tenint efectes a Dinamarca, i fins i tot a Egipte, i efectes tan profunds com a la mateixa França. En alguns casos, fins i tot més. D'aquí que ell parli de la «revolució mundial de 1789», seguida de la «revolució mundial de 1848», a partir de la qual van esclatar revolucions gairebé simultàniament a cinquanta països, des de Valàquia fins Brasil. En cap cas van tenir èxit els revolucionaris pel que fa a la presa del poder, però posteriorment, institucions inspirades en la Revolució Francesa —molt especialment, el sistema universal d'educació primària— es van instaurar gairebé a tot arreu. De manera similar, la Revolució Russa de 1917 fou una revolució mundial, en darrer terme responsable del New Deal i de l'estat del benestar europeu, en la mateixa mesura que del comunisme soviètic. La darrera en la sèrie fou la revolució mundial de 1968 —la qual, de manera similar a 1848, va esclatar gairebé a tot arreu, des de la Xina fins a Mèxic, sense prendre el poder enlloc, però tanmateix canviant-ho tot—. Fou una revolució contra les burocràcies estatals, i a favor de la inseparabilitat de l'alliberament polític i el personal; el seu llegat més durador serà segurament el naixement del feminisme modern.

ALTERNATIVES DAVANT LA CRISI DEL SISTEMA ECONÒMIC ACTUAL

Jordi Garcia Jané, Sandra Ezquerra i Xavi Teis intervingueren a la novena sessió del Curs de Cultura Política, organitzat pel Grup Cultura 15M Terrassa i el Grup d’Opinió Amics de les Arts, el passat dimarts 30 d’abril.

Jordi Garcia Jané, membre de la Xarxa d’Economia Solidària, va presentar tan alternatives al sistema que ja s’estan portant a la pràctica com altres de transició al post-capitalisme que caldria començar a desenvolupar de manera immediata; Sandra Ezquerra és professora a la Universitat de Vic, feminista i activista social i política, va presentar propostes des d’una òptica feminista per superar la crisi; i Xavi Teis, també ell activista social i professor, a la UAB, va defensar les finances ètiques com una de les alternatives concretes i vàlides per anar construint una altra societat.

Cal pensar i començar des d'ara mateix a construir una societat alternativa, post-capitalista, des de les pròpies experiències dels moviments, sense esperar una eventual revolució victoriosa i, a la vegada, sense deixar de imaginar la societat que necessitem. Com algú va dir: el futur no està escrit, l’escrivim entre tots.

D'esquerra a dreta: Jordi García Jané, Sandra Ezquerra, Xavi Teis i Joan Tamayo

Alternatives davant la crisi del sistema actual

Allò de que «això no funciona» és una opinió que guanya espai a ritmes cada vegada més accelerats. Creix la percepció, quasi al punt d’esdevenir de sentit comú i opinió generalitzada al carrer, de que l’actual sistema econòmic i polític no funciona. Fins i tot des dels poders establerts es parla sense eufemismes de la necessitat d’una «segona transició».

En aquest punt, «la nostra funció fonamental», va citar Jordi Garcia Jané «és desenvolupar alternatives concretes, vives i a l’abast de la gent fins que allò que avui pot semblar impossible esdevingui realitzable».  La frase és d’un famós economista ianqui considerat un dels pares de l’actual neoliberalisme, Milton Friedman. L’impossible del que parla ell són utopies del capital, que són precisament les que avui toca liquidar o superar, però la forma plantejada de construir-les i de fer-les reals pot ser una bona proposta per als moviments socials i l’esquerra revolucionària en aquests moments. Fins i tot com a forma de superar alguns límits teòrics i pràctics que han impedit el desenvolupament de societats lliures i democràtiques.