Cal un moment llarg de reflexió, abans d’entrar en la retòrica política
que s’ha instal·lat al nostre país, Catalunya, on el que està de moda, es
parlar de que cal d’Independència política de Catalunya, sense més, i caient,
una vegada més, en la superficial i interessada dialèctica d’uns partits
polítics institucionals que només viuen d’això de pervertir el llenguatge i
d’obviar el veritable debat polític de les idees i del drets.
Com podem parlar d’Independència política sense parlar abans de la
nostra «democràcia formal» que no és realment democràcia, i molt menys «democràcia
directa». O es que ens oblidem del que passa, per exemple, quan un grup de
ciutadans intenta fer un referèndum ciutadà pel dret a decidir, o per salvar la
sanitat pública, o per incidir en qualsevol decisió política important?
En quin lloc queda la legalitat quan no hi tenen cabuda les iniciatives
populars de democràcia directa?
