EL HUMOR DE JAVIRROYO

SOBRE LA SOCIEDAD ANARQUISTA: NOAM CHOMSKY ENTREVISTADO POR PETER JAY

Peter Jay, periodista especializado en economía, entrevistó en 1976 a Noam Chomsky en London Weekend TV.

Profesor Chomsky, para empezar quizá sería lo mejor que tratara de decirnos qué es lo que no se ha de entender por anarquismo; la palabra anarquía, como es sabido, proviene del griego y significa literalmente sin gobierno, pero supongo que quienes hablan de anarquía o de anarquismo como sistema de Filosofía política no quieren con eso decir simplemente que son partidarios de que a partir del 19 de enero del año que viene, pongamos por caso, deje de existir de repente todo gobierno tal como hoy lo entendemos y que ya no habrá ni policía ni normas de la circulación, ni leyes ni recaudadores de impuestos y ni siquiera servicios de correos, teléfonos y telégrafos, etc. Me imagino que con esas palabras entienden algo más complicado que todo eso.

Bueno, entendámonos; le digo sí a algunas de sus cuestiones y no a otras. Lo más probable es que los defensores de la anarquía o del anarquismo sean partidarios de que no haya policía, pero no de que deba prescindiese de las normas del tráfico. Yo querría empezar diciendo que el término anarquismo abarca una gran cantidad de ideas políticas y que yo prefiero entenderlo como la izquierda de todo movimiento libertario. Desde estas posiciones podríamos concebir el anarquismo como una especie de socialismo voluntario, es decir: como un socialismo libertario, o como un anarcosindicalismo, o como un comunismo libertario o anarquismo comunista, según la tradición de Bakunin, Kropotkin y otros. Estos dos grandes pensadores proponían una forma de sociedad altamente organizada, aunque organizada sobre la base de unidades orgánicas o de comunidades orgánicas. Generalmente, por estas dos expresiones entendían el taller y el barrio, y a partir de este par de unidades orgánicas derivar mediante convenios federales una organización social sumamente integrada que podría tener alcances nacionales e internacionales. Toda decisión, a todo nivel, habría de ser tomada por mayoría sobre el terreno y todos los delegados representantes de cada comunidad orgánica han de formar parte de ésta y han de provenir de la misma, a la cual han de volver y en la cual, de hecho, viven.

SEXO Y SOLIDARIDAD

La imagen del «hombre, poderoso cazador» ha dominado el pensamiento científico en el tema de la evolución humana durante la mayor parte del siglo XX. Hasta los años 80, muchos creían que la división del trabajo según el sexo —hombres que se van a cazar y traen a casa la carne— se estableció hace miles de años en un proceso conectado a la evolución del bipedismo, la creación de herramientas y el cerebro humano, particularmente grande y complejo.

A finales del siglo XX, sin embargo, ocurrió una revolución en los campos de la arqueología y la paleontología. Métodos de excavación y análisis más rigurosos llevaron a la conclusión de que los homínidos más antiguos (australopitecus) eran en realidad criaturas parecidas a los simios con vidas parecidas, y de que era una «evolución humana» mucho más reciente la que desembocó en la cultura simbólica, incluyendo el lenguaje.

Los arqueólogos han descubierto que, al menos en Europa, no hay evidencia de partidas de caza organizadas que recurrieran largas distancias, cazando presas de gran tamaño o transportando carne a un campamento base de forma sistemática. Este tipo de estrategia económica, conocida técnicamente como «caza logística», no se produjo en Europa hasta la llamada «revolución del Alto Paleolítico» hace unos 40.000 años. Antes de este periodo, humanos arcaicos como los neandertales sin duda cazaban y comían carne. Pero sus estrategias de «caza por encuentro» dependían menos de planificación por anticipado y evidentemente podían tener éxito sin la necesidad de los misterios y complejidades de la cultura simbólica.

POLICIA ANTIDEMOCRÀTICA A TERRASSA?

Els temps estan canviant... com deia una cançó famosa, i no per bé, precisament. La moviola del temps sembla engrescada a caminar cap enrere, de forma inaturable. A l’Estat Espanyol estem assistint, de forma, excessivament passiva, a una sèrie d’esdeveniments, socials, econòmics i polítics que ens retornen a les èpoques més negres de la Història d’aquesta «pell de brau», com si res hagués canviat. Potser és que, realment, no ha canviat tan com ens havien fet creure? No ho sé...!

I és que no paren de sortir, dia sí i dia també, noticies lamentables, d’aquelles que entristeixen profundament, l’anima de qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat. Entre aquestes destaquen les continues actuacions «irregulars» o «inexplicables», dels diferents cossos de policia que al llarg de la història s’han anat creant en aquest estat (i que no són poques, per cert). L’actuació d’aquesta institució uniformada i armada —de tan difícil «justificació» i de naturalesa difícil de «raonar» en una societat mitjanament sana, lliure, madura, racional i amb una distribució equitativa i justa de la riquesa— continua sent contradictòria.

Si no ho veieu així, mireu que ens succeeix, per exemple, a Terrassa, una ciutat on,  aparentment, no passa mai res de conflictiu, o al menys això es el que ens volen fer veure. Però clar, al final i quan la gota ja ha vessat el vas, des de fa massa temps, cal que, algú, cridi ben fort: PROU!!!

Perquè els fets ocorreguts durant la nit del dissabte de la Fira Modernista a la seu de Centre Social de l’Ateneu Candela, no poden ser silenciats ni oblidats sense una mínima reflexió seguida d’una contundent resposta. No és normal que una festa organitzada precisament en el context de la nostra Fira Modernista acabi amb el lamentable resultat, d’una càrrega violenta i desproporcionada de unes determinades patrulles, números o plaques de la Policia Municipal que havien accedit de forma provocativa dins la seu d’un dels moviments socials alternatius terrassencs que treballen des de ja fa molts anys per una societat millor. I amb el balanç de 3 detinguts i 7 ferits de diversa consideració, cap d’ells policia. Realment, posa la pell de gallina veure els morats i cops rebuts per alguns dels assistents a la festa, sense tenir a hores d’ara, una explicació oficial, mínimament racional, del que havia passat perquè uns ciutadans rebessin aquest tracte tan inhumà...

S’HA OBERT EL MERCAT DELS PROJECTES RADICALS I ANTISISTEMA

Lo antisistema torna a ser-hi de moda, i esperem que amb més fortuna que en d’altres moments, si és que triomfa. No podia ser d’altra forma amb els temps de profunda crisi que corren. Ja se sap que cada moment exigeix, com a mínim, un look diferent prou adequat, no només parlant de temps més o menys llargs, fins i tot en un mateix dia, com bé saben especialment totes aquelles persones que han de treballar o viure de cara al públic o els consumidors. I quina activitat més de públic i consumidors que la política? Tot i que, algun temps enrere era més de públic i ara, tot ho indica, més cosa de venedors i consumidors.

Aquests dies, declarar-se antisistema no hauria estat motiu de bronca mediàtica ni ningú hagués tingut que matisar, com li va passar en el seu moment a una històrica regidora de l’Ajuntament de Barna. Ara, com ja sabem, han canviat algunes perspectives que han guanyat molta audiència i ja «no som antisistema, és el sistema que és antinosaltres». Altra cosa és saber què significaria més concretament aquest nosaltres o, com diuen altres, el “99%”.

Però, en fi, entrant en matèria, fins i tot els mateixos sindicats (i les forces polítiques que els hi donen suport) que han signat i defensat totes les reformes que han fet el camí i creat les condicions per a la liquidació efectiva de drets laborals i socials, ara, com si no anés amb ells, consideren que s’està «tocant el moll de l’os» o creuant les «línies vermelles». No es diuen, ni molt menys, antisistema, al contrari, defensen amb tota l’ànima el sistema, que ja els hi agradava bastant tal com estava no fa tant. La competitivitat, ser competitius i poder passar per sobre de les indústries d’altres països continuar essent una màxima. Produir, vinga que no pari!, és el secret pel creixement econòmic i el manteniment de la feina i les condicions de vida, res importa si el planeta se’n va en orris, si les conseqüències, entre d’altres, d’aquesta competència sense límits són aquelles que ara veiem molt dramàtica però gràficament al desastre de Bangla Desh. Doncs, vinga, que no pari! Competitivitat i creixement!