HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: LA XARXA I LA WEB»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [IV]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...».

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner)

La Xarxa i la Web

El següent factor que contribueix al TAZ és tan ampli i ambigu que cal una secció per si mateix.

Hem parlat de la Xarxa, la qual pot ser definida com la totalitat de totes les connexions d'informació i de comunicació. Algunes d'aquestes connexions són privilegiades, limitades a diverses elits, les quals confereixen a la Xarxa un aspecte jeràrquic. Altres transaccions són obertes a tothom, de manera que la Xarxa també posseeix un aspecte horitzontal i no-jeràrquic. Les dades militars i d'intel·ligència estan restringides, com també ho és la informació bancària, de divises i similars. Però la major part de dades telefòniques, del sistema postal, les bases de dades públiques, etc. són accessibles a tothom i a qualsevol. Així, dins de la Xarxa ha començat a sorgir una mena de contra-Xarxa a l'ombra, a la qual anomenarem la Web (com si la Xarxa fos una xarxa de pescar i el Web fossin les teranyines teixides als intersticis i les seccions trencades de la Xarxa). Generalment utilitzem el terme Web per a referir-nos a les estructures d'intercanvi d'informació alternatives, horitzontals i obertes, les xarxes no-jeràrquiques, i reservarem el terme contra-Xarxa per a indicar l'ús il·legal i rebel de la Web, incloent-hi la pirateria de dades i altre formes de parasitació de la Xarxa. Xarxa, Web i contra-Xarxa són parts d'un mateix model complex i global: es confonen en innombrables punts. Aquests termes no pretenen definir àrees sinó suggerir tendències.

(Digressió: abans que condemneu la Web o la contra-Xarxa a causa del seu «parasitisme», el qual mai no podria ser una força veritablement revolucionària, pregunteu-vos a vosaltres mateixos: en què consisteix la «producció» a l'Era de la Simulació? Què és la «classe productiva»? Potser haureu d'admetre que aquests termes semblen haver perdut el seu significat. En qualsevol cas, les respostes a aquestes qüestions són tan complexes que el TAZ tendeix a ignorar-les en conjunt i simplement n'agafa el que en pot usar. «Cultura és la nostra Natura»; som lladregots acaparadors, o els caçadors-recol·lectors del món Tecno-com)

Les formes actuals de la Web no oficial hem de suposar que són més aviat encara primitives: la xarxa marginal de revistes, les xarxes BBS, el programari pirata, el phreaking (hackers dels telèfons), una mínima capacitat d'influència a la premsa i la ràdio, gairebé gens als altres mitjans de comunicació, ni canals de TV, ni satèl·lits, ni fibra-òptica, ni cable, etc. Tanmateix, la Xarxa presenta en si mateixa un model de relacions, canviants i en desenvolupament, entre els subjectes («usuaris») i objectes («dades»). La naturalesa d'aquestes relacions ha estat amplament explorada, des de McLuhan fins a Virilio. Hauríem de dedicar pàgines i pàgines per «provar» el que avui en dia «tothom ja sap». En lloc de tornar-hi a donar voltes, jo estic més interessat en preguntar-me com aquestes relacions en desenvolupament suggereixen modes d'implementació per al TAZ.

El TAZ té una localització en el temps temporal, però real, i una localització en l'espai temporal, però real. Però ha de tenir també una «localització» a la Web, i aquesta localització és d'una mena diferent, no real, sinó virtual; no immediata, sinó instantània. La Web no sols proveeix suport logístic per al TAZ, sinó que també ajuda a fer-lo venir a l'existència; parlant de forma basta es podria dir que el TAZ tant «existeix» en un espai d'informació com en el «món real». La Web pot compactar una gran quantitat de temps,com a dades, dins d'un espai «infinitesimal». Hem observat que al TAZ, a causa del fet de ser temporal, necessàriament li han de mancar alguns dels avantatges de la llibertat experimentada amb duració i en un lloc més o menys fix. Però el Web pot proporcionar una mena de substitut, en part, per a la duració i el lloc; pot concedir al TAZ, des del seu mateix origen, grans quantitats de temps i espai compactats que han estat «subtilitzats» com a dades.

En l'estat actual d'evolució del Web, i considerant la nostra exigència del «cara-a-cara» i de sensualitat, hem de considerar el Web primàriament com a sistema de suport, capaç de portar informació d'un TAZ a l'altre, de defensar el TAZ, fent-lo «invisible» o proporcionant-li poder ofensiu, segons com ho requereixi cada situació. Però encara hi ha més: si el TAZ és un camp nòmada, aleshores el Web el forneix amb l'èpica, les cançons, les genealogies i les llegendes de la tribu; ofereix les rutes de caravanes secretes i els punts per a les emboscades que alimenten l'economia tribal; fins i tot conté algunes de les autèntiques carreteres que s'han de seguir, alguns dels somnis que s'experimentaran com a signes i auguris.

El Web, per existir, no depèn de cap tecnologia informàtica. N'hi ha prou amb el boca-orella, el correu, les xarxes de fanzines marginals, els encadenaments telefònics en xarxa, i similars, per construir una xarxa d'informació. La clau no és la marca o el nivell de tecnologia implicat, sinó com sigui d'oberta i horitzontal l'estructura. Tanmateix, globalment el concepte de Xarxa implica l'ús d'ordinadors. Dins de la imaginació de la ciència-ficció la Xarxa aspira a la condició de Ciberespai (com a Tron i Neuromancer) i a la pseudo-telepatia de la «realitat virtual». Com a fan del cyberpunk sols puc conjecturar que la «reality hacking» jugarà un paper molt important en la creació de TAZ. Com Gibson i Sterling, considero que la Xarxa oficial mai no tindrà èxit en enfonsar el Web o la contra-Xarxa: les dades piratejades, les transmissions no autoritzades i el lliure flux d'informació mai no podran ser congelades. (De fet, tal i com jo l'entenc, la Teoria del Caos prediu que qualsevol Sistema de Control universal és impossible).

Ara bé, deixant de costat les meres especulacions sobre el futur, hem d'encarar un qüestió molt seriosa sobre el Web i la tecnologia que comporta. El TAZ desitja per sobre de tot evitar la mediació, desitja experimentar l'existència com a immediata. La veritable essència de tot plegat és «de pit a pit» com diuen els sufís, o cara a cara. Però, però... la veritable essència del Web és la mediació. Les màquines són aquí els nostres ambaixadors; la carn és irrellevant excepte com a terminal, amb totes les connotacions sinistres del terme.

EL TAZ potser podria trobar el seu espai propi si treia l'aigua clara sobre dues actituds aparentment contradictòries envers l'alta tecnologia i l'apoteosi de la Xarxa: 

(1) el que podríem anomenar la posició dels Fifth Estate / Ultra-Verds / Post-Situacionistes / Neo-paleolítics, posició que es determina a si mateixa com a front luddita [destructors de màquines] contra la mediació i contra la Xarxa; i 

(2) l'utopianisme cyberpunk, dels llibertaris futuristes, dels hackers i tots els seus aliats, que veuen la Xarxa com un pas endavant en l'evolució, i que assumeixen que qualsevol efecte secundari perjudicial de la mediació podrà ser superat, com a mínim, quan hàgim alliberat els mitjans de producció.

El TAZ coincideix amb els hackers perquè vol existir —en part— a través de la Xarxa, fins i tot a través de la mediació de la Xarxa. Però també coincideix amb els Verds perquè manté una consciència intensa de si mateix com a cos i sent repugnància per la CyberGnosis (l'intent de transcendir el cos a través de la instantaneïtat i la simulació). El TAZ tendeix a veure la dicotomia Tech/anti-Tech [tècnica/antitècnica] com a desorientadora, com ho són la majoria de dicotomies, car els termes aparentment oposats acaben desemmascarats com a falsificacions, o fins i tot al·lucinacions generades per la semàntica. És una manera de dir que el TAZ vol viure a aquest món, no a la idea d'un altre món, no a algun món visionari nascut de la falsa unificació (tot verd o tot metàl·lic), món que sols podria ser un castell a l'aire (o com diu Alícia, «melmelada ahir, melmelada demà, però mai melmelada per avui»).

El TAZ és «utòpic» en el sentit que apunta vers una intensificació de la vida quotidiana o, com haurien dit els surrealistes, vers una vida penetrada pel Meravellós. Però no pot ser utòpic en el sentit més literal de la paraula, de no ser enlloc, com a «Lloc del No-Lloc». El TAZ es troba a algun lloc. Rau a la intersecció de moltes forces, com certs llocs pagans a la cruïlla de misterioses línies màgiques, visibles per l'adepte en fragments de terra, paisatge, fluxos d'aire, aigua, animals aparentment desconnectats. Però ara no totes les línies estan traçades a l'espai i al temps. Algunes d'elles sols existeixen «dins» del Web, tot i que que també s'entrecreuen amb l'espai i el temps reals. Potser algunes d'aquestes línies són «no-ordinàries» en el sentit que no hi ha convenció capaç de quantificar-les. Aquestes línies poden estudiar-se millor a la llum de la ciència del caos que de la sociologia, l'estadística, l'economia, etc. Els patrons de forces que duen a l'existència el TAZ tenen alguna cosa en comú amb aquests «atractors estranys» caòtics que es donen, per a dir-ho així, entre les dimensions.

 El TAZ, per naturalesa, s'apropia de qualsevol mitjà a l'abast per fer-se realitat —començarà a tenir vida tant a una cova com a la Ciutat Espacial L-5— però sobretot viurà, ara, o tan aviat com sigui possible, sigui de forma sospitosa o esgavellada, espontàniament, sense amoïnar-se per la ideologia o fins i tot l'anti-ideologia. Utilitzarà l'ordinador, perquè hi ha ordinadors, però utilitzarà també poders tan absolutament desconnectats de l'alienació o de la simulació que es garantirà que el TAZ gaudeixi d'un cert paleolitisme psíquic, un esperit primordial xamànic que «infectarà» fins i tot la mateixa Xarxa (aquest és el veritable significat del cyberpunk tal i com jo l'entenc). Com que el TAZ és una intensificació, un excedent, un excés, un potlach, vida que es consumeix en el mateix viure en lloc de merament sobreviure (aquest shibboleth [signe d'identitat?] ploraner dels 80s), no se'l pot definir ni com a Tech ni com a anti-Tech. Com a veritable menyspreador dels hobglobins [follets?] (és a dir, de l'ordre establert), es contradiu a si mateix, car té voluntat de ser a tota costa, encara que això perjudiqui la «perfecció», la immobilitat del final.

[...]

Sigui a través de la simple pirateria de dades, sigui a través de desenvolupaments més complexos de la relació efectiva amb el caos, el hacker de la Web, el cibernètic del TAZ, sempre trobarà maneres de treure avantatge de les pertorbacions, dels accidents, de les avaries a la Xarxa (formes de generar informació a partir de l'«entropia»). Com a bricoleur, necròfag de carcasses d'informació, contrabandista, xantatgista, fins i tot potser ciberterrorista, el hacker del TAZ treballarà a favor de l'evolució de les connexions fractals clandestines. Aquestes connexions, i les informacions diferents que circulen entre i a través d'elles, formaran «fonts d'energia» per al TAZ mateix que està-començant-a-existir: com si hom robés l'electricitat del monopoli energètic per tal d'il·luminar els okupes a una casa abandonada.

Així el Web, per tal de produir situacions que condueixin al TAZ, parasitarà la Xarxa, però també podem concebre aquesta estratègia com l'intent de construir una Xarxa autònoma i alternativa, «lliure» i ja no paràsita, la qual serviria de base per a una «nova societat emergint de la closca del vell». La contra-Xarxa i el TAZ es poden considerar, des d'un punt de vista pràctic, com a fins en si mateixos, però teòricament també poden ser vistos com una forma de lluita vers una realitat diferent.

Dit això, també hem d'admetre alguns recels sobre els ordinadors, algunes qüestions encara sense resposta, especialment sobre el PC (ordinadors personals).

Les històries de xarxes d'ordinadors, de BBS i altres diversos experiments en electrodemocràcia han estat fins ara la major parts sols una mena de hobby. Molts anarquistes i llibertarians [anarcocapitalistes?] tenen una fe profunda en el PC, com a arma d'alliberament i d'auto-alliberament, però no es mostren guanys reals, no hi trobem una llibertat palpable.

Tinc molt poc interès en una hipotètica classe emergent d'autònoms auto-empleats que es dediquen a processar dades i mots, la qual ben aviat serà capaç de tirar endavant una basta indústria artesanal o de treball fragmentari, bírria i fora horari, per a diverses multinacionals i burocràcies. A més a més, no cal ser endeví per a predir que aquesta «classe» donarà lloc a les seves pròpies «classes inferiors», una mena de lumpen yuppietariat: mestresses de casa que, per exemple, aconseguiran uns «ingressos extres» per a la família convertint les seves llars en electrotallers clandestins, petites tiranies del Treball en les quals el «cap» és la xarxa computacional.

Tampoc no estic impressionat pel tipus d'informació i de serveis oferits per les xarxes «radicals» contemporànies. A algun lloc —ens diuen— hi ha una «economia de la informació». Potser sí, però sembla que la informació que es transfereix a través del BBSs «alternatius» consisteix únicament en fer safareig o en xerrameca d'argot tècnic. I això és una economia? O és merament un passatemps per als entusiastes? D'acord, els PCs han generat una «revolució de la impremta»; d'acord, s'estant desenvolupant xarxes de webs marginals; d'acord, ara puc mantenir sis converses telefòniques alhora. Però... quins canvis han introduït a la meva vida quotidiana?

Francament, jo ja tinc moltes dades per a enriquir les meves percepcions, com ara llibres, pel·lícules, TV, teatre, telèfons, el servei de Correus, els estats alterats de la consciència, etc. Realment necessito un PC per a aconseguir encara més dades? M'esteu oferint informació secreta? Bé... potser em tempteu, però jo encara demano secrets meravellosos, no merament números telefònics privats o les trivialitats de la bòfia o els polítics. Principalment vull ordinadors per a proveir-me d'informació vinculada a béns reals: «les coses bones de la vida», com diu el preàmbul de l'IWW [sindicat revolucionari de'EUA]. I aquí, des del moment que estic acusant els hackers i els promotors del BBS d'irritant vaguetat intel·lectual, haig de descendir jo mateix dels núvols barrocs de Theory & Critique, i explicar-vos què vull dir amb «béns reals».

Diguem que tant per raons polítiques com personals desitjo bon menjar, millor que el que em permet obtenir el Capitalisme: menjar sense contaminar i beneït amb aromes fortes i naturals. Per complicar la jugada, imagineu-vos que el menjar pel qual friso sigui il·legal: llet natural, posem per cas, o l'exquisida fruita cubana anomenada mamey, la qual no és pot importar fresca als Estats Units, car la seva llavor és al·lucinògena (o això em van dir). No sóc granger. Imaginem-nos que sóc l'importador de perfums rars i d'afrodisíacs, i afinem la jugada encara més amb la suposició que tot el meu material és il·legal. O potser que sols vull fer comerç internacional, obtenint raves a canvi de processar textos, però que em nego a informar de la transacció a Hisenda (com ho exigeix la llei, us ho creieu o no). O potser vull tenir trobades amb altres éssers humans per a actes de plaer mutu consensuats, però il·legals (això s'ha intentat dur a terme realment, però tots els BBS de porno dur han estat desmantellats, i què n'hem de fer d'un underground amb una seguretat repugnant?). Breument, suposem que n'estic fart de mera informació, del fantasma dins de la màquina. Segons vosaltres, els ordinadors haurien de ser capaços ja de satisfer es meus desigs de menjar, sexe, evasió fiscal. Quin problema hi ha, però? Per què tot això no passa?

El TAZ s'ha donat, i s'està donant o es donarà, amb o sense ordinadors. Però per tal que el TAZ assoleixi tot el seu potencial ha de convertir-se no tant en una qüestió de combustió espontània com d'«illes a la Xarxa». La Xarxa, o millor la contra-Xarxa, adopta la promesa d'un TAZ integral, un plus que ha de multiplicar el seu potencial, un «salt quàntic» (curiós com aquesta expressió hagi passat a significar «gran salt») en complexitat i significació. El TAZ ha d'existir ara dins d'un món de pur espai, el món dels sentits. Liminal, fins i tot evanescent, el TAZ ha de combinar informació i desig per tal de completar la seva aventura (el seu «happening»), per tal d'omplir-se fins a les fronteres del seu destí, de saturar-se de si mateix a través del seu propi esdevenir.

Potser l'Escola Neo-Paleolítica té raó quan assegura que totes les formes d'alienació i de mediació han de ser destruïdes o abandonades abans que no siguin assolides les nostres metes, o potser la veritable anarquia sols es realitzarà a l'Espai Exterior, com asseguren certs llibertaris futuristes. Però al TAZ no li interessa gens ni el passat ni el futur. Al TAZ l'interessen els resultats, les incursions amb èxit a la realitat del consens, una avançada vers una vida més intensa i abundant. Si l'ordinador no es pot utilitzar en aquest projecte, aleshores haurem de superar els ordinadors. La meva intuïció, tanmateix, em suggereix que la contra-Xarxa ja està començant a desenvolupar-se, potser ja existeix; no ho puc demostrar, però. He basat la teoria del TAZ en bona mesura en aquesta intuïció. És clar que el Web inclou també xarxes d'intercanvi no computeritzades com el samizdat o el mercat negre, etc., però el ple potencial de les xarxes d'informació no-jeràrquiques porta lògicament vers l'ordinador com a eina per excel·lència. Ara estic esperant que els hackers demostrin que tinc raó, que la meva intuïció és vàlida. On són els meus raves?

HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: PSICOTOPOLOGIA DE LA VIDA QUOTIDIÀNA»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [III]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...». 

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner)

Psicotopologia de la vida quotidiana

El concepte de TAZ deriva d'una crítica de la Revolució, i d'una avaluació de la Insurrecció. Aquella qualifica a aquesta de ser un fracàs; però per a nosaltres l'alçament representa una possibilitat molt més interessant —des del marc de la psicologia de l'alliberament— que totes les revolucions burgeses, comunistes, feixistes, etc. que se suposa que «han tingut èxit».

La segona força generatriu darrera del TAZ s'origina del desenvolupament històric que jo anomeno «la clausura del mapa». El darrer tros de Terra no reclamat per cap Estat-nació va ser engolit l'any 1899. El segle XX és el primer segle sense terra incògnita, sense confins. La nacionalitat és el més alt principi de governança mundial: ni un sol pam de roca als Mars del Sud pot romandre obert, ni una sola remota vall, ni fins i tot la Lluna i els planetes. Es tracta de l'apoteosi del «gangsterisme territorial». Ni un sol centímetre quadrat de la Terra no està sotmès a l'administració ni sota impostos... en teoria.

El «mapa» és una graella política abstracta, una gegantesca estafa forçada per la condicionant pastanaga de l'Estat «expert», fins al punt que per a molts de nosaltres el mapa esdevé el territori: ja mai més l'«illa Tortuga» sinó «Estats Units». Ara bé, com que el mapa és una abstracció, no pot cobrir la Terra amb una precisió 1:1. Dins de les complexitats fractals de la geografia real, el mapa sols pot distingir-hi graelles unidimensionals. Immensitats replegades i ocultes se li escapen a la vara de mesurar. El mapa no és acurat, el mapa no pot ser acurat.

Per tant, la Revolució és closa, però la insurgència és oberta. Ara per ara, concentrem la nostra força en «esclats de poder» temporals, i evitem embolicar-nos amb «solucions permanents».

I, a més a més, el mapa és clos, però la zona autònoma està oberta. Metafòricament es desplega dins de les dimensions fractals invisibles per a la cartografia del Control. Aquí hauríem d'introduir el concepte de psicotopologia (i de psicotopografia) com a «ciència» alternativa a la ciència de la vigilància i la cartografia de l'Estat, al seu «imperialisme psíquic». Només la psicotopografia pot dibuixar mapes 1:1 de la realitat, car només la ment humana proporciona suficient complexitat al model del real.

Però un mapa 1: 1 no pot «controlar» el seu territori, car és virtualment idèntic amb el seu territori. Només pot servir per suggerir, en el sentit de mostrar amb el gest, alguns trets. Estem buscant «espais» (geogràfics, socials, culturals, imaginaris) amb potencial per a esclatar com a zones autònomes; i busquem temps en els quals aquests espais estiguin relativament oberts, ja sigui per negligència per part de l'Estat, ja sigui perquè no n'hagin pres nota els qui tracen els mapes, ja sigui per altres raons. La psicotopologia és l'art del saurí [persona que té el do de descobrir el que està ocult, especialment corrents d'aigua sota terra i dipòsits de minerals] dels TAZ potencials.

La clausura de la Revolució i del mapa, tanmateix, són només les fonts negatives del TAZ; encara resta molt a dir de les seves inspiracions positives. La sola reacció no pot proveir l'energia necessària per a «manifestar-se» un TAZ. Un alçament ho ha de ser per a alguna cosa també.

1. En primer lloc, podem parlar de l'antropologia natural del TAZ. La família nuclear és la unitat bàsica de la societat del consens, però no del TAZ. («Famílies!, com les odio! Els gasius de l'amor!», va dir André Gide). La família nuclear, acompanyada de les «misèries edípiques», sembla que va ser una invenció del Neolític, una resposta a la «revolució de l'agricultura» i la seva escassetat i la jerarquia imposada. El model paleolític és alhora més primari i més radical: l'horda . L'horda caçadora-recolectora nòmada o semi-nòmada consistia en uns 50 individus. A les societats tribals més grans, l'estructura d'horda es completava amb els clans dins de la tribu, o bé per agrupacions com ara les societats secretes o iniciàtiques, o les societats caçadores o guerreres, la societats segons el gènere, les «repúbliques de nens», etc. Si la família nuclear és el producte de l'escassetat (i resulta en la pura misèria), l'horda és el producte de l'abundància (i resulta en la prodigalitat). La família està tancada, per la genètica, per la possessió del mascle de les dones i els nens, per la totalitat jeràrquica de la societat agrària/ industrial. L'horda és oberta, no pas a tothom, és clar, sinó al grup d'afinitat, als iniciats lligats en jurament per un vincle d'amor. L'horda no forma part d'una jerarquia major, sinó que més aviat forma part de models de comportament horitzontals, de parentiu extens, de contracte i aliança, d'afinitats espirituals, etc. (La societat índia americana encara avui dia preserva alguns aspectes d'aquesta estructura).

2. A la nostra pròpia Societat de la Simulació post-Espectacular moltes forces estan treballant —en bona mesura invisiblement— per superar com a desfasada la família nuclear i retornar a l'horda. La descomposició de l'estructura del Treball repercuteix a la derruïda «estabilitat» de la unitat domèstica i de la unitat familiar. La nostra «horda» avui en dia inclou els amics, les ex-esposes i els amants, la gent que hem conegut als diferents treballs i assemblees, grups d'afinitat, xarxes d'interessos especials, xarxes de corresponsals, etc. La família nuclear esdevé de forma cada cop més òbvia una trampa, un forat de desguàs cultural, una implosió secreta i neuròtica d'àtoms en fissió; l'òbvia contra-estratègia emergeix espontàniament en una gairebé inconscient redescoberta de les possibilitats més arcaiques. i tot i això més post-industrials, de l'horda.

3. El TAZ és un festival. Stephen Pearl Andrews va oferir una vegada, com a imatge de la societat anarquista, un sopar festiu en el qual tota estructura d'autoritat es dissolia en la cordialitat, l'hospitalitat i la celebració. Aquí també podríem evocar Fourier i el seu concepte dels sentits com la base del dinamisme social: «tact-rut o tactilitat» [la part material de la sexualitat que rau al tacte] o «gastrosofia», i la seva oda a les negligides implicacions de l'olor i el gust. Els conceptes antics de jubileu i saturnals s'originen en la intuïció que certs esdeveniments se situen fora de l'àmbit del «temps profà», fora de la vara de mesurar de l'Estat i la Història. Aquestes festes ocupaven literalment espais buits del calendari: intervals intercalats. Durant l'Edat Medieval, prop d'un terç de l'any estava dedicat a les festes. Potser els aldarulls contra les reformes del calendari tenien menys a veure amb els «onze dies perduts» que amb la sensació que la ciència imperial estava conspirant per a fermar aquests espais buits en el calendari, aquelles en què s'acumulava la llibertat de la gent: un coup d'état, una reformatació del calendari, una presa del temps mateix, tot convertint el cosmos orgànic en un univers de rellotgeria; la mort del festival.

Els qui participen a la insurrecció remarquen invariablement els seus aspectes festius, fins i tot en mig de les lluites armades, del perill i del risc. L'alçament seria com unes saturnals que haguessin lliscat ben soltes (o haguessin estat obligades a esvanir-se) fora del seu interval intercalat i ara fossin lliures d'aparèixer sobtadament a qualsevol lloc i a qualsevol moment. Alliberat del temps i de l'espai, [l'alçament] posseeix tanmateix un bon nas per a captar la maduresa dels esdeveniments, i una afinitat amb els genius loci [esperits protectors vinculats a un lloc, per als antics, o idiosincràcia i context, per als moderns]; la ciència de la psicotopologia assenyala «fluxos de forces» i «punts de potència» (per prendre prestats termes de les metàfores ocultistes), els quals localitzen el TAZ espacio-temporal, o com a mínim ajuden a definir-ne la relació respecte al moment i el lloc.

Els mitjans de comunicació ens conviden a «venir a celebrar els moments de la teva vida» amb una unificació espúria de la mercaderia i l'espectacle, el famós no-esdeveniment de la pura representació. En resposta a aquesta obscenitat tenim, d'una banda, l'espectre del refus (tal com testimonien els situacionistes, John Zerzan i Bob Black entre d'altres): i per l'altra banda, l'emergència d'una cultura festiva, distanciada i fins i tot amagada dels pretesos mànagers de l'oci i l'entreteniment. La «lluita pel dret a la festa», de fet, no és una paròdia de les lluites radicals, sinó una nova manifestació d'aquelles lluites, molt apropiada en uns temps en què l'aparell de TV i els telèfons són presentats com a maneres d'«adreçar-se i entrar en contacte» amb els altres éssers humans, com a maneres de «estar allà!».

Pearl Andrews tenia raó: els sopars festius són ja «la llavor d'una nova societat que pren forma dins de la closca del vell» (preàmbul dels IWW [sindicat revolucionari dels EUA]). Les «trobades tribals» a l'estil dels seixanta, els conclaves als boscos dels eco-sabotejadors, l'idílic Beltane dels neo-pagans [antiga festa celta], les conferències anarquistes, els cercles de «fades gays»... Les festes de lloguer de Hàrlem dels anys vint, els club nocturns, els banquets, els pícnics llibertaris d'antuvi... hauríem d'adonar-nos que es tracta ja de «zones alliberades» d'alguna manera, o com a mínim són TAZ potencials. Ja sigui obert sols a uns pocs amics, com un sopar festiu, ja sigui obert a milers de celebrants, com un Be-In [grans happenings dels seixanta], sempre és «obert» car no està «dins de l'ordre»; pot estar planificat, però si no «succeeix» és un fracàs. L'element d'espontaneïtat és crucial.

L'essència de la festa: cara a cara, un grup d'humans posa en sinergia els seus esforços per a realitzar els desigs mutus, ja siguin d'un bon àpat i una bona estona, de ballar, de conversar... les arts de la vida; fins i tot de plaer eròtic, o de crear una obra d'art comuna, o atènyer un pur trànsit d'èxtasis... Curt i ras: una «unió d'egotistes», com diria Max Stirner, en la seva forma més simple; o fins i tot, en termes de Piotr Kropotkin, un impuls biològic bàsic de «suport mutu». (Hauríem d'esmentar aquí també l'«economia de l'excés» i la teoria de la cultura del potlatch [cerimònia intertribal per intercanviar obsequis i establir lligams ] interpretada per Georges Bataille).

3. A l'hora de donar forma a la realitat del TAZ és vital el concepte de nomadisme psíquic (o com diem nosaltres humorísticament, «cosmopolitisme desarrelat»). Aspectes d'aquest fenomen han estat discutits per Deleuze i Guattari a Tractat de Nomadologia: la màquina de guerra, per Lyotard a Driftworks [Treballs a la deriva, recull de textos traduïts a l'anglès], i tots els diversos autors de la revista Semiotext(e) dedicada a l'«Oasi». Utilitzem el terme «nomadisme psíquic» en lloc de «nomadisme urbà», «nomadologia», «treball a la deriva», etc. simplement per tal de concentrar tots aquests conceptes en un complex únic i flexible, de manera que es pugui prendre en consideració a la llum del TAZ que s'està gestant.

La «mort de Déu», d'alguna manera un descentrament del «Projecte Europeu» sencer, va obrir una visió del món post-ideològica i multicentrada que té la capacitat de moure's «sense arrelament» de la filosofia al mite tribal, de la ciència natural al taoisme: la capacitat de veure, per primera vegada, a través d'uns ulls similars als d'alguns insectes daurats, cada faceta oferint una visió d'un altre món totalment divers.

Però a aquesta visió s'hi va arribar a costa de viure a una època en la qual la velocitat i el «fetitxisme de la mercaderia» han creat una falsa unitat tirànica, la qual tendeix a difuminar tota la diversitat cultural i la individualitat, de manera que «un lloc és tan bo com qualsevol altre». Aquesta paradoxa genera els «itinerants», els viatgers psíquics enduts pel desig i la curiositat, vagabunds sense lleialtats superficials (de fet, deslleials al «Projecte Europeu», el qual ja ha perdut el seu encant i la seva vitalitat), no lligats a cap temps o lloc en especial, a la recerca de la diversitat i l'aventura... Aquesta descripció no abasta no només els artistes i intel·lectuals de clase X, sinó també els treballadors migrants, els refugiats, els sense llar, els turistes, els de la cultura de l'autocaravana i els Rainbow Villages; i també la gent que «viatja» via la Xarxa, però que potser mai no abandona l'habitació, o aquells que, com Thoureau, «han viatjat molt... dins de la ciutat de Concord [joc de paraules entre l'estat de concòrdia i l'avió Concorde]; finalment, inclou «tothom», a tots nosaltres, que vivim als nostres automòbils, les nostres vacances, les nostres teles, llibres, pel·lícules, telèfons, treballs canviants, canviants «estils de vida», religions, dietes, etc.

El nomadisme psíquic és una tàctica, el que Deleuze & Guattari metafòricament anomenen «la màquina de guerra», desplaça la metàfora de la forma passiva a la forma activa, i fins i tot a la forma «violenta». Les darreres raneres i sacsejades al llit de mort de «Déu» s'han perllongat durant tant de temps —sota la forma de capitalisme, feixisme i comunisme, per exemple— que encara hi ha molta «destrucció creativa» a dur a terme per part dels comandos post-bakunistes i post-nietzscheans o els apatxes (literalment «enemics») del vell Consens.

Aquests nòmades practiquen la ràtzia, són corsaris, són virus; desitgen i necessiten els TAZ, camps de fosques tendes sota les estrelles dels deserts, zones intersticials, ocults oasis fortificats al llarg de secretes rutes de caravanes, pedaços de jungla i malpaïsos «alliberats», mercats negres, basars subterranis. Aquests nòmades cartografien els seus recorreguts amb estranyes estrelles, les quals poden consistir en grapats de dades al ciberespai, o potser al·lucinacions. Col·loca un mapa de la terra; superposa-hi un mapa del canvi polític; al damunt, un mapa de la Xarxa, especialment de la contra-Xarxa amb el seu èmfasi en el flux d'informació i logística clandestines; i, finalment, per sobre de tot, el mapa 1:1 de la imaginació creativa, de l' estètica i dels valors. La graella resultant adquireix vida, animada per inesperats remolins i dolls d'energia, coagulacions de llum, túnels secrets, sorpreses. 

Traducció de Josep Maria Casasús

HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: TOT ESPERANT LA REVOLUCIÓ»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [II]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...». 

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner).

Tot esperant la Revolució

Com és que «el món girat cap per avall» sempre s'ho manega per a tornar-se a posar Dret? Per què a la revolució li segueix sempre la reacció, com estacions a l'Infern?

«Sublevació», o el terme provinent del llatí «insurrecció», són paraules utilitzades pels historiadors per a designar les revolucions fallides; moviments que no van acomplir la curvatura esperada, la trajectòria aprovada per consens: revolució, reacció, traïció, la fundació de un Estat més fort i fins i tot més opressiu— la roda que gira, el retorn de la història una i altra vegada en la seva més elevada forma: puntada de peu a la boca, en plena cara de la humanitat, pels temps dels temps.

En evitar seguir aquesta curvatura, l'alçament suggereix la possibilitat d'un moviment fora i més enllà de l'espiral hegeliana del «progrés», la qual, secretament, no és res més que un cercle viciós. Surgo: aixecar. Insurgo: aixecar-se, alçar-se un mateix. Un impuls desencadenant. Acomiadar-se de la mesquina paròdia de la roda kàrmica, de la futilitat històrica de la revolució. L'eslògan «Revolució!» ha passat de ser un toc d'alerta (tocsin) a una tocada de nassos tòxica (toxin), un parany pseudo-gnòstic, fatal i maligne, un malson del qual per molt que lluitem mai no ens escapem d'aquest diabòlic Eó, d'aquest íncube que és l'Estat, un Estat darrere l'altre, cada nou «Cel» governat per un àngel més i més maligne.

Si la Història ÉS el «Temps», com es reivindica de si mateixa, aleshores l'alçament és un instant que salta amunt i fora del Temps, viola les «lleis» de la Història. Si l'Estat ÉS la Història, com es reivindica de si mateix, aleshores la insurrecció és l'instant prohibit, una negació imperdonable de la dialèctica, una mena de grimpada pel pal de la tenda per tal d'escapolir-se'n pel forat superior, com la maniobra duta a terme pel xaman a partir d'un «angle impossible» de l'univers.

La Història diu que la Revolució ateny la «permanència» o com a mínim una duració, mentre que l'alçament és «temporal». En aquest sentit un alçament és com una «experiència cim», en tant que oposada a la normalitat de l'experiència i consciència «ordinàries». Com els festivals, els alçaments no poden donar-se cada dia; altrament ja no serien «extraordinaris». Però aquests instants d'intensitat donen forma i sentit a tota una vida sencera. El xaman retorna —no pots estar-t'hi per sempre, damunt el sostre de la tenda—, però les coses han canviat, han succeït desplaçaments i integracions: s'ha generat una diferència.

Argumentareu que aquest és el consol de la desesperació. Què hi ha, del somni anarquista, de l'estat sense Estat, de la Comuna, de la zona autònoma durable, de la societat lliure, de la cultura lliure? Hauríem d'abandonar aquesta esperança, a canvi d'alguna mena d'acte gratuït existencialista? La qüestió no és canviar la consciència sinó canviar el món.

Tot això ho accepto com a crítiques honestes. M'agradaria, tanmateix, fer dues rèpliques: en primer lloc, la revolució encara no se n'ha sortit en aconseguir realitzar aquest somni. La visió sorgeix viva en el moment de l'alçament, però tan aviat com «la Revolució» triomfa, i retorna l'Estat, el somni i l'ideal ja han estat traïts. No dono per perdudes ni l'esperança ni les expectatives de canvi, però desconfio del mot «Revolució». En segon lloc, fins i tot si substituíssim l'enfocament revolucionari pel concepte d'una insurrecció que floriria espontàniament i expansivament en una cultura anarquista, la nostra pròpia situació històrica no és propícia per a una iniciativa tan vasta. Absolutament res més que un martiri fútil podria resultar possiblement avui en dia d'una trompada frontal, cara a cara, amb un Estat terminal, l'Estat megacorporació informacional, l'imperi de l'Espectacle i de la Simulació. Totes les seves pistoles ens estan apuntant, mentre que el nostre migrat arsenal no troba a on apuntar que no sigui a una histèresis, una vacuïtat rígida, un fantasma que sufoca cada espurna en un ectoplasma d'informació, una societat de capitulació governada per la imatge de la Bòfia i l'Ull absorbent de la pantalla de TV.

Curt i ras: no estem promovent el TAZ com si fos un fi exclusiu en si mateix, ni que el TAZ hagi de substituir totes les altres formes d'organització, les altres tàctiques i les altres metes. El recomanem perquè pot proveir-nos d'aquella mena d'intensificació que associem a l'alçament, sense que necessàriament hagi de conduir a la violència i al martiri. El TAZ és com un alçament que no s'enganxa amb l'Estat, no s'hi enfronta directament; una operació de guerrilla que allibera una àrea (de terra, de temps, d'imaginació) i que aleshores s'auto-dissol, per tal de re-formular-se a algun altre lloc o temps, abans que l'Estat no l'esclafi. Des del moment que l'Estat primàriament està preocupat més per la Simulació que per la substància, el TAZ pot «ocupar» aquelles àrees clandestinament, i dur a terme en elles els seus propòsits festius per un cert període de temps, en calma relativa. Potser certs petits TAZ han durat tota una vida, des del moment que van passar desapercebuts —com ara els enclavaments rurals hillbillies [aïllats respecte de la cultura dominant]—, des del moment que mai no van entrecreuar-se amb l'Espectacle, mai no van mostrar-se fora d'aquesta vida real que és invisible per als agents de la Simulació.

Babilònia pren les seves abstraccions per realitats: és precisament dins d'aquest marge d'error que el TAZ pot sorgir. Aconseguir que s'iniciï un TAZ pot implicar tàctiques de violència i defensa, però la seva major força rau en la invisibilitat: l'Estat no el pot reconèixer perquè la Història no en té cap definició. Tan aviat com el TAZ és anomenat (representat, mediat), s'ha d'esvair, s'esvairà, deixant endarrere sols una closca buida, per tal de ressorgir de nou a algun altre lloc, novament invisible perquè és indefinible en termes de l'Espectacle. El TAZ és, doncs, una tàctica perfecta a una època en què l'Estat és omnipresent i totpoderós, alhora que crivellat d'esquerdes i llocs vacants. I des del moment que el TAZ és un microcosmos d'aquest «somni anarquista» d'una cultura lliure, no puc empescar-me millor tàctica que aquesta per tal de treballar a favor d'aquesta meta, alhora que experimentem ja ara i aquí alguns dels seus beneficis.

En suma, el realisme exigeix no sols que deixem d'estar esperant «la Revolució», sinó també que deixem de desitjar-la. «Alçament», sí; tan sovint com sigui possible i fins i tot al risc de la violència. Els espasmes de l'Estat Simulat seran «espectaculars», però a la majoria dels casos la millor i més radical tàctica serà rebutjar enganxar-se a la violència espectacular, retirar-se de l'àrea de simulació, desaparèixer.

El TAZ és un campament de guerrilla d'ontologistes: colpeja i fuig. Mantén en constant moviment tota la tribu, encara que es tracti només de data a la Xarxa. El TAZ ha de ser capaç de defensar-se; però tant el «cop» com la «defensa» haurien d'evadir, sempre que sigui possible, la violència de l'Estat, la qual ja no és una violència amb significat. El cop es dóna a les estructures de control, essencialment a les idees; la defensa és la «invisibilitat», una art marcial, i la «invulnerabilitat»: una art «oculta» entre les arts marcials. La «màquina nòmada de guerra» conquereix sense ésser notada, i es desplaça abans que hom pugui ajustar el mapa. Pel que fa al futur, només el que és autònom pot planejar l'autonomia, organitzar-la, crear-la. És un impuls desencadenant. El primer pas és d'alguna manera similar al satori [il·luminació espiritual pròpia del budisme zen]: prendre consciència que el TAZ comença amb un acte simple de presa de consciència i realització.

Traducció de Josep Maria Casasús

HAKIM BEY: «ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA: UTOPIES PIRATES»

Hakim Bey

Zona Temporalment Autònoma [I]

«...aquesta vegada, tanmateix, vinc com a victoriós Dionís, que convertirà el món en una festa... No és que tingui gaire temps...». 

Nietzsche (de la seva darrera carta «de bogeria» a Còsima Wagner)

Utopies pirates

Pirates i corsaris del segle XVIII van crear una «xarxa d'informació» que es va expandir per tot el globus: primitiva i dedicada primàriament a negocis sinistres, la xarxa tanmateix funcionava admirablement. Disperses a través de la xarxa hi havia illes, remots amagatall en els qual els vaixells podien proveir-se de vitualles i aigua, intercanviar els botins per béns necessaris o luxosos. Algunes d'aquestes illes allotjaven «comunitats intencionals», micro-societats completes que vivien conscientment fora de la llei i que estaven determinades a mantenir-s'hi, encara que sols fos per un període de vida curt però joiós.

Fa alguns anys vaig revisar molta literatura secundària sobre la pirateria, tot esperant trobar un estudi sobre aquests indrets, però semblava que cap historiador encara no havia considerat prou interessant analitzar-los. (William Burroughs n'havia esmentat el tema, així com l'anarquista britànic Larry Law, però no havia estat duta a terme cap mena de recerca sistemàtica). Em vaig girar vers les fonts primàries i vaig construir la meva pròpia teoria, alguns aspectes de la qual discutiré a aquest assaig. Vaig anomenar aquells assentaments «utopies pirates».

Recentment Bruce Sterling, un dels exponents principals de la ciència-ficció cyberpunk, ha publicat una novel·la situada al futur proper que es basa en la hipòtesi que la decadència dels sistemes polítics ha de conduir vers una proliferació descentralitzada d'experiments de formes de vida: grans multinacionals propietat dels treballadors, indrets independents especialitzats en la «pirateria de dades», indrets eco-socialdemòcrates, indrets de treball nul, zones anarquistes alliberades, etc. L'economia de la informació que dóna suport a aquesta diversitat s'anomena la Xarxa; els diferents indrets (com el títol del llibre) són Illes a la Xarxa.

Els assassins medievals[1] van fundar un «Estat» que consistia en una xarxa de muntanyes, valls i castells remots, separats per milers de kilòmetres, invulnerables estratègicament a les invasions, connectada a través del flux d'informació d'agents secrets, en guerra contra tots els governs, i dedicada exclusivament al coneixement. La tecnologia moderna, que culmina en els satèl·lits espies, converteix aquesta mena d'autonomia en un somni romàntic. No hi ha més illes pirates! Al futur aquesta mateixa tecnologia —alliberada del control polític— podria fer possible un món sencer de zones autònomes. Però per ara el concepte roman precisament ciència-ficció: pura especulació.

Nosaltres, els qui vivim al nostre malurat present, no experimentarem mai l'autonomia, mai no estarem ni per un sol moment en un pedaç de terra regit sols per la llibertat? Ens trobem reduïts, o bé a la nostàlgia pel passat, o bé a la nostàlgia del futur? Hem d'esperar fins a que el món sencer estigui lliure del control polític, per a que, ni que sigui un d'entre nosaltres, pugui vantar-se d'haver conegut la llibertat? La lògica i l'emoció s'uneixen per a condemnar aquesta suposició. La raó imposa que hom no pot lluitar pel que no coneix; i el cor es revolta davant un univers tant cruel com per a sotmetre sols la nostra generació, d'entre tota la humanitat, a aquestes injustícies.

Dir: «No seré lliure fins que tots els éssers humans (o totes les criatures que senten) siguin lliures» és simplement enfonsar-se a una mena d'estupor-nirvana, és abdicar de la nostra humanitat, és definir-nos a nosaltres mateixos com a perdedors.

Crec que a partir de l'extrapolació de les històries del passat i del futur sobre les «illes a la xarxa» podem recollir evidències que suggereixen que un cer tipus d'«indrets lliures», no només són possibles als nostres temps, sinó que ja existeixen. Tota la meva recerca i les meves especulacions han cristal·litzat en el concepte ZONA TEMPORALMENT AUTÒNOMA (a partir d'ara abreujat com a TAZ). Malgrat el fet que té força de síntesi en el meu propi pensament, no pretenc que TAZ sigui res més que una assaig (una «temptativa»), una suggestió, gairebé una fantasia poètica. Malgrat l'entusiasme ocasional de ranter[2] del meu discurs, no estic intentant construir un dogma polític. De fet, me n'he estat deliberadament, de definir TAZ; dono voltes al tema, deixo anar flaixos exploratoris. Al capdavall, TAZ gairebé s'explica per si mateix. Si la tornada esdevingués recurrent, s'entendria sense dificultat... s'entendria en l'acció. 

[1] En el temps de les croades hi havia una secta practicant del ismailisme a Iran (és a dir, una secta minoritària del xiisme, al seu torn relativament minoritari en el conjunt musulmà sunnita), molt temuda tant pels cristians com els propis musulmans. Malgrat el seu escàs nombre, semblen haver aterrit als seus enemics, fins i tot a personatges molt poderosos, creant la llegenda que ningú podia escapar-se'ls. Realitzaven assassinats estratègics de polítics o militars. El líder fundador d'aquesta secta es deia Hassan Al Sabbah, conegut com El vell de la muntanya. La submissió i fe dels membres cap al seu líder era tal que només una ordre seva bastava perquè qualsevol dels membres d'aquesta secta es llevés la vida, popularitzant així també la llegenda dels assassins suïcides. No es té encara molt clar si aquests assassinats els cometien sota la influència de l'haixix, o si aquesta droga era consumida posteriorment per tranquil·litzar-se (aquesta és la teoria més acceptada actualment). Aquesta secta va passar a conèixer-se comunament amb el nom de Hashsha-shin, que en anglès va donar lloc a assassin.

[2] Els ranters van ser els membres d'una secta radical anglesa, que va prosperar en l'època de la Commonwealth al segle XVII, considerats herètics per l'església establerta. El seu pensament es basava fonamentalment en la idea panteista que Déu està essencialment en tota la creació, això els va portar a negar l'autoritat del clergat, de les Escriptures, i del ministeri eclesiàstic, animant a escoltar a Jesucrist, dins de cada persona. Van ser considerats des de l'autoritat, per les seves idees i els seus actes, com una amenaça genuïna a l'ordre social.

Traducció de Josep Maria Casasús