LA PLUSVÀLUA, UN IMPOST QUE CASTIGA ALS DESNONATS PER LA BANCA

Les persones i famílies que han perdut el seu habitatge i s’han trobat forçats a donar el seu habitatge a les entitats financeres per tal de fer front als seus deutes, es troben amb una segona i desagradable sorpresa dins del seu particular camí cap a l’exclusió social. Com si no n’hi hagués hagut prou amb la dura i impune garrotada executada pel banc, després els hi espera la insensible maquinària de l’Estat i la dels Ajuntaments, encapçalada pel Ministeri d’Hisenda, que els obligarà  a pagar l’impost de la PLUSVÀLUA, o sia, l'IIVTNU (Impuesto local sobre Incremento de Valor de los Terrenos de Naturaleza Urbana).

La dació en pagament o qualsevol altra fórmula d’execució hipotecària pot posar de manifest un increment patrimonial, que encara que no es converteixi , ni molt menys, en cap ingrés efectiu per la persona desnonada (ja que els recursos obtinguts serviran per pagar el deute del banc), sí que generen obligacions fiscals que empitjoren, més encara, la situació ja prou deteriorada dels afectats i les seves famílies.

Els bancs, normalment,  es neguen a assumir aquest pagament o altres relacionats amb les conseqüències fiscals de l’operació de dació o execució i li passen l’estocada final,  al “desnonat” que, per altra banda, ja no te cap interès per a ells. De fet quin interès humà pot tenir una entitat financera, un ens “capitalista” que només ha nascut per lucrar-se a costa dels treballadors i les treballadores ?

LA DIFERENCIA ENTRE PUEBLO Y NACIÓN

La clase política confunde y nos confunde intencionadamente con estos dos conceptos que ellos utilizan indistintamente. Pero la diferencia es total, y es clave para comprender por qué la democracia sigue siendo un proyecto a estas alturas de la historia humana. Para ver dicha diferencia es necesario aclarar la que existe entre comunidad real e imaginada. Recurro para ello a David de Ugarte, que define la comunidad real como “un grupo de personas que interactúan entre sí de forma sostenida en el tiempo, reconociéndose una identidad común que proyectan en un hacer juntos”, en contraposición a las “comunidades imaginadas, como la nación, la clase o el género, en las que se reconoce una cualidad, un atributo, con otros a los que sólo se puede imaginar  y a partir de los cuales se pretende que todos los miembros compartan —conscientemente o no— una identidad diferenciada”.

MANIFEST PEL NO-SÍ. LA REVOLUCIÓ, SENSE ESTAT-NACIÓ, ÉS LA SOLUCIÓ!

El Par­la­ment de Cata­lu­nya apro­varà pròxima­ment una pre­gunta i una data per rea­lit­zar un referèndum sobre la "inde­pendència" de Cata­lu­nya. La pre­gunta, acor­dada per diver­sos par­tits par­la­men­ta­ris, serà doble: "Vol que Cata­lu­nya sigui un Estat? En cas afir­ma­tiu, vol que sigui inde­pen­dent?" [1]. En aquest Mani­fest, en pri­mer lloc, expo­sa­rem el nos­tre posi­ci­o­na­ment res­pecte aquesta qüestió, expli­cant els motius pels quals res­pondríem amb un No-Sí a les res­pec­ti­ves pre­gun­tes, és a dir, donaríem una res­posta que ha estat impe­dida en la for­mu­lació pro­mul­gada. En segon lloc, farem algu­nes con­si­de­ra­ci­ons gene­rals sobre el fet naci­o­nal i el naci­o­na­lisme. Per aca­bar, refle­xi­o­na­rem sobre les poten­ci­a­li­tats del con­flicte naci­o­na­lista a les nos­tres con­tra­des i sobre el paper que està jugant l'esquerra inde­pen­den­tista d'una banda, i el paper que podem jugar els revo­lu­ci­o­na­ris inte­grals de l'altra, en tot aquest afer.

1. No volem cap Estat

En pri­mer lloc, és bo notar que la pri­mera pre­gunta del referèndum és cap­ci­osa ja que inqui­reix sobre la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya sigui un Estat quan, per defi­nició, Cata­lu­nya no pot ser un Estat. El voca­ble Cata­lu­nya fa referència a un ter­ri­tori, no a les seves estruc­tu­res polítiques. No és el mateix França que l'Estat francès, ni Girona és sinònim d'Ajun­ta­ment de Girona. Cata­lu­nya pot estar ges­ti­o­nada i domi­nada per un o altre Estat, però no serà mai en si mateixa un ens esta­tal. Mit­jançant l'ús inde­gut del llen­guatge, la pre­gunta pro­mul­gada con­fon Estat i ter­ri­tori, inten­tant, d'aquesta manera, embu­llar con­cep­tu­al­ment i fusi­o­nar ima­ginària­ment les estruc­tu­res de domi­nació amb els ter­ri­to­ris domi­nats, una sub­til estra­ta­gema lingüística gen­ti­lesa dels "repre­sen­tants del poble".

EL NOU DECRET DE PLANTILLES DE RIGAU: AUTORITARI I ANTIDEMOCRÀTIC

El diari Ara ha servit de plataforma a Ensenyament per a promocionar el nou Decret de Plantilles. No m'he pogut estar de fer una anàlisi, especiament de l'article signat per un suposat expert, Carles Mata i Clavell, que de fet és president d'AXIA (l'associació de directius que es troba darrera la concpeció del decret). 

El  text de Carles Mata  i Clavell està calculat per fer colar un decret autoritari i antidemocràtic, d'inspiració empresarial, embolcallant-lo amb tot allò que de fet elimina del sistema educatiu (la participació democràtica en la configuració dels projectes, el treball en equip).

Ho sento, també m'ha sortit llarg... Sou lliures de fer-ne el que vulgueu. 

Salut!

J. M. Casasús

Decret de Plantilles: comentaris crítics a unes onades mediàtiques

Sembla que el Departament d'Ensenyament de la Consellera Rigau ha entrat en campanya, en defensa del recent Decret de Plantilles (que reforça això ara tant popular del “dret a decidir”: el dret a decidir, en aquest cas, no pas de la Comunitat Educativa ni tan sols de l'Equip Directiu, sinó únicament del Director del centre educatiu).

Des del Departament s'han mobilitzat tots els efectius possibles, si més no a les planes del diari més cool, l'Ara, per tal de convèncer-nos de la substancial millora que això implicarà per als nostres centres, i per a esvair les pors que es proclamen des de certs col·lectius (començant pels més afectats en primera instància, els interins i substituts, tot i que el decret afecta a fons a tots els docents públics).

Rigau es fa la foto amb el Bassas

Dimecres 26 de març , la Consellera Rigau es feia la foto amb el Bassas a les planes de l'Ara i es vantava de “modernització”. Ja li va bé una mica d'aparador, després de les baralles dialèctiques amb la Fundació Bofill i la FAPAC, les quals van gosar criticar una política de retallades que ha incrementat les desigualtats i afavoreix la concertada. A la pregunta del periodista en què es feia ressò de les queixes dels sindicats, la consellera responia; “Els sindicats tindran el mateix control que ara”. Afirmació molt certa, sí, perquè actualment, en el procés que porta un substitut o interí a ocupar una plaça vacant en un centre, ara per ara, no hi han intervingut mai directament els sindicats. Per tant, els sindicats tindran en l'assignació el mateix control que fins ara: comprovar si s'apliquen les normes del joc. Però les noves normes del joc comporten unes zones obscures de possibles arbitrarietats, a les quals els sindicats ja no hi podran objectar incompliment de la norma. El nou Decret de de Plantilles, en definitiva, debilita el paper dels sindicats.

TECNOLIBERACIÓN. LOS DIÁLOGOS MOLECULARES DE LA ANARQUÍA

¿Qué te dice la expresión ‘software libre’, ‘código abierto’, p2p, anarcocriptografía, cyberpunk...? ¿Nada? Ay, chaval, estás acabado. Hay una nueva utopía. Una utopía basada en la técnica manejada por ciudadan@s libres. Y te convendría saber en qué consiste, porque algún día desearás vivir en ella.

Las teorías technolibératours, atribuídas a Muteba Kazadi, poeta, ingeniero de comunicaciones, divulgador científico y Ministro de Desarrollo de Zaire, sostienen que la técnica es un instrumento de liberación y expansión del ser humano, pero también que debe ser arrebatada de las manos de quienes la han convertido en tecnología y la han usado de un modo exclusivo y elitista para oprimirnos y reprimirnos a la mayoría, de un modo u otro; por no hablar de la destrucción de otras especies y del planeta en el que todos vivimos. Una de las reivindicaciones de Muteba Kazadi es que deberíamos luchar de un modo prioritario por el acceso libre al conocimiento científico y técnico. Eso se concreta por ejemplo en liberar de las patentes y sus efectos a las biotecnologías, secuencias genéticas, medicinas y fármacos, y cualquier nueva técnica de utilidad general. No es casual que un africano encabece la lucha por el fin de las patentes, que sin ser consideradas armas de destrucción masiva, causan miles de muertos en su contienente; sólo hace falta recordar el precio abusivo de los medicamentos contra el sida que necesitan desesperadamente en África. Kazadi, a través de la UPCL (Unión Panafricana Ciencia Libre), además de exigir la rescisión de las patentes, exige que las comunicaciones pasen a ser de dominio público y reivindica el derecho de acceso universal al conocimiento científico, sin restricciones legales o nacionales.

Muteba Kazadi no se queda ahí, en una reivindicación, que como tantas otras quede en algún papel perdido en alguno de los mejores sueños de los utópicos, esperando a que los poderosos de la Tierra tengan la gracia de otorgarla. A lo largo de los últimos años Kazadi ha ido organizando un grupo panafricano de hombres y mujeres pirata, expertos en biotecnología, que han ido logrando ser contratados por algunas de las mayores compañías estadounidenseses. La infiltración al parecer ha tenido éxito. En las intrarredes anarcofuturistas de Internet corre la noticia de que a comienzos de este año varias empleadas de InGenio escaparon con el conocimiento que ellas mismas habían desarrollado durante horas y horas de trabajo asalariado. Estas biohackers no han reconocido el derecho de propiedad de la compañía sobre esas técnicas, y han actuado en consecuencia. Audazmente, una vez completado su trabajo, se han puesto fuera del alcance de las autoridades de EEUU, y desde la clandestinidad, hace unos días, han anunciado en algunos websites del ciberespacio que pronto pondrán a disposición de la humanidad sus descubrimientos, tanto en la red como en Anarkía. ¿Anarkía? Afirmativo. Porque el proyecto de tecnoliberación de Muteba Kazadi contiene también un elemento de utopía positiva y realista: a partir de esos conocimientos expropiados se propone llevar a cabo la inmediata construcción de una isla coralina en aguas internacionales (Anarkía/Stateless), costeada gracias al ahorro fruto del impago de patentes por parte de su país. Kazadi se propone hacer un llamamiento a escala planetaria para exiliarse a Anarkía a todos quienes no se sientan libres en sus países, compartan en todo o en parte los principios básicos de la tecnoliberación, y deseen una ciudadanía sin nacionalidad. Kazadi se ha comprometido ya ante las delegaciones africanas en la ONU a ofrecer la isla, en cuanto esté construída, para el establecimiento de una sociedad libertaria con acceso intensivo a las biotecnologías desarrolladas por el grupo de mujeres piratas que trabajaron para InGenio, y hoy lo hacen para el conjunto de la humanidad.