NOAM CHOMSKY: UN ANARQUISTA NORMAL I CORRENT

Entrevista de Michael S. Wilson a The Modern Success (agost de 2013).

Tothom sap quina cara fan. Duen botes de cuir. Potser unes quantes cadenes. Gavardines d’estil militar. S’estan a l’aguait en carrerons foscos amb bombes perfectament esfèriques. A molts els agrada eriçonar-se els cabells, o afaitar-se un cantó del cap, o lluir alguna mena d’aparença estrambòtica. Ja sabeu el que vull dir. Tothom ho sap.

Aquest és l'aspecte d'un anarquista.

Però l’home amb qui parlo avui —encara que per conferència a internet— estic força segur que no s’afaita el cap. No és pas un mohawk, que jo sàpiga. No porta bombes. I encara menys en cap carreró fosc amb una gavardina d’estil militar. De fet, quan era jove solia dur una camisa de màniga curta i corbata i unes ulleres d’aquelles amb la muntura com la de Buddy Holly. I les poques vegades que vaig poder sentir-lo parlar en persona, semblava molt... normal. D’una manera gairebé desconcertant. Semblava més un Clark Kent, amb el seu fer bondadós, que no pas un superman, tan aspre. La seva manera de parlar fa pensar en un hipnotitzador professional; canvia molt poc de ritme i de to, si no és, en tot cas, per fer una observació satírica, però llavors fa servir la pausa, no la inflexió. Els seus pensaments sovint li fugen cap a àmbits contingents —però importants o de valor descriptiu— i després tornen a lloc. De vegades per seguir les seves paraules s’han de fer servir totes les cèl·lules del cervell, perquè hi abunden les arrencades, les pauses, els retrocessos, les repeticions i les referències internes. I em sembla que no pas per falta de confiança, sinó perquè li vénen al cap totes les idees alhora.

Si Noam Chomsky no us sona de res, no sou els únics. No apareix gairebé mai als mitjans principals, per tot de raons que quedaran clares a mesura que avanci l’entrevista. Però en canvi la seva altura intel·lectual és innegable.

 The New Yorker ha dit de Chomsky que «és una de les ments més grans del segle XX», mentre que el New York Times considera que «és demostrablement l’intel·lectual viu més important». Però atenent l’abast, la influència o la novetat de les seves idees, molta gent defensa que Chomsky és, de fet, una de les ments més grans de la història de la nostra espècie. No hi ha gairebé cap esfera del coneixement humà que no hagi abordat d’alguna manera amb el seu pensament. En els últims cinquanta anys, des dels anys 60, les repercussions de la seva obra han fet trontollar els fonaments de la ciència del coneixement, de l’epistemologia, dels estudis de la comunicació, la psicobiologia, la informàtica (entre molts altres àmbits). Juntament amb Marx i Shakespeare, està situat entre els deu autors més citats de la història. (Matt Kenard, Financial Times.)

Recordo la commoció que va produir l’anunci de la meva entrevista al professor emèrit del MIT (Massachusetts Institute of Technology) Noam Chomsky. Recordo com em va commocionar a mi que ell acceptés sotmetre’s a una breu entrevista. Però també sabia que el professor Chomsky era un home que tocava molt de peus a terra, molt accessible, una persona que sembla que pugui recórrer a una reserva enorme de força interior no tan sols per parlar a grans multituds en les universitats de tot el món, sinó també per respondre infinits correus electrònics i cartes personals, sense abandonar el seu altre món, la recerca. (Diuen que es llegeix una mitjana de deu revistes erudites a la setmana, i dotzenes d’altres publicacions i diaris.) Amb tota la feina que aquest home mou, és fàcil preguntar-se si Noam Chomsky, ara un jove de vuitanta-quatre anys, en algun moment no va ser sotmès a una clonació.

Sigui com sigui, vaig aconseguir entrevistar-lo jo al Memorial Union i ell al se despatx al MIT, a Boston. S’han escrit tantes coses sobre el professor Chomsky i ell ha estudiat tants temes que era un repte fer-li alguna pregunta nova: com si fos un avi a qui no s’acut què regalar-li per Nadal perquè ja té de tot.

Per això vaig decidir ser una mica egoista i preguntar-li una cosa que sempre havia volgut preguntar-li. Ell era un anarquista declarat, modern i actiu, i jo volia saber com és que defensava unes posicions tan controvertides i marginals.

MODERN SUCCESS: Vostè és, entre moltes altres coses, un anarquista confés, concretament un anarcosindicalista. La majoria de la gent considera que els anarquistes són uns gamberros sense ofici ni benefici que tiren pedres als aparadors de les botigues, o uns homes emmascarats que es dediquen a tirar unes bombes que semblen pilotes a industrials grassos. És una idea gaire correcta? Què és per a vostè l’anarquia?

NOAM CHOMSKY: Bé, l’anarquisme, al meu parer, és bàsicament un tipus de corrent del pensament humà que es dóna en formes diferents segons les circumstàncies, i que té alguns trets destacats. Primer de tot, és un corrent que desconfia i recela de la dominació, de l’autoritat i la jerarquia. Identifica les estructures jeràrquiques i de dominació en totes les varietats de la vida humana, des de les famílies patriarcals fins a, per exemple, els sistemes imperials, i es pregunta si aquests sistemes estan justificats. Se suposa que la càrrega de la prova[*] de qualsevol persona amb una posició de poder i d’autoritat la constitueixen ells. La seva autoritat no es justifica tota sola. N’han de donar la raó, alguna explicació. I si no poden justificar aquesta autoritat i el poder i la dominació, com sol passar, aleshores l’autoritat s’ha de desmantellar i substituir-la per una cosa més lliure i justa. I, tal com ho veig jo, aquest corrent és precisament l’anarquia. Adopta formes diferents segons l’època.

L’anarcosindicalisme és una varietat concreta d’anarquisme que primer, però no d’una manera exclusiva, es va ocupar, del control laboral, sobre els llocs de treball, sobre la producció. Donava per fet que els obrers havien de controlar la seva pròpia feina, les seves condicions, [que] havien de controlar les empreses en què treballessin, juntament amb les comunitats, perquè es poguessin unir les unes amb les altres en associacions lliures, i... una democràcia així hauria de fornir els elements fundacionals d’una societat més lliure. I també es busquen idees, oi?, sobre com s’hauria de concretar tot plegat, i crec que això és el moll del pensament anarcosindicalista. Vull dir que no és gens aquesta imatge general que has apuntat —gent corrent pels carrers, oi?, trencant els vidres dels aparadors— sinó que [l’anarcosindicalisme] és la concepció d’una societat molt organitzada, però organitzada des de baix mitjançant la participació directe a tots els nivells, com el mínim possible de control i dominació, potser gens.

MS: Amb la mort present i evident de l’estat capitalista, moltes persones busquen altres maneres de sortir-se’n, de viure les seves vides, i jo em pregunto, ¿a vostè què li sembla que deuen oferir l’anarquia i el sindicalisme, quines coses, que altres idees —per exemple, el socialisme estatalista— no han pogut oferir? Per què hem de triar l’anarquia, i no, per exemple, l’opció liberal llibertària?[†]

NCh: Bé, això que als Estats Units en diem opció liberal llibertària, que és un fenomen específicament americà, em sembla que de fet no existeix enlloc més —una mica a Anglaterra—; permet un nivell molt alt d’autoritat i de control però a mans del poder privat, de manera que el poder privat queda lliure per fer el que li vingui de gust. La idea és que per alguna mena de màgia el poder privat concentrat conduirà a una societat més lliure i justa. És una cosa que en el passat es creia. Adam Smith, per exemple, ho creia, i un dels punts principals a favor dels mercats era l’afirmació que en condicions de llibertat perfecta, els mercats conduirien a una igualtat perfecta. Bé, d’això no cal ni parlar-ne! Aquesta mena de...

MS: Sembla com si avui hi hagués controvèrsia...

NCh: Sí, i per això aquesta mena d’opció liberal llibertària, al meu parer, en el món actual, crida una de les pitjors tiranies del món, és a dir, la irresponsable tirania privada. L’anarquisme és molt diferent. Exigeix l’eliminació de la tirania, de totes les menes de tirania. I també del tipus de tirania intrínsec a les concentracions de poder privat. Per què ens hi hem de decantar, doncs? Perquè em penso que la llibertat és millor que la subordinació. És millor ser lliures que ser esclaus. És millor ser capaç de prendre les pròpies decisions que no que hi hagi algú altre que prengui les decisions i que t’obligui a obeir-les. Vaja, no crec pas que calgui discutir-ho gaire, això. Sembla... obvi.

El que cal discutir i que hauria se suscitar un debat, és: Quina és la millor manera d’avançar en aquesta direcció? I el món actual planteja molts camins. Un camí, de fet, és servir-se de l’estat, mantenint el control democràtic. Malgrat que a llarg termini als anarquistes els agradaria que l’estat quedés eliminat. Però l’estat existeix, al costat del poder privat, i està sotmès, almenys fins a un cert punt, a la influència i el control públics, i podria estar-hi molt més. I té recursos per reprimir la força cada cop més perillosa del poder privat. Mitjançant normes de salut i seguretat als llocs de treball, per exemple. O assegurant que la gent disposi d’un bon servei de sanitat. I moltes altres coses així. El pode privat no ens les portarà. Ben al contrari. Però sí que les podem aconseguir mitjançant una organització estatal sotmesa a un control democràtic limitat... que adopti mesures reformistes. Crec que són coses que convé fer. Haurien d’apuntar amb esperança a una cosa molt més enllà, vull dir a una veritable democratització, a una escala molt més gran. I és una cosa en la qual es pot treballar, i no només pensar-hi.

Així, un dels principals pensadors anarquistes, Bakunin, al segle XIX va assenyalar que és prou possible construir les institucions d’una societat futura dins l’actual. I pensava en societats molt més autocràtiques que les nostres. I s’està fent. Així, per exemple, les empreses gestionades pels treballadors i la comunitat són els gèrmens d’una societat futura dins l’actual. I la seva creació no tan sols és possible, sinó que de fet ja s’estan creant. Gar Alperovitz, que treballa en les estructures empresarials gestionades pels treballadors i la comunitat a la zona de Cleveland, n’ha fet un estudi important. Hi ha un bon debat teòric, d’arrels diverses, sobre la manera d’aconseguir que la cosa rutlli. Algunes de les idees que funcionen més procedeixen dels estudis i els debats del que s’anomena el «parecon» (economia participativa). I n’hi ha d’altres. Tot plegat als nivells de la planificació i especulatiu. I al nivell de la implantació pràctica, també es poden fer alguns passos, i alhora insistir a vèncer els mals pitjors... principals... provocats per la concentració de poder privat mitjançant l’organizació estatal, mentre existeixi l’organització actual. I per això tots els recursos són bons.

Pel que fa al socialisme estatal, depèn de com entenguem l’expressió. Si es tracta d’una tirania a l’estil bolxevic (i dels seus descendents), no cal que ens hi aturem. Si és un estat social democràtic més desenvolupat, aleshores s’han d’aplicar els comentaris anteriors. I si es tracta d’alguna altra cosa, aleshores què? Podran decidir totes les coses els treballadors i les comunitats, o ho farà alguna autoritat? Si és tracta d’això últim, aleshores —de nou—, com que val més la llibertat que la dominació, l’autoritat costa molt més de justificar.

MS: Molta gent el coneix pel desenvolupament seu i d’Edward Herman del Model de Propaganda. Podria descriure breument aquest model i explicar per què pot ser que sigui important per als estudiants del UW-Madison?

NCh: Mira, primer retrocedeixi una mica —una mica de context històric— fins al final del segle dinou i al principi del segle XX: en algunes societats s’havia aconseguit força llibertat. I els Estats Units i la Gran Bretanya eren els capdavanters. No eren societats lliures, en absolut, però, per comparació, estaven molt avançades en aquest aspecte. Tan avançades, de fet, que els sistemes de poder —estatals i privats— van adonar-se que les coses començaven a arribar a un extrem que no podien controlar la població per la força tan fàcilment com abans, i per tant que havien de recórrer a altres mitjans de control. I els altres mitjans de control són el control de les creences i de les actituds. I a partir d’aquí va néixer la indústria de les relacions públiques, que en aquell temps es definia ella mateixa amb tota sinceritat com a indústria de la propaganda.

El primer manual de la indústria de la propaganda, que va escrire per allà als anys vint el guru d’aquesta indústria, Edward Bernays —que, per cert, no era un reaccionari, sinó un liberal de la línia Wilson-Roosevelt-Kennedy—, es titulava Propaganda. I hi va descriure, corretament, l’objectiu de la indústria.Va dir: el nostre objectiu és assegurar que «la minoria intel·ligent» —i naturalment qualsevol persona que escrigui sobre aquestes coses forma part, per definició, per norma, d’aquesta minoria intel·ligent, de manera que la minoria intel·ligent som les úniques persones capaces de fer rutllar les coses (l’altre munt de gent, la «pleballa», si se’ls deixés fer, es buscarien problemes)—, doncs bé, hem de, tal com diu ell, «construir el seu consentiment», trobar maneres d’incorporar el seu consentiment a les nostres regles i a la nostra dominació. Vet aquí l’objectiu de la indústria de la propaganda. I s’aconsegueix de diverses maneres. El seu camp d’acció primer és la publicitat comercial. De fet, Bernays es va fer un nom en aquesta època —al final dels anys vint— dirigint una campanya publicitària per convèncer les dones perquè fumessin: les dones no fumaven, era un gran conjunt de persones que la indústria del tabac no aconseguia matar, s’hi havia de fer alguna cosa. I va dirigir tot de campanyes de molt èxit que induïen les dones a fumar: això, en llenguatge modern, mola, oi?, és la manera de convertir-se en una dona moderna i alliberada. Va tenir molt èxit.

MS: ¿Hi ha una correlació entre aquella campanya i el que està passant ara mateix amb la gran indústria petroliera i el canvi climàtic?

NCh: Són només alguns exemples de la mateixa cosa. Són els orígens del que es va convertir en una indústria enorme de control de les actituds i les opinions. Ara la indústria petroliera actual, i de fet, en general, tot el món empresarial, engeguen campanyes comparables per intentar soscavar els esforços per resoldre un problema que encara és més gran que l’assassinat en massa obra de la indústria tabaquera; que sí, va ser un assassinat en massa. Ens hem d’enfrontar a l’amenaça, l’amenaça seriosa, del catastròfic canvi climàtic. I no és pas broma. I [la indústria petroliera] està intentant impedir que s’apliquin les mesures apropiades, en defensa dels seus interessos a curt termini. I no es tracta només de la indústria petroliera, sinó també la Cambra de Comerç Americana —el principal lobby empresarial— i d’altres, que han afirmat prou explícitament que duen a terne... ells no en diuen propaganda... sinó una cosa que vénen a ser campanyes publicitàries per convèncer la gent que no hi ha cap perill real i que no ens hi amoïnem, i que ens hauríem de concentrar en coses realment importants que el dèficit i el creixement econòmic —allò que ells en diuen «creixement»— i no preocupar-nos pel fet que l’espècie humana està caminant al caire d’un precipici i que això potser abocarà l’espècie humana a la destrucció; o almenys a la destrucció de la possibilitat d’una vida digna per a una quantitat ingent de persones. I hi ha moltes altres correlacions.

De fet, i de manera molt general, la publicitat comercial és bàsicament un esforç per soscavar els mercats. Ho hauríem d’admetre. Si heu seguit un curs d’economia, sabreu que en teoria se suposa que els mercats consisteixen en consumidors informats que trien d’una manera racional. Si us fixeu una mica en un anunci qualsevol de televisió i us pregunteu... això, vol? No, i ara. Vol formar consumidors desinformats que triïn d’una manera irracional. I amb aquestes mateixes intencions es dirigeixen les campanyes electorals. És ben bé el mateix: s’ha de soscavar la democràcia procurant formar gent desinformada que triï d’una manera irracional. Però això és tan sols un aspecte de la indústria de la propaganda. El que Herman i jo discutíem era un altre aspecte del sistema propagandístic que va aparèixer més o menys en aquell període, i que és la «fabricació del consentiment», tal com en deien, [consentiment] a les decisions dels nostres líders polítics, o dels líders de l’economia privada, per assegurar-se que la gent té les creences correctes i que no intentarà entendre la manera com es prenen decisions que poden perjudicar-los no tan sols a ells, sinó a molts d’altres. Això és la propaganda en el sentit més normal. I per això parlàvem dels mitjans de comunicació, i de la comunitat intel·lectual del món en general, que en gran mesura s’hi apliquen. I aquesta gent no es consideren pas propagandistes, però... estan profundament adoctrinats en els principis del sistema, que impedeixen que s’adonin de moltes coses que són absolutament evidents, [d’unes coses] que si s’entenguessin el poder les consideraria subversives. Nosaltres presentem molts exemples i se’n poden esmentar molts d’altres, i crucials, de fet. És una part molt gran del sistema general d’adoctrinament i control, paral·lela a les actituds controladores i... als mecanismes consumístics i d’altres mecanismes per controlar la gent.

Abans has esmentat els estudiants. Mira, avui, un dels prinicpals problemes dels estudiants —un problema enorme— és l’augment vertiginós del preu de les matrícules. ¿Per què les nostres matrícules no s’assemblen gens a les dels d’altres països, ni amb les nostres mateixes, històricament? Als anys 50 els Estats Units eren un país molt més pobre que avui, i en canvi l’educació era... molt més barata, les matrícules eren barates o no se’n pagaven. No hi ha hagut cap canvi econòmic que faci necessàries, ara, que les matrícules siguin molt cares, no més necessàries que quan érem un país pobre. Però anem al fons de la qüestió, si ens fixem en l’altre cantó de la frontera, Mèxic és un país pobre i en canvi té un bon sistema educatiu amb matrícules gratuïtes.L’estat mexicà va intentar apujar les matrícules, fa uns quinze anys potser, i hi va haver una vaga estudiantil nacional que va tenir molt suport popular, i el govern va fer marxa enrere. Doncs això mateix ha passat fa poc al Quebec, a la nostra altra frontera. Saltem a l’altra banda de l’oceà. Alemanya és un país ric. Matrícules gratuïtes. Finlàndia té el sistema educatiu de més qualitat del món. I gratuït... virtualment gratuït. I per tant no crec que es pugui demostrar que hi hagi cap raó econòmica que justifiqui unes matrícules tan increïblement cares. A mi em sembla que són decisions les socials i económiques característiques dels polítics. I [aquests augments] són part d’una, a mi em sembla, part d’una reacció que va començar als anys 70 contra les tendències alliberadores dels 60. Els estudiants havien aconseguit més llibertat, eren més oberts, s’oposaven amb força a la guerra, lluitaven pels drets civils, pels drets de les dones... i, senzillament, el país va esdevenir massa lliure. De fet, els intel·lectuals liberals ho van condemnar, van dir que era una «crisi de la democràcia»: «hem de moderar la democràcia». Van exigir, literalment, més compromís amb l’adoctrinament dels joves, amb aquesta expressió: «ens hem d’assegurar que les instucions responsables de l’adoctrinament dels joves facin la feina que han de fer, per poder-nos desempallegar de tota aquesta llibertat i aquesta independència». I a partir d’aquí van passar moltes coses. Crec que no disposem de prou documentació directa per demostrar relacions de causa i efecte, però ja es veu, què va passar. Una de les coses que va aparèixer va ser el control dels estudiants... de fet, el control dels estudiants al llarg de tota la seva vida, fent, senzillament, que s’endeutessin. És una tècnica de control i adoctrinament molt eficaç. I sospito —no ho puc demostrar—, sospito que aquesta n’és en gran part la raó [de l’augment de les matrícules]. Paral·lelament, van passar moltes altres coses. El conjunt de l’economia va canviar en aspectes molt significatius per concentrar el poder, per soscavar els drets i la llibertat dels treballadors. De fet l’economista que va presidir la Reserva Federal als anys de Clinton, Alan Greenspan —li deien sant Alan, el gran geni del gremi dels economistes que dirigia l’economia, i mereixedor de molts homenatges—, va declarar amb arrogància al Congrés que la base de la gran economia que estava timonejant era el que anomenava «inseguretat creixent dels treballadors». Si la inseguretat dels treballadors augmenta, deixaran de fer algunes coses, com ara exigir salaris més alts i subsidis més alts. I això, des d’un cert punt de vista, és sa per a l’economia, des del punt de vista que afirma que als treballadors se’ls ha d’oprimir i controlar, i que la riquesa s’ha de concentrar en quatre butxaques, molt poques. Sí, doncs, una economia sana és això, i cal que augmentem la inseguretat dels treballadors, i cal que augmentem la inseguretat dels estudiants, per raons semblants. Em penso que totes aquestes coses s’han ajuntat com a part d’una reacció general —una reacció bipartita, a més a més— contra les tendències alliberadores que es van manifestar als anys 60 i que han continuat sempre.

MS: En els pocs minuts que ens queden, no sé si voldria acomiadar-se dels estudiants dient-los alguna cosa perquè se’n puguin sortir en el futur.

NCh: Al món avui hi ha molts problemes, i els estudiants n’han d’afrontar força, inclosos els que he esmentat  (l’atur, la inseguretat, etcètera). D’altra banda, però, s’ha millorat. En molts aspectes tot és molt més lliure i més avançat que abans... que no fa gaires anys. Moltíssimes coses per les quals es lluitava de valent, de fet fins i tot algunes que als anys 60 no es podien ni esmentar... ara ja s’han resolt, en part. Coses com ara els drets de les dones. Els drets dels homosexuals. Rebuig de la violència. Preocupació pel medi ambient (que encara és massa petita, bé que molt més gran que als 60). Aquestes victòries de la llibertat no han caigut del cel. Són obra de gent que lluitava en unes condicions més dures que les actuals. Ara hi ha repressió estatal. Però no es pot ni comparar amb, per exemple, Cointelpro als 1960. La gent que no en sàpiga res hauria de llegir una mica i intentar informar-se. És un camp que ofereix moltes possibilitats. Els estudiants, oi?, comparats amb la resta de la població, són una gent relativament privilegiada. A més, estan en un període de les seves vides en què són relativament lliures. Doncs això suposa tota mena de possibilitats. En el passat, qui ha aprofitat aquestes possibilitats han estat els estudiants més a l’avantguarda del canvi progressista, i ara encara en tenen moltes més. No serà mai fàcil. Hi haurà repressió. Hi haurà retrocessos. Però la societat avança així.

---

[*] L'onus probandi (càrrega de la prova) és una expressió llatina del principi jurídic que assenyala qui està obligat a provar un dret determinat davant dels tribunals. [N. del T.]

[†] Libertarian a l’original en anglès: opció política individualista, antiestatista i capitalista, a sia, anarcocapitalista. [N. del T.]