ENTREVISTA A JORDI GARCÍA JANÉ

Què és el que t’impulsa a concebre un nou model de societat?
Jo no m’atreviria a parlar de model, tan sols d’esbós de sistema. M’impulsen la necessitat i la possibilitat alhora. Fa anys que, participant en diferents moviments, penso que necessitem crear alternatives factibles al sistema capitalista per tal d’animar a l’acció col·lectiva, orientar les lluites socials i dotar-les de més credibilitat. D’altra banda, vaig tenir la sort de guanyar una beca convocada per Nova i altres organitzacions per proposar models socioeconòmics alternatius i això ha permès que em pugui dedicar durant uns mesos a cristal·litzar, depurar i vertebrar un munt de propostes alternatives que, d’una altra manera, no hauria tingut temps de fer.

Dediques el llibre a Ramón Fernández Durán (1947-2011). Com t’ha influït?

Ramón Fernández Durán va ser un referent per a una generació, la de les lluites contra el Quinto Centenario, l’Europa del capital, la globalització... Em van inspirar molt els seus llibres El movimiento alternativo en Berlín i un clàssic, La explosión del desorden. En la seva obra pòstuma, La quiebra del capitalismo global: 2000-2030, afirma que el capitalisme està en declivi i que, a partir d’ara, poden sorgir capitalismes regionals completament bàrbars, però també societats més lliures, una mena de socialismes ecològics antipatriarcals. De fet, el títol del meu llibre vol ser la continuació optimista de la seva tesi, de manera que plantejo com a hipòtesi la possibilitat que, a partir de 2031, alguns territoris del món s’alliberin del capitalisme i transitin cap a noves societats més democràtiques, lliures i sostenibles.

Quines altres lectures o autores t’han inspirat a l’hora de redactar la proposta?

Autors com André Gorz, Unger, Jorge Riechmann, Raúl Zibechi, Michael Löwy, Tomás Villasante... així com altres propostes de models postcapitalistes: la democràcia econòmica de David Schweickart, l’economia del bé comú de Christian Felber, el decreixement de Serge Latouche i altres, la Parecon de Robin Hahnel i Michael Albert, la democràcia inclusiva de Takis Fotopoulos...

Anomenes el teu model ecodemocràcia cooperativa. Pots definir-lo en poques paraules?

Es tracta d’un sistema social basat, d’una banda, en una economia democràtica, social i solidària, on s’han reduït notablement les desigualtats econòmiques entre les persones i s’han reconvertit ecològicament la producció i el consum i, de l’altra, en una democràcia participativa i inclusiva, que combina mecanismes de democràcia representativa, considerablement millorada respecte de l’actual, amb altres de democràcia comunitària i directa, partint sempre de la primacia de la voluntat ciutadana respecte dels seus representants.

En la societat que descrius, destaques el paper actiu de la gent. Les persones tenen interès de participar tant?
L’esbós de sistema social que proposo no requereix que totes les persones participin activament al seu barri, a la seva feina o en les decisions polítiques a tots nivells perquè no seria realista. Tinc la impressió que algunes propostes de sistemes alternatius —en els quals jo, personalment, preferiria viure més que en el meu!— no són viables perquè demanen un tipus de persona tan conscienciada, altruista i participativa que gairebé no existeix. Per això, la proposta d’ecodemocràcia cooperativa admet diferents nivells d’implicació de les persones en la vida col·lectiva. Per exemple, la majoria d’empreses d’aquesta hipotètica societat postcapitalista serien de propietat social i de gestió cooperativa. Això implicaria que els treballadors les administrarien de manera democràtica; ara bé, la intensitat d’aplicació del principi democràtic dependria de cada col·lectiu de treballadors: uns triarien formes de gestió més delegatives (l’assemblea tria i controla la direcció, que gestiona i dirigeix), mentre que altres optarien per formes de democràcia directa (assemblees freqüents, equips de treball autònoms...). De fet, dues característiques generals del model són que concep la democràcia com un procés que necessita actualitzar-se permanentment i, a més, que fomenta la demodiversitat, és a dir, l’assaig de diferents formes de democràcia. Resumint: lluitar i construir l’ecodemocràcia cooperativa o viure en una societat d’aquest tipus no pot ser apte «només per a sants o revolucionàries»; si fos així, no ens en sortiríem!

Quins són els primers passos que s’han de fer per avançar cap a l’ecodemocràcia cooperativa?

Parteixo del fet que l’ecodemocràcia cooperativa, com qualsevol sistema nou, ja es troba embrionàriament en el ventre del sistema dominant, el capitalisme. Per tant, no comencem de zero; el que cal, en la meva opinió, és articular una estratègia que anomeno d’empoderament popular, que passa per desenvolupar tres vies d’acció complementàries. La primera via consisteix en la construcció de contrapoders o poders no estatals i suposa crear i articular formes alternatives de treballar, consumir, relacionar-se, habitar, aprendre..., regides per valors contrahegemònics com la cooperació, la igualtat, la democràcia i la sostenibilitat; aquestes formes han de ser la base de la futura societat. La segona via és la de la mobilització popular no violenta, és a dir, l’extensió i l’articulació de lluites que utilitzin les tècniques no violentes (no cooperació, desobediència civil) i que vagin saltant d’objectius concrets a curt termini a objectius orientats a fer reformes estructurals, fins a desembocar en una sublevació civil no violenta que provoqui un canvi polític que situï organitzacions afins als moviments emancipadors al govern. La tercera via enllaça amb aquest moment de canvi polític i és la via que anomeno electoral o institucional. Jo no crec en la tesi de Holloway de «canviar la societat sense prendre el poder». És clar que nosaltres podem passar del poder, el problema és que el poder no passarà de nosaltres! O sigui, el canvi exclusivament des de baix és el fonamental, però no podem prescindir de neutralitzar algunes institucions i reorganitzar-ne d’altres i això passa per controlar democràticament les institucions; seria la perspectiva que poden estar treballant en aquests moments les candidatures municipals alternatives a casa nostra o Bildu al País Basc. Ara bé, ens equivocaríem si confiéssim la transformació a les institucions. La pressió sobre els governants, encara que siguin dels nostres, per part dels moviments socials i les lluites populars independents de tot partit o organització amb vocació institucional no pot afluixar en cap moment.

De totes les experiències transformadores que descrius al llibre, podries destacar les més significatives?
El procés de planificació democràtica i descentralitzada de l’Estat de Kerala, a l’Índia; el procés d’elaboració de la nova constitució islandesa; les cooperatives de crèdit sense interessos, com la JAK sueca; els procomuns digitals; les desenes de milers de cooperatives de treball que hi ha arreu del món, que fan que la gent treballadora autogestioni les seves empreses. També podria esmentar les monedes locals, com el Chiengauer alemany; els ecobarris, les ecoaldees i les urbanitzacions comunitàries; les ciutats en transició...

La teva proposta fa molt d’èmfasi en la no-violència. Creus que es poden trencar les estructures de l’Estat sense recórrer a la violència?

Històricament, la no-violència ha demostrat que és capaç de produir canvis polítics. Podem esmentar l’exemple de Gandhi a l’Índia, les lluites per la descolonització d’alguns països de l’Àfrica o casos més recents, com la primavera àrab a Tunísia i Egipte. De fet, hi ha un estudi fet per Erica Chenoweth, de la Universitat de Stanford, en què, analitzant el desenllaç de 323 campanyes reivindicatives al món entre el 1900 i el 2006, conclou que, de les lluites que van triomfar totalment o parcialment, a la vora d’un 70% van emprar la força no violenta. Més encara, constata que, quan la lluita política es feia a través de la guerra de guerrilles o la insurrecció armada, normalment, el nou règim acabava sent una dictadura, al contrari que quan es feia a través de la desobediència civil no violenta. Per tant, crec que, en societats com la nostra, una estratègia de lluita no violenta basada en la no cooperació i la desobediència civil és la més efectiva i, naturalment, la més ètica. Això no significa absolutitzar la no-violència: hi ha oponents i circumstàncies en què, probablement, la no-violència sigui inútil, però, ara i aquí, crec que és la millor opció que tenim.

Hi ha gent que associa no-violència amb passivitat...
L’acció directa no violenta no és resignació ni passivitat; molts cops comporta desobeir la legalitat, tal com va fer el moviment d’objecció de consciència i d’insubmissió. En el fons, el poder dominant té més por de la no cooperació i la desobediència civil no violenta que no de la crema de quatre contenidors, perquè li és més fàcil convertir els problemes polítics en problemes d’ordre públic i legitimar-se davant d’una majoria social que valora sobre manera sentir-se segura.

Algunes autores diuen que l’ésser humà viu en tensió entre els comportaments egoistes / individualistes i els altruistes / cooperatius. Què en penses?

L’ésser humà està en construcció; l’evolució no s’atura amb l’Homo Sapiens. La nostra configuració com a espècie és més cooperativa que no pas competitiva perquè, biològicament, som molt vulnerables. La prova és que necessitem un llarg període de criança, les dones necessiten algú altre per parir amb seguretat... d’aquí ve que la cooperació sigui la millor estratègia de supervivència per a la nostra espècie i, en general, per a tota vida. Això no vol dir que siguem cooperadors al cent per cent; també tenim tendències egoistes (individuals o clàniques), que són afavorides pels sistemes socials basats en la desigualtat com el capitalisme.

Creus que la resposta social davant la crisi està a l’alçada de les circumstàncies?

Partim d’un nivell de consciència i d’organització social molt baixos, amb un hiperindividualisme molt arrelat. Per tant, hem d’operar en un escenari complicadíssim. Davant d’això, potser el millor que poden fer les persones i els col·lectius que lluitem per la transformació social és renovar el llenguatge polític, guanyar en coherència i compromís personal, ser més creatius i inclusius en les formes d’acció col·lectiva, unir les principals reivindicacions sectorials pels drets socials en plataformes unitàries de lluita i centrar-nos a obtenir petites victòries que realimentin les organitzacions i les lluites.

Cal coordinació, doncs?

S’han fet moltes vagues generals a Europa des de 2008 i totes s’han convocat per fer front a polítiques que provenien de la Unió Europea, però, en canvi, no hem estat capaços de coordinar-ne ni una a escala europea. O ens mobilitzem alhora a tot el continent i a fons, o serà molt difícil trencar les polítiques neoliberals d’ajust.

Si la crisi s’aguditza, creus que les mobilitzacions augmentaran?
No crec en aquesta idea de «com pitjor, millor». Si mirem enrere, estem en una situació semblant a la de 1930. Què va passar, llavors? Hi va haver alguns intents revolucionaris —el Front Popular a França, la revolució social a l’Estat espanyol—, però alhora van sorgir els feixismes, que, al final, es van acabar imposant... i de quina manera! En aquests moments, si les forces anticapitalistes no són capaces d’obtenir victòries i fer veure a la ciutadania que aquest és el camí per millorar les pròpies vides, bona part de la població optarà per respostes més xenòfobes i feixistes. La desesperació no sol ser bona per a res.

Carles Masià i Marta Salinas

Entrevista publicada a Directa, el 2 de maig de 2012

 
[Jordi Garcia Jané és cooperativista i participa activament en diversos col·lectius socials a Catalunya, com la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i l’Ateneu Popular Julia Romera, de Santa Coloma de Gramenet. A més, és escriptor i conferenciant habitual sobre temes d’economia solidària, democràcia participativa i alternatives socials en general. A part de nombrosos articles per a revistes com Illacrua, Nexe o el setmanari Directa, és coautor de llibres com ¡Abajo los muros de los cuarteles! (1981), Amb raó, insubmissió (1989), La dimensió cooperativa (2001, 2006), Economía solidaria y crisis capitalista (2010), Democracia económica (2011) i Adéu capitalisme. 15M-2031 (2012), aquests quatre darrers publicats per Icaria Editorial.]