Només parlant de tant en tant amb la
gent i seguint una mica les notícies, un s'adona que les coses han de canviar,
que és impossible seguir amb les dinàmiques suïcides de les darreres dècades.
Aquesta percepció està impregnant la societat, de manera que estem construint
una mena de consens
revolucionari. Tothom té idees en aquest sentit. Els indignats de les
places discuteixen alternatives, els experts de les ones radiofòniques ofereixen
respostes prêt-à-porter,
els savis de l'acadèmia elaboren anàlisis sempre brillantment desfasades, i els
catalans emprenyats reparteixen culpes a tort i a dret.
Això que he anomenat consens revolucionari —ja em disculpareu l'expressió— ve
acompanyat d'un altre consens. Un consens que s'expressaria de la següent
forma: els que estan en el poder són uns inútils que mai podran canviar res,
mentre que aquells que sí que podrien canviar les coses ni tenen el poder ni el
volen per a res. Els fa fàstic, el poder. S'imposa la idea que, manllevant el
títol del llibre de John Holloway, s'ha de canviar
el món sense prendre el poder. Tots
estem més o menys d'acord a promoure una imprescindible revolta contra l'estat actual de les coses,
però ningú sembla disposat a ocupar el lloc d'aquells contra els quals ens revoltem. En aquest repudi al
poder sembla com si alguns fóssim massa celestials per moure'ns de les places, per sortir
de les emissores o per abandonar les aules. Massa dignes per embrutir-nos les
mans amb quelcom tan fastigós com l'exercici del poder.
Ara bé, podem canviar el món sense
accedir al poder? Podem transformar la realitat sense embrutar-nos ni una mica?
Holloway, per exemple, respon afirmativament. Considera que usar el poder
significa acceptar-lo i, per tant, ser vençut abans de començar. Aquest autor
representa un renovat antiestatalista llibertari que s'oposa al fetitxisme de
l'estat a partir de la defensa d'un nou fetitxisme social, contrari a tota mediació
política. El moviment zapatista estava també en aquesta línia quan afirmava que
no volia conquerir el poder sinó diluir-lo. Una posició semblant a la
manifestada pels portaveus del 15-M quan defensen el seu dret a no definir un
projecte alteratiu, responent aïrats a aquells que els demanen propostes
concretes i compromisos efectius. Tots immaculats i nets com una patena.
Indiferents al fet que l'estratègia de negar-se a prendre el poder no ha
tingut, almenys de moment, gaire èxit a l'hora de canviar el món.
Les utopies contemporànies
s'expressen, doncs, com utopies platòniques.
Utopies que s'elaboren i es desenvolupen en els paradisos mentals dels seus
promotors, però que tenen molta cura de no acostar-se al fang de la realitat. O
que, quan ho fan, és de manera molt selectiva. Holloway reivindica el crit de la indignació que posa en marxa el
motor del canvi, però es nega a acceptar les paraules que han de conduir el vehicle de la
transformació. El crit és pur, mentre que les paraules requereixen mediacions i
ponderacions. Però sense paraules, sense compromisos que assumeixin el fang de
la realitat, no es construeix. I menys un altre món. De fet, la puresa de l'antipoder està desarmant els oprimits del món
real. No només els incapacita per canviar la seva situació, sinó que també els
debilita estructuralment davant d'un món que s'aprofita de la seva immaculada
puresa.
Ens refugiem a les places i refusem
els macrorelats de la política en benefici de les microexperiències de la
comunitat. Fem operacions d'alliberació experimental que destrueixen la
política transformadora, i ho celebrem com un èxit. Ens mostrem satisfets de no
voler saber res del poder i, de fet, només el deixem en mans d'aquells que
després critiquem i menyspreem. Què voleu que us digui? A mi tot això no
m'acaba de quadrar. Si algú vol canviar el món, haurà de ser tan capaç
d'imaginar una alternativa com d'embrutar-se per aconseguir el poder per fer-la
realitat. O què ens pensàvem?
Quim Brugué
Girona, 11 de juliol
de 2012
No hay comentarios:
Publicar un comentario