ELECCIONS A TERRASSA, PER A QUÈ?

Estem a les portes d’unes eleccions municipals que han obert excessives expectatives (ara és l’hora!, per fi podem canviar l’Ajuntament!), però la veritat és que per evitar, una vegada més, noves frustracions, caldria analitzar les coses fredament.

Primer, cal tenir clar que seguim estan regits per un sistema, caduc i reaccionari, amb les seves institucions i les seves lleis injustes (la electoral entre d’altres, etc.) i poc o gens democràtiques. En aquest context, es presenten unes eleccions municipals on apareixen més candidatures amb possibilitat d’entrar que altres vegades. Des de la dreta (unionista), fins a la dreta (sobiranista), passant pel socialisme neoliberal, la socialdemocràcia sobiranista, l’experiment de laboratori d’unes forces i moviments d’esquerra massa diferents entre si i un il·lusionada candidatura popular amb contingut neo-marxista. Sense deixar de banda els perillosos grups “populistes” i sense entrar a parlar de com el procés “sobiranista” que actua com a “cortina de fum”.

És veritat que calen canvis —i molts— a la institució municipal després de patir durant 36 anys la mateixa gent, els mateixos interessos, els mateixos errors i els mateixos vicis, i sense obrir portes ni finestres ni res de res perquè es ventilin les estances. Realment es un problema democràtic i de llibertat molt greu i que cal molt solucionar urgentment per part dels ciutadans de Terrassa.

Però un cop més centrem l’objectiu polític de canvi en l’obsessiva i perillosa idea d’ocupar el poder i repartir-se’l, però realment saber com es repartirà aquest “poder” el 25 de maig és lo més important?

El canvi que necessita la ciutat de Terrassa no es pot deslligar del moment social, econòmic i polític que està vivint el mon i la nostra societat. El neo-liberalisme —aquest sistema bàrbar que mitjançant l’engany del deu “mercat” està enviant a tanta gent a l’exclusió social negant-li els seus drets més fonamentals i rient-se de la seva dignitat— també es present i molt a les nostres ciutats i pobles i, molt especialment, a Terrassa (on tenim les seus d’institucions i empreses que son baluards i estàndards d’aquest sistema cruel: Mutua, Cecot, Cambra, Mina, etc).

Cal un canvi de concepte del que entenem per POLÍTICA i enterrar definitivament l’engany de la “transició”. Tornar la política a la base de la gent, perquè aquesta creï, transformi, construeixi amb llibertat.

Cal una gestió diferent, més democràtica, més transparent, de més qualitat, des d’unes institucions noves, però això sí, sempre al servei de la gent (que les persones siguin les veritables protagonistes), res de poders institucionals, econòmics i socials rancis!

En tot cas, fins que a la societat, al país, no hi hagi canvis estructurals importants, l’únic poder que pot existir es el contrapoder de la gent, la resistència dels ciutadans i de les ciutadanes exercint horitzontalment els seus deures dins d’una democràcia horitzontal i realment participativa.

Cal doncs la cohabitació necessària entre gestió i política a la societat. Que funcionin les xarxes de veritat, amb ajuda i solidaritat mútua entre tots els fronts oberts. Intercanviant experiències, recursos i estratègies. Apoderament total de la societat.

La gestió administrativa a la Institució municipal ha d’anar sempre a remolc d’aquestes dinàmiques al carrer.

Si es volen canviar a fons i de veritat les estructures rovellades i ineficaces de l’actual Ajuntament, lligat totalment a les forces de poder i interessos especuladors i alienants del sistema actual, caldrà obrir un procés, que no serà senzill ni tampoc serà ràpid, on haurà d'implicar-se tota la societat terrassenca, amb la màxima participació i igualtat d’accés (això és ni més ni menys que el que diu el nou MUNICIPALISME DEMOCRÀTIC que s’anuncia en algunes guies dels nous moviments d’esquerra). Que tampoc és un descobriment d’ara…

La societat no canvia, per una simple presa del “poder” —ni tan sols en la Revolució Francesa va ser així—, sinó mitjançant un llarg procés revolucionari.

Em temo molt que hem entrat en un procés, massa conegut ja, lamentablement, on simplement compta la carrera del poder pel poder.

I això em preocupa, i molt! Cal que reflexionem!

Joan Tamayo Sala

Advocat/ Activista pels DDHH i Socials