MITJANS DE COMUNICACIÓ LOCAL I ALTERNATIVA.

Presentació

Promogut des del Grup d’Opinió d’Amics de les Arts i Cultura 15M Terrassa es va celebrar el dimecres 24 d’abril un taller debat sobre mitjans de comunicació local i alternativa, al qual es van presentar les revistes Directa i Alternativas Económicas, amb la presència de treballadors i activistes d’aquests dos mitjans i també de La Drecera (Sabadell), L’Independent de Gràcia, Kaos en la Red, Radio Kaos i Terrassa Respon.

Vivim canvis radicals i rapidíssims en el sector del periodisme, de la informació i la comunicació. Veus de prestigi parlen de la mort del periodisme imprès en paper o, fins i tot, del mateix periodisme com a professió específica. D’altra banda, la creixent concentració i creixen i quasi esclafador poder dels grans grups dits multimèdia sembla ocupar tot l’espai polític i social sense deixar marges per a altres opcions.

Tanmateix, tal com demostra la presentació d’aquests dos mitjans i la presència dels altres quatre, hi ha vida més enllà de les grans corporacions, i molta vida. Tot i ser relativament poca cosa i, sens dubte, insuficient en relació a les necessitats d’una societat que visqui de forma crítica i autocrítica el seu propi desenvolupament i, més concret, d’una societat que es pretén democràtica, oberta i plural.

A la presentació es plantejava, doncs, una primera proposta o compromís: fer-nos nostres aquests mitjans que ja tenim, donar-los-hi suport econòmic, material i humà, i ajudar a la seva difusió i distribució, de manera que podem crear un espai d’informació i comunicació ciutadà, independent de tots els poders.

Que això no hagi succeït abans i que ens trobem en una situació de, com a mínim, distanciament entre els sectors i moviments socials i populars, incloent-hi sindicalisme i organitzacions polítiques d’esquerra, planteja però alguns interrogants de no poca importància. Els mitjans comercials, els grans diaris o cadenes, ens queden lluny, fan una construcció de la realitat i ens ofereixen una imatge d’aquesta que ens resulta tantes vegades aliena i estranya a la nostra pròpia o, fins i tot, imposada. Tot i així, moltes vegades, la visió alternativa, amb tot l’esforç i voluntat, sembla no aconseguir un consens o identificació més ampli, ans el contrari.

Mentre esbrinem motius i raons, sembla raonable plantejar una segona proposta d'acció lligada amb l'anterior i que, sigui quin sigui l'escenari, es presenta com ineludible: crear espais i eines que permetin el protagonisme l autorreconeixement de les persones en aquesta construcció social de la realitat. Hi ha mitjans per començar, n'hi ha prou gent disposada a treballar. Cal una mica més d'organització i molta coordinació.

Les experiències presentades al taller són casos i exemples molt valuosos per poder pensar i inventar a Terrassa o el Vallès, a partir del que ja hi ha, nous camins i instruments.

Intervencions

Mariana Vilnitzky, de Alternativas económicas, declarà que la idea de fer aquesta revista va sorgir d’un grup de periodistes cansats de la manipulació dels mitjans, en general, i de les pressions i repressió en els mitjans individuals. Consideren, a més, que l’economia, vista tantes vegades com a quelcom molt llunyà, és una aspecte molt important a les nostres vides, i això ho sabem i hem après prou bé en els darrers anys.

Emmirallant-se en l’experiència francesa de la cooperativa i revista Alternatives Economiques, i capitalitzant l’atur de sis treballadores, així com sumant el suport professional i econòmic de 41 socis més, després de dos anys de treball i preparació van posar al carrer, el passat mes de març, el primer número de la revista, amb un tiratge de 8.000 exemplars per a tot l’Estat espanyol. Les treballadores, periodistes provinents de mitjans com El País i Ara, estan cobrant sous d’entorn als 1.000 euros. Compten com a objectiu per a poder mantenir i desenvolupar el projecte aconseguir un nombre mínim suficient de subscripcions, més o menys militants, però que seran la garantia de independència i professionalitat en la tasca.

També en el cas de la Directa les subscripcions són objectiu principal. José García informà que ara es compleix el setè aniversari de la publicació, nascuda de la trobada de diversos mitjans alternatius que sentien la necessitat de crear un contrapoder informatiu que fos  eina per transformar la societat, esdevenint referència comunicativa i d’informació, acompanyant les mobilitzacions i agitació social i popular.

El setmanari és un producte de qualitat fruit del treball de 200 persones arreu dels Països Catalans, informadores i col·laboradores, i unes 60 persones més que garanteixen la distribució. La revista, per tant, es fa amb una barreja de treball voluntari i militant amb d’altre professional/assalariat (que no és menys militant). Aquestes persones mai arriben a cobrar 1.000 euros. L’entitat editora té forma d’associació sense  ànim de lucre, però treballen per convertir-se en cooperativa. De fet, apuntà en José, en principi volien viure sense parlar de diners. Ara, tanmateix, es planteja la necessitat de fer un salt endavant amb més professionalització.

Pel mitjà més veterà de la trobada, Ràdio Kaos, parlà en Juanka, conegut militant social del barri de Ca n’Anglada. Nascuda l’any 1987, com a Ràdio Ona Jove i compartint ideari amb tantes d’altres ràdios lliures. En aquests quasi 25 anys, l’emissora les ha vistes de tots els colors, moments més feliços i d’altres no tant. Avui, emetent per internet i streaming, un grup de cinc persones manté una programació dirigida principalment pel barri, Ca n’Anglada. Afirmà en Juanka que no importa el nombre de persones, sinó el fet de donar veu a qui li és negada quotidianament i de forma sistemàtica. El finançament prové de quotes solidàries i, alguna vegada, ara ja fa temps, alguna subvenció.

Aclareix, de totes formes, en línia amb el comentat, que no pretenen ser periodistes, només donar opinió. Així com tampoc es plantegen ser patrons. Defensà que el moviment social es precari, i que això els hi fa sentir-se contents. El projecte arriba fins on arriba i ja està, sense cap problema, va concloure.

Kaos en la Red, web i portal informatiu amb un gran èxit de col·laboracions i visites des de fa anys que els portar a poder competir en la pole de les web en castellà, va néixer de Ràdio Kaos, però avui té vida pròpia. Manel Márquez, membre fundador de la web, explicà que aquesta és una experiència paradoxal o fins i tot una mica boja. Internament, va dir, el projecte funciona de forma molt precària, amb només cinc persones, que viuen a l’Estat Espanyol i diferents països d’Amèrica Llatina. D’aquestes cinc només dos reben salari, que mai arriba als 1.000 euros. Tot i que en aquestes circumstàncies estiguin al mateix nivell o més de difusió d’altres «webs del capital», considerà que la situació no és sostenible i que és molt necessari aconseguir més suport de gent, tant per fer la feina com per a mantenir econòmicament el projecte. D’altra banda, tot i considerant que el paper imprès encara té espai, com demostra per si fes falta la presència de varis mitjans impresos a la mateixa reunió, afirmà que el paper de les webs és avui molt més important.

Joan Lou és president de la cooperativa que edita L’Independent de Gràcia, un setmanari que distribueix de forma gratuïta, però efectiva, fins l’últim dels 8.000 exemplars impresos, al barri barceloní. Defensa que la premsa local en paper té un espai important, i ho diu sabent molt bé com funciona aquest tema, després de 10 anys sense faltar mai a la cita, setmana a setmana. DeBarris, la cooperativa editora, elabora i publica també unes desenes de revistes d’associacions de veïns i de localitats del conjunt de l’àrea metropolitana i rodalies.

El finançament principal de les publicacions és via publicitat de comerços, associacions, entitats i empreses de l’entorn, de vegades també alguna subvenció pública, tot i no ser mai molt important. Pel que fa a L’Independent, fa tres anys que no rep cap suport de les institucions municipals, tot i ser una publicació de referència al barri. Tant és així que, de fet, el setmanari gracienc sobreviu gràcies l’elaboració i impressió  de les publicacions d’associacions de veïns. Amb dos periodistes a jornada completa i un bon grup de col·laboradors voluntaris, i espontanis de vegades, la revista sobreviu exitosament, però amb un dèficit que de moment no veuen com superar. Això sí, d’aquesta manera garanteixen independència total. El consell de redacció decideix sense interferències.

Lligat a l’associació Terrassa Respon, la web homònima funciona des de fa tres anys, amb seu avui al carrer Societat. Rachid Alí, editor de la mateixa, explicà que en origen la publicació va ser impresa, però va ser impossible mantenir-la. Entre d’altres motius perquè no han volgut cap subvenció, volien que fos una publicació independent, feta amb voluntariat i autogestionada. Finalment, es va fer econòmicament insostenible i ara es manté només la web. Treballen quatre persones que garanteixen l’actualització, amb articles en castellà i català. També en aquest cas, cal a dir que aquest petit equip és insuficient, afirmà en Rachid, per a desenvolupar un projecte com el que seria necessari a la ciutat.

Des de Sabadell, treballadora del Serveis Informatius Populars de Sabadell (SIPS), editor de La Drecera, Maria Manyosa informà que l’objectiu principal del SIPS és esdevenir agència local de notícies independent, motiu pel qual van decidir despenjar-se de VilaWeb, tot i seguir participant ara amb aquesta xarxa. Compta també amb La Plaça, un espai radiofònic setmanal de reflexió i debat polític. Aclareix la Maria que en aquest projecte ninguna de les 12 persones que hi treballen a més compromís cobra, així com que a ningú se li demana que sigui periodista; que s’està creant una xarxa de col·laboradors, tothom militant dels moviments socials. També en aquest cas fa falta gent per a poder mantenir i impulsar el projecte.

Debat: professionals o voluntaris, salaris, finançament amb suport popular, publicitat, subvencions...

Res de nou en un debat d’aquestes característiques. Per començar, i ve de lluny, no tothom pensa el mateix ni té els mateixos objectius, o se’ls miren des de diferents perspectives, dintre d’aquest espai que podríem dir moviments socials i popular, ni tampoc en el de la comunicació alternativa o contrainformació o informació social o ciutadana o ... Interessant, però, tot i que al resum que es presenta ja n’hi apareixen opinions, deixar constància una vegada més dels punts de vista sobre, al menys, tres aspectes centrals a l’hora de plantejar-se o pensar un projecte periodístic o de comunicació social:

—¿el periodisme és una professió o tothom és periodista o, senzillament, no existeix res que amb el nom de periodisme mereixi consideració especial?

—¿els professionals, titulats o no, que fan això que encara caldria veure si és o no periodisme, haurien cobrar salari o el periodisme hauria de ser només que feina voluntària?

—qualsevol projecte de comunicació necessita d’un mínim suficient de recursos: humans, materials, econòmics, i que, depenent de la combinació, poden donar resultats i necessitats diferents.

La informació és cosa d’experts?, preguntava un company. En un extrem, assegura en Juanka que «no vull ser periodista, només vull donar la meva opinió». De l’altre, Maria, de La Drecera, , reivindicant el rigor informatiu, adverteix que «periodista o no, qui es posa en aquest terreny ha de tenir molt clar que assumeix una responsabilitat social» i que «explicar la realitat és una tasca complexa i difícil».

Res no impedeix, en principi, que amb voluntariat es pugui fer bon periodisme. Així, hi ha qui defensa que malgrat totes limitacions és millor fer periodisme sense assalariats, de forma voluntària o militant, i arribar fins a on es pugui. Però, també qui, com els promotors de Alternativas Económicas, defensen que cal «treballar bé i dignament, mantenint independència, sense beneficis, però guanyant un sou que es correspongui», i això ho veuen possible via la cooperativa que han creat. També a la Directa es plantegen un major nivell de professionalització per a garantir un millor producte.

Finalment, pel que fa al finançament, les distàncies són menors, podem parlar fins i tot de consens: xarxa social de suport, col·laboradors, lectors, subscriptors sobretot, i així endavant, fins a transformar la societat...

Pep Valenzuela

25/04/2013