HABITATGE: DRET SOCIAL O PRODUCTE MERCANTIL?

HABITATGE: DRET SOCIAL O PRODUCTE MERCANTIL?

Taula rodona al Centre Cívic Montserrat Roig

Avinguda de Barcelona, 180 – Terrassa

Participaran:

Francesc Argemí «Franki», Ferran Morillas i Guillem Fernández

Moderadora: Mireia Cama

Dissabte 20 d’octubre a partir de les 10.00 del matí

Organitza: Cultura – 15M Terrassa

El dret a l'habitatge és un dret social àmpliament reconegut. Està inclòs en tractats internacionals com ara la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i la Carta Social Europea. També està reflectit a les legislacions dels països europeus, la majoria dels quals inclou el dret a l'habitatge en les seves constitucions —a l'article 47 de la Constitució espanyola, per exemple—, però la realitat és que els diferents estats eviten fer referències concretes sobre aquest compromís adquirit i ni especifiquen si una persona pot invocar el seu dret a un habitatge en cas de no poder obtenir-ne un amb els seus propis mitjans ni, encara menys, expliquen com podrien fer-ho.

En el cas concret del rudimentari i minvant Estat del Benestar assolit a Espanya, l’administració no ha considerat mai el dret a gaudir d’un habitatge digne des del punt de vista dels drets socials, sinó des d’un punt de vista economicista segons el qual pesava més el cantó de la balança corresponent al mercat immobiliari que el cantó que corresponia a la ciutadania.

Durant els darrers anys, aquest problema de l'accés a l'habitatge va empitjorar a causa del protagonisme del sector de la construcció en el desenvolupament econòmic a l’Estat. Possiblement per aquest motiu la política d’habitatge es va basar en bona part en la concessió de crèdits i subvencions a promotors i compradors, cosa molt convenient per als promotors que van fer uns bons negocis a redós dels diners públics, però que no va ajudar precisament les persones amb pocs recursos econòmics.

Una conseqüència d’aquesta situació n'és que es va afavorir la construcció d’habitatges per a la venda amb diners públics en detriment de la d’habitatges de lloguer. A més, l’any 1985 la ciutadania va veure com la dificultat d’assolir un habitatge s'agreujava encara més a causa d'un decret promulgat pel ministre socialista Miguel Boyer que eliminava la protecció als llogaters contemplada a la legislació franquista.

Vint anys després, el govern de Rodríguez Zapatero va proclamar uns canvis que feien concebre esperances en una nova d’orientació administrativa que afavorís una política social d’habitatge: la creació d’un Ministeri de l’Habitatge, segregant del Ministeri de Foment les funcions corresponents, i l’anunci de la voluntat de tornar a fomentar el lloguer d’habitatge. Com ja sabem, tots aquests bons desitjos no van acabar donant cap fruit apreciable i la crisi econòmica ha obstaculitzat encara més que abans la possibilitat d’assolir un habitatge digne.

En aquest moment, els problemes derivats d’una manca de programació o d’una planificació erràtica en la tasca de fer efectiu el dret a un habitatge digne tenen col·locada bona part de la població entre l’espasa i la paret. Potser el tant per cent de persones sense sostre —que viuen al carrer— o sense llar —que viuen en albergs— no és encara gaire significatiu, però cada vegada n’hi ha més que pateixen inseguretat en el seu lloc d’allotjament —per l’amenaça de desnonament, per haver de viure de forma inadequada en habitatges saturats de residents o sense condicions d’habitabilitat— o que —entre la nostra joventut— no poden independitzar-se per la conjunció de salaris miserables i preus de venda o lloguer inassequibles.

¿Quines polítiques d’habitatge ens podrien ajudar a sortir d’aquest cul-de-sac? Evidentment, un ventall ampli de mesures que contemplés el context i les necessitats dels diferents tipus de persones afectades: la creació de pisos tutelats per a persones sense sostre i d’ajuts públics per a persones que no puguin afrontar les despeses inicials d’un lloguer; la intervenció de l’administració pública per evitar els desnonaments mitjançant l’assessorament jurídic i les gestions de conciliació, així com la disposició d'habitatges de propietat pública per cedir-los en casos d'emergència; la proposició d’incentius als propietaris d’habitatges buits per a què els ofereixin en lloguer i la creació d’habitatges socials en règim de cessió d'ús de l’administració pública als residents; i, per acabar, l’aplicació estricta del reconeixement del dret a l’habitatge mitjançant la creació d’estructures administratives amb competències específiques i protocols àgils i concrets que permetin exigir la seva aplicació per via judicial.

Jordi F. Fernández Figueras