 |
| Foto: Mireia Comas |
sábado, 12 de diciembre de 2020
miércoles, 9 de diciembre de 2020
CICLE DE CONFERÈNCIES «UNA HISTÒRIA DE TERRASSA» 2020
9 de desembre, a les 18:30h
Història Antiga: Domènec Ferran i Gemma Garcia. Modera: Sílvia Comellas.
13 de desembre, a les 18:30h
Història Medieval: Joan Soler. Modera: Cristina Coll.
20 de gener, a les 18:30h
Història Moderna: Marc Ferrer i Anna Vila. Modera: Marc Garcia.
27 de gener, a les 18:30h
Història Contemporània: Bernat Pizà, Jan Brugueras, Manel Marquez i Marcel Taló. Modera: Daniel Claveria.
jueves, 15 de octubre de 2020
miércoles, 14 de octubre de 2020
LECTURES PER PENSAR EL NOSTRE MÓN: SOBRE LA VIOLÈNCIA
+
18 de maig de 2021, a les 19:00h
Xerrada de Xavier Masllorens:
«La noviolència i la cultura de pau»
lunes, 7 de septiembre de 2020
CRÍTICA A TERESA CIURANA, REGIDORA D'EDUCACIÓ A TERRASSA (SETEMBRE 2020)
El voluntariós article de Teresa Ciurana, regidora d’educació de Terrassa, que comença amb un «que la incertesa us sigui favorable», ha afavorit intensament la meva inquietut i indignació davant la irresponsabilitat dels polítics. Els nostres polítics ara fan de coach trainer: emeten missatges optimistes per als seus clients (i com tots els coachs trainers, no hauran d’afrontar directament la realitat de la qual parlen, ni les conseqüències potser funestes dels seus mantres). Bona part del text de la regidora és tan benintencionat (i superflu) com la majoria de textos d’autoajuda.
A un càrrec polític se li esperen decisions que afectin en la realitat, no pas emetre missatges d’ànims. Cert és que anuncia mesures concretes, i benvingudes són: cessió d’espais públics municipals als centres educatius, la presència de vetlladores als menjadors, increment de professionals, etc. Però manquen les mesures realment importants, que si bé els ajuntaments no poden aplicar, sí que les poden exigir a un Departament d’Educació que fuig d’estudi. La regidora, en canvi, es dedica seguir la tonada del Conseller emeten missatges de «tot anirà bé».
M'ha generat inquietud el text de la política, perquè resulta que dues de les «certeses» no es basen en mesures reals sinó en el voluntarisme dels professionals de l’educació: «tenim l’evidència que els [equips directius] trobaran la millor solució a cada contratemps. Comptem amb molt bons equips de mestres i professorat i això és una sort.» D'acord, aquest reconeixement és ben merescut, i si ens ho digués qualsevol ciutadà, ben satisfactori. Però ens ho diu un càrrec polític que, si bé des de l’ajuntament no té en les seves mans oferir totes les eines, sí que hauria de denunciar que l’administració competent no ha proporcionat les eines mínimes indispensables a aquests excel·lents equips de mestres i professorat. Amb l’elogi es cobreixen les vergonyes: la manca de mesures realment efectives. És com dir: «no els hem donat (o no els podem donar) els mitjans, però estiguem tranquils, que ja s’espavilaran!». Alegria, alegria!
D’aquí ve la Indignació per la Irresponsabilitat: ens respon amb un discurs d’autoajuda i optimisme inflat, en lloc de respondre amb, com a a mínim, l’exigència de mesures reals. Quines serien aquestes? Una s’apunta en el seu text: més espais per a les escoles. Aqui cal reconèixer l’encert i la idoneïtat de l’actuació municipal. Però en falta una de fonamental: ràtios de 10 a primària, i 15 a secundària, o millor dit, grups estables (realment estables, tancats, sense contacte amb els altres grups si més no dins l’àmbit educatiu) de 10 alumnes a primària i 15 a secundària. Per què és fonamental aquesta mesura?
En primer lloc, perquè aleshores no estaríem procurant merament la traçabilitat dels contagis, sinó que estaríem fent veritable política preventiva de contagis. Sembla que a les autoritats polítiques els importa més que si hi ha contagis es redueixi la quarantena a uns pocs (i no a tot el centre), que no pas evitar els contagis. Aquesta mesura ha tingut èxit a Dinamarca, un dels països del nostre entorn, com l'agradava dir a Bargalló quan al juliol justificava unes mesures ja clarament insuficients.
En segon lloc, per què enguany mestres, professors i professores hem de fer complir una normativa molt estricta per evitar contactes entre grups d’alumnes, normativa que comporta una forta pressió a uns individus que estan en edats que el cos els demana moure’s, interactuar de formes properes (i sovint una mica explosives). Alhora hem de prendre cada hora unes mesures (neteja i ventilació) que escurcen el temps real lectiu. D’entrada hem de prescindir de treballs en parelles compartir objectes. Afegiu a això el neguit i tensió que interiorment portem tots els integrants de la comunitat educativa per la situació general de pandèmia. Curt i ras: serà més difícil fer classe, i per tant, per tal que aquestes puguin ser l’eina pedagògica adequada cal que els grups siguin més reduïts. Curiós: ara ja no empra el nostre Conseller l’expressió «emergència educativa» (per a pal·liar-la caldria acceptar aquesta mesura que comento).
Em vaig inquietar, i indignar, doncs, quan vaig comprovar que la certesa que ens havia d’infondre optimisme no era la implementació de les mesures realment (i comprovadament) efectives, sinó saber «què bons que són, malgrat les circumstàncies, els nostres docents»...Volem educar, i per això exigim les condicions materials òptimes per a fer-ho... i per això seguim també la màxima «La lluita educa».
Josep Ma Casasús Rodó
Resident a Terrassa, professor d’institut
https://malarrassa.cat/veus-opinions/teresa-ciurana-a-dues-setmanes-del-curs-mes-incert/
miércoles, 6 de mayo de 2020
EL PADRÓ SÓN DRETS - LA SITUACIÓ A TERRASSA
EL PADRÓ SÓN DRETS
Ahir, 2 de maig, vam llegir amb
expectació el comunicat de l’Ajuntament de Terrassa sobre l’empadronament de
les persones que resideixen a la nostra ciutat. Rebem amb alleujament que el
govern municipal s’hagi manifestat finalment per escrit en torn a una qüestió
que és de la seva responsabilitat i que en aquest text s’hi manifesti la
voluntat de respectar els drets de tota la ciutadania.
Un comunicat que arribava justament
el mateix dia que al BOE s’hi va publicar una nova resolució de l’Instituto
Nacional de Estadística amb instruccions tècniques als ajuntaments sobre la
gestió del padró municipal i que ve a reafirmar el que ja estava aprovat i a
ampliar la regulació en certs aspectes. Entre d’altres qüestions, s’hi disposa
que tots els veïns i veïnes immigrades han de ser empadronades i que a les
administracions locals no els correspon fer cap comprovació sobre la legalitat
de la seva residència o entrar a jutjar en qüestions de propietat sobre
l’habitatge, que cal flexibilitat en l’acreditació de la identitat, que s’ha
d’empadronar a tothom, encara que no tingui contracte de lloguer o que estigui
ocupant, i que les persones que viuen en infrahabitatges o sense llar seran
empadronades després d’un informe de Serveis Socials que acrediti que són
veïnes de la ciutat.
Malgrat les bones intencions del
comunicat de l’Ajuntament de Terrassa hi ha diversos punts que ens agradaria comentar i sobre els que
ens agradaria més i millors aclariments de l’administració pública.
En primer lloc, basant-nos en les
experiències viscudes de forma reiterada per persones del nostre col·lectiu o
per persones que s’han apropat a nosaltres i les hem acompanyat a sol·licitar
el padró, no és cert que s’estigui empadronant a tots i totes les veïnes
migrades a la ciutat de Terrassa. Parlem de casos en què no han pogut acreditar
amb cap document el seu domicili de residència, fet que, segons l’INE, ja hem
vist que no ha de ser un impediment per fer efectiu el padró. Veiem positiu la
voluntat de rectificació i l’assumpció de la possibilitat que no s’estigui
donant resposta a tots els casos que ho necessiten, fins ara això no s’havia
reconegut públicament. Alhora demanem una rectificació pública de la Tinenta
d’Alcalde Núria Marín, que va manifestar en declaracions a la televisió pública
catalana que calia aportar un contracte de lloguer per ser empadronat,
declaracions que xoquen frontalment amb la normativa vigent.
Ens sorprèn que s’afirmi que
l’empadronament sense domicili fix està regulat a Terrassa des de 1996. Si això
és cert, quin sentit tindria que la junta de portaveus municipal aprovés el
juny de 2014 un acord que preveia "Establir un mecanisme per tal d’incloure al
padró municipal totes les persones que resideixen a la ciutat, inclosos els
casos de persones que no disposen d’un domicili fix"? No hauria d’estar
establert després de 18 anys? Tenint en compte la regulació de 1996 i l’acord
aprovat el 2014, perquè a la web municipal de l’Ajuntament no hi ha cap tipus
d’informació sobre l’empadronament sense domicili fix ni sobre la normativa que
regula l’empadronament en general?
D’altra banda, veiem com un encert
que des del consistori es vulgui treballar en les relacions amb aquells agents
socials sensibles a aquests temes, però ha de quedar clar que l’Ajuntament és
el principal responsable a l’hora de garantir els drets de la ciutadania i en
el compliment de la normativa municipal. En l’aspecte col·laboratiu, des de
Terrassa Sense Murs sempre hem estat obertes a parlar i a aportar de manera
constructiva, però concretament amb el tema del padró hem topat amb silencis i
opacitat. Malgrat aquests contratemps, com que compartim la preocupació i la
prioritat que manifesta el govern municipal en millorar la situació de les
persones en situació vulnerable i degut al fet que la resolució d’aquesta
problemàtica havia quedat bloquejada, hem optat per empadronar a persones als
nostres domicilis encara que no hi visquin, arriscant-nos a ser sancionades.
Preferim ser multades abans que les persones que no es poden empadronar
s’exposin al creixent negoci fraudulent en què s’ofereix empadronament a canvi
de diners.
No acabem d’entendre per què es parla
d’un pacte del món local en el comunicat. No es tracta d’un dret reconegut a la
normativa vigent? Nosaltres interpretem en aquesta voluntat de pacte que s’està
reconeixent implícitament que molts ajuntaments, i no només el de Terrassa,
estan escombrant sota la catifa el tema del padró. Sembla que ningú vol ser el
primer entre els incomplidors a l’hora de respectar el dret a empadronar-se
sense domicili fix, per por a un hipotètic efecte crida. Ens sembla aberrant
aquest argument, ja que el padró és un dret essencial mitjançant el qual
s’activen molts altres drets i el col·lapse dels Serveis Socials no ha de ser
excusa per no empadronar, sinó un element més de la radiografia de les
desigualtats existents a les que contribueix un sistema econòmic, polític i
social del qual els ajuntaments són part de l’engranatge. Aquesta radiografia
hauria de servir a les institucions i als governants per prioritzar en les
seves polítiques a les persones, per posar la vida al centre d’una vegada per
totes.
Instem a l’ajuntament que abordi la
qüestió amb rapidesa per tal d’empadronar aquelles persones que fins ara n’han
quedat al marge i per inscriure per silenci administratiu aquelles que van
realitzar les sol·licituds de padró fa més de 3 mesos. A més, demanem al govern
que informi clarament de quin és el procediment que hauria de seguir qualsevol
persona que vulgui empadronar-se per la via del padró sense domicili fix, amb
la finalitat d’evitar retards i que es puguin identificar, si és el cas, males
praxis. El consistori no ha d’inventar res ni buscar fórmules creatives, només
cal que s’assessori de la mà d’altres governs locals que no han renunciat a
garantir un dret de tots i totes les veïnes de la ciutat.
Esperem respostes i estarem atentes
per tal que el comunicat de l’equip de govern local no es quedi només en
paraules. Alhora, estem a l’espera de què tampoc es quedin només en paraules
els acords aprovats de la "Proposta
de resolució per afavorir els processos d’acollida, inclusió i garantia de
drets de les persones migrades residents a Terrassa" que vam impulsar el juny de 2018. Un dels acords aprovats preveia
la creació d’un Consell d’Immigració i Ciutadania, un espai que considerem que
hauria de servir per seguir treballant en trobar l’encaix dels acords que no
van ser aprovats i per fer de Terrassa una ciutat realment inclusiva i
proactiva contra el racisme estructural.
miércoles, 29 de abril de 2020
BILBAO 1942: EL ATENTADO DE BEGOÑA, LOS REQUETÉS Y LA FALANGE
Un full editat pels carlins, en el que es descrivia aquell succés, va arribar a Terrassa, on aquesta força política tradicionalista tenia una petita, però molt activa i violenta, representació.
EL ATENTADO DE BEGOÑA, LOS REQUETÉS Y LA FALANGE
El atentado de Begoña fue un suceso violento ocurrido frente a la basílica
de Nuestra Señora de Begoña en el barrio bilbaíno de Begoña el 16 de agosto de
1942, durante el primer franquismo, en el que el falangista Juan José Domínguez Muñoz lanzó una granada de mano provocando setenta heridos leves.
El acto fue interpretado como un atentado fallido contra el general carlista
José Enrique Varela, entonces ministro del Ejército.
A principios de agosto de 1942 a la salida del solemne funeral por
los caídos carlistas en la guerra civil española que se había celebrado en la
iglesia de San Vicente de Abando, en Bilbao, hubo gritos en contra de los
falangistas. Un camisa vieja de Bilbao lo consideró una provocación y pidió al
vicesecretario de FET y de las JONS, José Luna Meléndez —un falangista próximo
al «cuñadísimo» Ramón Serrano Suñer— que se organizara una respuesta, ya que el
15 de agosto iba a celebrarse un nuevo acto carlista en conmemoración de sus
caídos en la basílica de la Virgen de Begoña, en Bilbao, y que iba a estar
presidido por el ministro del Ejército, el general Varela.
La víspera de la celebración, el comandante de las milicias
falangistas de Bilbao informó a su jefe regional, con sede en Burgos que, entre
los asistentes al acto de Begoña, iba a haber nacionalistas vascos disfrazados
con el uniforme carlista, que llevarían armas y que estaban dispuestos a
provocar incidentes. Ese mismo día, 14 de agosto, salieron de Valladolid,
«después de haber recibido instrucciones», el jefe del SEU de Vizcaya Eduardo
Berástegui y un camisa vieja apellidado Calleja. En San Sebastián recogieron a
Juan José Domínguez Muñoz, quien, como Calleja, acababa de regresar del frente
ruso donde había combatido en las filas de la División Azul. Llegaron a Bilbao
en la madrugada del 15 de agosto.
La misa en honor de los caídos carlistas comenzó a las 11:30 de la
mañana en la basílica de Begoña. A la salida del acto grupos de falangistas
comenzaron a increpar a los asistentes —que respondieron con gritos de «¡Viva
el rey!», «¡Abajo el socialismo de Estado!» y «¡Muera Franco!»— y de pronto
Juan José Domínguez arrojó dos bombas que causaron varios heridos, y que
estuvieron a punto de alcanzar al general Varela.
Domínguez y sus cómplices
fueron detenidos y el general Varela informó inmediatamente al general Franco
de lo que había sucedido. También llamó al ministro de la Gobernación, Valentín
Galarza Morante, para exigir que se entregara a los detenidos a la jurisdicción
militar para ser sometidos a un consejo de guerra. Asimismo envió una nota a
los ocho capitanes generales en la que decía que el atentado había sido contra
el Ejército.
Los ministros falangistas Ramón Serrano Suñer y José Luis Arrese,
que se encontraban de vacaciones, regresaron inmediatamente a Madrid y allí, junto con José Antonio Girón de Velasco, también ministro falangista,
intentaron impedir que los detenidos fueran condenados y ejecutados quitando
importancia al incidente. Para ello enviaron a Bilbao a un representante suyo.
Mientras tanto, el general Franco siguió de vacaciones en Galicia,
como si nada hubiera ocurrido, y no comenzó a actuar hasta el 24 de agosto,
nueve días después del atentado. Ese día llamó por teléfono al general Varela,
quien le dijo que se había producido un atentado contra él y que solo la
fortuna le había salvado de morir, a lo que Franco respondió: «Que se haga todo
dentro de la mayor equidad, porque ya tratándose de una provocación, las cosas
varían».
De los ocho falangistas involucrados en Begoña, dos fueron condenados
a muerte, Domínguez y Hernando Calleja Calleja. La pena de Calleja acabaría
siendo conmutada. Domínguez, en cambio, sí fue fusilado.
Francisco Franco aprovechó el incidente de Begoña para desbancar a
los falangistas del poder, cesando a su propio cuñado Ramón Serrano Suñer,
ministro de Asuntos Exteriores, y también a Valentín Galarza, ministro de
Gobernación, y al general José Enrique Varela, ministro del Ejército. Fue
destituido el jefe de las milicias falangistas José Luna Meléndez, a pesar de
haber declarado su lealtad inquebrantable al «Generalísimo». Su sustituto fue
Manuel de Mora-Figueroa. No obstante, su mandato fue corto, ya que Franco
acabaría disolviendo la milicia del partido; su disolución encontró alguna
oposición interna, pero Franco logró imponerse.
No se pueden comprender los sucesos de Begoña sin considerar la
situación geopolítica en el mundo a finales de julio de 1942. Alemania ya tenía
preparada el 15 de julio la Operación Ilona, plan para invadir el País Vasco y,
en una segunda fase, toda España. El Führer comentó el 7 de junio que «los
curas y los monárquicos se habían confabulado para hacerse con el poder en
España» y también dijo que si estallase la Guerra Civil nuevamente, no le extrañaría
«ver a los falangistas obligados a hacer causa común con los rojos para
librarse de esa basura monárquico-clerical».
Puede que fuera esa información sobre los planes alemanes —que
ignoraban incluso falangistas como los que actuaron en Begoña— la que
obligó a Franco a sacrificar a Domínguez. Porque Juan José Domínguez Muñoz,
Hernando Calleja Calleja, Virgilio Hernández Rivadulla, Jorge Hernández Bravo y
los demás falangistas actuaron cuando al escucharse gritos de «¡Viva el rey!»,
«¡Abajo el socialismo de Estado!» y «¡Muera Franco!». La respuesta de Franco al
Obispo de Madrid, Leopoldo Eijo y Garay, cuando le solicita su indulto es una
muestra de la situación en aquellos días: «Tendría que condecorarle, pero le
tengo que fusilar».
Adolf Hitler para poner a Francisco Franco en ridículo, concede a Domínguez la Cruz de la Orden del Águila Alemana el mismo día de su
ejecución.
viernes, 10 de abril de 2020
«ENDAVANT», BUTLLETÍ DEL MOVIMENT SOCIALISTA DE CATALUNYA N. 21, 9 DE MARÇ DE 1946
Còpia en PDF aquí:
jueves, 9 de abril de 2020
FRONT DE LA LLIBERTAT (1941) / MOVIMENT SOCIALISTA DE CATALUNYA (1945)
Les octavilles, els adhesius i els segells de d'ajut d'aquestes dues organitzacions van arribar a diversos indrets de Catalunya, entre aquests la ciutat de Terrassa, com ho demostren els exemplars reproduïts a aquesta entrada, procedents d'un antic militant.
miércoles, 8 de abril de 2020
martes, 7 de abril de 2020
lunes, 6 de abril de 2020
CARTA OBERTA A LA CONSELLERA VERGÉS / PLATAFORMA EN DEFENSA DE LA SANITAT PÚBLICA DE TERRASSA
CARTA OBERTA A LA CONSELLERA VERGÉS
Benvolguda consellera,
en primer lloc li desitgem molt d’èxit en la gestió de la crisi actual.
Li agraïm el reconeixement que està fent del personal sanitari. Ara diu que està orgullosa de la seva important tasca. Nosaltres en canvi no ens sentim orgullosos de vostè ni del seu govern.
Recordi que els darrers governs són el que van aplicar unes retallades a tot l’àmbit sanitari, i els que van fer una política de privatització de la sanitat en detriment de la sanitat pública. El darrer intent, amb la “llei Aragonés” rebutjada a tràmit recentment.
Estem recollint el que es va sembrar. En 10 anys disposem de un 30% menys de llits hospitalaris. Catalunya inverteix un 3.7% del PIB, quan la mitjana a Espanya és de 6.2% i un 7.2% a la Unió Europea. No s’ha fet cas de les continues queixes del personal sanitari i de les diferents associacions
El PDSPT per exemple, ha denunciat repetidament el greu problema de la sanitat a Terrassa i la seva àrea d’influència (400.000 persones aproximadament). Les llistes d’espera tripliquen les mitjanes de Catalunya. Això és així, perquè la major part de l’assistència sanitària pública es gestionada per una entitat privada amb ànim de lucre, Mútua de Terrassa (ara fundació), que deriva sistemàticament recursos públics a la medicina privada. L’altre centre de que disposem a la ciutat, el Consorci Hospitalari de Terrassa, és concertat i també disposa de una part de medicina privada. Si bé les llistes d’espera en general són menors que a Mútua, també superen amb escreix les mitjanes de Catalunya.
Què passarà ara després del coronavirus, si ja actualment hem d’esperar 205 dies per una RMN quan la mitjana a Catalunya és de 78, 138 dies per una TAC (mitjana a Catalunya 55) , 84 dies per una ecografia urològica (mitjana a Catalunya 113) i 65 dies per la visita amb el metge de família, per posar-li uns exemples. A desembre de 2019 segons dades de CatSalut hi havia a Terrassa 23712 persones pendents de proves, 37081 pendents de l’especialista i 10894 pendents d’operar. En Total 71687 persones!!!!!
Quedat a casa i truca al 061 o al 112..., però no et contestaré... Quasi es podria afegir: quedat a casa i moret sol... Molts pacients, degut al seu empitjorament, han hagut d’anar als serveis d’urgències per la manca de resposta.
Però quan hagi passat la crisi, quedarà molt temps per balanços, i en farem. Pel que fa al avui més immediat:
Encara molts professionals no disposen de les proteccions necessàries per poder treballar de forma segura. Les xifres d’infectats del col·lectiu sanitari, són escandaloses quan es comparen amb les referides per la resta de països.
Com sempre, hi ha hagut una gran resposta per part de la ciutadania, que amb la seva actitud i col·laboració en tot el que se li ha demanat, ha estat exemplar. A ells si que els hi estem agraïts.
Però el que si exigim d’aquest govern es que posi a disposició del be comú tots els productes i bens d’utilitat sanitària que encara a dia d’avui estan en mans privades:
- OBLIGACIÓ d'utilitzar tots aquells respiradors que existeixen en les privades no tan sols de la UCI sinó també dels quiròfans per estar al servei dels pacients de COVID com s'ha fet en els hospitals casi públics.
- INTERVENIR la producció d’aquelles empreses que poden fabricar productes sanitaris (roba, bates, mascaretes, alcohol, guants, respiradors..) per assolir un grau d’autonomia territorial. No sabem què vindrà d’Europa o d’altres indrets.
-INCENTIVAR als joves i científics en aquesta direcció.
Agrairíem menys paraules i més fets.
Atentament,
PDSPT
Plataforma
en defensa de la Sanitat Pública de Terrassa
Suscribirse a:
Entradas (Atom)