 |
| Miquel Badia |
EN BADIA I
EL MEU TESTIMONI DESFAVORABLE
“Puix
parla català, Déu li dó glòria.” He oblidat qui fou l’autor d’aquesta sentència
guerxa. No es pot trobar glorificable tot allò que és català, encara que tingui
intenció patriòtica. Hi ha patriotismes perversos que no ens agradaria veure a
Catalunya.
És somni
dels catalans que a la nostra terra, petiteta en el món, hi hagi tan nombrosos
valors universals com a les cultures més extenses del planeta i a vegades ens
els inventem. També ens enderiem a mantenir viu o salvar de l’oblit el record
de tot personatge que ens sembla més o menys important, actitud en principi
generosa. Recentment ha aparegut un llibre on es mostra aquesta tendència. És
un treball d’investigació històrica notable, obra de l’andorrà Jaume Ros: Miquel Badia. Un defensor oblidat de
Catalunya. És noble el propòsit, però l’autor desconeix certes passions de
l’època, no va viure els fets. Era massa jove, potser no havia nascut. Jo sí.
Jo tinc records. Dels temps que vaig
fer política. Les exaltacions que agitaven la nostra societat, Guerra Mundial,
Revolució, Catalunya, República, se m’havien anat infiltrant des del començ de
l’adolescència. Vaig militar en la mateixa organització de Miquel Badia, les
Joventuts d’Estat Català d’Esquerra Republicana de Catalunya. Vaig ingressar al
Casal d’Esquerra Estat Català del Districte II, al carrer Sepúlveda de
Barcelona, en la secció femenina. No recordo el motiu de la tria, aquell no era
el meu barri, devia ser per alguna amistat, però això féu que tingués notícia
directa d’un episodi ben reprovable.
Miquel Badia, després de la mort de Macià, no era un jove fet per
només “obeir ordres i restar fidel”, com creu ingènuament Jaume Ros, sinó que
manava, exigia. És certa la seva fidelitat o obediència submisa a l’Avi, però a
ningú més. Desaparegut el primer president, Estat Català fou com un partit dins
d’un altre partit, amb antagonisme entre ambdós. D’antuvi es plantejà una
pugna, la majoria dels responsables polítics d’Esquerra volia Lluís Companys a
la presidència, els d’Estat Català deien que el successor de Macià havia de ser
“el germà Gassol”, perderen, els quedà la rancúnia i, com que tenien molta
força, a vegades s’imposaven. Així va ser en l’esdeveniment del Sis d’Octubre,
considerat algunes vegades un error de Companys, quan el cert és que
l’imposaren principalment les Joventuts d’Estat Català que tot l’estiu de 1934
estigueren preparant-se per a la lluita que avortaria. Jo hi era, les noies en
dedicàrem a confeccionar inútils camises i sacs de costat per als escamots i
seguir un curs d’infermeria i cures d’urgència. Ells, pel pes que tenien dins
del partit, obligaren a l’acció.
Veritat és
allò que diu Jaume Ros: no es troba expressat en la seva ideologia i el seu
programa res d’intencions feixistes, però sí que eren feixistoides alguns dels
actes i procediments de Dencàs, Miquel Badia i els seus sequaços i subordinats.
Les desfilades dels escamots en formació i amb camises caqui poden fer arrufar
el nas a alguna gent, però els fets de Badia que veritablement li guanyaren
odis i decidiren el seu assassinat fou l’antiobrerisme que el portava a
utilitzar la policia per rebentar vagues —sobresortí la dels tramviaires—, la
guerra a l’organització anarquista, les pallisses als cenetistes detinguts a
les comissaries... El cas que he al·ludit, que produí gran escàndol i que jo
vaig conèixer de prop, és el de Viriato Milanés (no he oblidat mai el nom!), a
qui van portar detingut, no a la Comissaria, sinó al Casal d’Esquerra Estat
Català del Districte II, el meu, on el van apallissar tan bestialment que va
tenir un vòmit de sang. El fet va ser denunciat, la premsa se’n féu ressò, van
posar el crit al cel no sols els de la FAI sinó molts militants d’ERC. Al
nostre Casal es convocà una assemblea, a la qual jo vaig assistir, en què es
protestà i es demanaren comptes al president, molt adepte a Badia.
Recordo d’aquella part de la petita història més detalls significatius que no penso fer públics: sóc refractària a escriure memòries.
Per acabar
vull dir que la personalitat de patriota de Miquel Badia malgrat el vessant
qüestionable, tenia un aspecte que ha de ser ben vist, un caire de patriotisme
sa. Per respecte a aquella virtut sana penso que no convé despertar el record
dels seus trets repel·lents i demano que es deixi la seva biografia en un
pietós oblit.
Anna Murià
(El 9 Nou, 14/12/96)
 |
| Anna Murià (1929) |
No hay comentarios:
Publicar un comentario