EL QUE AMAGUEN LES DADES SOBRE LA POBRESA FEMENINA

Dijous 2 de març de 2017, a les 19:00h

«Què amaguen les dades sobre la pobresa femenina?», 

a càrrec de l'economista Sergi Cutillas 
i de la sociòloga Iolanda Fresnillo.

Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Carrer Sant Pere, 46, primera planta - Terrassa

http://www.elcritic.cat/blogs/feminismecritic/2016/11/04/el-que-amaguen-les-dades-sobre-la-pobresa-femenina/

El que amaguen les dades sobre la pobresa femenina

Aquesta setmana (primera de novembre de 2016) s’han fet públics els resultats d’un informe encarregat per CCOO de Catalunya a un equip d’iQ sobre la feminització de la pobresa. A continuació us en seleccionem algunes dades que conviden a pensar.

Primera dada. Els indicadors convencionals diuen que pràcticament no hi ha desigualtat de gènere en la pobresa. Com és possible que la taxa de risc de pobresa dels homes sigui d’un 18,9% i la de les dones d’un 19%? Resulta més desconcertant encara quan recordem que la bretxa en els salaris és de gairebé un 25% i la de les pensions contributives és encara més alta, tal i com mostra el gràfic següent.

La raó no té a veure amb el món real, sinó amb la manera com es comptabilitza quan s’és pobre i quan no. Per calcular el risc de pobresa de les persones en l’Enquesta de Condicions de Vida es calcula primer els ingressos conjunts de les llars enquestades; i posteriorment es divideix aquesta quantitat entre els seus membres, amb una correcció en funció del nombre d’adults i criatures de la mateixa. Aquesta forma càlcul dóna per suposat que en una mateixa llar tots els seus membres es reparteixen de forma igualitària els ingressos que hi entren. Un dels problemes d’aquest supòsit és que, com que en la major part dels casos les llars estan composades (com a mínim) per un home (que guanya més) i una dona (que guanya menys o no guanya res), el resultat és que s’assigna estadísticament una part de les rendes masculines a les dones (un regal estadístic que podríem discutir si es produeix a la vida real). Després d’haver fet aquesta operació estadística, les institucions públiques estadístiques presenten les dades les dades desagregades per sexe (“risc de pobresa en els homes” i “risc de pobresa en les dones”), tot conduint a la conclusió que no hi ha desigualtats de gènere en la pobresa (!!).

El truc és que en realitat, quan mirem aquestes dades, no estem observant individus amb rendes per sota del llindar de la pobresa (comparats amb la resta d’individus), sinó individus que viuen en llars per sota del llindar de la pobresa –comparades amb la resta de les llars. La consideració de les llars com unitat de mesura té sentit des de diversos punts de vista. Però l’atribució estadística als individus de les rendes de les seves llars invisibilitza totalment les desigualtats econòmiques de gènere dins de les famílies, i aquest és un fenomen clau per a entendre les desigualtats socials en el seu conjunt. És com si les estadístiques diguessin que tant se val si els ingressos els fan els homes o les dones, ja que finalment els diners beneficien de forma igual a tots els membres de cada família. Però de debò creiem que el tren de vida i el control dels recursos és igual per un marit/pare de família que que per a la esposa/mare de famíla si el primer guanya un sou superior o fins i tot l’únic sou de la llar? Aquesta forma de càlcul, a més, té altres problemes, com l’ocultació de la pobresa de joves no emancipats, per exemple. Es tracta d’un vel estadístic que ha estat extensament estudiat per investigadores i investigadors de la Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili , que han proposat calcular, complementàriament a la Taxa de Risc de Pobresa convencional, la Taxa de Risc de Pobresa sota supòsit d’Autonomia. I aquesta és la proposta que apliquem a continuació.

Segona dada. Si mesuréssim els ingressos de manera individual i no familiar, trobaríem que gairebé 1 de cada 2 dones viu per sota del llindar de la pobresa, gairebé el doble que els homes. Sí, si en comptes de considerar la renda que hem assignat als individus a partir dels ingressos de les seves respectives llars, consideréssim la guanyada de forma individual per les persones adultes, resultaria que les dones tenen gairebé el doble de possibilitats de ser pobres que els homes. Això sense moure’ns del discutible llindar de pobresa, que està definit com el 60% de la renda mediana de Catalunya (vegeu la quarta dada que us volem presentar).

Feu una ullada al gràfic, perquè les dades parlen per sí soles.

Tercera dada. Els tres col·lectius que de promig tenen ingressos més baixos són les dones joves, després els homes joves, i finalment les dones grans. Els tres amb ingressos més alts són els homes de mitjana edat, els grans i els que tenen entre 30 i 44. Si mirem les rendes mitjanes individuals i considerem no només el sexe, sinó també l’edat, les dades comencen a confirmar algunes sospites. Els tres perfils amb major renda mitjana amb dades de 2014 (les darreres disponibles) són masculins. Els guanyadors, com de costum, són els homes de 45 a 64 anys, que cobren de mitjana 21.691 euros nets anuals. La sorpresa, però, ve en comprovar que, possiblement gràcies als efectes de la crisi, els homes majors de 65 (els jubilats) són el segon col·lectiu amb major renda mitjana: 19.137,50 euros, per davant dels homes entre 30 i 44, que cobren de mitjana 17.528,40 euros nets anuals. Per contra, les perdedores en aquest rànquing de rendes mitjanes són les dones de menys de 30, amb 4.996,6 euros anuals; seguides dels homes d’aquesta mateixa franja d’edat, que cobren de mitjana 7.082,80 euros anuals, i finalment, per les dones majors de 64, que cobren 10.213,6 euros anuals. Sí, entre les més pobres hi ha les dones de la mateixa franja d’edat que els homes amb la segona renda mitjana més alta. Així, la desigualtat econòmica de gènere entre la població major de 65 és la més flagrant.

Quarta dada. Existeixen 181.493 homes i 191.248 dones que viuen en llars pobres i s’han fet invisibles al llarg de la crisi. Si heu mirat amb deteniment el gràfic anterior, potser us haurà cridat l’atenció la poca variació dels nivells de pobresa en el període de major daltabaix econòmic i de pèrdua de benestar que recordem en el nostre país. Efectivament, el risc de pobresa ronda el 19%, igual que abans de la crisi. Així doncs, on són els seus efectes? De nou, ens trobem davant d’un vel estadístic. I és que la Taxa de Risc de Pobresa és una mesura relativa. El seu llindar es calcula, com ja hem dit, a partir de la renda mediana d’una població donada. És a dir, prenem com a referència aquella renda que deixa la meitat de la població més rica per sobre i la meitat més pobra per sota. A partir d’aquí, considerem que les llars o persones que ingressen el 60% o menys d’aquesta renda pateixen risc (risc?!) de pobresa. El problema és que la renda de referència ha baixat en aquests anys. Ha baixat prou com per a que l’any 2008 el llindar estigués en 10.040 euros l’any i el 2014 estigui a 9.667 euros. Això fa que, per mer efecte estadístic i sense guanyar un euro més, hi hagi persones que han deixat de ser considerades pobres, són els i les pobres invisibles. I quantes persones són? Si apliquéssim el llindar de pobresa pre-crisi (descomptant l’IPC) faríem visibles 181.493 homes i 191.248 dones pobres més que els que mostren avui les estadístiques, i això sense moure’ns del càlcul convencional familiar.

Cinquena dada. L’ocupació no garanteix el benestar econòmic: entre les persones amb ingressos baixos hi ha persones amb feina. De cada 100 homes amb feina, gairebé 15 cobren rendes de pobresa; de cada 100 dones ocupades, les pobres són gairebé 26. Com es pot comprovar al següent gràfic, la pobresa (individualment considerada) de la població ocupada va més enllà de l’anècdota, i està fortament marcada per la desigualtat de gènere. A falta de més investigació, la gran causa de la feminització de la pobresa en l’ocupació és la xacra de la parcialitat, que en la major part no és volguda i afecta avui a un 22% de les dones i un 7% dels homes. En aquest punt cal recordar que sous baixos avui impliquen pensions baixes demà.

Una darrera reflexió. Cal mirar més enllà de la pobresa monetària: la dependència econòmica, la precarietat vital i la marginació també estan marcades pel gènere. Volem acabar amb una reflexió de major abast. L’estimació del risc a la pobresa hauria de contemplar tant aspectes materials com no materials, simbòlics i culturals. Per això, l’estudi de la pobresa des de la perspectiva de gènere hauria de ser multidimensional, i no basat gairebé de forma exclusiva en el nivell d’ingressos. En el millor dels casos la multidimensionalitat es capta a la Taxa Arope amb l’accés a alguns bens materials i per la relació a la llar amb el mercat de treball. Per a poder conèixer altres mecanismes d’empobriment que impliquen dependència econòmica, precarietat vital, marginació social i fins i tot desempoderament, caldria que l’estadística oficial incorporés dades noves. Parlem de dades que ens informin sobre la disposició de temps de descans, sobre si es pateix algun tipus de violència familiar i/o masclista, sobre si es té accés a serveis de cures infantils, per a la vellesa o malaltia, o sobre quin és el temps dedicat a tasques de cura. Aquest darrer element és clau, perquè actualment no sabem fins a quin punt les dones (o els homes) pateixen una sobrecàrrega de treball que, a més d’esdevenir un empitjorament de la qualitat de vida, impedeix accedir a uns ingressos suficients fruit de la participació del mercat de treball.

A dia d’avui no disposem de la major part d’aquesta informació. Però amb les dades que sí tenim ja podem apuntar que la dependència econòmica i la falta d’autonomia està feminitzada. També ho està la precarietat vital i la falta de seguretat econòmica i vital. Però la marginació i l’aïllament és un fenomen més patit pels homes que per les dones. I en això, també els rols de gènere fan la diferència.

Juli Carrere, Helena Castellà, Sergi Cutillas, Iolanda Fresnillo i Maria de la Fuente

(Article publicat a Crític el 4 de novembre de 2016)

DONES I CONFLICTES ARMATS

Dones i conflictes armats

22 de març - Un verano kurdo: historias de resistencia al Isis, 

a la ocupación y al exilio

18 d'abril - Partisanas: la mujer en la resistencia armada 

contra el fascismo y la ocupación alemana (1936-1945)

Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Carrer Sant Pere, 46, primera planta - Terrassa

Organitzen: Grup d'Opinió d'Amics de les Arts & Rudes Rebels

22 de març, a les 19:00h

Presentació del llibre de Zekine Türkeri 

Un verano kurdo: historias de resistencia al Isis, a la ocupación y al exilio

a càrrec d'integrants d'Azadî - Plataforma de Solidaritat amb el Poble Kurd i de l'editorial Descontrol

Un verano kurdo

Kurdistán está dividido entre cuatro diferentes estados. En esa dispersión, los kurdos de Turquía, Irán, Irak y Siria jamás han encontrado respaldo a sus reclamaciones. Por añadidura el crecimiento del ISIS en estos últimos países en los últimos años ha puesto en la diana a este pueblo. Para el Estado Islámico son enemigos prioritarios y lo han demostrado con una guerra destructora que pretende literalmente eliminarlos de la faz de la Tierra.

La periodista kurda Zekine Turkeri decidió pasar un verano en ambas zonas de su Kurdistán, el sirio y el iraquí, precisamente en el peor momento de la ofensiva del terror, cuando el ISIS atacaba más duramente a los rebeldes kurdos. En sus frentes conoció a muchos combatientes, especialmente mujeres, dispuestas a dejarse la vida para frenar a los milicianos del Estado Islámico. Este libro es la memoria viva de esas personas que decidieron dejar atrás todo por defender a su pueblo y, en su pelea por el feminismo, la igualdad y el laicismo, defender también nuestro estilo de vida.

Un verano kurdo está repleto de personajes inolvidables. Para el que esto escribe entre ellos destaca Ararat, la francotiradora buena. Esta guerrillera, como otras muchas de estas luchadores kurdas, guarda apartada una bala por si es acorralada por los yihadistas. En verdad conserva dos: una para acabar con su vida, y otra para hacer el mismo favor a alguna compañera.

Zekine es una mujer que sueña en kurdo pero que raramente ha podido hablar en el idioma de sus padres. Ha escrito un relato tremendamente personal que describe, como decíamos, a unos cuantos personajes femeninos que viven en el más machista de los mundos, como la tiradora Ararat o como Deniz, que ha visto morir en la lucha a sus dos hermanas, o como esa mujer yezidí sin nombre que mientra lava sin apenas agua a su embarrado hijo no para de exclamar: "Ojalá mi madre me hubiese parido cordero, están mejor que nosotros".

Estas mujeres viven y mueren defendiendo su tierra, pero también una sociedad laica en la que la mujer pueda tener un papel protagonista. Precisamente su laicismo y su feminismo les ha granjeado el odio furibundo del ISIS, pero también la enemistad de los principales actores en el conflicto de Oriente Próximo. Sirva como aviso para el lector el hecho de que la palabra morir no es una hipérbole: varias de las protagonistas de estas narraciones cayeron en el frente en ese mismo verano.

Dice un proverbio nacional que los kurdos no tienen más amigos que las montañas. Este libro muestra la soledad de estos guerrilleros, pero también su entrega y coraje. Lo explica la misma Turkeri en el prólogo: "Debo advertir que un kurdo no elige, intenta vivir lo que le ha tocado. Así que, como pocas veces nos toca elegir, yo esta vez aproveché la ocasión para eliminar buena parte de la tristeza, y elegí más bien contar la parte que tenía una dosis de resistencia, en un sentido amplio. Preferí contar una realidad en la que, a pesar de todo, hay espacio para el humor y la alegría: parte fundamental de la resistencia del pueblo kurdo, de nuestra identidad. Reímos para sobrevivir". Estamos, pues, ante un libro que busca el optimismo, sea en el campo de refugiados de Mahmur cercado por el ISIS, en Qandil con las fuerzas del PKK o cerca del monte Sinyar con las partisanas del YPG.

En nuestras manos está la posibilidad de evitar que todos los sueños de las combativas mujeres retratadas en este libro no sean como hasta ahora sólo pesadillas. Y que ellas mismas puedan ser gérmenes de un nuevo Oriente Próximo y no sólo abono para esas montañas que tanto aman. Como una vez lo fue Madrid, Kurdistán es ahora el rompeolas de todas las naciones.

Óscar Menéndez

18 d'abril, a les 19:00h

Presentació del llibre d'Ingrid Strobl

Partisanas: la mujer en la resistencia armada contra el fascismo y la ocupación alemana (1936-1945)

a càrrec de Dolors Marín i d'integrants de l'editorial Virus

La memoria de las partisanas

Dice mi tocayo Julián Casanova que un hombre de sexta o séptima fila consigue entrar en las páginas de la historia, pero una mujer, salvo de excepcional primera fila, no lo consigue. No puede ser más acertada la frase. Incluso remarcando esa parte de "excepcional primera fila", porque muchas mujeres que eran de primera fila hoy es casi imposible saber quiénes fueron. Me vienen muchos nombres a la cabeza: Teresa Claramunt, Soledad Gustavo, Beatrice Webb, Emma Goldman, Harriet Taylor, etc. Sin embargo hoy muy pocas son recordadas.

De todos modos este texto no quiere hablar de esas mujeres que por cuestiones específicas han pasado a la historia, sino de los millones de mujeres anónimas que no lo consiguieron. Hace unas semanas la editorial Virus reeditó un texto que ya había visto la luz por la misma editorial en 1996: Partisanas. La mujer en la resistencia armada contra el fascismo y la ocupación alemana (1936-1945) de la periodista austriaca Ingrid Strobl. Un acierto editorial, sin duda.

Strobl es periodista, historiadora y cineasta. Si nos damos una vuelta por la red de redes reparamos en la gran cantidad de trabajos que ha realizado. Este libro la convirtió hace ya 20 años en una de las pocas personas que ha rescatado una historia oculta. La Guerra Civil española y la Segunda Guerra Mundial son dos acontecimientos que han contado con multitud de libros. Libros sobre cuestiones militares, cuestiones políticas, cuestiones económicas, cuestiones culturales, de la vida diaria, etc. Y aunque algunas de ellas tratan el tema de la mujer en la guerra, ninguna lo hace de forma monográfica. Strobl lo hizo. Y lo hizo con nota.

El libro hace un repaso a la lucha de la mujer contra el fascismo y el nazismo. Primero en Europa occidental, donde aborda la participación de la mujer en la lucha contra el golpe militar de Franco en julio de 1936, entre las tropas de Iosif Broz Tito en Yugoslavia, en los Países Bajos y en Francia. Luego trata la parte de la Europa del Este y del papel de las mujeres judías en la resistencia contra la invasión nazi. Habla de algunos nombres propios en todos los casos. Pero en realidad es un trabajo de colectivo.

Habría que destacar algunas cuestiones en este ya clásico libro de Strobl. A la periodista austriaca no se le pasa por alto la importancia de las mujeres en España contra el golpe de Estado. El golpe de Estado de julio de 1936 fracasó. Y fracasó porque en España existía un poderoso movimiento obrero organizado que se le opuso. Y ese movimiento obrero lo componían hombres y mujeres. Nadie dudó en tomar las armas para frenar el golpe de los militares insurrectos. Esa misma visión se dio en toda Europa cuando Hitler promovió su política expansiva y en septiembre de 1939 daba comienzo la Segunda Guerra Mundial.

Me gustaría remarcar un aspecto del libro que, cuando lo leí hace ya casi 20 años, hizo que me llamara la atención por encima del resto: el trabajo que Strobl había hecho al rescatar el papel de las mujeres judías en el Este europeo. Y sobre todo en algunas zonas como Varsovia o Bialystok. Para quien conozca un poco la historia de la Segunda Guerra Mundial sabrá que esas ciudades quedaron prácticamente devastadas tras la guerra. Varsovia fue una ciudad destruida. Se estima que el 87% de la ciudad era ruinas tras la guerra. En el caso de Bialystok, la ciudad pasó de manos alemanas a manos soviéticas, hasta la ocupación por parte de los nazis y el exterminio de la casi totalidad de su población. Bialystok siempre fue una ciudad revolucionaria. A inicios del siglo XX la fuerza del movimiento anarquista era palpable. Incluso el soviet de Bialystok fue de mayoría anarquista. La represión contra ellos fue implacable. Pero Bialystok era una ciudad mayoritariamente judía. Blanco fácil cuando los nazis la ocuparon. La ciudad fue protagonista, junto con Varsovia, del levantamiento de su gueto. Las mujeres de Bialystok estuvieron a la altura de la lucha. Nunca se rindieron. Y el resultado fue devastador. Lo mismo que en Varsovia. Lo mismo que en Cracovia. Lo mismo que en Minsk.

Sin embargo hay una cuestión que Strobl no aborda. El periodo que se abre en Europa en 1936 y que se cierra en 1945 (Guerra Civil española y Segunda Guerra Mundial) tuvo resultados diferentes. En Europa el fascismo fue vencido. Las potencias nazis y fascistas fueron derrotadas. La participación de la mujer en esas derrotas es fundamental. Y a partir de 1945 les tocó trabajar para ir conquistando derechos. Sin embargo en España la cosa fue distinta. El franquismo se alzó con la victoria. El modelo que impuso era diametralmente opuesto al que defendían las mujeres que cita Strobl. El nacional-catolicismo hizo retroceder la sociedad. Y quienes más salieron afectadas fueron las mujeres. La represión sobre todos los aspectos de la vida, sobre todas las conquistas alcanzadas en los años precedentes, generó una ruptura generacional. La Ley del Divorcio y la Ley del Aborto fueron abolidas. La libertad sexual fue reprimida y perseguida. La larga dictadura que sufrió España la sumió en un retroceso cuyas consecuencias aún notamos hoy.

La nueva edición del libro que nos facilita Virus viene enriquecida. No solo con prólogos y palabras actuales de Strobl sino con un epílogo de la historiadora Dolors Marín que aborda el papel de las mujeres anarquistas en la Guerra Civil.

Es un buen momento para recuperar estos antecedentes. Un libro que forma parte de la necesaria recuperación de la memoria histórica del feminismo.

Julián Vadillo Muñoz

HISTÒRIA EN FEMENÍ: DONES LLIBERTÀRIES.

Dimecres 8 de febrer, a les 19:00h 

Projecció del documental «Indomables, una historia de Mujeres Libres»,

presentació i dinamització del col·loqui posterior 

a càrrec de Rosalía Molina

Dimecres 22 de febrer, a les 19:00h

«Història en femení: dones anarquistes (1870-1980)»,

conferència a càrrec de Laura Vicente

Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Carrer Sant Pere, 46, primera planta - Terrassa

Organitzen: Grup d'Opinió d'Amics de les Arts & Rudes Rebels

 «Indomables, una historia de Mujeres Libres»

Mujeres Libres / Dones Lliures va ser una organització autònoma, aliena a les estructures de qualsevol òrgan del moviment llibertari. Sense renunciar a les seves arrels anarquistes van practicar un feminisme obrer. Es van marcar com objectiu preparar a les dones per a poder participar en primera persona en la revolució llibertària. És a dir, volien formar a les dones, que sofrien unes taxes d’analfabetisme elevades i atreure-les al moviment llibertari.

Van haver de lluitar contra una cultura de forta arrel catòlica i, el més dolorós, contra la indiferència quan no menyspreu dels seus companys i companyes llibertàries. A pesar d’arribar a comptar amb més 20.000 afiliades només en la zona republicana, mai van ser admeses com part integrant del Consell General del Moviment Llibertari.

Amb aquest documental s'intenta esbrinar què pensaven, quin era el seu plantejament polític i com van desenvolupar la seva tasca. Per a aconseguir-lo ens hem entrevistat amb dos protagonistes directes d’aquesta història, Conchita Liaño i Sara Berenguer. Ambdues van prendre part activa i en primera línia en els gloriosos dies de Juliol del 36. Ambdues amb un bagatge polític i humà considerable.

Per altra banda s'entrevista escriptores i historiadores com Laura Vicente que ens han posat en antecedents. També ens hem entrevistat amb Martha Ackersberg professora del Smith College de Massachusetts i autora del llibre Mujeres Libres de España, que ens acosta a la situació política dels primers anys 30 i al cabal humà de Mujeres Libres. Així mateix, hem estat amb un dels grups que mantenen el llegat d’aquelles dones: Dones Lliures d’Alacant, un grup de dones de CGT que es reivindica anarkofeminista. Comptem també amb la presència poètica i compromesa amb el feminisme actual de l’escriptora Llum Quiñonero.

«Història en femení: dones anarquistes (1870-1980)»

Laura Vicente presentarà una breu història del feminisme d'arrel llibertària a Espanya que comença amb les socialistes utòpiques (des de la dècada de 1830) i les fourieristes en especial, on s'enquadra Guillermina Rojas, una mestra gaditana, que va criticar la família patriarcal en un míting de la Federació Madrilenya de l'AIT, en una data tan primerenca com l'any 1871, fins als grups que durant la Transició es declaren anarcofeministes, passant naturalment per les figures de Teresa Claramunt i Teresa Mañé, i l'organització Mujeres Libres.

Laura Vicente Villanueva, especialista en història social i història de la dona, és doctora en història per la Universitat de Saragossa, màster en “Estudis de la Dona” per la Universitat de Barcelona i catedràtica de història d’ensenyament secundari.