LA VIDA I EL PENSAMENT
D'ERRICO MALATESTA
Gianni Sarno
Traducció del castellà al català feta per JFFF
Aquest escrit vol ser només una introducció a la vida i al pensament del revolucionari anarquista Errico Malatesta. El formen dues parts que tracten, d’una manera bastant esquemàtica, de la vida i d'uns quants elements del seu pensament. No he volgut fer servir notes a peu de pàgina per agilitzar-ne la lectura. Tot i així, he de dir que he extret les idees presents dels llibres que el lector trobarà a la bibliografia.
G. S.
* * *
Nosaltres, al contrari, no pretenem posseir la veritat absoluta, creiem més aviat en la veritat social; la millor forma de convivència social no és una cosa fixa, vàlida per a tots els temps i per a tots els llocs, una cosa que es pugui determinar amb anticipació, sinó una cosa que, un cop assegurada la llibertat, es va descobrint i portant gradualment a la pràctica amb els frecs i la violència més petits possibles. Per això les nostres solucions deixen sempre la porta oberta a diverses solucions i, si pot ser, millors.
Errico Malatesta
I. La vida d'Errico
Malatesta
Errico Malatesta va néixer a Santa Maria Capua
Vetere (Caserta) el 14 de desembre de 1853. Pertanyia a una família de la
petita burgesia. Va començar a estudiar medicina, però va deixar els estudis
per dedicar-se a l’activitat revolucionària. Va regalar les seves terres als
camperols que les treballaven; mentrestant ell va aprendre les activitats de
mecànic i electricista. Va exercir aquestes activitats durant tota la seva
vida, i amb elles s’hi va guanyar el «pa».
El 1872 va ser un dels fundadors de la primera seu
de la Internacional italiana, a Nàpols. Aquell mateix any va participar en el
congrés de Sant Imier, on va conèixer Mikhail Bakunin.
Al congrés de Berna de 1876 va abandonar el
col·lectivisme de tendència bakuniana i es va declarar comunista anarquista. La
Internacional italiana va ser la primera a declarar-se comunista llibertària.
En aquesta dècada va participar en revoltes i insurreccions en diversos països:
a Itàlia, on el van detenir i empresonar, i d’on va aconseguir escapar-se, a
les revoltes anticolonials d’Egipte i Síria, i també en insurreccions i lluites
a França, Bèlgica, Suïssa, Anglaterra...
El 1883 va tenir una forta polèmica amb Andrea
Costa, un internacionalista que va passar del corrent antiparlamentari al
socialisme parlamentari. Mentrestant, va abandonar l’espontaneïsme popular,
característic del pensament de Piotr Kropotkin.
El 1886 va viatjar a Argentina, on va viure durant
cinc anys. S’hi va dedicar a diverses activitats i va contribuir, d’una manera
fonamental, a la creació de les primeres organitzacions de resistència obrera.
Al principi de la dècada següent va tornar a
Europa. El 1891 va realitzar una gira de propaganda per Espanya.
Va tornar de manera clandestina a Itàlia, on tenia
una ordre de cerca i captura. Cap al 1894 van tenir lloc una sèrie de revoltes
i insurreccions a Sicília, Malatesta va intentar difondre el moviment
revolucionari per tot el país. Però el seu pla va fracassar i va haver de
marxar, aquesta vegada a Anglaterra.
El 1897 va tornar clandestinament a Itàlia. Es va
instal·lar a Ancona, on va fundar la revista L’agitazione. El 1898 va ser detingut i condemnat a confinament,
però va poder fugir. Va marxar un temps als Estats Units i després a Cuba. El
1900 va tornar a Anglaterra, on es va quedar fins al 1913.
El 1907 va participar en el Congrés anarquista
internacional d’Amsterdam. Allí va tenir una forta polèmica amb el sindicalista
francès Pierre Monatte, sobre sindicalisme i anarquisme. Partidari dels
sindicats i de les organitzacions obreres, sostenia que no s’havia de confondre
anarquisme amb sindicalisme. El sindicalisme és l’organització del tots els
obrers, siguin o no anarquistes. I té uns objectius, podríem dir, reformistes.
Malatesta, a més, sostenia amb una visió gairebé premonitòria, la possibilitat
que els sindicats es burocratitzessin i transformessin els seus líders en
funcionaris. Tot i així, afirmava la importància per als anarquistes de ser
dins dels sindicats i de difondre-hi les seves idees.
El 1913 va tornar a Itàlia, i es va instal·lar una
altra vegada a Ancona. Va fundar el setmanari Volontà. Entre el set i el catorze de juny de 1914 va tenir lloc el
moment revolucionari més gran des de la unificació del país: la settimana rossa [la setmana roja].
Ancona va ser protagonista d’una vaga general que es va transformar en una
insurrecció victoriosa. Durant tota una setmana la ciutat va ser autogestionada
per les classes populars. Tot i així, la insurrecció no es va estendre a tot el
país. Els sindicats, d’acord amb el govern, van revocar la vaga. La regió es va
quedar aïllada. Es va acabar la revolució. Malatesta va haver de marxar una
altra vegada. Lloc de destinació: Anglaterra.
Quan va començar la primera guerra mundial,
Malatesta va defensar una postura internacionalista. Com la major part del
moviment anarquista, es va declarar en contra de la guerra capitalista. Va
polemitzar amb els anarquistes que es van declarar a favor de la guerra al
costat dels aliats i en contra d’Alemanya, entre ells Kropotkin. Tot i així, la
postura general del moviment va ser en contra de la guerra. El 1915 Itàlia va
entrar en guerra al costat dels aliats.
La situació al país es va fer més tensa. A partir
de 1916, informat de la situació, Malatesta va voler tornar a Itàlia. Però el
govern no el va deixar entrar i, a més, d’acord amb els governs anglès i
francès, no li van permetre deixar Anglaterra. No va poder tornar,
clandestinament, a Itàlia, fins al 1919, i gràcies a la col·laboració d’un
almirall socialista. Les masses populars el van aclamar com el Lenin d’Itàlia.
Un fet que no li va agradar gaire.
Entre el final de 1919 i 1920 va fer una gira de
propaganda per tota la Itàlia del Centre i del Nord. Als seus mítings hi van
participar milers de persones. Va dirigir el diari Umanità Nova, que va arribar a una tirada de cinquanta mil
exemplars. El 1920 va escriure un article insistint en la necessitat
d’organitzar-se per a la revolució. Va proposar una aliança de forces
revolucionàries, però la seva proposta no va tenir gaire èxit. Aquell mateix
any es van produir ocupacions de fàbriques i camps. Malatesta va declarar la
necessitat de reorganitzar i fer produir les fàbriques. Va declarar que si no
es feia la revolució, quan la burgesia es refés de l’ensurt, la seva venjança
seria tremenda. De fet, no va tardar gaire a respondre a l’amenaça
revolucionària. Quan els sindicats van revocar les vagues i es van acabar les
ocupacions, va començar a finançar l’incipient moviment feixista. Les seves
anàlisis i crítiques dels anys vint es van concentrar, a més del fenomen
feixista, en la situació russa.
En una carta que va escriure a Luigi Fabbri, el
juliol de 1919, en relació amb la dictadura del proletariat, afirmava:
Anarquia significa no govern, i per tant, encara
més, no dictadura, que és el govern absolut sense control i sense límits
constitucionals. [...] En realitat potser es tracti d’això: que els nostres
amics bolxevics amb l’expressió dictadura del proletariat entenen senzillament
el fet revolucionari dels treballadors que prenen la possessió de la terra i de
les eines de treball, i intenten constituir una societat i organitzar una mena
de vida en què no hi hagi lloc per a una classe que exploti i oprimeixi els
productors.
Entesa
així, la dictadura del proletariat seria el poder efectiu de tots els
treballadors dirigit a la destrucció de la societat capitalista, i es
convertiria en anarquia tan bon punt desaparegués la resistència reaccionària i
ningú més volgués obligar amb la força les masses a obeir i treballar per a
altres. I aleshores el nostre desacord no seria res més una qüestió de
paraules. Dictadura del proletariat significaria dictadura de tots, és a dir,
ja no seria dictadura, com govern de tots ja no és govern, en el sentit
autoritari, històric i pràctic del mot. Però els veritables partidaris de la
dictadura del proletariat no ho entenen així, i això a Rússia es pot veure
perfectament. El proletariat, naturalment, hi intervé com ho fa el poble en els
règims democràtics, és a dir, simplement per amagar l’essència real de les coses.
En realitat es tracta de la dictadura d’un partit, o més aviat dels caps d’un
partit; i és una dictadura pròpia i veritable, amb els seus decrets, amb les
seves sancions penals, amb els seus agents executius, i sobretot amb la seva
força armada, que avui serveix per defensar la revolució dels seus enemics
externs, però que demà servirà per imposar als treballadors la voluntat dels
dictadors, aturar la revolució, consolidar els nous interessos que s’hagin anat
constituint i defensar de les masses una nova classe privilegiada.[...]
Lenin,
Trotski i els seus companys són segurament revolucionaris sincers, de la manera
com ells entenen la revolució, i no la trairan; però preparen els quadres
governamentals que serviran als qui vinguin després per aprofitar-se de la
revolució i assassinar-la. Ells seran les primeres víctimes del seu mètode i
amb ells, temo que la revolució caurà. La història que es repeteix: mutatis
mutandis, la dictadura de Robespierre duu Robespierre a la guillotina i prepara
el camí a Napoleó.
A final de 1920 el van detenir. Quan va sortir de
la presó, el juliol de 1921, es va trobar una situació completament diferent.
Les organitzacions feixistes, amb la col·laboració de les autoritats, havien
creat un clima de terror. Una situació de guerra en què els feixistes pegaven,
mataven, violaven i incendiaven les seus dels diaris i de les organitzacions
antifeixistes. Aleshores Malatesta va decidir entrar als Arditi del popolo, uns
grups armats que s’oposaven als esquadrons feixistes, la primera forma de
resistència antifeixista. En algunes ciutats aquests grups van derrotar les
organitzacions feixistes. Segurament un cas important va ser el de Parma. Però
els partits democràtics, els socialistes i una part del partit comunista van
abandonar els Arditi.
Entre 1924 i 1925 dirigeix la revista Pensiero e Volontà.
A partir de 1926, un cop el feixisme ja ben
instal·lat al poder, va ser condemnat a arrestat domiciliari vigilat per
carrabiners, que no el deixaven mai sol.
El 22 de juliol de 1932 va morir a Roma. Les
autoritats feixistes no van permetre a ningú participar en el seu enterrament.
II. El
pensament d'Errico Malatesta
En aquest apartat analitzarem breument alguns
aspectes del pensament d’Errico Malatesta. Primer de tot, és important dir que
no va deixar cap teoria sistematitzada. Les seves reflexions, escampades en
centenars d’articles i pamflets, publicades en revistes de diversos països, van
ser sempre una anàlisi de la realitat concreta i circumstancial, van ser sempre
un examen del procés real. Amb una coherència sorprenent, no va separar mai la
teoria de la lluita. Malatesta es va dedicar, durant gairebé seixanta anys, a
preparar moralment i pràcticament la insurrecció. Segons Luigi Fabbri, teòric
anarquista del final del segle XIX i principi del XX, Malatesta va ser un dels pensadors socialistes més importants de la seva època. Fabbri sostenia que
Malatesta no va deixar una construcció sistemàtica de les seves idees per
diversos motius:
- Es va dedicar principalment a l’activitat insurreccional, va participar en moltes insurreccions de diferents tipus i en diversos països. Es va passar més de deu anys a la presó i gairebé trenta a l’exili.
- Sempre es va guanyar la vida amb hores llargues de feina manual, d’electricista o mecànic, i això no li va permetre dedicar gaire temps a sistematitzar les seves idees.
- I, finalment, es va estimar més analitzar aspectes concrets de la lluita i de l’organització. Els seus escrits, destinats sobretot als camperols i als obrers, es caracteritzaven per un llenguatge clar i directe, i per tractar de les necessitats més immanents de la realitat. Tot això no vol dir que Malatesta no teoritzés, sinó tan sols que es va estimar més dedicar les seves anàlisis als aspectes més pràctics de la lluita.
El seu pensament va ser antidogmàtic per
antonomàsia, va tenir sempre una postura oberta. «El seu mètode d’anàlisi es
basava en l’ús del dubte i en la llibertat d’equivocar-se. En el seu pensament
tots els valors assolits eren un punt de partida per fer nous assoliments».
Malgrat que va mantenir durant tota la seva vida unes idees pròpies, estava
convençut que es podien modificar amb el temps, el lloc i la manera
d’aplicar-les. «Totes les tendències polítiques i socials estan relacionades
amb el moment històric o amb alguns factors de la lluita social».
El primer element que hem de considerar és la
distinció epistemològica que va fer entre anarquia i anarquisme. Si la primera
és l’ideal, la meta, el segon és el camí, les pràctiques. Els mitjans han de
ser coherents amb el fi. Si el nostre objectiu és la llibertat, repetia
Malatesta, l’hem de practicar. L’anarquisme, sostenia, va néixer d’una revolta
moral contra les injustícies. D’altra banda, l’anarquia és la societat
organitzada sense autoritat, i per autoritat s’entén la força material que té
un grup social per imposar la seva voluntat als altres. «L’anarquia arribarà
quan pugui arribar —deia Malatesta—, però nosaltres hem de treballar perquè
arribi. Les lluites de les masses, mitjançant l’acció directa, contra l’explotació,
l’opressió i les injustícies, són un pas cap a ella». I seguia: «no es tracta de fer l’anarquia avui,
demà o d’aquí a deu segles, sinó de caminar cap a ella avui, demà i sempre. En
fi, l’objectiu de l’anarquisme és eliminar l’estat i la propietat privada dels
mitjans de producció i distribució. Si avui no tenim prou força per fer-ho, hem
de tenir, almenys, la capacitat perquè ens oprimeixin el mínim possible».
Un altre element del seu pensament és segurament
el gradualisme. Que no té res a veure amb el reformisme. Convençut que
l’anarquia no podia arribar d’un dia a l’altre, sostenia que la lluita s’havia
d’organitzar en dos plans, però gens contradictoris. Una primera fase es
caracteritzaria per les lluites i les conquestes dels objectius a curt termini,
que permetrien millorar les condicions de les classes més explotades. A més,
aquestes lluites els permetrien organitzar-se i solidaritzar-se entre elles.
Tot i així, les lluites no han de limitar-se a això; la segona fase ha de ser
la construcció d’una altra societat. Aquí introduïm un altre element del seu
pensament: l’organització. Malatesta en va ser sempre partidari. Per això va
tenir fortes polèmiques amb els anarquistes antiorganitzadors. Ell sostenia que
el problema no era l’organització, sinó el tipus d’organització. Era necessària
per fer la revolució. Havia de ser coherent amb les idees anarquistes; havia de
permetre la plena llibertat de tots els seus participants i garantir la
voluntat lliure. No havia d’imposar la voluntat d’una majoria ni d’una minoria
sobre els altres. Però l’organització era necessària perquè oferia als
treballadors la possibilitat de conèixer les seves forces, de solidaritzar-se
entre ells i d’oposar-se a les classes dominants. La lliure organització, com
la definia Malatesta, permet que desaparegui l’esperit de servitud, d’esperar
ordres, en fi, d’esperar que algú decideixi pels altres.
Tot i que es va considerar durant tota la seva
vida un comunista anàrquic, va ser sempre partidari del pluralisme i de la
lliure experimentació. Afirmava que no era necessari aplicar les mateixes idees
en llocs o temps distints, sinó que s’havia d’experimentar. Les societats es
poden organitzar de diferents maneres, considerant les seves peculiaritats
històriques, geogràfiques i socials. «No cal justificar a priori un sistema
qualsevol de conveniència social; l’única cosa que hem de fer és
experimentar-ne la validesa, comprendre’n els límits i les possibilitats de
millorar». El que és important és garantir en qualsevol lloc i temps la plena
llibertat social, que té com a únic límit la llibertat igual dels altres. Que
no s’entén com una llibertat abstracta, sinó una llibertat real, que permeti el
desenvolupament de totes les capacitats de cada individu. Que permeti a cadascú
poder decidir sobre la seva vida; i que permeti a cada comunitat organitzar-se
com cregui més adequat. Però sempre respectant la voluntat dels qui no hi
estiguin d’acord, i deixant-los la possibilitat d’organitzar-se com trobin més
adient.
Hem d’aclarir que el seu comunisme no tenia res a
veure amb l’estalinisme del segle XX. Per comunisme entenia la lliure
associació de productors i consumidors lliures. Per tant, els mitjans de
producció i distribució han de pertànyer a la comunitat, i ha de ser ella
mateixa qui decideixi com organitzar la vida social. Per aconseguir-ho, cal que
desapareguin la societat privada dels mitjans i l’estat. L’estat ha de ser
destruït des del moment que la insurrecció triomfi i no se l’ha de substituir
per cap altre, ni popular ni comunista. Malatesta era conscient que un cop
s’hagués creat un altre estat amb la seva jerarquia, la seva burocràcia i la
seva policia, no s’extingiria per la seva pròpia naturalesa, sinó que
intentaria perpetuar-se per tots els mitjans possibles. El naixement d’un altre
estat provocaria la contrarevolució.
Aquí introduïm un element important del seu
pensament: la insurrecció. Al meu parer, és el factor de la seva teoria més
vinculat al segle XIX. La insurrecció ha de derrocar el govern i permetre a les
masses treballadores ocupar i fer servir els mitjans de producció i
distribució. Amb la insurrecció l’anarquisme no s’acompleix, deia Malatesta,
però es creen les condicions materials per experimentar les idees anarquistes. «Si
no trobem en el poble la força necessària per impedir la reconstitució de
l’estat i de les seves institucions autoritàries, nosaltres com anarquistes no
hi hem de participar, no l’hem de reconèixer. Per tant, ens hem de rebel·lar i
exigir la plena autonomia per a nosaltres i per a totes les minories dissidents».
El més important, sostenia Malatesta, és que el poble perdi els instints i els
costums d’obeir, i que aprengui a decidir i actuar lliurement.
No podem acabar aquest apartat sense considerar un
altre aspecte del seu pensament. Una idea que el diferencia d’altres pensadors
anarquistes, és a dir: la voluntat revolucionària. Segons Malatesta, la
revolució anàrquica és un procés conscient. Amb les condicions socials
favorables, l’element fonamental per al canvi és la voluntat revolucionària.
Per voluntat s’entén l’expressió col·lectiva per al bé comú. En fi, la
revolució no depèn del desenvolupament de les forces de producció, ni tan sols
depèn d’un determinisme històric o científic, sinó que depèn de la voluntat de
fer-la. «Per tal que la revolució sigui veritablement l’ocasió d’eliminar
definitivament tota mena de poders, no ha de ser la revolta específica del
proletariat, de la burgesia, de les classes camperoles o dels marginats
socials, sinó de totes les masses heterogènies dels insubordinats i dels
insatisfets». En resum, Malatesta va tenir una visió revolucionària humanista,
experimentalista i gradualista.
Vull acabar aquesta introducció a Malatesta amb
una frase seva de 1929, en què deia: «Nosaltres ens hem de mantenir en estat de
rebel·lió efectiu i potencial; i si no podem guanyar el present, preparar
almenys l’avenir».
Bibliografia
Berti, Giampietro [editor], Errico Malatesta, II buon
senso della rivoluzione, Eleuthera, Milà, 1999.
Crociani, Andrea, Quello
che so su Errico Malatesta, La Baronata, Lugano, 2004.
Fabbri, Luigi, Malatesta.
L'uomo e il pensiero, Edizioni Anarchismo, Catània, 1979.
Finzi, Paolo, La
nota persona. Errico Malatesta in Italia, desembre 1919 - juliol 1920, La
Fiaccola, Ragusa, 2008.
Roberti, Mirko [Giampietro «Nico»
Berti], Lettura di Malatesta, A
- Rivista Anarchica, Milà, maig 1973.
Les vagues generals de protesta ja no commouen ningú, ni als mateixos que les fan, ni a aquells contra els qui es fan. Si la policia tingués prou intel·ligència per no provocar, passarien per un dia festiu. Cal buscar una altra cosa. Nosaltres llancem la idea: apoderar-se de les fàbriques.
Errico Malatesta
