PER UN «ESTAT DE PAU»

Voluntari català a la Guerra d'Àfrica (1859-1860) 

La possibilitat de la constitució d’un estat propi mobilitza sectors molt diversos de la societat catalana. Les múltiples dinàmiques endegades, empàtiques o crítiques amb el propòsit constituent, n’evidencien la verosimilitud. També el sector de la cultura de pau, compromès en la progressiva implantació d’una cultura orientada pels principis de la cooperació i de la noviolència, se sent emplaçat a prendre postura en aquest necessari exercici de prospectiva. Seria inexplicable que un sector que està treballant eficaçment, i des de fa molts anys, per la mobilització de la societat, civil i oficial, a favor dels valors de la cultura de la pau no promogués ara un debat públic sobre el model de seguretat del nou estat. Un debat en el que hi participem propositivament.

Amb aquesta finalitat s’ha constituït un grup de treball estable, Estat de Pau, en el que hi participem, sense detentar cap representació, un bon nombre de persones vinculades a diverses entitats de pau. El primer objectiu del grup, un seminari, es concreta en la redacció del document Model de seguretat d’un estat propi del segle XXI, que és una proposta que, partint de la hipòtesi d’un estat català, s’adreça a la ciutadania en general i especialment a aquells que hauran de decidir. El grup és heterogeni pel que fa a ideologia i posicionament polítics dels participants; l’acord es produeix al voltant de tres punts:

PRIMER: Valoració de la seguretat com una necessitat de primer ordre;

SEGON: Visió compartida, respecte a la seguretat, inspirada en el concepte de seguretat humana;

TERCER: Adhesió als principis de la noviolència.

Tot i que la reflexió ve propiciada per una dinàmica local, no dubtem que pot ser d’utilitat en altres contextos diferents del de la societat catalana d’avui. La nostra reflexió es produeix en un escenari molt concret, però forma part d’una elaboració conceptual en curs, a nivell planetari, que apunta a canvis molt profunds en el concepte de seguretat.

No són els estats els que requereixen seguretat front d’altres estats, tot i que aquest és el nucli dur del concepte de defensa; són les persones les que necessiten i exigeixen seguretat. Una societat democràtica ha de respondre a aquesta exigència amb una visió de gran amplitud i profunditat i amb una autoexigència d’eficàcia màxima. Els ciutadans «…aspiren als drets humans bàsics que garanteixen una existència tranquil·la i digna, lliure de la necessitat i la por»(Aung Sang Suu Kyi) i l’única raó de ser de l’estat és ser instrument d’aquesta aspiració. Però aquest no és el resultat que ha produït l’acció dels centenars d’exèrcits de tots colors i cultures que han sembrat la història humana de mort, dolor, destrucció i misèria. Seguretat humana és que l’estat protegeixi les persones; defensa comporta el sacrifici de vides humanes per a la seguretat de l’estat. És evident que d’exèrcit no en volem cap més i menys encara si ha de ser nostre.

Aquesta visió de la seguretat centrada en l’objectiu d’alliberar les persones de les necessitats i de les pors és la idea central de la nostra proposta Model de seguretat d’un estat propi del segle XXI que farem pública el proper mes de setembre. Si Catalunya esdevé un nou estat no ha de voler ser el darrer dels vells estats bastits sobre uns fonaments obsolets de sobirania irrestringible, d’irresponsabilitat cap a l’exterior i cap al medi ambient, d’afany de domini, d’acceptació de la força com a argument decisori. Si Catalunya esdevé un nou estat no pot dotar-se mimèticament d’estructures i institucions anacròniques que només la inèrcia manté amb prou feines dempeus en estats envellits. Si Catalunya esdevé un nou estat ha de fonamentar-se explícitament en els valors que aposten per un desenvolupament humà atent a totes les dimensions personals, ha de crear les estructures i institucions, si cal audaçment novedoses, que més ho possibilitin i ha d’acceptar que, precisament per ser un estat nou i de petites dimensions, més lliure que altres d’inèrcies històriques, té la responsabilitat d’orientar-se i orientar cap a una futur més humà.

Jordi Armadans, Alfons Banda, Núria Breu, Pepe Beunza,
Joan Contijoch, Lluís Fenollosa, Rafael Grasa, Jose Luís Gordillo,
Jaume Llansó, Xavier Masllorens, Martí Olivella, Pere Ortega,
Alvar Roda, Jordi Urgell, Fèlix Saltor, Gabriela Serra,
Lluís Sobrevia i Eduard Vinyamata.