GRANDES CIUDADES DEL MUNDO

OBRE ELS ULLS!

OBRE ELS ULLS!

¿Ets tu, lector o lectora, d’aquelles persones que abans, no fa gaire temps potser, quan t’assabentaves que algun policia pegava amb la seva porra a una persona al carrer, l’humiliava al calabós d’una comissaria, li treia un ull d’una pilotada o se li quedava morta a les mans, seguies amb la teva vida, indiferent, com si no fos res important o, fins i tot, et deies: «Alguna cosa deu haver fet...»?

Després d’haver vist com van actuar els antidisturbis espanyols el passat 1 d’octubre, encara adoptes la mateixa actitud indiferent i penses de la mateixa manera? Se t’han obert els ulls, oi? Però potser encara ets d’aquells que criden: «Els Mossos són... la nostra policia!». I, fins i tot, potser també ets d’aquells innocents que quan veuen als Mossos els saludes somrient i enarborant quatre dits enlaire. Quant trigaràs a obrir els ulls? El 2014 i el 2015, els Mossos, en el marc d'una operació que van denominar Pandora, van escorcollar desenes de centres socials, locals i domicilis particulars i van detenir dues desenes de llibertaris a Barcelona i Manresa, acusant-los de terrorisme. Una desena d'aquestes persones va ingressar a la presó, alguns de manera incondicional, i altres van quedar en llibertat amb càrrecs després de pagar una fiança. Els Mossos van presentar aquestes detencions com un gran èxit. Doncs bé, la primavera passada la jutgessa Lamela els va haver de posar en llibertat per una absoluta falta de proves. Es tractava doncs d'un típic muntatge policial adreçat a fer callar les persones que dissenteixen amb l'ordre establert en la societat capitalista.

No volem pas dir que tots els policies siguin males persones, de segur que hi ha de tot, com a tot arreu, però... no creus que, per exemple, quan un accepta integrar-se en un cos d’antidisturbis, ja sap que haurà de fer mal físicament a altres persones, encara que personalment no vulgui, per disciplina, quan calgui fer callar les persones que molesten els governants. Quant trigaràs a adonar-te que, en aquest cas, quan es fa callar la gent amb violència o amb muntatges, és indiferent que els repressors siguin dels Mossos, de la Policia Nacional o de l’Ertzaina?

Com t’has enrabiat veient les imatges dels antidisturbis espanyols colpejant gent pacífica l’1 d’octubre a molts indrets de Catalunya, oi? Però no t’hauria de sorprendre. No els recordes pegant a tort i a dret a Madrid, el 2012, a la manifestació dels miners asturians, lleonesos, castellans i aragonesos? I, com que tens mala memòria o no prestaves gaire atenció als qui tu consideraves uns busca-raons, tampoc deus recordar com colpejaven els antidisturbis catalans, el 2011, als acampats a la Plaça de Catalunya, als indignats?

I què em dius de les injustícies de la Justícia? Deus estar corprès en veure engarjolat mig govern de Catalunya. De segur que dius que estàs disposat a tot per lluitar contra l'existència de presos polítics a l'Estat Espanyol, però vas fer alguna cosa quan a Arnaldo Otegui li van caure més de sis anys de presó per la seva activitat política? 

Però almenys aquests polítics famosos reben sempre un gran suport. ¿Donaràs el mateix suport que dones ara als consellers empresonats als 25 estudiants, un membre del professorat i un administratiu de la UAB a qui el fiscal els hi demana  prop de 300 anys de presó per una acció de protesta? Encara seguiràs pensant que potser s'ho mereixen? Obriràs els ulls d'una vegada?

Federació Local CGT - Terrassa

LA LLUITA DE CLASSES A CATALUNYA

La lluita de classes a Catalunya

Hi ha una contradicció aparent en els arguments espanyolistes contra l'autodeterminació catalana: d'una banda se'ns diu que és un procés liderat per la burgesia, i d'altra s'afirma que les empreses se n'aniran de Catalunya quan es produeixi la independència. De fet l'èxode empresarial ja ha començat davant la mera possibilitat que es faci efectiva la desconnexió catalana amb l'Estat espanyol. Però com la burgesia està formada pel conjunt dels empresaris, quins són els seus motius per liderar el procés independentista i després anar-se'n del país independent ?, ho fa amb l'objectiu de tenir una excusa per enfonsar l'economia catalana portant-se les riqueses del país? Sona paradoxal.

La situació es pot aclarir si considerem l'estructura de la classe burgesa, dividida en capes diferenciades en competència entre si, i no com una unitat sense fissures. És una dada obvi de la nostra vida social, que els motius fonamentals de tot membre de la societat capitalista són els interessos econòmics individuals en la seva versió monetària, ja sigui el benefici pel capital invertit, ja sigui la retribució econòmica pel treball. I sabem que la competència per obtenir beneficis i retribucions es dóna en tots els nivells de la vida social, però especialment en les seves capes dirigents. L'agrupació entre individus es realitza per interessos corporatius, és a dir, per comunitat d'interessos dins de l'organització social donada. És la identitat nacional un tret prou fort com crear aquests interessos corporatius? Des del punt de vista de la racionalitat capitalista, és una dada irrellevant i contraproduent. Però si d'una banda sembla que la nacionalitat està superada per la globalització econòmica, d'altra veiem que juga un paper important en els esdeveniments internacionals a través de la configuració estatal de l'ordre mundial. La política no pot ser reduïda ni subordinada a la racionalitat capitalista, sinó que consisteix en la creació d'una racionalitat alternativa.

Especialment, en una fase del capitalisme en crisi amb una llarga depressió als Estats imperialistes —com és l'actual—, apareixen i es desenvolupen les contradiccions inherents a la societat capitalista. L'aprimament de les classes mitjanes als països capitalistes desenvolupats (mal desenvolupats) i l'augment del coeficient de Gini en tots els països, són índexs que la competència per obtenir beneficis s'ha tornat ferotge i està sacrificant el benestar de milions de persones en tot el món. Alhora, travessem una fase del desenvolupament capitalista caracteritzada per la destrucció de forces productives a gran escala, com s'ha pogut observar a l'Orient Mitjà i Àfrica, el que és complementari amb el desenvolupament dels moviments feixistes a tot el món. És una exacerbació d'allò que alguns economistes anomenen la destrucció creativa del capitalisme, i que té el seu paradigma exemplar en les guerres mundials del segle passat.

Tornem al tema català. Com considerar aquesta diferenciació interna de la burgesia en aquest cas concret? Se'ns proposa una divisió basada en el seu caràcter nacional: burgesia espanyola contra burgesia catalana —la teoria del xoc de trens—, interpretant des d'aquesta clau l'enfrontament del PdeCat amb el PP, on el més fort liquidarà sense remissió al feble. Però aquesta solució simplista no sembla suficient per interpretar una economia complexa i globalitzada com és el capitalisme postmodern i neoliberal. Doncs també s'ha dit que el capital no té pàtria i que no hi ha res més covard que els diners —com no deixa de repetir Jiménez Losantos—; és a dir, que els inversors es retiraran de Catalunya quan vegin perillar els seus interessos, i no sembla possible explicar aquest fenomen sobre la base de la ceguesa d'una burgesia catalana sobre els seus propis interessos. Encara que tal vegada pogués dir-se que la burgesia catalana està acorralada per la burgesia espanyola, que ha demostrat prou al llarg de la seva història el seu caràcter mafiós.

Ens cal, doncs, una explicació més desenvolupada. Hi ha tres tipus de capitalistes atenent a la seva funció en l'economia: financers, comercials i industrials. En la lluita pel benefici triomfa el més fort, és a dir, el que realitza funcions més importants per a l'estructura social —que en la societat capitalista consisteix en el maneig dels diners, el capital financer. En l'economia de mercat manen els bancs, perquè controlen els diners com a unitat de compte i mitjà essencial d'intercanvi. És a dir, el govern espanyol representa els interessos de la burgesia financera, que té prou recursos per controlar la burgesia comercial i industrial, gràcies al poder que donen els diners. Potser puguem llavors considerar que el capital financer ha provocat la crisi catalana per saquejar Catalunya, i que les altres capes de la burgesia estan intentant defensar els seus interessos a través de la lluita pel control del poder polític i cridant a la mobilització general del poble català. Ens trobem, per tant, en la típica situació de lluita nacional liderada per la burgesia catalana contra un imperialisme financer imposat per les polítiques neoliberals predominants en les societats occidentals.

Per tot el que s'ha dit, aquesta és una lluita perduda dins dels paràmetres de la societat capitalista neoliberal. Llevat que la classe obrera prengués el relleu en el lideratge de la lluita política catalana, proposant una alternativa que transformés les estructures mateixes de l'ordre social vigent. Seria això possible? Podem observar que la classe obrera europea manifesta una completa subalternitat davant els interessos del capital financer dominant, i a Catalunya hi ha amplis sectors de treballadors que abracen l'unionisme espanyol com a instrument de lluita contra la seva pròpia burgesia nacional. No és un fenomen nou, només cal observar la història per comprovar que és un fenomen recurrent, que constitueix la base social de l'imperialisme des dels segles finals de la República de Roma (s. II-I a.n.e.).

Com es pot comprovar, estem davant d'un problema polític de difícil solució que condiciona greument el futur dels pobles de l'Estat espanyol. La clau interpretativa de la conjuntura històrica és la confrontació econòmica i política de l'antic imperialisme occidental amb les noves potències emergents a Àsia. Com la batalla econòmica ja està perduda per a occident, l'imperialisme ha passat a desenvolupar una confrontació bèl·lica entre l'OTAN i els Estats aglutinats al voltant de l'aliança de la República Popular de la Xina amb la Federació Russa. Aquesta contradicció se'ns presenta també en el conflicte català, on una empresa xinesa ha proporcionat les urnes que van fer possible el referèndum contra la repressió de l'Estat espanyol. Tot un símbol que gairebé sembla un acudit; però és molt seriós el que està passant.

Més sobre l'anàlisi de classe: podem classificar els burgesos segons la mida de les seves propietats en gran burgesia, burgesia mitjana i petita burgesia. Dóna la impressió —que algú em desmenteixi si té dades comprovades d'una altra cosa— que l'enorme mobilització del poble català el dia 1 d'octubre ha estat impulsada principalment per estrats de la petita burgesia catalana lligades a la petita i mitjana empresa, en sectors de comerç, indústria i agricultura, incloent-hi els petits tallers d'autònoms, als treballadors qualificats i els intel·lectuals de professió liberal. Unes classes mitjanes en vies de proletarització que seran les més afectades per la destrucció del teixit econòmic a Catalunya, i que han presentat un front de lluita important i ben coordinat. Ha estat una mobilització exemplar, amb un alt grau d'organització i amb tàctiques pacifistes de resistència passiva, que ha commogut l'opinió pública internacional. Ens fa pensar en Gandhi i Martin Luther King, i demostra la fortalesa del teixit social a Catalunya, així com l'enorme influència que l'anarquisme ha tingut sempre en aquest país.

Sectors de la classe obrera han donat suport a contracor aquesta mobilització; però han començat a donar-li suport. Això és fonamental i pot considerar-se un pas important per al triomf de la causa republicana a la península ibèrica. Una classe obrera subalterna davant el gran capital financer ens dóna un Estat espanyol alineat amb l'imperialisme de l'OTAN, com hem vist en els anys del bipartidisme joancarlista. Un Estat que ara està immers en un procés transformista cap al feixisme amb Felipe VI. En canvi només una classe obrera organitzada i en aliança amb la petita burgesia camperola i intel·lectual, capaç d'afirmar la seva hegemonia política en una democràcia participativa per a la construcció del socialisme, pot ser garantia d'un futur millor.

Si la gran burgesia té la intenció de saquejar Catalunya per mantenir la taxa de guany de les seves inversions, només la lluita resolta de la classe obrera, amb suport dels sectors en vies de proletarització, podria oferir resistència suficient als seus plans. Altrament, l'extorsió financera aconseguirà tirar per terra la resistència de la petita burgesia. Així s'ha d'interpretar el discurs de Puigdemont proclamant la independència i posposant després, per proposar el diàleg amb les forces socials en sintonia amb Ada Colau i amb els consells dels dirigents de Podemos. Seria un error, en canvi, que aquesta actitud fos considerada el preàmbul per sotmetre's als dictats del gran capital financer i la seva estratègia destructiva de la societat contemporània.

Miguel Manzanera Salabert

Traducció d'un article publicat a Rebelión amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons, respectant la seva llibertat per publicar-lo en altres fonts.

La lucha de clases en Cataluña

PATRIARCAT, FEMINISMES I MASCULINITATS DISSIDENTS

PATRIARCAT, FEMINISMES I MASCULINITATS DISSIDENTS

Durant diversos moments històrics i a distints àmbits culturals, els homes hem desenvolupat diferents formes d'un ordre social basat a vegades en elements mítics i a vegades en pressupòsits ideològics, però que sempre han implicat un repartiment injust de rols i una relació jeràrquica entre els integrants dels dos sexes.

En algun moment recent, a finals del segle XX, provocada per l'empenta dels plantejaments feministes, va sorgir una tendència d'introspecció a la recerca d'una nova forma de masculinitat davant la pèrdua de referents en les relacions; poc després van anar sorgint propostes de pràctiques encaminades a assolir la igualtat de drets i deures entre homes i dones, així com d'un nou model de paternitat; i, per fi, ens trobem amb propostes que volen deconstruir un estereotip de masculinitat vinculat al sistema polític, social i econòmic capitalista.

Tenim però la sensació que pel que fa a la recerca d'una nova masculinitat hi ha tan sols un consens superficial, que no s'aprofundeix de manera suficient, que manquen debats al voltant de les problemàtiques de gènere més complexes.

Per això hem programat aquest cicle, amb la voluntat d'obrir a Terrassa un espai de reflexió i de diàleg...

PROGRAMA D'ACTIVITATS

Sessió 1 

5 octubre, a les 19:30h, a la Llibreria Synusia

Presentació del llibre Masculinidades y feminismo de Jokin  Azpiazu

Sessió 2 

24 octubre, a les 19:00h, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals

«De què parlem quan parlem de noves masculinitats?», xerrada a càrrec de Paco Abril

• Aproximació a la genealogia del moviment de les noves masculinitats 

• Conceptes bàsics quan parlem de noves masculinitats

• Mites de la masculinitat tradicional.  

• Identificació dels agents de socialització de gènere tradicionals i possibles estratègies per deconstruir la masculinitat tradicional.

Sessió 3 

28 novembre, a les 19:30h, a la Llibreria Synusia 

«Paternitats alternatives i educació afectiva», xerrada a càrrec d'Aharon Fernández Cuadrado 

• Paternitats alternatives i coeducació 

• El paper del pare en el desenvolupament positiu de l'afectivitat i expressivitat dels infants

• Construccions de gènere sexistes a la primera infància que cal eradicar

• Noves estructures familiars

Properes activitats

Sessió 4 

Gener, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals

«Violència masclista» 

• Violència masclista: directa, cultural i estructural

• Perfils dels homes agressors

• Rehabilitació d'homes que han estat agressors 

• Estratègies per evitar agressions a àmbits de masculinitat tradicional

Sessió 5

Febrer, a la Llibreria Synusia

«Noves masculinitats i relacions sexe-afectives»

• Relacions sexe-afectives dissidents

• Amor romàntic vs Poliamor

• Plomafòbia, gerontofòbia… dins els ambients LGTB+

• Capitalisme rosa

Sessió 6 

Març, a un local encara per determinar

«Noves masculinitats i feminisme», assemblea de col·lectius i individualitats

• Noves masculinitats i la seva intersecció amb les lluites feministes i LGTB+ a Terrassa, present i perspectives i propostes de futur

• Els homes continuen monopolitzant els espais i els discursos de lluita als moviments socials? 

• Feminisme institucional i col.lectius feministes autònoms: divergències i possibles convergències

INFORMACIÓ SOBRE LES ACTIVITATS:

gtterrassacultura@gmail.com

«MUJERES LIBERTARIAS DE ZARAGOZA. EL FEMINISMO ANARQUISTA EN LA TRANSICIÓN», DE LAURA VICENTE

MUJERES LIBERTARIAS DE ZARAGOZA 

El feminismo anarquista en la Transición

La Transición española (1975-1982) fue el proceso político por el que el país debía dejar atrás la dictadura del general Franco para pasar a un sistema democrático que incluía la aceptación de la monarquía. La ruptura democrática, abandonada por las fuerzas políticas mayoritarias (PSOE y PCE) de la oposición, no fue aceptada por otros sectores de la izquierda entre los que se encontraba el anarquismo.

En el complejo proceso de reconstrucción de la CNT se inscribió la aparición de los grupos de Mujeres Libres/Libertarias, grupos que trataron de enlazar con la genealogía del feminismo anarquista, actualizando sus planteamientos. Uno de esos grupos fue Mujeres Libertarias, de Zaragoza, y aquí se cuenta su "pequeña" historia.

Escribir este libro y adentrarme en una época que, como historiadora, no me interesa puesto que es muy reciente, ha sido un ejercicio de memoria personal que he compartido con algunas mujeres que formaron parte del grupo. La memoria es en realidad una representación del pasado que se construye en el presente, resulta de un proceso en el que interactúan varios elementos, cuyo papel, importancia y dimensión varían según las circunstancias. Las personas cambian, sus recuerdos pierden o adquieren importancia nueva según los contextos, las sensibilidades y las experiencias acumuladas.

Laura Vicente

Este librito, de poco más de cien páginas lo ha editado una editorial libertaria alternativa, Calumnia, que solo distribuye a demanda a librerías como La Malatesta de Madrid, La Pantera Rosa de Zaragoza o La Ciudad Invisible de Barcelona. El precio del libro es 7,5 €.

Si alguien está interesado en recibirlo, podéis pedirlo y os lo envían a través de este correo: info@calumnia-edicions.net

* * *

Laura Vicente ha publicat els llibres Sindicalismo y conflictividad social: Zaragoza, 1916-1923 (Institución Fernando el Católico, 1993); Teresa Claramunt (1862-1931): pionera del feminismo obrerista anarquista (Fundación de Estudios Libertarios "Anselmo Lorenzo", 2006); Historia del anarquismo en España: utopía y realidad (Libros de la Catarata, 2013); i Mujeres Libertarias de Zaragoza. El feminismo anarquista en la Transición (Calumnia Edicions, 2017)