LA POBRESA, UNA VIOLACIÓ DE LA DIGNITAT HUMANA

Vivim en un mon, en una societat, en un estat, en un país, en una ciutat, on el Drets Humans estan patint una regressió molt greu. Només cal mirar l’informe recent, presentat fa un mes, del Síndic de Greuges de Catalunya i l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

Crec que la pobresa és la pitjor crisi de drets humans que patim en aquests moments, ja que afecta a centenars de milions de víctimes a tot el món. Estem en un escenari en què les persones que la viuen tenen més possibilitats de patir violacions de drets humans i en que, alhora,les violacions del drets humans provoquen i agreugen la pobresa. És un cercle pervers i sense fi que es retro alimenta.

Més de 950 milions de persones se’n van al llit cada nit amb fam, 1.000 milions viuen en assentaments precaris, cada minut mor una dona per complicacions derivades de l’embaràs, 1300 milions de persones no tenen accés a una assistència mèdica bàsica; 2.500 milions no tenen accés a serveis sanitaris adequats, i per aquests motius moren cada dia 20.000 nens i nenes.

Les persones que pateixen la pobresa estan atrapades en un cercle d’exclusió, violència, inseguretat i manca de veu i protagonisme.

S’enfronten diàriament a amenaces contra la seva seguretat i la de la seva família, i estan sobreexposades a la violència estatal i a la dels grups armats. Probablement casa seva, les seves pertinences i el seu mitjà de vida no estan protegits per la llei. No poden accedir a una protecció social mínima en cas de malaltia o de pèrdua del seu mitjà de vida.

Dones i nenes estan especialment exposades a la violència i pateixen un doble rebuig: tant la família com la societat les exclouen dels processos de presa de decisions i els neguen qualsevol poder.

Amb massa freqüència, es tracta a les persones que viuen en la pobresa amb menyspreu o indiferència. Les seves opinions no es tenen en compte. Se'n reprimeixen els seus esforços per organitzar-se i no se’ls permet informar-se sobre qüestiones vitals per a les seves comunitats. Ja sigui perquè se les silencia deliberadament o perquè la indiferència les fa emmudir, el resultat és que no tenen veu.

A Terrassa, segona o tercera ciutat més important de Catalunya, l’administració no dóna informació, ni molta ni poca, gens, i només tenim les dades que ens aporten les  entitats que treballen a les trinxeres com Caritas que fa uns dies va treure unes dades interessants en el seu Informe Anual.

Segons Caritas de Terrassa, 2 de cada 3 persones que han atès al 2016 ja havien estat usuàries en anys anteriors. La pobresa, segons aquesta entitat, es cronifica, cada vegada és més greu i costa més sortir-ne, requerint (una mateixa persona o família) més ajudes i un acompanyament més llarg. Per això, el lema de la darrera memòria, es “Atrapats en la precarietat” i s’il·lustra amb la fotografia d’un laberint d’on és difícil trobar la sortida.

Com en exercicis anteriors, les xifres són alarmants: Càritas ha atès 14.174 llars, 46.064 persones, que han rebut 64.500 serveis (són un 49% d’ajudes més respecte l’anterior exercici). Tots aquests programes estan valorats en 4,5 milions d’euros.

A l’àmbit territorial de Terrassa (Matadepera, Ullastrell i Viladecavalls), el nombre de llars ateses ha estat de 2.590, amb 8.010 persones beneficiades amb 11.672 ajudes.

Una altra dada preocupant és que en el 64,82% de les llars ateses hi ha infants i en el 22,03% d’aquestes els infants estan a càrrec d’una mare sola.(La pobresa té rostre de dona). Aquest percentatge ha crescut 6 punts en un exercici.

Les persones en situació de vulnerabilitat ateses es troben a l’atur en un 55% dels casos, però el 43,38% d’usuaris de Càritas Terrassa en edat laboral són pobres malgrat treballar.

Prop del 10% de les famílies viuen en llars ocupades, fet sobre el qual el director general de Càritas Diocesana de Terrassa, Salvador Obiols, ha afirmat: "Els preus del lloguer i els subministraments cars són una nova forma de desnonar".

Referent a nacionalitats, el grup més nombrós és el de les persones extracomunitàries, amb un 52,30%, mentre que els espanyols suposen el 46%.

"Estem creant una societat grisa i fosca. Hem perdut molts drets i les famílies cauen en un pou del qual la sortida és molt difícil".

Desprès d’això que més es pot dir? Mentrestant el govern català es distreu intentant mobilitzar a la societat perquè anem a votar pel Dret a Decidir. Gasta unes energies impressionants en aquest tema i s’oblida de que la gent esta patint i molt, i que potser hi hauria de ser prioritari eradicar la pobresa

I el Govern Municipal també es distreu buscant la “vareta màgica” de la Participació Democràtica de la gent, com si això fos tan difícil, però clar deuen necessitar una Participació Democràtica que els hi garanteixi seguir tenint el control del poder... (i per tant  de democràtica en tindrà ben poc).

En fi, queda la societat civil, queda la consciencia i responsabilitat que tinguem, cadascú de nosaltres, ciutadans i ciutadanes, per assumir el paper de mobilitzar-nos ja per fer possible una revolta a favor dels Drets  a Terrassa, sinó ja sabem el que passarà: Milers i milers de persones vivint en la INDIGNITAT!

Nosaltres podem DECIDIR!

Joan Tamayo Sala

Advocat / Activista pels DDHH /ESPAI DRETS

ZEKINE TÜRKERI A L'ATENEU CANDELA DE TERRASSA

 

Aquest dilluns, 29 de maig, a les 19.30h, 

l'Ateneu Candela de Terrassa acull una conversa amb Zekine Türkeri, 

periodista kurda i autora del llibre , 

Un verano kurdo: historias de resistencia 

al Isis, a la ocupación y al exilio, 

editat per Editorial Descontrol i Azadí Plataforma. 

L'acte, organitzat per la Llibreria Synusia, és d'entrada lliure.

QUI COMBAT EL TERRORISME I QUE FA OCCIDENT?

Qui combat el terrorisme i què fa occident?

Avui dia a Turquia ser membre del moviment per l'alliberament del Kurdistan, ser afí a ell, o simplement ser kurd o kurda s'ha tornat motiu de persecució.

A Turquia viuen al voltant de 20 milions de kurds i kurdes que estan patint, des de fa 50 anys, la brutal repressió de l'Estat turc. La falta de llibertat d'expressió, la persecució de qualsevol tipus d'expressió de cultura kurda o el setge militar constant a diferents poblacions de majoria kurda, són la cara invisible de la falsa democràcia que Erdogan està construint a Turquia.

El projecte sociopolític que el moviment kurd proposa pel Kurdistan nord, Turquia i Orient Mitjà és el Confederalisme Democràtic. Un paradigma que consisteix en la lliure associació de municipis, comunes, assemblees populars, cooperatives, associacions de dones i que s'assenta sobre tres pilars: l'ecologia, la democràcia radical i l'alliberament de la dona.

Direcció, producció i muntatge: IVARDIA Produccions
Guió: Azadî Plataforma i IVARDIA Produccions
Edició digital: Coni Docolomasky
So: Diego Pedragosa

PARTICIPEN:
Sílvia Tomàs, Llibreria Aldarull, Col·lectiva'T, Alba Sotorra, IVARDIA Produccions, Sónia Moll, CUP, Xavi Sarrià, Cesk Freixas, Gatamaula, Lágrimas de Sangre, Can Tonal de Vallbona, EMBAT, Arran, Acció Llibertària de Sants i Azadî Plataforma.



Azadî Plataforma
https://azadiplataforma.wordpress.com

IVARDIA Produccions
http://www.ivardia.org

Coni Docolomasky
http://www.docolomansky.com

8 DE MARÇ DE 2017 - TERRASSA

EL QUE AMAGUEN LES DADES SOBRE LA POBRESA FEMENINA

Dijous 2 de març de 2017, a les 19:00h

«Què amaguen les dades sobre la pobresa femenina?», 

a càrrec de l'economista Sergi Cutillas 
i de la sociòloga Iolanda Fresnillo.

Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Carrer Sant Pere, 46, primera planta - Terrassa

http://www.elcritic.cat/blogs/feminismecritic/2016/11/04/el-que-amaguen-les-dades-sobre-la-pobresa-femenina/

El que amaguen les dades sobre la pobresa femenina

Aquesta setmana (primera de novembre de 2016) s’han fet públics els resultats d’un informe encarregat per CCOO de Catalunya a un equip d’iQ sobre la feminització de la pobresa. A continuació us en seleccionem algunes dades que conviden a pensar.

Primera dada. Els indicadors convencionals diuen que pràcticament no hi ha desigualtat de gènere en la pobresa. Com és possible que la taxa de risc de pobresa dels homes sigui d’un 18,9% i la de les dones d’un 19%? Resulta més desconcertant encara quan recordem que la bretxa en els salaris és de gairebé un 25% i la de les pensions contributives és encara més alta, tal i com mostra el gràfic següent.

La raó no té a veure amb el món real, sinó amb la manera com es comptabilitza quan s’és pobre i quan no. Per calcular el risc de pobresa de les persones en l’Enquesta de Condicions de Vida es calcula primer els ingressos conjunts de les llars enquestades; i posteriorment es divideix aquesta quantitat entre els seus membres, amb una correcció en funció del nombre d’adults i criatures de la mateixa. Aquesta forma càlcul dóna per suposat que en una mateixa llar tots els seus membres es reparteixen de forma igualitària els ingressos que hi entren. Un dels problemes d’aquest supòsit és que, com que en la major part dels casos les llars estan composades (com a mínim) per un home (que guanya més) i una dona (que guanya menys o no guanya res), el resultat és que s’assigna estadísticament una part de les rendes masculines a les dones (un regal estadístic que podríem discutir si es produeix a la vida real). Després d’haver fet aquesta operació estadística, les institucions públiques estadístiques presenten les dades les dades desagregades per sexe (“risc de pobresa en els homes” i “risc de pobresa en les dones”), tot conduint a la conclusió que no hi ha desigualtats de gènere en la pobresa (!!).

El truc és que en realitat, quan mirem aquestes dades, no estem observant individus amb rendes per sota del llindar de la pobresa (comparats amb la resta d’individus), sinó individus que viuen en llars per sota del llindar de la pobresa –comparades amb la resta de les llars. La consideració de les llars com unitat de mesura té sentit des de diversos punts de vista. Però l’atribució estadística als individus de les rendes de les seves llars invisibilitza totalment les desigualtats econòmiques de gènere dins de les famílies, i aquest és un fenomen clau per a entendre les desigualtats socials en el seu conjunt. És com si les estadístiques diguessin que tant se val si els ingressos els fan els homes o les dones, ja que finalment els diners beneficien de forma igual a tots els membres de cada família. Però de debò creiem que el tren de vida i el control dels recursos és igual per un marit/pare de família que que per a la esposa/mare de famíla si el primer guanya un sou superior o fins i tot l’únic sou de la llar? Aquesta forma de càlcul, a més, té altres problemes, com l’ocultació de la pobresa de joves no emancipats, per exemple. Es tracta d’un vel estadístic que ha estat extensament estudiat per investigadores i investigadors de la Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili , que han proposat calcular, complementàriament a la Taxa de Risc de Pobresa convencional, la Taxa de Risc de Pobresa sota supòsit d’Autonomia. I aquesta és la proposta que apliquem a continuació.

Segona dada. Si mesuréssim els ingressos de manera individual i no familiar, trobaríem que gairebé 1 de cada 2 dones viu per sota del llindar de la pobresa, gairebé el doble que els homes. Sí, si en comptes de considerar la renda que hem assignat als individus a partir dels ingressos de les seves respectives llars, consideréssim la guanyada de forma individual per les persones adultes, resultaria que les dones tenen gairebé el doble de possibilitats de ser pobres que els homes. Això sense moure’ns del discutible llindar de pobresa, que està definit com el 60% de la renda mediana de Catalunya (vegeu la quarta dada que us volem presentar).

Feu una ullada al gràfic, perquè les dades parlen per sí soles.

Tercera dada. Els tres col·lectius que de promig tenen ingressos més baixos són les dones joves, després els homes joves, i finalment les dones grans. Els tres amb ingressos més alts són els homes de mitjana edat, els grans i els que tenen entre 30 i 44. Si mirem les rendes mitjanes individuals i considerem no només el sexe, sinó també l’edat, les dades comencen a confirmar algunes sospites. Els tres perfils amb major renda mitjana amb dades de 2014 (les darreres disponibles) són masculins. Els guanyadors, com de costum, són els homes de 45 a 64 anys, que cobren de mitjana 21.691 euros nets anuals. La sorpresa, però, ve en comprovar que, possiblement gràcies als efectes de la crisi, els homes majors de 65 (els jubilats) són el segon col·lectiu amb major renda mitjana: 19.137,50 euros, per davant dels homes entre 30 i 44, que cobren de mitjana 17.528,40 euros nets anuals. Per contra, les perdedores en aquest rànquing de rendes mitjanes són les dones de menys de 30, amb 4.996,6 euros anuals; seguides dels homes d’aquesta mateixa franja d’edat, que cobren de mitjana 7.082,80 euros anuals, i finalment, per les dones majors de 64, que cobren 10.213,6 euros anuals. Sí, entre les més pobres hi ha les dones de la mateixa franja d’edat que els homes amb la segona renda mitjana més alta. Així, la desigualtat econòmica de gènere entre la població major de 65 és la més flagrant.

Quarta dada. Existeixen 181.493 homes i 191.248 dones que viuen en llars pobres i s’han fet invisibles al llarg de la crisi. Si heu mirat amb deteniment el gràfic anterior, potser us haurà cridat l’atenció la poca variació dels nivells de pobresa en el període de major daltabaix econòmic i de pèrdua de benestar que recordem en el nostre país. Efectivament, el risc de pobresa ronda el 19%, igual que abans de la crisi. Així doncs, on són els seus efectes? De nou, ens trobem davant d’un vel estadístic. I és que la Taxa de Risc de Pobresa és una mesura relativa. El seu llindar es calcula, com ja hem dit, a partir de la renda mediana d’una població donada. És a dir, prenem com a referència aquella renda que deixa la meitat de la població més rica per sobre i la meitat més pobra per sota. A partir d’aquí, considerem que les llars o persones que ingressen el 60% o menys d’aquesta renda pateixen risc (risc?!) de pobresa. El problema és que la renda de referència ha baixat en aquests anys. Ha baixat prou com per a que l’any 2008 el llindar estigués en 10.040 euros l’any i el 2014 estigui a 9.667 euros. Això fa que, per mer efecte estadístic i sense guanyar un euro més, hi hagi persones que han deixat de ser considerades pobres, són els i les pobres invisibles. I quantes persones són? Si apliquéssim el llindar de pobresa pre-crisi (descomptant l’IPC) faríem visibles 181.493 homes i 191.248 dones pobres més que els que mostren avui les estadístiques, i això sense moure’ns del càlcul convencional familiar.

Cinquena dada. L’ocupació no garanteix el benestar econòmic: entre les persones amb ingressos baixos hi ha persones amb feina. De cada 100 homes amb feina, gairebé 15 cobren rendes de pobresa; de cada 100 dones ocupades, les pobres són gairebé 26. Com es pot comprovar al següent gràfic, la pobresa (individualment considerada) de la població ocupada va més enllà de l’anècdota, i està fortament marcada per la desigualtat de gènere. A falta de més investigació, la gran causa de la feminització de la pobresa en l’ocupació és la xacra de la parcialitat, que en la major part no és volguda i afecta avui a un 22% de les dones i un 7% dels homes. En aquest punt cal recordar que sous baixos avui impliquen pensions baixes demà.

Una darrera reflexió. Cal mirar més enllà de la pobresa monetària: la dependència econòmica, la precarietat vital i la marginació també estan marcades pel gènere. Volem acabar amb una reflexió de major abast. L’estimació del risc a la pobresa hauria de contemplar tant aspectes materials com no materials, simbòlics i culturals. Per això, l’estudi de la pobresa des de la perspectiva de gènere hauria de ser multidimensional, i no basat gairebé de forma exclusiva en el nivell d’ingressos. En el millor dels casos la multidimensionalitat es capta a la Taxa Arope amb l’accés a alguns bens materials i per la relació a la llar amb el mercat de treball. Per a poder conèixer altres mecanismes d’empobriment que impliquen dependència econòmica, precarietat vital, marginació social i fins i tot desempoderament, caldria que l’estadística oficial incorporés dades noves. Parlem de dades que ens informin sobre la disposició de temps de descans, sobre si es pateix algun tipus de violència familiar i/o masclista, sobre si es té accés a serveis de cures infantils, per a la vellesa o malaltia, o sobre quin és el temps dedicat a tasques de cura. Aquest darrer element és clau, perquè actualment no sabem fins a quin punt les dones (o els homes) pateixen una sobrecàrrega de treball que, a més d’esdevenir un empitjorament de la qualitat de vida, impedeix accedir a uns ingressos suficients fruit de la participació del mercat de treball.

A dia d’avui no disposem de la major part d’aquesta informació. Però amb les dades que sí tenim ja podem apuntar que la dependència econòmica i la falta d’autonomia està feminitzada. També ho està la precarietat vital i la falta de seguretat econòmica i vital. Però la marginació i l’aïllament és un fenomen més patit pels homes que per les dones. I en això, també els rols de gènere fan la diferència.

Juli Carrere, Helena Castellà, Sergi Cutillas, Iolanda Fresnillo i Maria de la Fuente

(Article publicat a Crític el 4 de novembre de 2016)