jueves, 7 de julio de 2016

JOSEP M. CASASÚS: «COMITÉ INVISIBLE. DE HACKERS, COMUNES I INSURRECCIONS»




Comitè Invisible. De hackers, comunes i insurreccions

A tall de presentació, sols un nom: Comitè Invisible. I les seves diverses publicacions, que segueixen un fil subterrani, gairebé clandestí, que enllaça amb la Internacional Situacionista i la crítica de la societat de l'espectacle; la darrera és Als nostres amics (2014).
La seva fama mundial la degueren a La insurrecció que ve (2007); a partir d'ella, muntatges policials i polemistes mediàtics van intentar encolomar-los l'identificador «subjecte terrorista».
«La crisi no és un fet econòmic, sinó una tècnica política de govern». A les tècniques de govern semblaria que merament hi oposarien —en una lectura superficial (diguem-ne periodística) de les obres esmentades— un elogi de la insurrecció per l'amor a la insurrecció. Efectivament, els diversos capítols d'Als nostres amics van encapçalats per indrets i dates de revoltes: Atenes 2008, Oakland 2013, Istanbul 2013... i, és clar, també les places del 15M. Les insurreccions contemporànies, diuen, «ens introdueixen a una vida comuna en principi, a una existència inseparada, que no té consideracions per a les parets il·lusòries del nostre Jo».
Fixem-nos en la tonalitat «existencial» del seu plantejament. A la prosa vibrant del Comitè Invisible hi batega un fons vitalista. No ens parlen de política (com a esfera separada, amb les seves pràctiques i tècniques pròpies, els seus experts), sinó de la vida menyscabada, disminuïda, que ja és aquí. «La crisi ho és primerament de la presència». Vida quotidiana d'absència i buidor, aquella que gravita a l'entorn dels smartphones.
Per això la crítica de les tècniques de govern (les crisis, les catàstrofes presents o anunciades) ha d'anar acompanyada de la denúncia del «subjecte cibernètic», l'individu sense interioritat que el que sap de si mateix ho sap gràcies a les estadístiques de l'Apple Watch... El gegant Google també s'integra, és clar, a l'elenc de tècniques de govern: «Mai no es cartografia sinó allò que hom medita ensenyorir-se'n».
A les revoltes, diuen, «la potència col·lectiva condemna el poder a la impotència». Així doncs, no es tracta de canviar el poder, ni de col·locar-hi una altra figura. El Comitè Invisible es distancia, i fins i tot fa befa, de l'assemblea («lloc d'intercanvi, no de decisió»), així com de la ficció del poder constituent («tot poder s'institueix per un cop de força»). I arriben a afirmar que cal «renunciar a la pròpia legitimitat». Vivim, de facto, en un estat d'excepció permanent (fórmula de Walter Benjamin, recollida avui dia pel filòsof italià Agamben); el que cal fer és tornar-lo contra el poder mateix. Això és una insurrecció. 
«Habitar plenament, heus ací tot el que es pot oposar al paradigma de govern». La crisi de la presència, la incomunicació, són la marca dels nostres temps, ja que el poder crea el buit en què es mourien i interactuarien, com a «àtoms lliures», els «individus». Lliures? Una altra ficció que s'ha de bandejar és la dels «individus lliures». I els conceptes fetitxes que s'hi adhereixen, encara que siguin llaminers en alguns entorns «revolucionaris»: connexió, xarxa, autoorganització. Veritablement revolucionari és senzillament habitar; això és: ocupar les places, viure els vincles, crear mons. Les insurreccions clamen, enfront del poder, que no hi ha buit, que tot està habitat. Declaren la Comuna (que no és ni institució ni cercle autàrquic autònom ni forma de govern o d'autogovern). «Declarar la Comuna és consentir a vincular-se, és establir un pacte per confrontar junts el món». Un veritable pas del Jo al Nosaltres (radicalment diferent del de Transicions i Consensos pacificadors), és a dir, plantar-nos en comú a la vida, a l'existència inseparada. 
Ens trobem, diuen, en una veritable guerra civil, la qual es lliura majoritàriament amb mitjans pacífics. (La figura del «radical» assedegat d'accions violentes és una altra de les ficcions que s'ha d'eradicar, car es limita a «una cursa cap a una radicalitat que es basta a si mateixa».) Dues figures s'encaren en aquest combat. L'una és l'enginyer, «figura trista i serva»,  que «propaga pertot arreu la seva pròpia absència de món». Ens expropia les tècniques amb què creem mons diversos i les transforma  en «tecnologia», és a dir, en el dispositiu capitalista de la pura eficiència que erosiona els mons. L'altra figura és el hacker. De fet, Als nostres amics està dedicat a J. Hammond, condemnat a presó per hackejar i filtrar dades d'una gran corporació de seguretat. El hacker es reapropia de les tècniques, les desarticula, les explora, per cercar els errors del sistema, per experimentar, per donar-ne uns usos diferents (subversius). Les allibera i genera mons, vincles, vida comuna.
«És real allò que resisteix», com, posem per cas, un hacker, una comuna, una insurrecció. 

Josep Maria Casasús

miércoles, 6 de julio de 2016

JOAN PEDRAGOSA: «TAKIS FOTOPOULOS I LA DEMOCRÀCIA INCLUSIVA»




Takis Fotopoulos i la Democràcia Inclusiva

L'oligarquia liberal, que regeix la societat actual, descansa sobre dues institucions: l'Economia de Mercat capitalista i l'Estat. La primera, en nom d'una suposada autoregulació mitjançant la competència i el mecanisme de preus, impedeix que les polítiques econòmiques fonamentals derivin de decisions col·lectives que obeeixin anàlisis rigoroses que cerquin el bé comú. El segon, administrat a través d'una democràcia suposadament representativa, impedeix que la ciutadania prengui decisions directes sobre els assumptes públics.

La concentració de poder en una minoria ens ha portat a l'estat de crisi multidimensional i generalitzada en què ens trobem i que es manifesta: en l'àmbit polític, en la desafecció generalitzada de la política; en l'àmbit econòmic i social, en la precarietat laboral, l'exclusió social creixent i l'augment de la criminalitat; i en l'àmbit ecològic, en la destrucció, degradació i espoliació creixent de la naturalesa.

Aquesta crisi posa en dubte la societat jeràrquica contemporània —amb totes les estructures i els valors sobre els quals es recolza—, que ens fa ser víctimes i botxins de les agressions contra la humanitat i la natura.

El projecte de la Democràcia Inclusiva

La Democràcia Inclusiva —derivada d'una síntesi dels conceptes de democràcia clàssica i socialisme, però que també engloba aportacions de l'ecologisme radical, el feminisme i els moviments d'alliberament del Sud— és un projecte nascut a partir de les propostes de Takis Fotopoulos, un economista i filòsof polític grec que proposa la integració de la societat amb l'economia, la política i la natura.

La democràcia política es basaria en l'Assemblea Popular com a òrgan sobirà de presa de decisions polítiques —tots els ciutadans de cada comunitat geogràfica podrien participar en igualtat de veu i vot, prèvia deliberació col·lectiva— que serien transmeses a àmbits comunitaris i confederats més amplis.

La democràcia econòmica s'assoliria a partir d'estructures i processos que implicarien la igualtat de poder entre tots els membres de la ciutadania, que permetrien satisfer les necessitats bàsiques de tota la població, alhora que garantirien la llibertat d’elecció individual pel que fa al treball i al consum, i que partirien del pressupòsit que els recursos productius han de ser gestionats pel conjunt de la ciutadania de cada àrea geogràfica.

A la democràcia social s'hi arribaria a través de la igualtat de poder en l'àmbit social, és a dir, en la llar, el treball, l'educació i la cultura; així com de l'autogestió en tots els centres de treball que, mitjançant la gestió de les seves assemblees, vetllarien per l'assoliment dels objectius d'interès general expressats per les Assemblees Populars.

I una vegada aconseguides les democràcies política, econòmica i social, es tindrien a l'abast les condicions d'equilibri que permetin aconseguir una democràcia ecològica.

Quin camí s'ha de seguir per arribar a una Democràcia Inclusiva?

L'oligarquia liberal pot ser desmantellada i substituïda per una altra construcció social que reparteixi de manera igualitària el poder, però per assolir-la cal una acció massiva i decidida per assolir certs objectius:

Impulsar les assembles de ciutadans i aconseguir que s'hi deliberen i decideixen qüestions importants sobre el barri, el poble o la ciutat. Amb una bona participació, es poden acabar convertint en un ens que faci activitats alternatives a les de l'ajuntament oficial  –o que li presenti propostes alternatives— i que, quan sigui possible, faci entrar els seus delegats a l'ajuntament oficial per aconseguir que la presa de decisions es traspassi a unes noves institucions democràtiques locals, les Assemblees Populars.

Substituir l'economia de mercat de les empreses capitalistes per una economia basada en empreses populars i cooperatives que compti amb la complicitat d'una ciutadania dotada d’una consciència altersistèmica.

Afavorir que es puguin produir, vendre i comprar els béns de consum a l'àmbit local per trencar amb  les cadenes dels grans fabricants i distribuïdors.

Impulsar una moneda paral·lela, controlada per les Assemblees Populars, per incrementar l'autodependència de la comunitat; crear cooperatives d'estalvis locals, gestionades democràticament i l'objectiu de les quals sigui finançar projectes del sector econòmic popular; i traspassar el poder de fixar impostos a les ciutats/pobles.
Crear d'espais de reflexió i formació amb l'objectiu de promoure el desenvolupament de persones autònomes i afavorir el desenvolupament d'uns mitjans de comunicació altersistèmics amb vista a esdevenir portaveus de l'opinió popular.


Joan Pedragosa

jueves, 30 de junio de 2016

26J, NOMES ENS QUEDA, LA UNITAT I EL CARRER!!!

26J, NOMES ENS QUEDA, LA UNITAT I EL CARRER!!!


Després d'aquestes eleccions generals que havien obert a l'estat espanyol unes expectatives errònies o poc objectives, gràcies als interessos tàctics dels partits, gran part de la població ens hem quedat amb un especial sentiment de desànim i d'impotència que cal analitzar, breument.

Aquest anàlisi es totalment subjectiu, evidentment, i fet des del punt de vista de la classe treballadora que ja porta molts (masses) anys patint la vulneració dels seus drets i l'engany sistemàtic de la classe política i d'aquest sistema.

·        Abstenció: que se'n parla molt poc, per cert, però clar això no interessa i menys als partits de poder que son capaços de governar obviant els interessos del 30, del 40 o del 50 % dels votants. Per què tanta abstenció? Falta de confiança amb aquest sistema i amb aquestes institucions?, desprestigi dels polítics?, manca de connexió amb la gent?
·        Bipartidisme: Per que continuen guanyant els típics partits de notables i privilegiats (lligats al poder econòmic, financer i als poders feudals o amb els interessos de sempre? PP, PSOE...) potser perquè a l'estat espanyol fa falta una revolució social, política, econòmica i educativa profunda que el tregui del segle XIX i de l’engany d'una transició política de 40 anys errònia i el democratitzi de veritat?
·        Corrupció: Com s'entén que partits i candidats que representen la brutícia, la corrupció, el clientelisme i la democràcia no representativa continuïn guanyant? S'ha interioritzat aquest fet com a un estigma de la terra?, critiquem molt, però a l'hora de la veritat, mirem cap a un altre cantó ?, tenim por? o es que ens fa mandra construir una nova societat amb valors humanistes i des de baix?
·        Les noves forces polítiques:  Aquestes forces progressistes sortides del moviment 15M que han plantejat portar aquells valors i aquells sentiments a unes institucions "velles", "caduques" i poc democràtiques... no han tret el resultat esperat. Evidentment, perquè no es pot canviar tot el que criticàvem el 15M, d'un dia per l'altre, i amb preses, i menys amb una desconnexió evident amb l'arrel de tot, amb els moviments socials, i la gent que pateix... que haurien de ser la base d'una nova democràcia, d'unes noves institucions i d'un nou sistema. Tot i que cal destacar els bons resultats d'En Comú Podem a Catalunya, amb una molt bona feina, de gent com en Xavier Domènech, això es totalment insuficient per a poder avançar cap a quest horitzó que la classe treballadora i la gent (99%) vol i necessita.
·        El Procés: A Catalunya estem vivint un procés cap a una suposada independència que ho capgira tot, i de moment fa que la societat estigui fragmentada, desorientada i indignada, pensant de forma errònia que tot el mal ve de Madrid (sí que ve... clar), però ignorant, gràcies als mitjans de comunicació al servei del poder (català) que el mal també està a Catalunya. I si no cal preguntar-se, per què els que lideren aquest procés són la dreta econòmica i el Capital, de sempre, no ho oblidem (podem dir noms i cognoms, si voleu) que intenten manipular els sentiments (catalanistes si clar... que sí), però també el descontent i la, indignació de la gent cap a tot, pel camí que més els hi interessa a ells. L’objectiu és una pretesa República Catalana, però sense replantejar-se abans el model de societat, de privilegis i desigualtats que tenim..es a dir una país independent però que no canvií lo fonamental...i per tant res de República dels treballadors i treballadores!! I com no, ara també haurem d'aguantar al Nacionalisme Burgès, fer una lectura d'aquests resultats portant el peix al seu cove.

Per acabar, només em queda dir una cosa ( i ser que seré criticat per algun pseudo-intelectual del poder nacionalista que vol mantenir el seus privilegis..): Si ens volem treure de sobre aquest sentiment de frustració i d'indignació que tenim. ( siguem independentistes o no... es igual... ens necessitem totes i tots...), només ens queda un sol camí per anar endavant i poder fer front al que ens ve i per tant, intentar canviar les coses, de veritat... ( i així ho va dir també una líder destacada d'En Comú Podem, la nit electoral): cal un moviment social fort, molt fort que treballi des del carrer, despertant consciències, construint solidaritat, democràcia de veritat, fent perdre la por a la gent i teixint complicitats que han de convergir en la unió de tota la classe treballadora, per a primer cop des de fa molts i molts anys ( no deixem que ens separin, per independentistes o no!!). Ja n'hi ha prou de prepotències , per un cantó i per un altre (més humilitat, si us plau!). Els treballadors i treballadores no podem raure més callats, passius, o bé, deixar que decideixin per nosaltres o fins i tot que votem, per demostrar la nostra indignació en "Brexits" o a partits populistes de dreta que no ens representen com a classe.

Ciutadanes, ciutadans... perdem la por i SORTIM AL CARRER, no els hi donem la raó! RECUPEREM LA NOSTRA DIGNITAT!

I a Terrassa a treballar pel Dret a la Ciutat de totes i tots! Ara més que mai!

Joan Tamayo Sala
Advocat - Activista pels Drets Socials i Humans

Juny 2016

viernes, 24 de junio de 2016

EL CASO DEL BREXIT: ¿DEMOCRACIA Y SOBERANÍA EN LA UNIÓN EUROPEA?



El economista y profesor de economía aplicada de la Universitat de Barcelona Antoni Soy explica en este artículo las deficiencias de una Unión Europea que ha dado motivos a la ciudadanía del Reino Unido a abrir la posibilidad de abandonarla.

No debemos olvidar nunca algunas cuestiones importantes. En primer lugar, al principio la Unión Europea (UE) era una zona con un importante éxito económico, pero más recientemente la situación económica no es tan buena. Durante las dos últimas décadas, los resultados económicos de la UE son pobres en comparación con la de casi todos los países industrializados (EE.UU., Canadá, Australia o incluso el Reino Unido). Se han señalado diferentes razones de esta situación: la política de la UE ha tendido hacia una regulación y una interferencia excesivas que han dado lugar a un gasto insuficiente e ineficiente y a una mala asignación de los recursos; el objetivo de una unión cada vez más estrecha ha absorbido el tiempo y la atención de las élites de Europa, cuando deberían haber estado más ocupadas tratando de promover los factores que contribuyen a un crecimiento económico real; las tendencias de la demografía de la UE con un aumento importante, en términos absolutos y relativos, de la población de edad avanzada; la implantación del euro y los tipos de cambio fijos correspondientes de la moneda.

En segundo lugar, la UE comenzó como parte de la construcción de la Guerra fría después de la Segunda Guerra Mundial, con EEUU aportando recursos económicos, militares, políticos e ideológicos para construir Europa occidental frente al bloque soviético. Los padres fundadores de la UE querían crear un superestado europeo y tenían la intención de conseguirlo a través de un proyecto de integración impuesta por las élites europeas sobre los pueblos, en los que no confiaban. De hecho, no creían en la democracia: estaban convencidos de que ellos sabían qué era lo mejor para los europeos.

Posteriormente, a principios de los años 1980 las secciones más grandes y más potentes del capital europeo se habían recuperado lo suficiente como para ser capaces de desarrollar una estrategia que les permitiera actuar con relativa independencia del capital de EEUU. En 1983, los directores ejecutivos de 17 de las mayores empresas europeas formaron la Mesa Redonda Europea de Industrialistas (ERT) con el fin de generar ideas y movilizar a los gobiernos, los parlamentarios y la opinión pública para la creación de un clima de mercado más favorable en Europa para revitalizar la UE. Obviamente, la ERT ahora es partidaria de la permanencia del Reino Unido en la UE. Su éxito fue evidente cuando Jacques Delors se convirtió en presidente de la Comisión Europea en 1985 y promovió, en primer lugar, el "mercado único" (eliminación de todas las barreras del mercado interior y la libre circulación de bienes, servicios y capitales en la UE), y en segundo lugar, la moneda única a partir del tratado de Maastritcht.

En tercer lugar, la extensión de la adhesión a la UE de los países del Este, que venían del comunismo era probablemente, y en cierto sentido, un hito importante. Pero con esta extensión el mismo concepto de Europa cambió radicalmente. Pero, por desgracia, nadie consideró la idea de que la naturaleza fundamental, el tipo de asociación europea, los objetivos, las instituciones de la UE deberían haber cambiado. Y una vez que la UE se amplió hacia el Este, con países con muy diferentes antecedentes culturales y políticos y niveles mucho más bajos de renta per cápita, surgió el problema significativo e importante de la migración neta del este hacia al oeste de la UE. Y el problema podría ser mayor si la UE pretende continuar la ampliación hacia Serbia, Ucrania y principalmente Turquía con 80 millones de habitantes.

En cuarto lugar, hace ya muchos años la UE planteó la cuestión de implementar una moneda única (Informe Werner, Informe McDougall) pero la conclusión era siempre la misma: son necesarias una unión fiscal y una unión política previas, para poder realizar una unión monetaria adecuada. Las cosas cambiaron con la llegada de Delors a la presidencia de la Comisión Europea debido a que aceleró la puesta en práctica de una moneda única. Sin embargo, muchos expertos han señalado que, finalmente, la aplicación del euro fue, principalmente, una decisión política. Fue una consecuencia de las condiciones en las que Francia podía estar de acuerdo con la reunificación de Alemania. La élite política francesa pensó que la eliminación del marco alemán mantendría la economía alemana al mismo nivel que la francesa y que disminuiría el estatus de Alemania dentro de Europa. Pero ha pasado justamente lo contrario. La combinación de un tipo de cambio fijo (el euro) con la capacidad de Alemania para mantener los salarios y los costos bajos, ha hecho aumentar su competitividad y exportar productos cada vez más competitivos, lo que ha creado asimetrías externas entre los países europeos: una balanza por cuenta corriente masivamente y crecientemente excedentaria en Alemania (y en otros países del núcleo de la zona euro) y un déficit masivo y creciente en la balanza por cuenta corriente en los países periféricos de la zona euro, y hasta en Francia. Así, en lugar de contener a Alemania, el euro ha aumentado su poder dentro de Europa: sólo se deben comparar los niveles de crecimiento y su estructura en Alemania y en otros países de la zona euro antes y después de la implantación del euro. Esto es así porque los tipos de cambio son importantes, son muy importantes. Por otra parte, otros acuerdos importantes (NAFTA, entre Australia y Nueva Zelanda) nos muestran que puede haber un alto grado de integración económica y comercial, sin necesidad de una integración monetaria.

Técnicamente, desde el punto de vista económico hay estudios contradictorios en relación con las consecuencias económicas del Brexit. Por una parte, la posición "oficial" del estudio de la OCDE ( "Las consecuencias económicas del Brexit: una decisión fiscal") o desde el FMI, el Tesoro del Reino Unido y otros "think-tanks" privados las conclusiones son absolutamente negativas, en el corto y en el largo plazo, tanto para el Reino Unido como para el resto de la UE. Por otro lado, el estudio del Fondo de Inversión Woodford realizado por Capital Economics (Roger Bootle) o los Economistas por Brexit que concluye que el Brexit significaría ganancias y pérdidas para la economía del Reino Unido y que, en cualquier caso, "las perspectivas económicas del Reino Unido son buenas ya sea dentro o fuera de la Unión Europea". Algunos han especulado sobre si la UE podría imponer sanciones contra el Reino Unido, como obstaculizar sus exportaciones a la UE. Ahora bien, teniendo en cuenta que la UE en su conjunto es un exportador neto de bienes y servicios al Reino Unido (el Reino Unido es un importador neto de bienes y servicios del resto de la UE con un valor de más de 100.000 millones de euros al año) parece difícil imaginar que alguien (tanto en la Comisión Europea como en los países individuales de la UE) pueda pensar en algo así.

El Brexit, sin duda, tendrá consecuencias económicas, pero no son de ninguna manera inequívocas. Hay estudios contradictorios sobre las consecuencias positivas o negativas, tanto a corto como a largo plazo, tanto para el Reino Unido como para la UE.

Por otra parte, no es lo mismo un "Grexit" (Grecia dejaría la zona euro) que un Brexit: el Reino Unido podría optar por salir de algunos tratados europeos. Sin embargo, en el corto plazo, todos los acuerdos serían válidos hasta que se adoptaran nuevos tratados. Después de algún tiempo, los tratados bilaterales sustituirían los tratados europeos multilaterales y mantendrían la esencia de la relación entre las dos regiones económicas en gran parte intacta. A corto plazo nadie actuará contra el Reino Unido o la "City". A la larga, los británicos serán libres y soberanos de nuevo. La clara desventaja para el Reino Unido, por supuesto, será que ya no podrán tomar parte en las negociaciones de los acuerdos europeos. El peligro real para la UE, sin embargo, no proviene del Reino Unido. Podría venir de otros países en los que también se podría pedir un referéndum. Por lo tanto, el verdadero problema de una posible Brexit es que otros países quieran hacer lo mismo.

Así que, en cualquier caso, la cuestión principal no es económica, sino esencialmente política: el Tratado de Lisboa prevé la posibilidad de que un país pueda salir unilateralmente de la UE (artículo 50), pero las amenazas importantes que la población británica ha sufrido ( y está sufriendo) de diferentes personajes públicos (entre ellos el presidente Obama y las principales autoridades de las instituciones europeas e internacionales) parecen tener la intención de convertir este derecho en una cuestión puramente teórica. Las instituciones que deben garantizar el respeto y el cumplimiento de los tratados son las que amenazan a los ciudadanos y las instituciones democráticas en el Reino Unido porque quieren ejercer un derecho previsto en los tratados de la UE.

Por tanto, la UE está actuando mal en todo caso: o bien los tratados fueron concebidos y escritos mal o bien la UE está actuando mal para dificultar su aplicación. La credibilidad del proyecto europeo está completamente en duda. Una más de las muchas promesas incumplidas por parte de la UE. Una unión que debe amenazar a los otros para conseguir su cooperación no parece tener mucho sentido en términos políticos. No hay objetivos comunes, ni voluntad común, ni un marco en el que discutir y llegar a acuerdos sobre las diferentes posiciones.

Desde el punto de vista de la izquierda, hay muchas y buenas razones claras estratégicas para el Reino Unido (u otros países) para salir de la Unión Europea (UE). La UE no es y no puede llegar a ser una democracia. De hecho, proporciona uno de los ecosistemas más hospitalarios del mundo desarrollado para las corporaciones monopolistas rentistas, para las élites que están esquivando los impuestos y para el crimen organizado. Tiene un ejecutivo tan poderoso que puede aplastar al gobierno izquierdista de Grecia. Un Parlamento tan débil que no puede determinar efectivamente las leyes o controlar su propio ejecutivo. Se subordinan los derechos de los trabajadores a los derechos de los empresarios para hacer negocios libremente. Su banco central se ha comprometido, mediante convenio, a favor de la deflación y el estancamiento por encima del crecimiento. Se prohíbe la ayuda estatal a las industrias con problemas. La austeridad, de hecho, está prevista en el tratado de la UE como una obligación no negociable por los países.

Y la situación es cada vez peor. Los líderes europeos aún no saben si van a dejar que Grecia quiebre o no; todavía no tienen un plan viable para distribuir los refugiados que Alemania aceptó el pasado verano, y después de haber firmado un acuerdo, moralmente cuestionable, con Turquía para devolver los refugiados, ahora existe la posibilidad de un colapso de este trato. Podemos argumentar que otros países tratan a los inmigrantes igual de mal. La diferencia es que en estos países podemos reemplazar el gobierno, mientras que en la UE, no podemos. Después de tantos años de crisis en la zona euro, no hay ningún proyecto de unión fiscal, no hay eurobonos, está sin fondo de rescate de la deuda, no hay ninguna posibilidad de transferencias fiscales debido a que el presupuesto de la UE es económicamente insignificante. En la UE, nadie quiere admitir el fracaso de la unión económica y monetaria. El peso de los ajustes de la crisis todavía se basa totalmente en los países del sur sin ningún comportamiento mínimo de apoyo y de solidaridad por parte de los países del norte.

Con el Brexit hay que hacer una elección fundamental: recuperar la soberanía política y económica, o seguir viviendo en un régimen supranacional regido por instituciones con unas élites que no han sido elegidas de acuerdo a las reglas democráticas y que los ciudadanos no pueden cambiar aunque cometan errores y persistan en hacerlo. El Brexit (aunque creo que no es muy probable, y menos después del ataque terrorista criminal contra un diputada laborista) podría ser la posibilidad de volver a imponer la democracia, promover la justicia social y subordinar las empresas al estado de derecho. El Brexit podría desencadenar una serie de acontecimientos que podrían conducir a una verdadera reforma de la UE en la que los diferentes países podrían sentirse cómodos. Y esta alternativa no debería ser volver a la situación de unos estados nacionales que compiten entre sí o que incluso pueden odiarse el uno al otro. Se trataría de construir una Europa en la que los estados nacionales estuvieran realmente dispuestos a cooperar, sincera y fraternalmente como iguales, en muchos niveles: comercial, económico, social, ambiental... Probablemente, esto es sólo un sueño, una utopía. Pero, como Bill Mitchell ha escrito recientemente, la actual UE y la zona euro actual son realmente una distopía.


Antoni Soy 
7 de maig de 2016


domingo, 1 de mayo de 2016

VI CICLE DE CINEMA I DRETS HUMANS A TERRASSA




Dins els actes de celebració de Sant Raimon de Penyafort, la Comissió de Drets Humans de l’ICATER (Il·lustre Col·legi Oficial D'Advocats de Terrassa) organitza per sisè any consecutiu el Cicle de Cinema i Drets Humans.

A continuació, us en detallem el PROGRAMA, que inclou sessions de cine-fòrum els dies 2, 10, 17 i 26 de maig, obertes a tots els ciutadans de Terrassa, Rubí i Sant Cugat.

Cadascuna de les sessions gira entorn a un tema específic vinculat als Drets Humans (Dret a la ciutat, Dret a no sofrir assetjament escolar, Dret a la pròpia identitat sexual, Drets dels Refugiats) i comptarà amb l’assistència de destacades personalitats que contribuiran, sens dubte, a un debat enriquidor en el qual us convidem a participar activament.


PROGRAMA DEL VIè CICLE DE CINEMA I DRETS HUMANS 


2 de maig, 19:00h

Inauguració del Cicle a la Sala d’actes de l’ICATER: “DRET A LA CIUTAT”

Projecció del documental CIUDADANO CAKE: CAÑADA REAL, VIVIR AL LÍMITE (45’)

Presentació a càrrec de Dolors Teulé, advocada i Presidenta de la Comissió de Defensa dels Drets Humans de l’ICATER

Col·loqui posterior amb David Bondia, President de l’Institut de Drets Humans, Maria Villar, representant del Col·lectiu La Fàbrica, del barri de Can Tusell, i Sílvia Torralba, Representant de Quart Món.

Sinopsi: Ciudadano Cake és un programa de televisió, que en aquesta ocasió entra dins la Cañada Real, el poblat txabolista més gran d’Europa, a només 15 km de Madrid. Una realitat dura i d’extrema pobresa, amb les drogues i la pobresa com a teló de fons, però també amb voluntaris i assistents socials que treballen per millorar les condicions del barri.

10 maig, 17:15h 

A la sala d’actes ICATER: “DRET A NO SOFRIR ASSETJAMENT ESCOLAR”

Projecció de la pel·lícula d’Ensueño Films COBARDES (89’)
Presentació a càrrec de Joan Tamayo, advocat de la Comissió DDHH de l’ICATER

Conferència a càrrec de PREAD (Associació per a la Prevenció de l’Ansietat i la Depressió)

Sinopsi: Història de dos nois secundària, un la víctima i l’altre el botxí. En Guille és aparentment un nen com molts altres, bon nano, esportista i amb una família que li dóna suport. Però descobreix que fer el fatxenda fa que els altres el mirin amb respecte, i es busca una “víctima propiciatòria”, en Gabriel, que només per ser pèl-roig veurà la seva vida convertida en un infern.

17 maig, 19:00h 

A la sala d’actes ICATER: “DRET A LA PRÒPIA IDENTITAT SEXUAL”

Projecció del curtmetratge VESTIDO NUEVO (15’)

Presentació a càrrec de Joan Tamayo, advocat de la Comissió DDHH de l’ICATER

Conferència a càrrec de Lluís Rambla i Mohamed Larouch, membres del Col·lectiu LGTB

Sinopsi: Explica la història d’en Mario, un nen que el dia de Carnestoltes decidirà vestir-se de nena per anar a escola, fet que provocarà l’estranyesa de professors i alumnes i que donarà lloc a situacions que evidencien actituds homofòbiques.

26 maig, 19:00h 

Al Cinema Catalunya [pendent confirmació]: “DRETS DELS REFUGIATS”

Sessió de cloenda del VIè Cicle de Cinema i Drets Humans de l’ICATER

Projecció del documental TO KYMA: RESCAT AL MAR EGEU (60’)

Presentació a càrrec de Dolors Teulé, advocada i Presidenta de la Comissió de Defensa dels Drets Humans de l’ICATER

Col·loqui posterior amb Arantza Díez, periodista i reportera de TV3 i altres televisions, que va dirigir el documental, i Joan Roura, periodista i corresponsal TV3.

Sinopsi: Aquest documental narra la proesa d'un equip de socorristes catalans que s'han instal·lat a l'illa grega de Lesbos amb un únic objectiu: salvar vides al mar Egeu. Famílies senceres, amb nadons i avis, es juguen la vida diàriament.


Us esperem a tots, recordeu que la participació és oberta tant als advocats com a la ciutadania en general (inclosos els nens a partir de 13 anys, especialment per a la sessió sobre el bullying del dia 10 de maig).