El concepte de
lerrouxisme ha tornat en els últims mesos a ser un debat d’actualitat. Arran
de l’aparició de Podemos, i en algun moment fins i tot amb la de Guanyem,
s’ha utilitzat de nou intensament el mite del lerrouxisme i el soleturisme. Hi
ha en joc una qüestió de fons: la pèrdua d’una tradició republicana i popular
en el marc de les esquerres catalanes al deixar que el relat del catalanisme es
construeixi sobre les categories d’origen conservador. Això afecta a l’oblit
sobre la tradició republicana i obrera del XIX, a la lectura a
voltes esbiaixada de l’anarquisme, i en ella de Salvador Seguí, i a la
incomprensió final d’un catalanisme popular i d’esquerres, si no és
subordinat a les categories generades per la dreta. El lerrouxisme, per mal o
per bé, també forma part d’aquesta història més enllà dels mites.
S’explica que quan
J. B. Cendrós i Carbonell, prohom del catalanisme cultural lligat a Òmnium, a
l’Institut d’Estudis Catalans i a l’Enciclopèdia Catalana, es trobà amb la
publicació de Jordi Solé Tura ‘Catalanisme i revolució burgesa’,
es produí un breu i precís interludi. Corria l’any 1967 i el que llegí Cendrós
per la seva primera plana fou que aquesta “és la història d’una revolució
burgesa frustrada”. La resposta, feta en veu alta, no podia ser més
significativa: “Frustrat, jo? De què?”. Probablement aquesta és la millor
crítica que es pot fer, entre moltes altres, al llibre de Solé Tura que ha
donat per rius de tinta i fins i tot per encunyar una categoria política:
“Soleturisme”. Val a dir, a més, que és una crítica fundada, no tan sols pel
fet de ser veritable històricament, i en el seu cas fins i tot personalment,
sinó en el sentit que com a mínim abans de realitzar-la Cendrós n’havia llegit
la primera pagina. Molts dels que han convertit aquest llibre en categoria
política, no tots certament, semblen no haver realitzat ni aquest esforç.
Al cap i a la fi quan
s’afirma que el “soleturisme” és el principi segons el qual les classes
populars estan dividides per raó de llengua, una versió intel·lectualitzada
així del “lerrouxisme”, o bé que el nacionalisme només té una base possible
exclusivament burgesa, en realitat s’està fent una afirmació absolutament
gratuïta, per molt que s’hagi reiterat fins a la sacietat que era així. El
“pecat” de Solé Tura fou un altre. Al cap i a la fi el missatge final del seu llibre,
d’un to clarament maurinista, era que la classe obrera es convertís en
la capdavantera i renovadora de la lluita per l’emancipació nacional. Però
en el camí cap aquesta conclusió assenyalà que Prat de la Riba era
fonamentalment un reaccionari. Un brillant reaccionari, si es vol, que estava
en contra del sufragi universal, i a favor del sufragi corporatiu, ja que
segons ell “les classes obreres tenen més assegurats llurs drets per un sistema
que els atorga un nombre de representants proporcional a llur importància”. Era
així també l’home que impedia que l’article de Joan Maragall, demanant que
Ferrer i Guàrdia no fos ajusticiat després de la Setmana Tràgica, fos publicat
abans del seu afusellament.
Era una època on Jordi
Pujol s’emmirallava en la figura de Prat de la Riba, mentre altres consideraven
que aquesta anàlisi podia trencar la possible unitat futura de
l’antifranquisme. Aquest fou el veritable delicte del seu llibre. Tanmateix el
terme “soleturisme” és d’ús per iniciats. El concepte que corre com a moneda
més comú és el de lerrouxisme. Un terme amb una capacitat innegable de
ressorgiment en els moments crítics, com l’actual, on els moviments
polítics emergents semblen no voler obeir les categories disciplinadores de tot
un món fet de sobreentesos.
Lerrouxisme i lerrouxistes
Lerrouxisme seria, en
aquest marc, aquell moviment polític que a partir de la utilització de la
demagògia hauria hàbilment aconseguit separar la classe obrera catalana a
partir del seu origen. Realment té mèrit que el lerrouxisme aconseguís això
precisament quan a Catalunya, com també a Barcelona, pràcticament tota
la seva classe obrera era d’origen i parla catalana, ja que faltava encara
una dècada perquè s’iniciés intensament la migració de fora de Catalunya. Més mèrit tenia fer això amb el suport de Valentí
Almirall, pare del catalanisme d’esquerres, durant les eleccions de 1903. Suport donat contra la “ridícula teoria del ‘catalanismo político’” i en
defensa de l’autonomisme democràtic davant del que anomenaven catalanisme reaccionari.
De fet, en aquest
mateix any 1903 les candidatures “lerrouxistes” arribaran a agrupar 35.000 vots
a Barcelona, en una victòria inapel·lable per sobre de la Lliga, amb la
xifra de vots més alta que obtingué mai un partit d’esquerres a la ciutat fins
el 1931. Fou també precisament en aquell mateix moment que nasqué la idea,
des de la publicista lligaire, de que en realitat els seus votants eren
“forasters que odien la terra que els manté i els enriqueix”, per acabar
concloent, davant les derrotes successives que portaran al control del
“lerrouxisme” de l’Ajuntament de Barcelona, incloent en les seves candidatures
a un jove Francesc Layret, que en realitat “la mayoría obrera de
Cataluña no es catalana, sino fruto de la inmigración”.
Lerroux arribà a
Catalunya de la mà de Federico Urales (Joan Montseny),
fundador de la ‘Revista Blanca’ i pare de Federica Montseny, compartint mítings
amb Teresa Claramunt o Josep Prats, en la mesura que s’havia destacat com a
gairebé única veu pública en contra dels processos de Montjuïc,
després de la detenció i tortura de 400 anarquistes el 1896, i d’aquí la seva
popularitat entre la classe obrera. Però el seu èxit polític provingué d’una
altra banda. Amb ell com a catalitzador el republicanisme català es
modernitzà entrant de ple en l’era de la política de masses i
s’articulà com una proposta que anava més enllà de les pràctiques mesocràtiques
per endinsar-se dins de l’obrerisme. Esdevingué una proposta de tall populista
tant d’articulació política com social, un veritable partit-societat, amb
l’expansió de les quaranta-dos fraternitats republicanes i d’una trentena
d’escoles laiques pels barris de Barcelona i en poblacions com la Bisbal del
Penedès, Molins de Rei, Cornellà o Terrassa. Xarxa que tenia el seu centre en la
Casa del Poble inaugurada el 1906 a l’Eixample barceloní de 2.500 metres
quadrats, que a part de servir de centre d’assemblees, biblioteca o
representacions teatrals, actuava com a nucli del cooperativisme de consum,
serveis mèdics, jurídics i de recursos culturals, corals, grups de teatre
popular, caixes de resistència pels presos i de les escoles republicanes que
seguien els mètodes de Ferrer i Guàrdia.
El “lerrouxisme” en
aquest sentit s’articulà a partir d’un discurs obrerista —malgrat no
ser una proposta de classe—, anticlerical i laicista, i en aquest sentit
agrupà des dels grups feministes com la Sociedad Progresiva Femenina de Ángeles
López de Ayala fins a les entitats lliurepensadores. També ho féu des del
discurs anticatalanista, però en aquest cas era un anticatalanisme
entès com antilliga. Marc en el que s’entenen per exemple el suports de
Valentí Almirall, d’un Jaume Mir —veterà de la revista de tall llibertari
íntegrament en català La Tramuntana— dins de la premsa lerrouxista, o
d’Ignasi Clara, antic director de Huelga General i dirigent anarquista de la
vaga general de 1902. Era un anticatalanisme dirigit cap a la Lliga, però no
anticatalanitat. Els atacs més viscerals contra el que representava el
nacionalisme conservador podien anar acompanyats en el propi Lerroux per una
defensa del català com a llengua i no com a dialecte a les Corts espanyoles, de
la mateixa manera que es reivindicava l’autonomia de Catalunya, o de les
afirmacions del líder radical sobre una Catalunya que “es un pueblo que tiene
historia propia, vida propia, lengua propia, literatura y arte propios,
personalidad propia con todos los caracteres étnicos de una raza aparte”.
Aquest anticatalanisme
no és només propi del lerrouxisme. Es pot trobar en el republicanisme català
anterior a la seva emergència, com també posteriorment en la portada de
1907 del primer número de la capçalera anarcosindicalista Solidaritat Obrera,
anomenada així per oposició a la Solidaritat Catalana, o anys després en el
mateix Seguí. En aquest últim sentit, en el discurs
realitzat el 1919 a Madrid, que en la seva reconstrucció feta
dècades després ha estat agafat per presentar un Noi del Sucre
protoindependentista, afirma en l’original de 1919 coses com la següent: “En
Cataluña no hay problema catalán, porque allí solamente siente ese problema la
burguesía organizada, que está bajo los auspicios de la Lliga regionalista (…)
un problema que realmente era nada más que una lucubración mental”.
No es tracta d’una
escissió plantejada en termes d’espanyolisme versus catalanisme, sinó en termes
de classe on s’entén el catalanisme polític dominant
d’aquella època en concret com a quelcom propi de la burgesia. Aquesta escissió
no es tancarà realment, i això no afecta només el lerrouxisme. Fins als anys
30, moment en el que el mateix Josep Termes, el gran crític de Solé
Tura, senyala com el de “la incorporació de l’obrerisme al catalanisme, tot
culminant-hi un joc de classes socials”. No seria fins llavors que es podria
parlar de la “nacionalització” d’una part important de les classes
populars. Procés, que en tot cas, evidentment no va protagonitzar la Lliga
i per això membres destacats d’aquesta acabaren donant suport al franquisme: en
realitat eren dues concepcions nacionals clarament diferenciades. Ara bé hi ha
una part d’aquesta pulsió nacionalitzadora cap a les classes populars, que
presenta com a revers sempre la possibilitat del perill “lerrouxista”. Així el
lerrouxisme esdevé un mite útil, un mirall deformat on es presenten els camins
que mai s’han de seguir, estigmatitzant, alienant i fent incomprensible en el
procés una part de la història dels de baix a i de Catalunya.
El color de la llibertat…
Hi hagué un
lerrouxisme espanyolista? Sí. Aquesta afirmació no pot engoblar l’explicació
d’aquest fenomen, com es fa habitualment, però sí un moment particular del
mateix. Aquest es donà amb l’emergència de la Solidaritat Catalana,
com a front patriòtic propiciat inicialment pel republicà espanyol Nicolas
Salmerón, dirigent màxim de la Unión Republicana, que era al cap i a la fi el
partit de Lerroux, des de les Corts espanyoles i acceptada per Cambó. Per
Salmerón, i per una part de la Unión Republicana catalana, es tractava de
recuperar l’aliança tradicional amb les classes mitjanes, que eren la seva base
a Espanya i que a Catalunya havien basculat en part cap a la Lliga, i superar
així, en les seves pròpies paraules, “la representación reducida de los
elementos populares”.
L’escissió entre un
republicanisme petit burgés i menestral i el que representava el lerrouxisme a
Catalunya estava servida. En les eleccions de 1907 el lerrouxisme català
cercà en aquest camí en l’espanyolisme la possibilitat d’atraure electoralment
el funcionariat lligat a l’Estat i la petita burgesia espanyolista més
enllà del seu vot de classe obrera. Operació que se saldà amb un fracàs
absolut, malgrat retingué una important bossa de votants entre les classes
populars barcelonines, i amb la victòria electoral de Solidaritat Catalana.
Lerroux mateix s’hagué d’exiliar poc després, condemnat a presó per un article
on es defensava Mateu Morral, i s’iniciaren els anys del lerrouxisme
sense Lerroux, mostrant clarament que el fenomen anava molt més enllà del
seu líder. Anys on aquest abandonà el discurs espanyolista. Anys també de
creació de noves organitzacions, com les Damas Rojas o diverses entitats
juvenils, de penetració en el sindicalisme i de mobilització de la base social
republicana amb concentracions que, com l’Aplec de la Llibertat de Sabadell,
reunien a desenes de milers de persones. Camí en el que aconseguí una nova
victòria electoral a les eleccions generals de 1908, on agrupà a Barcelona uns
30.000 vots, i la derrota de la Solidaritat Catalana cada cop més clarament
identificada amb la supervivència política de la Lliga.
Tal com analitzava un
dels dirigents més lúcids del primer nacionalisme polític d’esquerres, i de fet
el primer que sintetitzà clarament la lluita pel socialisme amb la lluita per
l’emancipació nacional, Gabriel Alomar, “la derrota solidària vingué.
¿Per què? Perquè el color de la llibertat en aquella hora fou… antisolidari.”
Convertir-se en un partit espanyol
El domini electoral
lerrouxista es mantingué a Barcelona alhora que s’estengué per Catalunya fins i
tot després de la Setmana Tràgica.
El seu declivi no provingué tampoc d’aquí, com no ho féu amb anterioritat de la
mobilització patriòtica, sinó del moment en què volgué convertir-se en una
sòlida opció electoral espanyola. El lerrouxisme era un fenomen de
modernització política que tenia com a base les classes populars en clau
clarament catalana. El camí cap a Espanya, era un camí cap a una altra
configuració de classes, el camí cap a un discurs més moderat. En el procés
descobrí, com descobriria tota opció d’esquerres a Catalunya posteriorment, que
no era possible amb el mateix discurs voler regnar a Espanya i ser príncep de
Catalunya.
Fou llavors l’hora de la
consolidació de l’anarquisme, en aquest cas clarament ja amb un discurs de
classe, com a principal opció de la classe obrera catalana. No tenia, a més,
competència possible en la forma de consolidació d’un partit socialista al que
el lerrouxisme havia tallat tots els camins. El lerrouxisme pròpiament català
com a tal desaparegué i es convertiria ja durant els 30 en una opció espanyola
republicana de dretes, amb Lerroux com a President del govern de la República,
moment en el que la Lliga ja no tindrà cap problema per pactar amb ell, amb els
carlins i la CEDA per articular el Front Català d’Ordre a les eleccions de
febrer de 1936.
 |
Front Català d'Ordre (FCO): Lliga Catalana, Dreta de Catalunya, Acció Popular Catalana,
Partit Republicà Radical, Comunió Tradicionalista i Renovación Española |
El primer lerrouxisme
pervisqué de totes maneres en forma de mite. Un mite que serveix per
disciplinar i negar part de la història de les classes populars catalanes fins
a convertir-la en estranya a elles mateixes, cas del lerrouxisme, o que fa part
de la seva història tan sols rellevant en la mesura que confirma el seu
caràcter “nacional”, cas de Seguí o de la lectura de només una part de la
història del anarquisme. Com a joc de miralls i contramiralls funciona, per comprendre
les dinàmiques socials i polítiques encobreix, més que descobreix. Finalment
fins el propi catalanisme esdevé incomprensible, si no és de forma purament
autorreferencial, i subordinant la seva articulació en projectes d’emancipació
social i nacional a pulsions que venen d’altres latituds i que poc a veure
tenen amb el color de la llibertat del que parlava Alomar.
Xavier Domènech
 |
El 1936, la Lliga Catalana de Cambó i el Partit Republicà Radical de Lerroux
no van tenir cap problema en presentar-se junts, en coalició, a les eleccions |
