ANGELA DAVIS: «SEMPRE HE INSISTIT EN LA PRIORITAT DE LA PRÀCTICA RADICAL PER SOBRE DE LA IDENTITAT PURA I SIMPLE»
Maria Colera entrevista Angela Davis, filòsofa, professora
d'Història de la Conciència a la Universitat de California, històrica dirigent
del Partit Comunista dels EUA, ex membre de les Panteres Negres i investigadora
especialitzada en feminisme, marxisme, abolicionisme del sistema penitenciari,
teoria crítica i estudis afroamericans.
A l’assaig Are prisons obsolete? [Són les
presons obsoletes?], hi parles de l’empresonament massiu dels pobres i dels
migrants il·legals. El capitalisme considera aquestes persones com a éssers
prescindibles però els utilitzat com a mà d’obra esclavitzada barata i les
converteix en consumidors captius de l’excedent de producció, excedent que se
situa a l’origen mateix d’una crisi econòmica que, a la vegada, genera pobresa
i migració, en un bucle perfecte. Perceps algun paral·lelisme entre aquestes
polítiques d’empresonament i el procés desenvolupat durant la transició del
feudalisme al capitalisme, on milions de persones van ser expulsades de les
terres que fins llavors havien estat el seu mitjà de reproducció i van ser
forçades a l’esclavitud del salari?
Certament, hi ha
paral·lelismes entre ambdues èpoques, però el que potser és més important és
constatar que també hi ha diferències considerables entre els dos períodes. En
la transició del capitalisme al feudalisme, tal com Marx la va descriure, les
enclosures i altres processos de despossessió van privar la gent de les terres
que constituïen la seva font de subsistència i, de manera simultània, van
generar una classe de persones a qui no els va quedar res més que la seva força
de treball. Així, doncs, es van convertir en la mà d’obra necessària perquè el
capitalisme naixent pogués incrementar la seva riquesa. Aquelles persones van
ser alliberades de les constriccions del feudalisme, però es van veure forçades
a canviar una forma d’opressió per una altra.
Si bé és cert que sol
resultar inútil fer un rànquing de les diferents formes d’opressió, es pot
afirmar que, malgrat que el capitalisme depèn totalment i absolutament de
l’explotació, el fet de deixar enrere l’esclavitud i el feudalisme va suposar
cert grau de progrés. Alguns treballadors almenys van trobar el seu camí cap a
l’ocupació, per degradant que fos i continuï sent el treball.
D’altra banda, el
complex penitenciari industrial global és certament rendible, però la seva
rendibilitat resideix en les tecnologies destinades a relegar ingents
quantitats de persones a unes vides marginals, improductives i carregades de
violència.L’empresonament massiu de persones negres, de color i immigrants als
EUA, Austràlia i arreu d’Europa, juntament amb la persistència d’un racisme i
una xenofòbia estructurals, són prova del fracàs absolut del capitalisme global
a l’hora de respondre a les necessitats de persones reals arreu el món.
Es podria argumentar,
igualment, que això també és la prova més convincent de la necessitat de
concebre un sistema socioeconòmic més enllà del capitalisme. Així, doncs, el
moviment abolicionista contemporani, en la seva crida a desmantellar el complex
penitenciari industrial, es presenta com un moviment anticapitalista que
exigeix igualtat racial, llocs de feina amb salaris vivibles, habitatge assequible,
sanitat i educació gratuïtes i justícia mediambiental per a tots els éssers
vius.
Defenses la justícia restaurativa, en comptes de la
punitiva. Com es restauren la desigualtat i la injustícia causades pel procés
d’acumulació primitiva que conformen la base del capitalisme? En altres
paraules, quina forma tindria una justícia restauradora destinada a reparar el
«pecat original» d’explotació i acumulació que es troba en l’origen de les
desigualtats de redistribució de les nostres societats?
Efectivament, sovint he
fet servir el terme «justícia restauradora», juntament amb d'altres, com ara
«justícia reparadora» i «justícia transformadora», com a alternatives a la
justícia punitiva o retributiva. De fet, m’estimo més el terme «justícia
transformadora», ja que no assumeix l’existència d’un estat ideal que calgui
restaurar.
Responent a la teva
pregunta, m’agradaria destacar la importància de la memòria històrica,
especialment pel que fa a la necessitat que hi ha avui dia d’una anàlisi
explícitament anticapitalista. «L'anomenada acumulació originària» és un dels
capítols més importants d'El capital, precisament perquè revela
l’expropiació, injustícia i violència que van marcar l’inici del capitalisme i
que, tot i que pogués semblar que ja no és així, segueixen al centre del procés
capitalista.A finals del segle XX, el complex penitenciari industrial comença a
revelar el grau en què les societats capitalistes continuen basant-se en
ideologies racistes i colonials a l’hora de crear tecnologies de violència, les
quals recapitulen, de manera eficaç, la històrica violència de l’esclavitud i
la colonització.
Has parlat de la problemàtica resposta automatitzada
amb què sovint responem al crim i al delicte, tot recorrent a les institucions
juridicopolicials, en comptes de dissenyar solucions des de dintre de la
comunitat. En el cas concret de la violència sexual, advoques per
l’autodefensa, la qual cosa ens porta al tema de les dones i la violència. A Are
prisons obsolete? parles de la «necessitat de qüestionar les premisses
imperants segons les quals l’única relació possible entre les dones i la
violència implica que les dones en siguin víctimes». Què opines de l’ús
dissuasiu i disciplinant de la violència feminista adreçat a defensar-nos a
nosaltres mateixes? Què és l’autodefensa feminista per a tu?
Sempre he tingut una
cura especial en la manera en què faig servir el terme «violència».Com a
estudiosa de la teoria crítica, sempre em recordo a mi mateixa que les eines
conceptuals que decideixo utilitzar podrien estar fent una feina que, en
realitat, contravé allò que pretenc expressar. Així, doncs, miro de no
equiparar «autodefensa» i «violència contra l’agressor». I la meva aposta per
la formació en autodefensa s'insereix en un context més ampli, basat en una
anàlisi que vincula la violència misògina als sistemes de dominació de raça,
gènere i classe, dins d’una estratègia que pretén purgar les nostres societats
de tota forma d’explotació i violència.
A Women, Race and Class [Dones, raça i classe]
desmuntes el mite del violador negre i expliques que «va ser una invenció
clarament política», propaganda construïda amb la finalitat de consolidar i
justificar els linxaments, com a mètode de «contrainsurgència» destinat a
evitar que els negres assolissin els seus drets. El passat Cap d’Any vam
observar el desplegament d’aquest mateix mite a Colònia, en aquest cas en els
cossos d’homes «d’aparença àrab o nord-africana», en un nou exemple de purple
washing o utilització d’una suposada defensa de les dones per criminalitzar
els sol·licitants d’asil i els residents il·legals, d’una manera que sembla
estar llançant el missatge que «les nostres dones només les podem violar
nosaltres». Com interpretes aquesta utilització dels drets de les dones (vel,
violador negre, opressió de les dones afganes...) per a altres croades?
En el seu llibre Arrested
Justice: Black Women, Violence, and America’s Prison Nation [La justícia
sota arrest: dones negres, violència i la nació presó d'Amèrica], Beth Richie
desvela els perills de confiar en tecnologies de criminalització com a
suposades solucions als problemes de la violència de gènere.El seu argument és
que el moviment antiviolència predominant als EUA va fer un gir perillosament
equivocat quan va començar a donar suport a la repressió policial i a l’empresonament
com a principals estratègies destinades a protegir les «dones» de la violència
masculina.Era fàcilment previsible que els qui més serien al punt de mira
d’aquests esforços per garantir la seguretat de les «dones» serien els homes de
comunitats ja sotmeses a una hipervigilància de la policia i que contribuïen de
manera desproporcionada a l’increment de la població penitenciària.
Resulta, però, que l’ús
generalitzat de la categoria «dona» amagava una racialització clandestina
operativa dins d’aquesta categoria, de manera que «dones» en realitat
significava “dones blanques” o, encara més concretament, “dones blanques
benestants”.
El cas de Colònia i el
discurs sobre el violador àrab, que pretén consolidar encara més les
representacions colonialistes dels homes àrabs com a agressors sexuals, ens
recorda la importància de les teories i pràctiques feministes que qüestionen la
instrumentalització racista dels «drets de les dones» i emfatitzen la
interseccionalitat de les lluites per la justícia social.
En les darreres dècades, hem experimentat el que Nancy
Fraser defineix com a «desacoblament de les anomenades “polítiques
identitàries” de les polítiques de classe», en el que ha esdevingut una lluita
pel reconeixement, en comptes de per la redistribució, amb un desplaçament del
subjecte col·lectiu cap a un d’individual(ista). Per contra, tu has defensat
les «comunitats de lluita», en considerar que «les comunitats són sempre
projectes polítics». Quin és el teu parer sobre les polítiques identitàries i quines
són les lluites i els projectes polítics que haurien de situar-se al centre en
l’actual era d’hegemonia neoliberal?
El que trobo més
problemàtic de les polítiques identitàries és la manera en què les identitats
molt sovint es naturalitzen i no són considerades com un producte de la lluita
política, de manera que no se situen en relació amb les lluites de classe i
antiracistes.
Recentment, el moviment
«trans», per exemple, ha esdevingut un important territori on lluitar per la
justícia. Amb tot, hi ha una diferència fonamental entre les representacions
dominants de les qüestions «trans», les quals habitualment posen l’accent en la
identitat individual, i els moviments «trans» interseccionals, que consideren
que tant la raça com la classe són elements fonamentals en les lluites de les
persones «trans». En comptes de centrar-se en el dret de la persona a «ser» ell
mateix, ella mateixa, o ell@ mateix@, aquests moviments «trans» afronten la
violència estructural (en mans de la policia, la presó, el sistema sanitari, el
sistema d’habitatge, l’àmbit de l’ocupació, etc.) que les dones «trans» de
color tenen més probabilitats d’experimentar que cap altre grup de la societat.
En altres paraules, lluiten per unes transformacions radicals de les nostres
societats en contraposició a l’assimilació en un estat de coses determinat i
inamovible.
Continuant amb el tema de la identitat, pel que dius
sobre la interseccionalitat, entenc que apostes per una confluència de lluites
(Ferguson, Palestina), més que per una conjunció d’identitats diferents,
diverses i múltiples, en un moment en què gran part de les defensores de les
polítiques interseccionals afirmen i naturalitzen les identitats, en comptes de
qüestionar-les, ignorant sovint el context material i històric que rodeja aquestes
identitats. Com entens la interseccionalitat i en quin termes resulta
productiva avui dia?
El concepte
d’interseccionalitat, tal com jo l’entenc, té una genealogia molt interessant,
que es remunta almenys al període de finals dels anys 1960 i principis dels
1970. Com que ara no puc entrar en gran detall, em limitaré a fer esment
d’algun dels elements fonamentals que m’agradaria destacar: la creació de
l’organització Aliança de Dones Negres, com a resposta a la voluntat de
plantejar un debat sobre qüestions de gènere dins del Comitè de Coordinació
Estudiantil No Violent (SNCC), principal organització juvenil del Moviment per
la Llibertat del Sud.
L’Aliança plantejava
que no era possible entendre el racisme en tota seva complexitat sense
afegir-hi una anàlisi del sexisme i, per sustentar aquesta tesi, l'any 1970
Fran Beale va escriure un article que va tenir gran difusió, titulat «Double
Jeopardy: To Be Black and Female» [Risc doble: ser negra i dona]. Poc després
de la publicació de l’article, de resultes del fet de tenir coneixement de
lluites com les de les dones porto-riquenyes contra l’esterilització forçosa,
l’Aliança de Dones Negres es va convertir en Aliança de Dones del Tercer Món i
va publicar un diari titulat Triple Jeopardy, en referència al racisme,
el sexisme i l’imperialisme. Allò implicava una militància sobre el terreny que
abordava de manera simultània el racisme, la misogínia i la guerra
imperialista.
És amb l’esperit
d’aquells orgànics esforços intel·lectuals de comprendre les categories de
raça, gènere i classe com a elements connectats, entrellaçats i entrecreuats
que entenc actualment els conceptes feministes d’interseccionalitat.
En un cicle de conferències recentment celebrat al
CCCB, amb el títol «La frontera com a centre. Zones de ser i de no ser [migra i
colonialitat]», la representant del Parti des Indigènes de la République Houria
Bouteldja va afirmar el següent: «No sé qui és blanc, però la policia francesa
ho sap perfectament. Mai no s’equivoca a l’hora de decidir qui discriminar i
qui apallissar». Igualment, la feminista basca Itziar Ziga, en una entrevista a Argia, deia que «Sóc una dona perquè es així com he estat
violentada físicament, afectiva, econòmica i simbòlica… Proclamo que sóc dona,
però no pel que tinc entre les cames». En aquests dos casos, el subjecte es
defineix políticament per/des del locus d’opressió i, per tant, de lluita. En
aquest sentit, què és per a tu ser dona, i què, ser negra?
Ambdues categories
s’han eixamplat i expandit més enllà de qualsevol límit que hagués pogut
imaginar en anteriors fases de la meva vida. De manera que, si pretengués
aferrar-me a modes de ser històrics, continuaria sentint-me obligada a basar-me
en definicions polítiques del gènere i la raça en tots dos casos, tal com
planteges en la teva pregunta, tant des del punt de vista de les estructures de
dominació i les seves ideologies associades com des del punt de vista dels
moviments col·lectius que busquen desmantellar aquestes estructures i fer front
a aquestes ideologies.
Al mateix temps, sempre
he insistit en la prioritat de la pràctica radical per sobre de la identitat
pura i simple. Importa més què fas per facilitar la transformació radical que
com t’imagines que ets. I, és clar, com ja he indicat, les categories de gènere
i raça, igual que la sexualitat i la classe, només són significatives dins
d’unes interrelacions més complexes.
En relació amb la política nord-americana, has
destacat «el repte de complicar el discurs», en vista que «la simplificació de
la retòrica política facilita l’adopció de postures extremistes». En els
darrers anys, a Europa, hem estat testimonis de l’aparició de l’autoanomenada
«nova política», que s’oposa «als de dalt», i l’objectiu de la qual és provocar
una «revolució democràtica» per la via de la «revolució dels somriures». Què
significa per a tu la democràcia, en aquesta era del populisme despolititzant i
dels significants buits?
És clar que els qui ens
situem a l’esquerra als Estats Units, i no tan sols a l’esquerra, sinó també en
alguns cercles conservadors, estem profundament estupefactes per la creixent
influència de Donald Trump, el qual s’està aprofitant del fet que sectors
fonamentals de les comunitats de classe treballadora blanca se senten atrets
per aquesta retòrica política simplista, extremista i d’inclinació feixista.
Això també passa amb la perillosa atracció cap a personatges i partits
d’extrema dreta a Àustria, França, Polònia i altres llocs d'Europa, on la
combinació de la recessió econòmica i l’enorme crisi dels refugiats, que palesa
l’impacte que continua tenint la història d’esclavitud i colonialisme d’Europa,
ha fet prosperar el populisme d’extrema dreta, a redós del racisme antinegre i
antiimmigrants, i ha reactivat la islamofòbia, amb espectacles sovintejats de
racismes del passat.
No serà possible fer
front al populisme d’extrema dreta i generar un diàleg sobre futurs democràtics
—enfocaments substantius i transformadors que desplacin el focus polític de la
representació neoliberal de l’individu a les necessitats i aspiracions de les comunitats—,
si no som capaços de construir moviments potents contra el racisme i la
xenofòbia arreu del món.
Preguntada per la teva posició en relació amb les
eleccions presidencials dels EUA, recentment has afirmat que creus «que ens cal
un partit nou». Per quin motiu? Quin tipus de partit tens en ment? Com a
excandidata a la vicepresidència pel Partit Comunista dels EUA, quines
similituds i quines diferències hi hauria de tenir aquest partit nou? Pel que
fa al seu programa, consideres que continua vigent el dels 10 punts del Partit
de les Panteres Negres? I quina seria la base electoral d’aquest nou partit?
La política electoral
nord-americana porta molts anys sent hostatge del sistema bipartidista. Tant el
Partit Demòcrata com el Republicà estan absolutament encadenats al capitalisme.
Ens cal una estructura política alternativa que no capituli davant les
estructures empresarials, sinó que representi, en primer lloc, les necessitats
dels treballadors, de la gent pobra i de les persones de color. Això és evident
des de fa molts cicles electorals, i quan fa molts anys vaig participar de
manera directa en la política electoral, com a candidata a la vicepresidència
pel Partit Comunista, va ser precisament per visibilitzar aquesta necessitat de
declarar la independència respecte al sistema bipartidista.
Atesa la resposta que
ha obtingut Bernie Sanders, ha quedat clar que hi ha un nombre considerable de
persones que volen una alternativa al capitalisme. Cada cop més gent està
reflexionant seriosament sobre la necessitat d’un partit que representi la
classe treballadora, els moviments antiracistes, les qüestions feministes i
LGBTQ, les reivindicacions contra la guerra i la justícia mediambiental.
Pel que fa al Partit de
les Panteres Negres, és clar que el Programa de 10 punts està profundament
arrelat a les condicions històriques de mitjan segle passat, però, alhora, tots
i cadascun dels punts tenen un profund vincle amb lluites radicals
contemporànies.
Continuant amb les Panteres Negres, van ser pioneres
en la seva política de womanism, que va posar la lluita pels drets de
les dones al mateix nivell que la lluita de classes i racial, va donar suport
al dret a l’avortament, va organitzar cures d’infants durant les seves
reunions, va fomentar el model tradicional africà de família extensa en
contraposició a la família nuclear burgesa, el diari del partit va estar
dirigit per dones, i fins a un 70 % de la seva militància era femenina. Com es
va assolir tot això, més enllà del fet que els homes estaven sent assassinats o
empresonats? Quines lliçons poden treure els moviments d’alliberament, i
especialment les feministes d’aquests moviments, de l’experiència del Partit de
les Panteres Negres?
En realitat, no ens
hauria de sorprendre excessivament saber que la majoria de militants de les
Panteres Negres eren dones, de la mateixa manera que no ens hauríem de
sorprendre pel paper fonamental que les dones van jugar dins del Moviment per
la Llibertat del Sud. El que sí que resulta sorprenent és que mig segle més
tard continuem captius de visions històricament obsoletes sobre el lideratge
carismàtic masculí.
Històricament, els
paradigmes associats al lideratge de les dones —des d’Ella Baker fins a Ericka
Huggins— han tendit a emfatitzar el lideratge col·lectiu per sobre de l'individualista.
Els joves dels actuals moviments radicals estan prioritzant el lideratge de les
dones, el lideratge queer i el lideratge de les col·lectivitats.
Com que vas ser alumna de Marcuse, m’agradaria fer-te
una pregunta que ell ja va plantejar al seu An Essay on Liberation [Un
assaig sobre l’alliberament]: «Com pot [l’individu] satisfer les seves
necessitats sense […] reproduir, a través de les seves aspiracions i
satisfaccions, la seva dependència d'un aparell explotador que, en satisfer les
seves necessitats, perpetua la seva servitud?». En altres paraules, com podem
alliberar-nos de la mercantilització dels nostres sentiments?
A hores d'ara, no estic
segura de si és possible defugir completament les conseqüències del desig
mercantilitzat, ja que és aquesta la natura del desig contemporani; el
capitalisme ha envaït fins a tal punt les nostres vides interiors que ens
resulta extremadament difícil separar-se'n. Tanmateix, crec que segueixo la
tradició filosòfica de Marcuse quan afirmo que hauríem de mirar de desenvolupar
una consciència crítica sobre les maneres en què, en part, estem implicats en
la mateixa reproducció del capitalisme, a través de la mercantilització dels
nostres sentiments. És a través d'aquest tipus de reflexions negatives que
podem començar a albirar possibilitats d’alliberament.
Durant la teva visita al País Basc vam estar parlant
sobre la importància de l’art i la literatura com a esferes on expandir els
límits de l’intel·ligible, desmuntar els paradigmes del sentit comú hegemònic,
confrontar la camisa de força de la versemblança, enderrocar el monopoli de la
realitat i on traduir, donar formar i assajar les nostres nocions polítiques.
Com es concreta tot això?
Especialment ara que la
possibilitat d’alliberament sembla ser descartada per les mateixes lluites
polítiques que pretenen mostrar-nos vies cap a futurs millors, podem aprofitar
el que Marcuse anomena «dimensió estètica» i Robin Kelley, «somnis de
llibertat» o «imaginació radical». El que el regne del capitalisme ha sufocat
completament és la nostra capacitat col·lectiva d’imaginar una vida que no
estigui atapeïda de mercaderies.És per aquesta raó que ens calen l’art, la
literatura, la música i altres pràctiques culturals, per educar la nostra
imaginació de manera que aconsegueixi alliberar-se del constrenyiment de la
privatització.
Durant aquella visita, et van organitzar un concert
d’homenatge a Bilbao, on vas fer esment d’una cançó preciosa de Nina Simone
titulada I Wish I Knew How It Would Feel to Be Free [Tant de bo sabés
què se sent en ser lliure], i que diu així:«I wish I could break all the chains
holdin' me, I wish I could say all the things that I should say, say 'em loud,
say 'em clear for the whole 'round world to hear» [Tant de bo pogués trencar
les cadenes que em retenen, tant de bo pogués dir tot allò que hauria de dir,
dir-ho tot ben alt, dir-ho tot perquè tothom ho senti]. Què significa ser lliure
per a tu, i quines són les cadenes que hem de trencar?
Vaig evocar aquesta
cançó de la Nina Simone no tant perquè volgués donar a entendre que mig segle o
més després jo tingui una resposta definitiva a la qüestió subjacent al seu
anhel de saber què és sentir-se lliure, sinó més aviat perquè continuem
regint-nos per aquest desig de posar nom i experimentar la llibertat. Als EUA,
aquest objectiu ens resulta molt més complicat avui dia que a mitjan segle XX.
De fet, sembla que, com més ens acostem a allò que originàriament havíem
imaginat com a «llibertat», més ens adonem que és quelcom molt més complicat,
de molt més abast...
11 de juliol de 2016
