FRONT ANTIFEIXISTA - TERRASSA

LECTURES PER PENSAR EL NOSTRE MÓN A AMICS DE LES ARTS AMB FELICITAT LLOP

Michel Foucault, a través dels conceptes de normalitat, disciplina, governamentalitat i biopolítica desenmascara les estratègies del poder des de la modernitat fins als nostres dies.

El poder deixa de ser quelcom extern que s’imposa a través de la por, l’autoritarisme o les lleis que emanen de l’estament judicial. Ara el poder passa pels diferents discursos mèdics, científics, antropològics, sociològics, pedagògics i psicològics que ens diuen què és«normal» i què no, què és el que hem corregir de nosaltres mateixos perquè no funciona «adequadament». Aquests discursos ens configuren des de dintre de nosaltres mateixos de tal manera que és a través del «discurs oficial» que ens sentim, ens pensem i ens autodefinim.

Ens podem rebelar contra tot això? Com hem de repensar la lluita política contra aquesta nova forma d’exercir el poder?

Marina Garcés a Nova il.lustració radical diu que necessitem crear nous conceptes per repensar-nos com un «nosaltres».

Judith Butler ens parla de la condició de precarietat i vulnerabilitat dels cossos que implica una condició d’interdependència social i política, un nosaltres.

Aquest «nosaltres» és heterogeni, divers, plural, i no només es refereix a la vida humana sinó a tot tipus de vida. Som un «nosaltres» que compartim la necessitat, no escollida, de cohabitar la terra i hem de ser capaços de crear una comunitat en la que totes les vides «siguin vivibles i iguals».

«EL FASCISMO NO ES...»

¿POR QUÉ ESTAMOS EN CONTRA DE TODAS LAS PRISIONES?

¿Por qué estamos en contra de todas las prisiones?

Decimos cosas simples, porque somos espíritus simples.

Los pensamientos, deseos, sueños que buscamos expresar pertenecen a la humanidad desde los albores de su aparición. Un número infinito de legisladores, políticos, expertos, intelectuales y otros partidarios de las ideas autorizadas han complicado ingeniosamente las preguntas, haciendo que muchas mujeres y hombres que siempre se hayan referido al único libro donde se puedan encontrar algunas respuestas sean tontas e inferiores. : el de la experiencia vivida.

Dicen que la prisión es necesaria para castigar a quienes transgreden las “normas de la sociedad”.

Ahora, ¿esas normas representan la voluntad de las personas? ¿A lxs pobres les parece bien que su trabajo haga a los ricos más ricos?

Teniendo en cuenta la forma en que funciona esta sociedad, solo podemos decidir lo que hacer según las leyes que un gobierne ha impuesto sobre la mayoría de mujeres y hombres. Por tanto, antes de preguntar si está bien o no castigar con la prisión a aquellos que transgreden las normas uno debe preguntarse: ¿quién decide (y cómo) las reglas de esta sociedad?

Dicen que la prisión nos protege de la violencia.

Pero, ¿realmente es así? Entonces, ¿cómo es que la peor violencia (tengamos en cuenta las guerras y las hambrunas infligidas sobre millones de personas) es perfectamente legal? ¿Por qué termina la gente en la cárcel cuando se rebelan o roban en tiendas pero hacen carrera o se convierten en héroes si bombardean poblaciones enteras?

La prisión solo castiga la violencia que molesta al Estado y los ricos o la violencia que les resulta más cómodo presentar como abominable. De hecho, es la violencia estructural de la sociedad y el Estado la protegida diariamente por la cárcel.

Dicen que la ley es igual para todo el mundo.

Sin embargo, las prisiones están llenas de mujeres y hombres semianalfabetos, migrantes e hijos de la clase trabajadora, encarcelados por “crímenes contra la propiedad”, es decir, acciones estrictamente vinculadas a esta sociedad y su necesidad: la de encontrar dinero. Sin mencionar el hecho de que un gran número de presos estaría fuera de la cárcel si tuvieron el dinero para pagar un(a) buen(a) abogado.

Dicen que las prisiones ayudan a los delincuentes a redimirse e integrarse en la sociedad.

Pero la mayoría de los presos, una vez que salen de la prisión, se encuentran las mismas condiciones (e incluso peores que las) que tenían antes de entrar en prisión.

¿Qué de bueno se puede sacar de estar encerrado lejos de las personas que uno quiere durante años, de no hacer nada interesante, condenado a pasar el rato, forzado a fingir ante los trabajadores sociales y psicólogos, de acostumbrarse a someterse a los carceleros?

Finalmente, ¿esta sociedad es tan virtuosa, está basada en valores tan ilustrados y relaciones tan igualitarias que es recomendable que unx se integre en ella?

Dicen que la prisión, si no redime, es una fuerza disuasoria para el “comportamiento criminal”.

Entonces, ¿por qué crece constantemente la población carcelaria? ¿Por qué los legisladores tienden a criminalizar los comportamientos más y más? Obviamente, esto forma parte de un programa social bien definido: quieren eliminar a los pobres y los rebeldes de las calles y, al mismo tiempo, quieren invertir en el gran negocio de la cárcel (tengamos en mente todas las empresas que hacen dinero del trabajo de la prisión o construyéndolas, amueblándolas o suministrándolas).

Estamos en contra de la prisión porque nació y se desarrolló para defender los privilegios de los ricos y el poder del Estado.

Estamos en contra de la prisión porque una sociedad basada en la libertad y la solidaridad (y no en los beneficios) no la necesita.

Estamos en contra de la prisión porque hasta el más atroz de los crímenes es un espejo de nuestros miedos y debilidades y no tiene sentido el esconderlos detrás de los barrotes.

Estamos en contra de la prisión porque los peores criminales son los que poseen las llaves de las celdas.

Estamos en contra de la prisión porque no se puede sacar nada bueno de la coacción y la sumisión.

Estamos en contra de la prisión porque queremos transgredir las reglas de esta sociedad y no tenemos ninguna intención de integrarnos pacíficamente en sus ciudades, fábricas, cuarteles y supermercados.

Estamos en contra de la prisión porque el sonido de una llave girada en la cerradura es una tortura diaria, el aislamiento es una abominación, el fin de una visita es sufrimiento y el tiempo que se pasa dentro es un reloj de arena que mata lentamente.

Estamos en contra de la prisión porque los carceleros están siempre dispuestos a defender todo abuso y violencia y están deshumanizados por la costumbre de la obediencia y el espionaje.

Estamos en contra de la prisión porque nos arrancó demasiados días, meses o años y demasiados amigos y compas.

Estamos en contra de la prisión porque los que conocimos dentro no son ni mejores ni peores que los que conocimos fuera (muchas veces, son mejores).

Estamos en contra de la prisión porque las noticias de una fuga dan más calor a nuestros corazones que un día de sol.

Estamos en contra de la prisión porque, si miras el mundo a través de una cerradura, solo ves gente malintencionada y desconfiada.

Estamos en contra de la prisión porque el sentido de la justicia jamás se podrá encontrar en un código penal.

Estamos en contra de la prisión porque una sociedad que necesita encerrar y humillar es, en sí misma, una prisión.

¡Fuego a todas las prisiones!

Unos anarquistas

PERCHÈ SIAMO CONTRO LE CARCERI, TUTTE LE CARCERI?

Diciamo cose semplici, perché siamo spiriti semplici.

I pensieri, i desideri, i sogni che cerchiamo di esprimere appartengono all’umanità fin dall’alba del suo apparire. Uno stuolo infinito di legislatori, politici, esperti, intellettuali e altri sostenitori di idee autorizzate hanno complicato ad arte le domande, facendo sentire sciocchi e inferiori tante donne e tante uomini che si sono sempre riferiti all’unico libro in cui si può trovare qualche risposta: quello dell’esperienza vissuta.

Ci dicono che il carcere è un luogo necessario per punire coloro che trasgrediscono le regole della società.

Ora, il concetto di “regola” presuppone che alla base di questa società ci sia un libero accordo, un insieme di norme volontariamente condivise dagli individui che la compongono. Ma è veramente così? I governi rappresentano davvero la volontà dei governati? Il povero acconsente di buon grado che il ricco s’ingrassi sul suo lavoro? Il ladro ruberebbe anche se avesse ereditato una fabbrica dal padre o se potesse vivere di rendita?

In realtà, per come funziona questa società, possiamo solo decidere come comportarci di fronte a leggi che altri hanno stabilito per noi e che un governo ha imposto all’immensa maggioranza delle donne e degli uomini.

Ancora prima di chiedersi, allora, se è giusto o meno punire con il carcere chi trasgredisce le regole, bisogna chiedersi: chi decide – e come – le regole di questa società?

Ci dicono che il carcere ci protegge dalla violenza.

Ma è così?

Come mai le violenze peggiori – pensiamo alle guerre o alla fame imposta a milioni di persone – sono perfettamente legali? Perché si finisce in carcere se si uccide per gelosia ma si fa carriera o si diventa addirittura “eroi” se si bombarda una popolazione intera?

Il carcere punisce solo la violenza che dà fastidio allo Stato e ai ricchi, oppure quella che fa comodo presentare come abominevole (ad esempio gli stupri o certi delitti particolarmente efferati). Ma la violenza strutturale della società è quotidianamente protetta dal carcere.

Quante sono le imprese che vìolano quotidianamente le leggi? Quanti sono i padroni che finiscono in galera?

Quanto ai cosiddetti crimini abominevoli, non vi sembra indicativo che chi batte moneta falsa sia punito molto più pesantemente di chi commette uno stupro? Ciò non appaia strano: la legge deve difendere la proprietà, non il benessere delle persone.

Ci dicono che la legge è uguale per tutti.

Eppure in carcere ci sono quasi interamente donne e uomini con un basso titolo di studio, immigrati o figli di operai, incarcerati per lo più per reati contro il patrimonio, cioè per azioni profondamente legate alla società in cui viviamo, alla necessità che la muove da mane a sera: quella di trovare dei soldi. Senza contare che molti prigionieri sarebbero fuori (o a beneficiare delle cosiddette pene alternative) se avessero anche semplicemente i soldi per pagarsi un buon avvocato.

Ci dicono che il carcere aiuta a riscattarsi e a reinserirsi nella società.

Ma la maggior parte dei detenuti è composta da recidivi, dal momento che uscendo trovano le stesse condizioni, o peggio, di quando erano entrati. Inoltre, se c’è un modo per impedire che un individuo rifletta sulle proprie azioni, è quello di sottoporre queste ultime ad una contabilità penale degna di una fiera: tot reati, tot anni. Quale che sia il crimine commesso, finito di scontare la pena (di “pagare il proprio debito”), perché non dovrebbe sentirsi a posto? Se invece è convinto di quello che ha fatto (se è un ribelle o un ladro cosciente), coverà solo nuovo odio nei confronti di una società che, pur essendo molto più criminale di lui, lo ha fatto rinchiudere a chiave. Cosa c’è di edificante nel rimanere separati per anni dai propri simili a non fare nulla di appassionante, condannati al trascorrere del tempo, educati a fingere con l’assistente sociale o con lo psicologo, abituati a sottomettersi sempre al superiore?

Infine chiediamoci: questa società è così virtuosa, dispensatrice di valori così elevati e di relazioni così egualitarie da raccomandare di integrarsi al suo interno?

Ci dicono che, se non riscatta, il carcere almeno spaventa.

E allora perché i detenuti sono sempre di più? Perché anche qui da noi si fa largo la tendenza a criminalizzare sempre più comportamenti? Si tratta, evidentemente, di un vero e proprio programma sociale: togliere i poveri dalle strade, investendo al contempo nel grosso affare della detenzione (quante sono le ditte che si arricchiscono con gli appalti di costruzione, con la manutenzione, con le forniture, ecc.?). Negli Stati Uniti, faro della civiltà penale, benché i crimini siano in diminuzione, ci sono ormai più prigionieri che contadini. È questa la strada che vogliamo percorrere?

Siamo contro il carcere perché esso è nato e si è sviluppato per difendere i privilegi dei ricchi e il potere dello Stato.

Siamo contro il carcere perché una società non più basata sul denaro e sul profitto, bensì sulla libertà e sulla solidarietà, non ne avrebbe bisogno.

Siamo contro il carcere perché vogliamo un mondo in cui le regole vengano davvero decise in comune.

Siamo contro il carcere perché anche il crimine più efferato ci dice qualcosa di noi, delle nostre paure, delle nostre debolezze, e non serve a nulla tenerlo nascosto dietro le mura.

Siamo contro il carcere perché i più grandi criminali sono quelli che ne detengono le chiavi.

Siamo contro il carcere perché nulla di buono cresce sulla coercizione e sulla sottomissione.

Siamo contro il carcere perché vogliamo trasformare radicalmente questa società (e quindi trasgredirne le leggi), non integrarci pacificamente nelle sue città, nelle sue fabbriche, nelle sue caserme, nei suoi supermercati.

Siamo contro il carcere perché il rumore della chiave nella toppa della cella è una tortura quotidiana, l’isolamento un abominio, la fine del colloquio una sofferenza, il Tempo recluso una clessidra che uccide lentamente.

Siamo contro il carcere perché quello dei secondini è sempre un corpo chiuso, pronto a proteggere ogni abuso e ogni violenza, disumanizzato dall’abitudine all’obbedienza e alla delazione.

Siamo contro il carcere perché ci ha strappato troppi giorni, mesi o anni, oppure troppi amici, sconosciuti o compagni.

Siamo contro il carcere perché la gente che abbiamo incontrato dentro non è né migliore né peggiore di quella che incrocia la nostra esistenza fuori. (Spesso, a pensarci bene, migliore).

Siamo contro il carcere perché la notizia di un’evasione ci scalda il cuore più del primo giorno di primavera.

Siamo contro il carcere perché a guardarlo dal buco della serratura il mondo sembra popolato solo da esseri perfidi o sospetti.

Siamo contro il carcere perché il senso del giusto non lo si troverà mai in qualche codice.

Siamo contro il carcere perché una società che ha bisogno di rinchiudere e umiliare è essa stessa carcere.

Anarchici

OCTAVETA DE LES COMISIONES OBRERAS DE TERRASSA SOBRE SANITAT I JUBILACIÓ (1969)

OCTAVETA DE LES COMISIONES OBRERAS JUVENILES DE TERRASSA (1969)

MANIFEST DE LES COMISSIONS MUNICIPALS DE SANITAT I ASSISTÈNCIA SOCIAL DE L'AJUNTAMENT DE TERRASSA (1937)

CAMPAÑA PRO HERIDOS - SOLIDARIDAD INTERNACIONAL ANTIFASCISTA (TERRASSA, 1938)

Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fou una organització no governamental fundada a Espanya el 27 de maig de 1937 per la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb altres organitzacions llibertàries, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), components de Moviment Llibertari Espanyol.

MANIFEST DELS GRUPS ESTUDIANTILS MARXISTES (1936)

Els Grups Estudiantils Marxistes, creats arran del 19 de juliol de 1936, estaven vinculats a les JSU i, en conseqüència, al PCE i al PSUC.

JOAN TAMAYO: «MENYS TRIOMFALISMES I MÉS POLÍTIQUES A FAVOR DELS DRETS SOCIALS»

MENYS TRIOMFALISMES 

I MÉS POLÍTIQUES A FAVOR DELS DRETS SOCIALS

Ha passat el 28 d'abril, i sembla que tot sigui «aigua de roses» perquè la dreta no pot governar. Però i l'esquerra o els que es proclamen d'esquerres (PSOE-PSC) fan o faran polítiques d'esquerra de veritat? Des d'aquí retem a què ho demostrin.

Perquè si realment ets una formació política d'esquerres, amb sensibilitat social i convençuda de que cal governar amb els Drets Humans com a premissa bàsica, no queda altre remei, per exemple, que derogar ja!, l'estafa que va suposar la Reforma Laboral del 2012

«Demà aprovem la reforma del mercat laboral i ja veurà que serà extremadament agressiva, amb molta flexibilitat en la negociació col·lectiva i reducció de la indemnització per acomiadament». Qui s'expressava així no era cap altre que el ministre d'Economia de l'estat espanyol, Luis de Guindos, en una conversa amb el comissari d'Assumptes Econòmics de la UE, OlliRehn. Les paraules van ser captades pel so ambient d'una càmera que gravava les trobades prèvies a una reunió de l'Euro grup. I, efectivament, l'endemà, 10 de febrer del 2012, s'aprovava via decret llei la pitjor caiguda de drets laborals i salarials de la classe treballadora d'ençà de la mort del dictador.

Cal posar-nos en context: l'estat espanyol estava profundament afectat per la crisi social i financera i amb un forat molt elevat en el seu sistema bancari per l'esclat de la bombolla immobiliària. L'aposta governamental per gestionar aquesta situació es va focalitzar en dos punts: d'una banda, incrementar el ritme de retallades seguint el dogma de l'austeritat imposada per la UE i, de l'altra, reduir fortament els costos laborals per tal d'incrementar la taxa de guany de les empreses i afavorir la falsa recuperació en què vivim.

Si ens aturem en el segon punt, la devaluació interna feta sobre costos i flexibilitat de la mà d'obra només es pot qualificar de brutal. En només nou mesos des de l'entrada en vigor de la reforma laboral, el pes dels salaris dels treballadors sobre el total del PIB espanyol va baixar 2,6 punts, la caiguda més important de tota la crisi.

Un dels canvis més destacables va ser l'eliminació de l'ultra activitat en la majoria de convenis sectorials. Des de la reforma laboral, quan un conveni caduca, el contingut —recull de drets, salaris base...— deixa d'estar blindat si no s'assoleix un nou acord. Així, quan passa un any després de la fi de la vigència, el conveni s'elimina totalment, com ha passat recentment amb el conveni d'oficines i despatxos de Biscaia. Aquesta espasa de Dàmocles ha permès a les patronals obtenir moltes concessions en cada negociació, perquè els treballadors volen evitar el mal major de perdre-ho tot.

Una altra via per reduir drets laborals és permetre que els convenis d'empresa tinguin condicions pitjors que el conveni sectorial, cosa que desencadena un dúmping social quan empreses amb comitès d'empresa dòcils signen salaris per sota del mínim per categoria. Destaca la proliferació de les anomenades «empreses multiservei» que, sovint amb un comitè d'empresa creat ad hoc, aprofiten les pitjors condicions signades per oferir tarifes reduïdes en la prestació de serveis a tercers. Un clàssic exemple d'aquestes pràctiques el trobem en les ínfimes condicions de treball de les kellys, molt per sota del que hauria de ser el conveni de referència d'Hostaleria.

Pel que fa a la reducció en el cost de l'acomiadament que va fer la reforma, si bé la part més cridanera sembla que sigui el pas de 45 dies d'indemnització per any treballat a 33 en el cas dels acomiadaments improcedents, l'autèntic daltabaix està determinat pels acomiadaments objectius: indemnització de 20 dies per any treballat.

Tant en els casos d'acomiadament objectiu individual o col·lectiu (ERO), s'accepta com a causa vàlida la «previsió econòmica negativa de l'empresa» per executar la modalitat. Una ambigüitat així és una porta oberta a l'ús a discreció. Cal destacar, també, que l'eliminació de l'acceptació de la conselleria o del ministeri per tirar endavant qualsevol ERO ha permès reduir el nombre de traves.

L'ampliació de les causes d'acomiadament objectiu per malaltia va ser un altre dels punts negatius incorporats amb afectacions molt greus. Per exemple: la setmana passada, la plantilla de Correus de Barcelona va fer cinc dies de vaga contra els acomiadaments produïts per aquesta raó.

Un altre aspecte per eliminar condicions laborals ha estat la relaxació de les condicions per a fer modificacions substancials de les condicions de treball. En només 15 dies i adduint algun dels motius de tràmit existents, moltes empreses han pogut reduir qualsevol garantia, salari o dret de la plantilla. L'escàs període de negociació pretén limitar les possibles respostes en forma de vaga.

En relació al treball a temps parcial, com que es permet fer hores extraordinàries en aquesta modalitat, es va donar a les empreses la clau perquè les plantilles s'adaptin a les corbes de producció. Es paga així pel temps de treball imprescindible, i amb un contracte per a sis hores s'amplia a vuit quan convé. El % de contractes laborals actualment és el més alt de la UE.

Sobren les paraules i alegries post 28 d'abril, i ara cal seguir EXIGINT JUSTÍCIA! QUE NO ES VULNERI CAP DRET SOCIAL, COM EL DRET AL TREBALL!

Joan Tamayo Sala

Advocat, activista pels Drets Humans

Membre d'Espai Drets Terrassa i de l'Institut de Drets Humans de Catalunya

Comissió Defensa Drets Humans de l'ICATER

EL BLOQUE OBRERO Y CAMPESINO Y LAS ELECCIONES A LAS CONSTITUYENTES (1931)

CIUTAT, ART I QUALITAT EMPRESARIAL

CIUTAT, ART I QUALITAT EMPRESARIAL

Des de fa uns anys ens assabentem d'assumptes d'àmbit local que no tenien cabuda en els mitjans estatals i nacionals de tipus tradicional gràcies a l'accés als nous mitjans de comunicació.

Així, per exemple, si ja coneixíem els actes de vandalisme que van malmetre en el passat algunes obres de Ferran Bach-Esteve presents en els espais públics de Terrassa, ara sabem que aquestes demostracions de manca de civisme contra escultures públiques succeeixen amb més freqüència del que podíem imaginar i en tots els àmbits geogràfics. Es fan pintades sobre una estàtua del segle XII a Santiago de Compostel·la, una obra de Subirachs és utilitzada com a mini via d'escalada a Montserrat, es trenquen escultures a parcs d'Albacete, una obra de Guinovart es converteix en pista d'skate a Ciutat de Palma, ​​es roba i trosseja a Trasmoz (Saragossa) una estàtua de bronze de 300 quilos per vendre-la a un drapaire...

El que no passa tan sovint és que les administracions públiques mostrin una certa deixadesa —segons el nostre criteri— davant el deteriorament del que ha estat objecte a Terrassa «Relacions teòriques», una obra escultòrica de Ramon Suau fins fa pocs dies instal·lada a la Plaça dels Drets Humans, l'espai peatonal que envolta l'Estació de Vallparadís dels Ferrocarrils de Catalunya.

Des de 2017 aquesta obra ha estat víctima de manera reiterada de diversos danys causats per col·lisions de camions i furgonetes que es dirigien a les instal·lacions de Mútua de Terrassa.

L'última, esdevinguda el passat 24 d'abril, ha provocat un desperfecte de tal magnitud que l'obra ha quedat irrecuperable. Costa de creure que una ambulància l'hagi envestit frontalment de manera fortuïta, però concedim el benefici del dubte al conductor responsable.

Hi haurà qui digui que aquesta obra no s'hauria d'haver instal·lat en un espai per on transiten ambulàncies. El nostre punt de vista és diferent, ens sembla més aviat que són les ambulàncies les que no haurien de circular habitualment per un espai que se suposa que ha de ser per als vianants. A més, l'escultura es troba a aquest lloc des de 2009, molt abans de l'arribada de Mútua de Terrassa.

No volem errar per ignorància i per això ens agradaria que algú autoritzat ens respongui aquestes preguntes i ens ajudi a contextualitzar el cas amb bon criteri: Quin tipus d'ambulàncies transiten per aquesta plaça? Les que transporten casos d'urgència? Potser Mútua no tenia ja una entrada per a aquestes ambulàncies? Si la utilització d'aquest espai per les ambulàncies resulta imprescindible per a un bon servei de les persones usuàries, no s'hauria d'haver dissenyat aquest espai d'una altra manera? Si no són d'urgències, a què ve que vagin amb tantes presses? No poden maniobrar amb més cura? Es tracta d'una plaça peatonal pública o aquest espai pertany a Mútua de Terrassa?

Evidentment és una plaça pública, però es podria considerar fins i tot que el nostre Ajuntament ha permès la seva privatització de fet per part de Mútua de Terrassa?

El que ens sembla fora de dubte és que des de l'Administració Municipal no s'ha mostrat el respecte degut a l'autor, i que s'ha descuidat la integritat d'una obra que, agradi més o menys, s'entengui o no, té un sentit i que, a més, pertany en últim terme a tota la ciutadania de Terrassa.

Què hi pensa fer el nostre Ajuntament? S'encarregarà la realització d'una rèplica d'aquesta escultura al creador mateix? Es negociarà amb ell una ubicació alternativa o es remodelarà l'espai? S'exigirà a Mútua de Terrassa que pagui les despeses derivades de la construcció de la nova escultura? No existeix un protocol d'actuació per quan un particular o una empresa malmeten una propietat pública? Demostrarà Mútua de Terrassa la sensibilitat que mostren altres empreses davant el fet artístic? Desitjaríem que no esperés una requisitòria de l'Administració Municipal per reparar degudament la destrucció d'aquesta l'escultura urbana.

Junta Directiva d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa

«ESTUDIANTES PERTURBADORES» EN LA TERRASSA DE 1968

QUAN LA POR S’APODERA DEL PARTIT QUE MANA A L’AJUNTAMENT DE TERRASSA

QUAN LA POR S’APODERA DEL PARTIT 

QUE MANA A L’AJUNTAMENT DE TERRASSA

S’acosten les eleccions municipals de maig de 2019. Una vegada més la "fallida" i imperfecta democràcia representativa, mitjançant els partits polítics, demana als ciutadans i ciutadanes de Terrassa que escollin als seus "representants" polítics. I els partits que ni creuen ni els interessa una democràcia real i participativa (que tots sabem quins són) ja tenen ganes de què arribi el dia de les votacions (anomenat per ells, com el dia de la Festa de la Democràcia), per tal de poder aconseguir el poder a qualsevol preu i amb els pactes que calgui, oblidant-se ràpidament dels seus votants, perquè els interessos, moltes vegades, són ben diferents (trista hipocresia).

Aquest cop, a més a més, tenim un enrenou afegit. Resulta que hi ha un partit polític "històric" que porta governant la ciutat de forma continuada des de l’any 1979 que es torna a presentar malgrat que ja fa temps que no treu majories suficients, però fins ara no ha tingut mai cap problema perquè sempre ha trobat la forma que algun altre grup li doni suport de forma directa o indirecta (i és que el poder és molt "llaminer").

I que passa, aquesta vegada? Doncs que, després de 40 anys, la situació política general és més convulsa i enrevessada que mai i potser aquest partit que ens governa a Terrassa fa tant de temps pot perdre el PODER, totalment...

Ufff!, això és l’abisme, una "desgràcia", una situació mai coneguda abans, amb "lo  bé que estàvem controlant la ciutat des de tots els àmbits (social, polític econòmic i cultural)... que li passarà a la pobra Terrassa, sense nosaltres que som els que ho hem fet millor!?".

De què hauran servit tants anys de "feudalisme" autàrquic d’aquell "gran" alcalde i després del seu fill l’"hereu" que tenien tant de poder que fins i tot, en el seu regne "mai es posava el sol"! Després de tanta feina cosint i teixint complicitats amb el poder econòmic i capitalista de la ciutat per tal de fer de Terrassa, una gran "propietat", on poder fer i desfer a esquenes dels ciutadans, o de destruir les essències del gran moviment veïnal que tenia Terrassa  fins a arribar al control màxim de tot el teixit associatiu... De què haurà servit tants anys d’ajudar a engreixar econòmicament a tantes empreses o immobiliàries depredadores i especuladores...

En fi... que no hi cap als seus caps una catàstrofe d’aquesta naturalesa. És per això, potser, que ja fa dies que observem una actitud molt preocupant en els governants d’aquesta ciutat (decisions polítiques improvisades per intentar ocultar el que NO S’HA FET, com és el cas del Pla Local d’Habitatge i altres exemples.....) o, fins i tot, arribar al punt de la vulneració de drets fonamentals, ja que es veu que quan la por s’apodera dels éssers humans la irracionalitat pot aflorar en el moment menys esperat. Per exemple, com ha passat aquests dies quan la publicació periòdica i alternativa MALARRASSA després de molt de temps que es distribuia de forma gratuïta per  molts indrets de la ciutat, inclòs els Centres Cívics, acaba de patir un "simulacre de segrest", ja que el govern de l’Ajuntament ha prohibit que es distribueixi o es reparteixi des dels Centres Cívics (per tant que es prohibeixi l’accés lliure a la informació en un espai públic).

 S'ha intentar fer callar una publicació periodística que parla obertament dels ciutadans i ciutadanes de Terrassa, de les seves associacions, de la seva vida cultural, associativa, política, i de les seues inquietuds. Què passa?, que fa por que una publicació periodística que ja fa temps parla de forma lliure i sense embuts, i amb cap hipoteca de tipus, econòmica, ni política, pugui desemmascarar la "ficció" democràtica, política i econòmica en què viu Terrassa des de l’any 1979?

I és molt sospitós que això passi amb MALARRASSA, la única publicació de què disposa aquesta ciutat de més de 200.000 habitants que doni una visió real i alternativa donant la veu i el protagonisme a la part més conscient , mobilitzada i amb valors cooperatius de la ciutat, així com als col·lectius que veuen vulnerats, diàriament, els seus drets.

Aquest fet preocupant i denunciable no fa mes que confirmar la necessitat que a Terrassa fa falta , més que mai, un canvi radical de model i d’estructura social i política que va més enllà d’unes eleccions municipals, i que només es pot aconseguir amb el treball solidari i l’empoderament de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes amb voluntat de construir des de baix un model de ciutat nou , governat pel dret a la ciutat i pels drets humans, sense exclusió... i sobretot amb una democràcia radical, sense cap escletxa. i on cap interès il·legítim, hi tingui cabuda i molt menys la por!!!

Joan Tamayo Sala 

Advocat i Activista dels DDHH Membre d’Espai Drets i de l’Institut de Drets Humans de Catalunya

«TIMÓN». ÓRGANO DE LOS ALUMNOS DE LA ESCUELA FRANCISCO FERRER GUARDIA (TERRASSA, 1937)

EXPOSICIÓ I XERRADES SOBRE DONES ANARQUISTES I FEMINISME A TERRASSA (2019)

EXPOSICIÓ I XERRADES SOBRE DONES ANARQUISTES I FEMINISME A TERRASSA

L'Arxiu Comarcal del Vallès Occidental i Arxiu Històric de Terrassa va acollir entre els dies 9 i 17 de gener d'enguany, a proposta del SAD de la CGT de Terrassa, la mostra Mujeres en el anarquismo español, gairebé un centenar de biografies de dones anarquistes —presentades en 29 panells organitzats en sis blocs que responen a diferents etapes— que homenatgen els milers de dones anònimes que amb la seva militància i compromís ideològic han contribuït a forjar la història del moviment llibertari i també de la lluita per l'emancipació de la dona.

Coincidint amb la inauguració, la historiadora Laura Vicente va oferir la conferència «Història en femení: dones anarquistes (1870-1980)», en què va repassar la trajectòria de les dones llibertàries a Espanya des del segle XIX fins a la Transició.

Laura Vicente va començar la seva conferència indicant que al segle XIX i el primer terç del XX la situació de la dona estava condicionada tant unes lleis que establien el domini masculí i la inferioritat femenina com per uns mecanismes culturals de control social fortament discriminadors, i que a causa d'això la dona patia dificultats per accedir a la propietat, a l'educació i al treball com si fos, des del punt de vista jurídic, una eterna menor d'edat, ja que per ser present a l'espai públic depenia sempre d'un home, ja fos el pare, un germà, el marit o el fill gran.

La Segona República va suprimir les lleis sobre les quals s'assentava aquesta subordinació, però el franquisme va fer marxa enrere en la igualtat entre els dos sexes davant la llei i va impulsar el model de dona que podem anomenar «l'àngel de la llar», l'estereotip de la domesticitat segons el qual la seva funció exclusiva és la maternitat i el seu paper a la família — fins i tot en contra de la raó i la seva pròpia salut— és la dedicació als altres amb una abnegació silenciosa. Tret d'aquells cinc anys —va indicar Laura Vicente—, la dona a Espanya només fa 40 anys que viu en un estat amb lleis igualitàries, però per desgràcia bona part del discurs de la domesticitat ha perdurat fins avui.

Les primeres veus que denunciaven l'opressió de la dona es van alçar ja cap al 1830, vinculades al socialisme utòpic i al pensament il·lustrat. Més tard, les reivindicacions feministes van ser assumides per algunes dones que, des de l'ideari republicà, van qüestionar la influencia negativa de l'Església catòlica i van centrar les seves crítiques en els fonaments de la institució matrimonial, alhora que plantejaven una nova forma d'entendre les relacions amoroses basada en la llibertat i l'autonomia femenina aconseguida sobretot a través de l'accés a l'educació i al treball.

A la dècada del 1870 una part d'aquestes dones republicanes va evolucionar cap a l'internacionalisme. Entre aquestes cal destacar la figura de Guillermina Rojas Orgis, que el 1871 va clamar en un míting de Federación Regional Española de la Primera Internacional en contra de la família i el matrimoni burgesos. Laura Vicente va recordar com la mateixa FRE, imbuïda per les reivindicacions femenistes, va emetre el 1872 un dictamen en què proclamava: «La mujer es un ser libre e inteligente, y por lo tanto responsable de sus actos, lo mismo que el hombre; pues si esto es así, lo necesario es ponerla en condiciones de libertad para que se desenvuelva según sus facultades. Ahora bien, si relegamos a la mujer exclusivamente a las faenas domésticas, es someterla, como hasta aquí, a la dependencia del hombre, y por lo tanto quitarla su libertad».

Uns pocs anys després va començar l'activitat militant de Teresa Claramunt i Teresa Mañé, dues de les veus femenines més destacades de l'anarquisme espanyol. La primera, feminista a partir de l'experiència quotidiana, va participar activament en la constitució d'organitzacions de dones treballadores, i la segona que era feminista a partir de la reflexió racional era partidària d'organismes mixtos... però totes dues criticaven l'arquetip femení conservador i defensaven un feminisme social basat en l'accés a l'educació i al treball, i que el fet de que la naturalesa femenina fos diferent de la masculina, no s'havia de traduir en una subordinació de la dona a l'home. Cap d'elles va fer servir l'expressió «sistema patriarcal», però tenien clar que l'estructura d'una societat autòritaria i explotadora es basteix sobre la diferència de drets entre homes i dones.

A final del segle XIX i començaments del XX —va prosseguir Laura Vicente— es podia trobar un bon estol de dones anarquistes i lliurepensadores que des de diferents pressupostos coincidien en la necessitat del control de la natalitat, d'una nova ètica sexual, de la lluita contra la repressió sexual i d'una educació laica, mixta i integral.

Dins del Moviment Llibertari hi havia força dones que defensaven el feminisme social i lluitaven per l'accés a l'educació i el treball i la igualtat en l'àmbit domèstic. Arran d'aquesta consciència, el 1934 es va crear a Barcelona el Grupo Cultural Femenino, amb Soledad Estorach, Lola Iturbe, Pepita Carpena i Concha Liaño, entre altres amb l'objectiu de fomentar la solidaritat entre les dones llibertàries i dotar-les d'un paper més actiu als sindicats; i el mateix any, a Madrid, Lucía Sánchez Saornil i Mercedes Comaposada van emprendre una tasca similar amb la creació del grup d'afinitat Mujeres Libres, però amb uns objectius més centrats en la formació cultural que en l'activitat sindical.

A principi de 1936 tots dos grups van començar a coordinar-se i de seguida es va plantejar la necessitat de fundar una revista titulada Mujeres Libres que afavorís la capacitació de les dones i facilités la creació d'una xarxa de cordialitat femenina, un concepte semblant al que ara coneixem com a sororitat. Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch Gascón seran les grans animadores del projecte, que va concretar-se en la publicació de tretze números entre maig de 1936 i la tardor de 1938.

​​Les integrants fundacionals de Mujeres Libres pertanyien a una generació posterior a la de les dues Tereses, però coneixien bé el seu ideari, tant perquè havien assistit a les tertúlies que organitzava Claramunt, com perquè sabien del seu activisme i havien llegit els seus escrits.

Els grups de Madrid i Barcelona es van unificar al setembre de 1936 amb el nom d'Agrupación de Mujeres Libres. La Federació de les 147 agrupacions de poble i de barri de Mujeres Libres va aconseguir sumar més de 20.000 afiliades en dos anys. Al contrari de la subordinació que manifestaven altres organitzacions femenines de l'esquerra espanyola respecte a les organitzacions d'afiliació mixta afins ideològicament, Mujeres Libres es va mantenir autònoma de la CNT, FAI i FIJL, i va exigir ser considerada amb un estatus idèntic al d'aquestes organitzacions llibertàries ja establertes.

El triomf del franquisme va tallar d'arrel aquest moviment feminista, però durant la Transició dones anarquistes de l'exili van entrar en contacte amb joves feministes llibertàries de l'interior i fruit d'aquesta relació van aparèixer nous grups feministes amb consciència social i d'ideologia llibertària a Barcelona, Madrid, Saragossa, Sevilla i València, que van ser actius fins al 1985.

Per cloure la seva xerrada, Laura Vicente va remarcar la necessitat d'allunyar els estudis històrics de l'àmbit acadèmic perquè el passat no ha de ser considerat una natura morta, sinó el terreny fèrtil sobre el qual s'ha de construir el present.

Una setmana després, el 16 de gener, es va celebrar en el mateix marc una taula rodona titulada «Anarquisme i feminisme, avui», moderada per Àngels Font (SAD-CGT de Terrassa), amb la participació de Rosalia Molina (Dones Llibertàries), Montse Sánchez (secretària de Gènere de la CGT de Catalunya) i Maria Cardona (Rudes Rebels).

Per encetar l'acte, Àngels Font va plantejar a les ponents quina era la seva visió sobre la situació de la dona a la societat actual i davant de què es troba pel que fa a la legislació i la cultura.

Rosalia Molina va assenyalar que en els darrers 45 anys el context ha canviat molt, ja que es va triomfar en les lluites pel dret a l'avortament i el divorci i contra la consideració de l'adulteri com a delicte, i que el feminisme ha calat a la societat; i que sens dubte s'anirà avançant perquè les joves tenen les idees molt clares, se les veu molt empoderades i són conscients de la sororitat. Tot i així —va observar—, encara hi ha discriminació a causa de la bretxa salarial, la precarietat laboral —especialment en el cas de les dones migrants— i la manca de reconeixement del treball realitzat dins el context familiar.

Maria Cardona va admetre que hi ha hagut millores, però també va advertir que han estat insuficients i fràgils, i que ara mateix hi ha perill d'una involució. En nom del seu col·lectiu va afirmar que les feministes s'haurien d'implicar més en la lluita contra l'heteronormativitat i la monogàmia com a institució, i així mateix en el combat contra el capitalisme. En aquest sentit, cal evitar les falses il·lusions —va alertar fent referència a les aportacions de Silvia Federici—, el capitalisme no retrocedeix si no és per prendre impuls i seguir avançant.

Montse Sánchez va coincidir en tots els aspectes assenyalats per les seves companyes de taula i va aprofundir en el cas de la bretxa salarial que no tan sols es manifesta en una discriminació pel que fa als sous, sinó també en les dificultats per accedir a càrrecs de responsabilitat en l'àmbit dels centres de treball.

A continuació, la moderadora els va preguntar quins objectius hauria de perseguir el feminisme i el feminisme llibertari en concret avui, una vegada assolits en certa manera el dret a un treball remunerat, a una educació integral i a la igualtat en l’àmbit domèstic pel que lluitaren les dones de temps passats.

Rosalia Molina va indicar la necessitat de reconèixer la diversitat dels feminismes, especialment el de les dones del tercer mon, sense oblidar que a més de lluitar contra la dissimetria de gènere cal fer-ho contra la dissimetria de classe social, i en aquest sentit va recordar que la precarietat i la pobresa energètica castiguen especialment les dones. Va acabar la seva intervenció afirmant que el feminisme ha de ser anticapitalista, ecologista i antimilitarista.

La intervenció de Maria Cardona es va iniciar amb l'advertiment que el feminisme llibertari ha d'incomodar i fer remoure consciències, que s'ha d'enfrontar amb el feminisme neoliberal i l'institucional ja que l'empoderament de la dona no pot tenir com a objectiu que algunes acabin convertint-se en explotadores o escalant llocs en el mon polític. També va advertir que davant la violència de gènere les llibertàries han de combatre el simplisme dels discursos autoritaris i punitius.

Montse Sánchez va ser rotunda, segons el seu parer cal lluitar amb totes les forces per acabar d'una vegada amb el patriarcat i el capitalisme desenvolupant la lluita feminista en tots el fronts: familiar, escolar, laboral i sindical.

La tercera qüestió tractada va ser la de la sororitat. Àngels Font va interpel·lar les participants posant sobre la taula la qüestió de amb qui cal comptar per treballar des del feminisme de classe.

Rosalia Molina no va tenir dubtes a l'hora de defensar la necessitat de fer confluir totes les feministes en la lluita contra el masclisme i de fomentar la solidaritat entre dones de totes les procedències i condicions.

Maria Cardona va manifestar que el seu col·lectiu, tot i practicar el feminisme de classe, creu que no es pot excloure ningú de les xarxes de suport mutu i, a més, va assenyalar que, a diferència dels àmbits masculinitzats, aquestes xarxes en realitat han existit des de sempre entre les dones.

Montse Sánchez, com les seves companyes de debat, va opinar que aquesta sororitat s'ha de construir dialogant, parlant i escoltant totes les dones, sense exclusions.

Àngels Font —per cloure el debat— va demanar el parer de les ponents sobre quines són les oportunitats de què gaudeix la lluita feminista actual i quines les dificultats.

Per a Rosalia Molina, tot i que la societat actual és en general favorable al feminisme, aquest també té enemics poderosos com els mitjans de comunicació al servei dels grups de pressió conservadors i l'Església catòlica, que segueix sent una força poderosa i retrògrada.

Que el feminisme està de moda és un fet— va admetre com a positiu Maria Cardona— i això afavoreix les reivindicacions de les dones, però també pot representar un perill perquè pot fer que el moviment reivindicatiu es dilueixi i es conformi amb assolir petits objectius.

Montse Sánchez va reconèixer que l'amplitud dels fronts de lluita a què s'enfronten les dones fa que efectivament algunes exigències es dilueixin quan se'n prioritzen d'altres. Res en especial hauria de ser prioritari —va afirmar—, perquè en realitat tots els objectius ho són.

L'acte va acabar amb la intervenció d'algunes persones presents entre el públic. A la primera, un octogenari es va doldre que tot el que havia sentit a les ponents ja ho havia escoltat a la seva tieta exiliada feia 75 anys i va dir sentir-se trist perquè, després de tants anys perduts a causa del franquisme i les seves seqüeles, les forces enemigues de la llibertat estiguessin prenent força de nou.

Com a resposta a una pregunta, des de la taula es va fer una crítica a la institucionalització del feminisme amb interessos electoralistes per part d'alguns partits que, a més de diluir objectius, busca a consciència invisibilitzar els feminismes més combatius. Aquesta afirmació que va ser contestada per Rosa Maria Fernández —que a l’any 1991 va ser la primera regidora per a la promoció de la dona en un ajuntament espanyol— qui va assenyalar que no es pot generalitzar i que des de les institucions es pot coordinar el treball dels grups de dones i fer arribar més fàcilment les reivindicacions als governants.

Van seguir altres intervencions, com una en què es van denunciar comportaments masclistes en els grups d'esquerres —en forma d'agressions no tan sols físiques, sinó també psicològiques o discriminatòries—, fins i tot dins dels mateixos col·lectius llibertaris, i es va demanar que, per un fals sentit de la companyonia o per una errònia fidelitat a l'organització, els homes i dones d'esquerres no miressin cap a un altre costat quan es visqués una situació semblant.

L'última persona en prendre la paraula va ser una adolescent que es va plànyer de la poca implicació de la gent de la seva edat en la lluita feminista. Després de la seva intervenció es va donar per conclòs l'acte, convidant tots els presents a perseverar en la lluita per una societat més justa i lliure.