No ha de
sorprendre’ns que, ara i adés, i sobretot en els moments de crisi col·lectiva,
la «llibertat» tendesca a prendre la forma «desobediència». Ja sé que «ser
lliure» equival, aproximadament, a «no haver d’obeir»; però ací em referesc,
més que res, als esclats d’ira multitudinària, a les grans alegries populars, a
les explosions de desgavell gratuït. No ens hauríem de sorprendre, dic. Ben
mirat, d’ençà que el món és món, les classes dominants de tot arreu han
procurat fer creure a la gent que l’«obediència» és el principi bàsic de la
vida civil. Històricament, els homes esdevenen «animals polítics» quan aprenen
a «obeir» en comú. Unes vegades, la doctrina vigent proclama que cal obeir
determinades persones, carismàtiques i solemnes; d’altres, afirma que hem
d’obeir les lleis, i no hi ha massa diferència, de fet, entre una cosa i
l’altra. Els pobles, així ensinistrats, acaben per no veure’s sinó «obeint» o
«desobeint», i en els instants de revolució o de festa donen el nom de
llibertat a la seua necessitat d’insolència. En general, els pobles es resignen
a obeir. Contra tota previsió, les masses no sempre són partidàries de la
democràcia. L’hàbit d’obeir, el tenen tan arrelat, que no saben imaginar-se
«lliures». O bé senten confusament una certa por a la «desobediència». Fins i
tot quan el sistema es presenta amb aparences democràtiques, el reflex d’obeir
hi predomina. No oblide que l’operació correlativa a «obeir» és «manar». Hi ha
moltes maneres de «manar», i en la majoria dels casos es tracta d’«ordres» dissimulades.
Els discursos, la premsa, la propaganda en general, que impliquen sovint —i tan
sovint!— la passivitat del poble, no són, en última instància, recursos
«autoritaris»? I dels Codis Penals a les ordenances dels municipis o de la
circulació, tota una xarxa, densíssima xarxa de preceptes i de vetos ens obliga
a «obeir», i cada dia més. En la pràctica, ens deixen tan poques llibertats
—«facultats»— al nostre abast, que qualsevol cosa que fem és ja pura i simple
«desobediència». I de tant en tant, ens agrada desobeir: deliberadament,
desobeir. O refusar-nos a obeir.
Joan Fuster
23 de gener de 1952
