La lluita de
classes a Catalunya
Hi ha una
contradicció aparent en els arguments espanyolistes contra l'autodeterminació
catalana: d'una banda se'ns diu que és un procés liderat per la burgesia, i
d'altra s'afirma que les empreses se n'aniran de Catalunya quan es produeixi la
independència. De fet l'èxode empresarial ja ha començat davant la mera
possibilitat que es faci efectiva la desconnexió catalana amb l'Estat espanyol.
Però com la burgesia està formada pel conjunt dels empresaris, quins són els
seus motius per liderar el procés independentista i després anar-se'n del país
independent ?, ho fa amb l'objectiu de tenir una excusa per enfonsar l'economia
catalana portant-se les riqueses del país? Sona paradoxal.
La situació es
pot aclarir si considerem l'estructura de la classe burgesa, dividida en capes
diferenciades en competència entre si, i no com una unitat sense fissures. És
una dada obvi de la nostra vida social, que els motius fonamentals de tot
membre de la societat capitalista són els interessos econòmics individuals en
la seva versió monetària, ja sigui el benefici pel capital invertit, ja sigui
la retribució econòmica pel treball. I sabem que la competència per obtenir
beneficis i retribucions es dóna en tots els nivells de la vida social, però
especialment en les seves capes dirigents. L'agrupació entre individus es
realitza per interessos corporatius, és a dir, per comunitat d'interessos dins
de l'organització social donada. És la identitat nacional un tret prou fort com
crear aquests interessos corporatius? Des del punt de vista de la racionalitat
capitalista, és una dada irrellevant i contraproduent. Però si d'una banda
sembla que la nacionalitat està superada per la globalització econòmica,
d'altra veiem que juga un paper important en els esdeveniments internacionals a
través de la configuració estatal de l'ordre mundial. La política no pot ser
reduïda ni subordinada a la racionalitat capitalista, sinó que consisteix en la
creació d'una racionalitat alternativa.
Especialment, en
una fase del capitalisme en crisi amb una llarga depressió als Estats
imperialistes —com és l'actual—, apareixen i es desenvolupen les contradiccions
inherents a la societat capitalista. L'aprimament de les classes mitjanes als
països capitalistes desenvolupats (mal desenvolupats) i l'augment del
coeficient de Gini en tots els països, són índexs que la competència per
obtenir beneficis s'ha tornat ferotge i està sacrificant el benestar de milions
de persones en tot el món. Alhora, travessem una fase del desenvolupament
capitalista caracteritzada per la destrucció de forces productives a gran
escala, com s'ha pogut observar a l'Orient Mitjà i Àfrica, el que és
complementari amb el desenvolupament dels moviments feixistes a tot el món. És
una exacerbació d'allò que alguns economistes anomenen la destrucció creativa del capitalisme, i que té el seu paradigma
exemplar en les guerres mundials del segle passat.
Tornem al tema
català. Com considerar aquesta diferenciació interna de la burgesia en aquest
cas concret? Se'ns proposa una divisió basada en el seu caràcter nacional:
burgesia espanyola contra burgesia catalana —la teoria del xoc de trens—, interpretant des d'aquesta clau l'enfrontament del
PdeCat amb el PP, on el més fort liquidarà sense remissió al feble. Però
aquesta solució simplista no sembla suficient per interpretar una economia
complexa i globalitzada com és el capitalisme postmodern i neoliberal. Doncs
també s'ha dit que el capital no té pàtria i que no hi ha res més covard que
els diners —com no deixa de repetir Jiménez Losantos—; és a dir, que els
inversors es retiraran de Catalunya quan vegin perillar els seus interessos, i
no sembla possible explicar aquest fenomen sobre la base de la ceguesa d'una
burgesia catalana sobre els seus propis interessos. Encara que tal vegada
pogués dir-se que la burgesia catalana està acorralada per la burgesia
espanyola, que ha demostrat prou al llarg de la seva història el seu caràcter
mafiós.
Ens cal, doncs,
una explicació més desenvolupada. Hi ha tres tipus de capitalistes atenent a la
seva funció en l'economia: financers, comercials i industrials. En la lluita
pel benefici triomfa el més fort, és a dir, el que realitza funcions més importants
per a l'estructura social —que en la societat capitalista consisteix en el
maneig dels diners, el capital financer. En l'economia de mercat manen els
bancs, perquè controlen els diners com a unitat de compte i mitjà essencial
d'intercanvi. És a dir, el govern espanyol representa els interessos de la
burgesia financera, que té prou recursos per controlar la burgesia comercial i
industrial, gràcies al poder que donen els diners. Potser puguem llavors
considerar que el capital financer ha provocat la crisi catalana per saquejar
Catalunya, i que les altres capes de la burgesia estan intentant defensar els
seus interessos a través de la lluita pel control del poder polític i cridant a
la mobilització general del poble català. Ens trobem, per tant, en la típica
situació de lluita nacional liderada per la burgesia catalana contra un
imperialisme financer imposat per les polítiques neoliberals predominants en
les societats occidentals.
Per tot el que
s'ha dit, aquesta és una lluita perduda dins dels paràmetres de la societat
capitalista neoliberal. Llevat que la classe obrera prengués el relleu en el
lideratge de la lluita política catalana, proposant una alternativa que
transformés les estructures mateixes de l'ordre social vigent. Seria això
possible? Podem observar que la classe obrera europea manifesta una completa
subalternitat davant els interessos del capital financer dominant, i a
Catalunya hi ha amplis sectors de treballadors que abracen l'unionisme espanyol
com a instrument de lluita contra la seva pròpia burgesia nacional. No és un
fenomen nou, només cal observar la història per comprovar que és un fenomen
recurrent, que constitueix la base social de l'imperialisme des dels segles
finals de la República de Roma (s. II-I a.n.e.).
Com es pot
comprovar, estem davant d'un problema polític de difícil solució que condiciona
greument el futur dels pobles de l'Estat espanyol. La clau interpretativa de la
conjuntura històrica és la confrontació econòmica i política de l'antic
imperialisme occidental amb les noves potències emergents a Àsia. Com la
batalla econòmica ja està perduda per a occident, l'imperialisme ha passat a
desenvolupar una confrontació bèl·lica entre l'OTAN i els Estats aglutinats al
voltant de l'aliança de la República Popular de la Xina amb la Federació Russa.
Aquesta contradicció se'ns presenta també en el conflicte català, on una
empresa xinesa ha proporcionat les urnes que van fer possible el referèndum
contra la repressió de l'Estat espanyol. Tot un símbol que gairebé sembla un
acudit; però és molt seriós el que està passant.
Més sobre
l'anàlisi de classe: podem classificar els burgesos segons la mida de les seves
propietats en gran burgesia, burgesia mitjana i petita burgesia. Dóna la
impressió —que algú em desmenteixi si té dades comprovades d'una altra cosa—
que l'enorme mobilització del poble català el dia 1 d'octubre ha estat
impulsada principalment per estrats de la petita burgesia catalana lligades a
la petita i mitjana empresa, en sectors de comerç, indústria i agricultura,
incloent-hi els petits tallers d'autònoms, als treballadors qualificats i els
intel·lectuals de professió liberal. Unes classes mitjanes en vies de
proletarització que seran les més afectades per la destrucció del teixit
econòmic a Catalunya, i que han presentat un front de lluita important i ben
coordinat. Ha estat una mobilització exemplar, amb un alt grau d'organització i
amb tàctiques pacifistes de resistència passiva, que ha commogut l'opinió
pública internacional. Ens fa pensar en Gandhi i Martin Luther King, i demostra
la fortalesa del teixit social a Catalunya, així com l'enorme influència que
l'anarquisme ha tingut sempre en aquest país.
Sectors de la
classe obrera han donat suport a contracor aquesta mobilització; però han
començat a donar-li suport. Això és fonamental i pot considerar-se un pas
important per al triomf de la causa republicana a la península ibèrica. Una classe
obrera subalterna davant el gran capital financer ens dóna un Estat espanyol
alineat amb l'imperialisme de l'OTAN, com hem vist en els anys del bipartidisme
joancarlista. Un Estat que ara està immers en un procés transformista cap al
feixisme amb Felipe VI. En canvi només una classe obrera organitzada i en
aliança amb la petita burgesia camperola i intel·lectual, capaç d'afirmar la
seva hegemonia política en una democràcia participativa per a la construcció
del socialisme, pot ser garantia d'un futur millor.
Si la gran
burgesia té la intenció de saquejar Catalunya per mantenir la taxa de guany de
les seves inversions, només la lluita resolta de la classe obrera, amb suport
dels sectors en vies de proletarització, podria oferir resistència suficient als
seus plans. Altrament, l'extorsió financera aconseguirà tirar per terra la
resistència de la petita burgesia. Així s'ha d'interpretar el discurs de
Puigdemont proclamant la independència i posposant després, per proposar el
diàleg amb les forces socials en sintonia amb Ada Colau i amb els consells dels
dirigents de Podemos. Seria un error, en canvi, que aquesta actitud fos
considerada el preàmbul per sotmetre's als dictats del gran capital financer i la
seva estratègia destructiva de la societat contemporània.
Miguel Manzanera Salabert
Traducció d'un article publicat a
Rebelión amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons, respectant la seva llibertat per publicar-lo en altres fonts.
