Colin Ward: una visió de l'anarquia
o l'anarquia com a
llavor sota la neu
Aquest escrit vol ser només una aproximació al
pensament anarquista de Colin Ward. Per aquest motiu, no discorreré sobre la
seva visió de l'urbanisme ni sobre les seves idees de desescolarització,
sinó que intentaré explicar breument la posició que defensa d'una societat lliure, o per
dir-ho amb les seves paraules: una societat més anarquista.
* * *
Qui va ser Colin Ward?
ANARQUISME (del grec an- i arkhē, contrari a l'autoritat) és
el nom que es dona a un principi o teoria de la vida i la conducta que concep
una societat sense govern, en què s'obté l'harmonia, no per submissió a la
llei, ni per obediència a una autoritat, sinó per acords lliures establerts
entre els diversos grups, territorials i professionals, lliurement constituïts
per a la producció i el consum, i per a la satisfacció de la infinita varietat
de necessitats i aspiracions d'un ésser civilitzat.
Piotr Kropotkin, «Anarquisme», definició per a Encyclopaedia Britannica
(1905)
Colin Ward va néixer el
14 d'agost de 1924 prop de Londres i va morir el 2010. Era fill d'un mestre
laborista i d'una estenògrafa. Va deixar l'escola als 15 anys i va començar a
treballar en un estudi d'arquitectes. Allà va entrar en contacte amb el
moviment Arts and Crafts, que comptava entre els seus fundadors amb
William Morris.
El 1942 és allistat en
l'exèrcit i enviat a Glasgow on entra en contacte amb les idees anarquistes.
Comença llavors la seva col·laboració amb la revista anarquista War
Commentary que entre els seus redactors comptava amb Richard Vernon,
Maria-Louise Berneri, George Woodcock, Alex Comfort i Herbert Read.
En aquella època va
visitar un anarquista escocès que estava en vaga de fam a la presó i, com que
no tenia cap altra roba, hi va anar amb l'uniforme militar. Com a càstig per
aquest acte va ser enviat a les illes Orcades. El 1947 va acabar el servei
militar i va començar la seva col·laboració amb la revista anarquista Freedom,
continuadora de War Commentary.
Va treballar com a
arquitecte tècnic i urbanista, i durant una temporada va ser també professor a
la London School.
El 1961 va fundar la
revista Anarchy, que es va publicar fins al 1970, una revista moderna
que va saber afrontar amb una mirada llibertària tots els temes que estaven
d'actualitat. Va escriure més de 30 llibres i només dos sobre anarquisme en el
sentit més estricte.
Va col·laborar amb
nombrosos diaris i revistes de diferents països del món, no només anarquistes.
Va escriure centenars d'articles, molt pragmàtics i caracteritzats per una
escriptura poc ideologitzada. Sempre va tenir en compte exemples reals i
concrets. «Va dedicar el seu esforç metodològic a buscar a la realitat exemples
i testimonis que mostressin que les solucions llibertàries són millors i més
eficaces que les autoritàries» (Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», p.
72).
Cal buscar i donar
respostes llibertàries als problemes concrets que vivim i que viuen les
persones, afirmava. Per difondre el mètode anarquista, pensava que era
necessari basar-se en l'experiència de les xarxes de relacions informals,
temporals, autogestionades, que de fet fan possible la comunitat humana (Colin
Ward, La pratica della libertà). En resum, hem de transformar en
realitat les potencialitats que ja existeixen en aquesta societat.
Igual com el pensador
anarquista Piotr Kropotkin, creia en la necessitat d'identificar noves formes
d'organització que substitueixin les funcions que l'Estat realitza mitjançant
la burocràcia.
Alguns dels temes que
més li van interessar van ser el de l'ocupació de terres i cases abandonades o
utilitzades per a l'especulació, la lluita dels esquàters a l'Anglaterra dels
anys 40 i 50, i el de l'habitatge sota control per part dels seus arrendataris.
També va ser favorable a l'autoconstrucció popular i va proposar com a
alternativa als habitatges de lloguer social, propietat de l'Estat, el sistema
de cooperatives d'habitatge amb una gestió col·lectiva en lloc d'individual,
perquè això garanteix una major responsabilitat per part dels residents.
Altres temes del seu
interès van ser l'escola (en particular la desescolarització, amb una forta
influència de Paul Goodman), el control obrer (sobretot d'unitats de treball),
el sistema penal i l'ecologia. De fet, a partir dels anys 60 va començar a
interessar-se i estudiar aquest últim tema influenciat per l'ecologia social de
Murray Bookchin, i amb una mirada molt crítica cap a l'anomenada «ecologia
profunda».
Per acabar aquesta
primera part, vull assenyalar que Ward es va interessar sempre per les formes
d'acció directa, aquí i ara, per les formes que «alliberen la gran xarxa de la
cooperació entre els éssers humans» (David Goodway, Conversazioni con Colin
Ward. Lo sguardo anarchico, p. 25).
El seu anarquisme o l'anarquia com una realitat
que ja existeix
El marxisme glorifica «les masses» i dona suport a l'Estat. L'anarquisme
vol tornar a l'individu i a la comunitat; això no és «pràctic», però és
necessari (és a dir, revolucionari).
Dwight Macdonald, Politics
Past (1957)
Jo rebo i dono, així és la vida humana. Cadascú dirigeix i al seu torn és
dirigit. Per tant no hi ha cap autoritat fixa i constant, sinó un continu
intercanvi d'autoritat i subordinació mútues, temporals i, sobretot,
voluntàries.
Mikhaïl Bakunin, Deu
i l'Estat (1882)
Podríem començar afirmant que per a ell
l'anarquisme és una teoria de l'organització caracteritzada per un acte de
lliure voluntat i una ètica llibertària, que es basa en l'autodeterminació
individual i en la norma de reciprocitat: «fes el que voldries que et fessin»
(Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», p. 72).
Per a Ward una societat anarquista, una societat
que s'organitza sense autoritat, ja existeix des de sempre com una llavor sota
la neu, enterrada sota el pes de l'Estat i de la burocràcia, del capitalisme i
els seus malbarataments, del privilegi i les seves injustícies, del
nacionalisme i la seva lleialtat suïcida, de les religions i les seves
supersticions i els enfrontaments que provoquen.
Les relacions igualitàries, solidàries i lliures
ja existeixen —afirmava Ward—, cal estimular-les i desenvolupar-les, per
construir des d'ara societats diferents. S'han d'ampliar els espais d'autonomia
fins que ocupin gran part de la vida social. S'han de construir moltes
societats experimentals, i no una de sola. De la mateixa manera que Paul
Goodman, creia que «una societat lliure no pot sorgir de la substitució del
vell ordre per un "nou ordre", ha de ser l'extensió de l'esfera del
lliure actuar, fins que hagi canviat la major part de la vida social» («¿Qué
significado tendrá mañana el anarquismo?», p. 4). De fet, creia que les
alternatives ja són presents en els intersticis de les estructures de poder
(Colin Ward, La pratica della libertà).
En lloc d'un anarquisme apocalíptic orientat al
«o tot o res», va començar a desenvolupar —a partir dels anys 40-50— el
concepte d'un anarquisme pragmàtic, que donés vida a comunitats noves,
«radicat en el present, que utilitzés el difícil material de la nostra vida
quotidiana» (Stuart White, «L'anarchismo pragmatico de Colin Ward»).
És important remarcar que va començar a elaborar
aquest pensament a partir dels anys 40. Avui en dia hi ha molts més col·lectius
i moviments llibertaris i antiautoritaris que es mostren d'acord amb aquesta
reflexió, però en els anys 40 gairebé tota l'esquerra revolucionària,
influenciada pels bolxevics, encara optava per la presa del poder; i, per la
seva part, la major part del moviment anarquista encara considerava l'esclat
insurreccional com el moment adequat perquè comencés la revolució. Amb això no
s'ha d'entendre que no hi hagi d'haver més insurreccions, sinó que aquestes són
només una part del procés revolucionari, i que cal començar a construir les
alternatives des de l'aquí i l'ara.
Sempre va ser escèptic amb la concepció
insurreccionalista, considerava que el canvi social havia de néixer de canvis
previs en el comportament personal i en les relacions quotidianes. La llibertat
cal conquerir-la centímetre a centímetre; per començar a actuar com a éssers
responsables, primer caldrà que ens arranquem les cadenes que ens autoimposem.
Igual que el filòsof alemany Gustav Laundauer, Ward creia que «l'Estat no és
una cosa que es pugui destruir amb una revolució; l'Estat és una condició, una
certa relació entre éssers humans, una forma de comportament humà, que destruïm
establint altres relacions, comportant-nos de manera diferent, amb l'un i amb
l'altre» (Suart White, «L'anarchismo pragmatico de Colin Ward», p. 6).
Considerava que l'anarquisme —en totes les seves
formes— és una afirmació de la dignitat i de la responsabilitat dels éssers
humans. No és un programa de canvis polítics, sinó una acció d'autodeterminació
social (Colin Ward, La pratica della libertà).
Altres elements característics del seu anarquisme
són: l'acció directa individual, o sia, fer-se càrrec de la vida d'un mateix i
del seu context, i el suport mutu que, com Kropotkin, considerava connatural en
els éssers humans.
Altres punts en comú amb l'autor rus són:
· La descentralització política-econòmica amb la creació de consells de
barris, federacions de consells, federacions de ciutats... i amb el
desenvolupament, dins dels barris, d'horts urbans i tallers comunitaris... «Es
podria dir que l'anarquisme és una descentralització extrema. Jo crec en una
societat descentralitzada. El que desitjo és canviar una societat de massa per
una massa de societat» (Francesco Codello, «Il seme sotto la neve», p. 71).
· I la fusió entre la producció agrícola i la industrial, i així mateix
superar la divisió entre el treball intel·lectual i el manual. A més, com era
partidari de l'anarco-comunisme, creia que la propietat de la terra, dels
recursos naturals i dels mitjans de producció havien d'estar sota el control
mutu de comunitats federades.
Però a diferència de Kropotkin, mai va parlar
d'una economia post-monetària. Podríem dir que el seu anarquisme és una
aproximació heterodoxa a la societat proposada pel pensador rus. Ward determina
el canvi anarquista en l'acció dels grups cooperatius i en la instauració d'un
procés continu d'agregacions i secessions (Suart White, «L'anarchismo
pragmatico de Colin Ward»).
Com tothom al moviment anarquista, va ser
contrari a la participació estatal perquè entenia l'anarquia com una forma de
mutualisme autogestionat. Per això sostenia la necessitat de crear uns serveis
socials cooperatius i autogestionats i considerava que l'augment
d'organitzacions de suport mutu entre els aturats, malalts i totes les
categories de marginats i precaris, representaria la palanca més potent amb què
transformar l'Estat assistencial en una societat que es dedica a l'assistència
mútua, la palanca amb què assolir l'assistència comunitària en una comunitat
responsable. (Colin Ward, La pratica della libertà). Respecte a les
organitzacions llibertàries, pensava que haurien de ser voluntàries,
funcionals, temporals i petites, de dimensions reduïdes.
La seva visió organitzativa era diferent de la
mantinguda pels anarcosindicalistes. Creia que s'havia donat massa importància
al desenvolupament de les grans indústries com a motor de canvi econòmic i que
no s'havia jutjat amb equanimitat la importància dels petits i mitjans tallers
en aquest àmbit.
Tampoc creia que els grans sindicats, que sovint
reprodueixen el mateix esquema organitzatiu de les grans indústries, fossin les
organitzacions adequades per crear comunitats cooperatives basades realment en
la voluntat lliure dels seus membres, ja que no es caracteritzen per les quatre
qualitats esmentades, que per a ell són imprescindibles perquè una organització
no es converteixi en una eina buida i arrelada en un passat mític que ja no
existeix. Per això parlava d'organitzacions temporals que, una vegada que les
condicions contextuals canviïn o que s'hagin assolit els objectius, puguin
desaparèixer o ser substituïdes per altres de noves, més ben adaptades a les
noves circumstàncies. La característica de petitesa, que pot semblar un
inconvenient, permet el control per part dels seus membres i mantenir unes
relacions més informals i, sobretot, menys burocràtiques.
Seguint la petja d'altres pensadors anarquistes,
pensava que en la història humana sempre han existit lluites entre les
tendències llibertàries i les autoritàries, entre el federalisme i el
centralisme, entre les lluites populars i l'imperialisme, i per això també
creia que no hi haurà mai una lluita final en la guerra entre les solucions
llibertària i autoritària, sinó que es mantindran una sèrie de batalles com les
que fins ara s'han donat en la societat humana (Colin Ward, La pratica della
libertà). Per aquest motiu era escèptic pel que fa a la possibilitat de constituir
una societat anarquista, no perquè no sigui factible l'anarquia, sinó perquè en
la societat sempre ha existit i existeix una barreja de diferents tendències,
de vegades en contradicció entre elles. I nosaltres, els anarquistes, no podem
imposar per la força la nostra visió, seria un contrasentit. Però si no és
possible una societat totalment
anarquista, segurament és possible una societat més anarquista» (Francesco
Codello, «Il seme sotto la neve»). I no es tracta només d'assolir
l'alliberament individual dels éssers humans, sinó que també cal canviar les
estructures i les activitats socials; cal construir societats més lliures. Com
el mateix Ward va dir: «[...] pot semblar poca cosa, però, sigui com sigui, és
una etapa important del camí que cal recórrer».
* * *
M'agradaria acabar aquesta breu presentació de
Colin Ward amb unes reflexions que el seu pensament m'ha suscitat. Considero
que les seves propostes i el seu recorregut són els més encertats per construir
societats més justes i lliures, i de fet una part del moviment i del pensament
anarquistes es mouen en aquesta direcció. Però si l'Estat i el sistema
capitalista han desenvolupat la capacitat d'assimilar, buidar de contingut i
institucionalitzar les alternatives, com podem evitar-ho? Què podem fer perquè
les comunitats més anarquistes que construïm no s'integrin en el sistema i
perdin totalment el seu contingut? I, sobretot, fins quan ens permetrà l'Estat
ampliar els nostres espais d'autonomia i autogestió abans d'intervenir amb els
seus mitjans, la violència i la repressió?
Gianni Sarno
Traducció del castellà de Jordi F. Fernández
Correcció lingüística d'Isabel Baubí
Bibliografia
Colin Ward, La
pratica della libertà, Elèuthera, Milà, 1996.
Colin Ward, Il
bambino e la città. Crescere in un ambiente urbano, L'Ancora del
Mediterraneo, Nàpols, 2000.
Colin Ward, L'anarchia.
Un approccio essenziale, Elèuthera, Milà, 2008
Colin Ward,
«Rivoluzioni silenziose», A Rivista Anarchica, n. 333, març de 2008.
Colin Ward, ¿Qué
significado tendrá mañana el anarquismo?, https://es.theanarchistlibrary.org/special/index / La Biblioteca Anarquista Anti-Copyright, 2013 [«What Will Anarchism Mean
Tomorrow? A difficult question to answer», Freedom, 1993].
Colin Ward, «Il
ruolo dello Stato», A Rivista Anarchica, n. 385, desembre de 2013 -
gener de 2014.
Colin Ward, «Di chi
è la terra?», A Rivista Anarchica, n. 389, maig 2014.
Colin Ward, Anarquismo
como teoría de organización, https://es.theanarchistlibrary.org / La Biblioteca Anarquista Anti-Copyright, 2015 [«Anarchism as a Theory of
Organization», a Diversos Autors, Patterns of Anarchy, Nova York, 1966].
Colin Ward, Ciudades
ideales, Etcétera, Barcelona, 2016.
Colin Ward, «La
libertad de circular», https://anarquismoenpdf.tumblr.com/ juny de 2016 [Diversos Autors, Contra el automóvil. Sobre la
libertad de circular, Virus, Barcelona, 1996].
Giorgio Ciarallo,
«Anarchia come organizzazione: ricordando Colin Ward», Bollettino
Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe
Pinelli, n. 35, juliol de 2010.
Francesco Codello,
«Il seme sotto la neve», Libertaria, n. 1-2, 2010.
David Goodway, Conversazioni
con Colin Ward. Lo sguardo anarchico, Eléuthera, Milà, 2003.
Piotr Kropotkin, Campi,
fabbriche, officine , Elèuthera, Milà, 2015 [primera edició italiana el
1975, a cura de Colin Ward].
Stuart White,
«L'anarchismo pragmatico di Colin Ward», Suplement del Bollettino Centro
Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli, n. 30, desembre de
2007.
Stuart White, «Colin
Ward, 1924-2010. The increment anarchist», Radical Philosophy, n. 161,
maig-juny de 2010.
