L’actual batalla política, social i econòmica que s’està
lliurant a Terrassa pel tema de l’aigua, va esclatar quan es va posar a sobre
de la taula, el dilema de si l’aigua, un
bé, i un dret essencial i necessari per a la vida i la dignitat de les
persones, ha que continuar en mans privades, concretament les de Mina Pública d’Aigües
de Terrassa S.A. (AGBAR) o si, una vegada per a totes, Terrassa i els seus ciutadans i ciutadanes poden gestionar de forma pública,
directa i transparent la seva AIGUA.
Ja fa molts mesos que la direcció de Mina conscient de la
possibilitat de perdre els seus interessos econòmics està llençant una campanya
oberta i soterrada per intentar donar una bona imatge (el llop vestit d’ovella), repartint diners per causes solidàries, esportives o culturals com si fos una
gran ONG, que només pensa en el bé social, quan per altra banda es incapaç de ser
transparent i donar tota la informació de la seva gestió econòmica actual i
antiga, com li obliga la llei per ser una concessió d’un bé públic… i el més lamentable és que això ha estat així sempre amb la connivència dels diferents governs locals que hi ha hagut a
Terrassa.
Però clar, si repassem la historia recent de la ciutat, i
no tant recent, i gratem una mica en tot allò que no es visible, perquè no ha
interessat, veiem que tot té una explicació ben clara. Terrassa es una ciutat
que històricament ha estat i continua estant (ho sento, però és així) controlada i gestionada per un poder econòmic i social molt potent, que es
troba concentrat en unes empreses i institucions molt concretes que han tingut
a veure amb el teixit industrial històric de la ciutat, en el tèxtil, per exemple,
amb alguna excepció, posteriorment en el sector immobiliari, que va fer i desfer
i especular tot el que va voler, i també en unes empreses de serveis que han
volgut donar una imatge totalment esbiaixada de bon servei, quan s’han dedicat
només a enriquir-se i prou (Mina, Mútua...).
Tot aquest entramat de poder ha sabut teixir durant molts
anys uns espais comuns on es podien trobar tots i seguir controlant la ciutat
des de diferents àmbits (Cambra, Cecot, algunes institucions culturals, mitjans de comunicació…). Una jugada perfecta, i intel·ligent, a l’estil feudal, ja que tota aquesta teranyina també es va cuidar de
pactar amb el poder polític ja des del primer ajuntament de l’època anomenada “democràtica”
quan el primer alcalde que el presidia va preferir convertir-se en un baró al servei dels interessos de la classe social alta. Per tant no es d’estranyar que aquest senyor ara escrigui articles
“desesperats” al Diari de Terrassa defensant els interessos que sempre ha defensat. D’això es diu coherència
i servitud fins a la mort (com els barons i cavallers medievals), sí senyor!!!.
De fet aquesta és i ha estat la clau de mantenir-se
al poder d’aquesta mena de “cort” de senyors feudals, anar creant barons a
tota la ciutat i a tots els sectors (públics i privats) i així controlar perfectament el tauler de joc.
Per tant, dir-li al senyor alcalde, en Jordi Ballart que
celebro i m’alegra molt que s’hagi pronunciat a favor del Dret a l’Aigua dels
ciutadans i ciutadanes, però que vagi amb compte, perquè el problema d’aquesta
ciutat continua sent el mateix. I que cal molt més, però que molt més, cal un esforç
de tota la ciutadania (moviments socials, entitats, partits democràtics, i
tota la gent que no tingui por) perquè es faci un pas endavant i unitàriament es planti cara a aquests barons que es revolten per defensar única i exclusivament
els interessos dels de sempre (els que tenen el poder real i volen seguir
conduint les nostres vides). Hem perdut 37 anys, per tant ja van sent hora de
treballar per a la LLIBERTAT i l’autodeterminació de les persones. Per fer una
Terrassa lliure de barons i rampoines que fan olor del FEUDALISME i el SERVILISME
de fa 1000 anys.
Joan Tamayo Sala
Advocat
Activista pels Drets Humans i Socials
Membre d’Espai Drets
