GANGSTERS OU RÉVOLUTIONNARIES? [MOVIMIENTO IBÉRICO DE LIBERACIÓN / 1973]

(1) On peut prendre contact ou adresser toute correspondance rela- 

tive à ce comité en écrivant à P. Vidal-Naquet, 11, rue du Cherche-Midi,

75006 Paris. Toute aide financière sera utile: CCP 3856 à Paris.

 

JOSEP M. CASASÚS: «REYES MATE: IRRESPONSABILITAT I MIOPIA» (2025)

  Reyes Mate: irresponsabilitat i miopia 

Josep Maria Casasús Rodó 

Després que les protestes contra el genocidi a Gaza aturessin la final de La vuelta a Madrid, el filòsof consagrat de la memòria històrica ha publicat un article d’opinió al respecte al diari El País. [1] No és tan vergonyós com un article de Fernando Savater, l’argumentari del qual era que de jove gaudia de La Vuelta i ara li havien esguerrat el plaer, i que era una protesta contra “ciudadanos judios”, deixant de banda que les protestes no eren en consideració al fet de ser ciutadans (d’on sigui) sinó com a representants oficials d’un equip nacional d’un país acusat des de diverses associacions i institucions de genocidi, i que a més a més, com els apologetes propagandístics d’Israel ens recorden quan els interessa, ciutadans israelians també n’hi ha de drusos, beduïns, cristians, samaritans, palestins… Però déu-ni-do l’article de Reyes Mate. 

Retòrica d’opinador 

Esperaríem d’algú amb prestigi en la disciplina de la filosofia l’intent de ser rigorós o com a mínim ajustat en l'ús del llenguatge, en lloc de lliurar-se a les temptacions de la retòrica imperant al periodisme més sensacionalista en recerca d’impacte immediat en forma de likes o a la propaganda. No és el cas al primer paràgraf, en el qual parla d’un molt genèric “desastre de Gaza” (epidèmia? pluges torrencials? terratrèmol? tsunami? corrupció governamental? l resultats en unes eleccions valorats com a negatius? ). En el moment que escriu Reyes Mate ja diverses associacions i institucions oficials han denunciat un “genocidi”. Això és el que evita afrontar amb  el nebulós concepte “desastre”. És clar, més val no esmentar el  motiu clau de les mobilitzacions, la denúncia d’un genocidi, perquè aleshores es veuria obligat a argumentar al respecte. Però com a mínim, si no vol entrar en discutir si és o no és genocidi, podria haver descrit amb més detall  o anomenat amb més precisió què és això “desastrós” que  està succeint a Gaza. Només més endavant escriu que “Israel està protagonizando una guerra injusta, por lo desproporcionada”. Pregunto si no caldria posar en primer pla a què es refereix “desproporció “ aquí;  posem per cas, com a botó de mostra, l’assassinat planificat de periodistes a les dependències d’un hospital? o l’infame episode que les mateixes IDF van intentar ocultar de la massacre de personal paramèdic en ambulàncies perfectament identificades? Potser només evocant aquests dos episodis s’entendrien més les protestes davant les quals arrufa el nas el nostre filòsof de la memòria històrica, i sobretot seria més difícil dir que caldria seguir l’exemple de “los alemanes” , és a dir, esforçar-nos “más por comprender que por condenar a Israel.” És clar, el que anomena “contenció” en el cas d’Alemanya (governamental i institucional) no es limita a un esforç intel·lectual de “comprensió” , sinó sobretot  inclou l’exportació d’armament (354 milions aprovats des que va començar l’ofensiva brutal de l’IDF) a un país que el mateix Reyes Mate ha d'admetre que està “protagonizando una guerra injusta, por lo desproporcionada”. Malauradament, no esmenta al seu article, més preocupat per la presència de banderes palestines que per altra cosa,  que una de les demandes dels manifestants era aturar l’exportació d’armament. 

Una altra de les expressions retòriques pròpies d’un periodisme sensacionalista i  frívol és la que empra per a referir-se a la Flotilla Global Sumud: “se embarcan deportivamente en una flotilla con rumbo incierto”. Un habitual opinador no perdria l’oportunitat, ja que es tractava d’un boicot a una competició esportiva, per a aprofitar-ho retòricament i colar l’expressió a l’article per a referir-se a la flotilla. Però no és el que esperaríem de qui s’ha guanyat el prestigi com a filòsof i que per tant entenem que aspira a ser respectuós amb el llenguatge i la realitat. Quan es publicaven aquestes línies de Reyes Mate, la Flotilla  ja havia patit dos intents d’incendi, presumptament d’autoria israeliana, i no es pot dir que sigui un esport, ni tan sols un esport de risc, navegar sense altra cosa que material humanitari, és a dir, sense armament ni intencions belicistes, sota l’amenaça explícita de ser tractats com a “terroristes”. Potser hi ha alguns aspectes de la realitat que no sap entendre el nostre filòsof —o no vol que els entenguem nosaltres els seus lectors. 

Irresponsabilitat i miopia 

Anem ara als arguments que defensa. Diu, havent evocat anteriorment  que a moltes ciutats espanyoles “hay restos de aljamas saqueadas, incendiadas, masacradas”, que “sólo podemos criticar Gaza si asumimos la responsabilidad de ese pasado”. En això d’assumir la responsabilitat del nostre passat, d’entrada, així en genèric, tots hi podríem estar d’acord (tot i que recomano llegit les objeccions de Mario Aguiriano a El Salto. [2] 

Una altra cosa és en què es concreta això d’“assumir responsabilitats pel nostre passat”. Segurament Reyes Mate ens en podria parlar “largo y tendido”, és part de la seva tasca filosòfica, però certament seria tema massa extens per a desenvolupar  a un article d’opinió. Tanmateix, l’article sí que ens ofereix algunes pistes del que significa en aquest cas  “assumir responsabilitats històriques” per a Reyes Mate: “no podemos erigirnos en jueces ni ponernos al frente de la manifestació”. Dit d’altra manera, no podem alçar una veu crítica ni fer manifestacions com les de la final de La Vuelta. Consegüentment denuncia la “superioridad moral de nuestros políticos” i especialment als “ciudadanos indignados, que han olvidado lo que hicieron los abuelos.” 

Recapitulant l’argument, vindria a ser allò evangèlic de “qui estigui lliure de pecat que llançi la primera pedra”. Els “espanyols” no poden jutjar, criticar, manifestar-se en contra d’Israel perquè “el problema palestino lo hemos creado en buena parte nosotros”, remetent-se  a la història d’antisemitisme en la qual Espanya com a nació va tenir també un paper. No podem “tirar una pedra” contra les accions del Govern i l’exèrcit d’Israel perquè tenim la nostra pròpia (part de) culpa.  Aquí caldria preguntar-li com i quan se suposa que s’acabaria aquesta culpa que ens incapacita als seus ulls per a criticar el genocidi, quan podríem doncs començar  a criticar i denunciar. Però si recordem correctament l’escena dels evangelis, Jesús diu això de la primera pedra per tal d’evitar que hom lapidi a una dona, que hom maltracti un ésser humà. Reyes Mate ens que demana, ens canvi, que no jutgem ni ens manifestem contra Israel,  tot i que l’IDF està  maltractant i assassinant éssers humans. Seria com si Jesús s’hagués oposat a algú que pretenia aturar una lapidació injusta argumentant que qui la vol aturar no està prou lliure de culpa per a aturar-la… En virtut de la “nostra” (espanyola, europea o què sé jo) “responsabilitat històrica”, no puc, segons Reyes Mate, demanar i exigir “responsabilitat històrica” a l’actual govern d’Israel. La “responsabilitat històrica”, la “memòria històrica”, en lloc de ser l’impuls per a criticar els “desastres” (adoptem irònicament el terme de Reyes Mate) contemporanis, es converteix en impediment, en un  obstacle deslegitimador per a denunciar. 

I és que hi ha un problema de fons, filosòfic:  el de  les maneres d’entendre (i manipular) la “memòria històrica” i la “responsabilitat històrica”. La lent d’augment que justificadament s’ha enfocat a la Shoa, als camps d’extermini i tot el que els va fer possible, a alguns els ha deixat miops en relació al  que està passant davant els nostres ulls. Amb amargor constatava a una entrevista l’investigador israelià Omer Bartov que els especialistes a conmemorar i documentar l’holocaust “es neguen a condemnar el que Israel està fent”. [3] En el cas de Reyes Mate, l’apel·lació a les “responsabilitats històriques” i la “memòria històrica” esdevé, cara a  la contemporaneïtat , un exercici d’irresponsabilitat: ens convida a no jutjar ni manifestar-nos, d’una banda, i sobretot, a no demanar a l’Estat, govern i exèrcit d’Israel cap ni una de “responsabilitat històrica”. Ens demana no prendre la nostra part de responsabilitat, ni  ell pensa que calgui demanar responsabilitats històriques a l’Estat d’Israel (a diferència dels manifestants durant tota La Vuelta, de Figueres a Madrid). La seva atenta mirada amb lupa a la història de l’holocaust i l’antisemitisme el fa miop a la realitat actual, en deforma l’anàlisi. Amb aquesta miopia i irresponsabilitat, de retruc, com fa mesos públicament defensava Enzo Traverso,  la mateixa memòria de la Shoa malauradament es veu negativament afectada. [4] 

La compassió improductiva 

Cal admetre que en el seu exercici de crida a una certa responsabilitat històrica Reyes Mate no es limita a  dir que no podem ser jutges. Hi ha una proposta alternativa: centrar-nos “en la compasión con las víctimas de uno y otro lado”. D’una banda, la compassió —com l’empatia— té el perill en la pràctica d’esdevenir  un mer sentiment improductiu, sense altre resultat que un benefici psicològic d’autocomplaença narcisista. En ser espectadors d’una situació dolorosa, ens agomboldem i consolem en el refugi dels nostres bons sentiments, de manera que ens alliberem del sentiment de culpa que genera la impotència o la manca de voluntat per a canviar efectivament alguna cosa; fins i tot passa que instal·lats en el confort del nostre bon cor, ja no ens cal prendre cap decisió ni  iniciar cap acció. En qualsevol cas, en lloc de jutjar o manifestar-nos, ens proposa compadir les víctimes. Ara bé, en el cas de Reyes Mate la compassió sí que pretesament té intencions productives. Diu a continuació: 

“¿Por qué no pensar en un acuerdo internacional en el que se comprometan los paises y sociedades a intervenir en conflictos armados si hay casos de agresión contra la sociedad civil?” 

No podem llegir aquesta frase sense pensar en quin món viu Reyes Mate. Per imperfectes que siguin, institucions, organismes, acords  per a intervenir en conflictes armats amb agressions contra la societat civil ja existeixen. Repassem-ne alguns. L’ONU (el secretari general de la qual ha denunciat des de bell començament la intervenció armada israeliana a més a més de l’atac de la branca armada de Hamas), el Consell de Seguretat (dins del qual USA, com a valedor i defensor d’Israel,  a data de 19 de setembre, ha tornat a vetar una resolució que proposava l’alliberament incondicional dels rehens i un alto al foc permanent que hauria evitat més víctimes a la societat civil), la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi. No és un dels motius de la intensitat de les manifestacions que tant incomoden Reyes Mate la constatació que la via dels “acords internacionals entre països i societats en cas de conflictes armats” no ha aconseguit ni aturar ni minimitzar els danys comesos? Ens està  proposant quelcom  alternatiu de nou o de diferent Reyes Mate? En quina mesura seria diferent? Per què pensa que funcionaria millor? 

A part de proposar  tirar endavant quelcom que en bona mesura ja existeix, encara que sigui de forma imperfecta, no té en compte Reyes Mate que el país que més cas omís ha fet  a acords, institucions i pressions internacionals ha estat Israel; només cal consultar les resolucions del Consell de Seguretat que incompleix.  Quina possibilitat tindria de prosperar un nou “acord internacional” com el que promou Reyes Mate davant la deriva actual del projecte sionista? Com es pot proposar, sense caure en la ingenuïtat o la mala fe, un “acord internacional” davant un interlocutor caracteritzat per l’ incompliment de resolucions i acords? En definitiva, quin sentit tindria aquesta compassió i el  “principio de intervención” basat en “la autoridad de la víctima” que se’n deriva,  en front d’un estat dissident de l’ordenament internacional?  En quin món viu Reyes Mate? No pateix d’una certa miopia? En qualsevol cas, en darrer terme, comptat i debatut, la compassió reyesmatiana es revela aquí  finalment totalment improductiva, pura impotència. 

Hamas 

Hi ha un moment que Reyes Mate s’aventura a endinsar-se més en el context històric i polític: “Pero no perdamos de vista a la otra parte: la torpeza palestina desde 1948 y el terrorismo de Hamás”. Com ja he assenyalat, al llarg del text no trobem cap dada ni referència als fets que presumiblement constitueixen crims de guerra per part de l’IDF; però sí que ens etziba una versió tova de la propaganda de la intel·ligència israeliana: Hamas és terrorisme i el 7 d’octubre va decidir iniciar una guerra. D’una banda, en un altre exemple de miopia, queda fora del seu camp de visió, per exemple,  el fet que Hamàs fou finançat via Qatar per voluntat de Netanyahu, el qual així evitava una possible unitat de forces de resistència palestines. De l’altra, d’un pensador i i investigador del CSIC hom espera una anàlisi menys simple i superficial; reprenent el títol d’un text de l’historiador jueu àrab israelià, professor emèrit d’Oxford, Avi Shlaim, hom desitjaria una anàlisi més matisada de Hamàs. [5] En un dels seus textos Avi Shlaim, el qual va participar activament en procesos de pau, demana al govern de Gran Bretanya d’aixecar la proscripció de la branca política de Hamàs. És crucial distingir la branca política de la militar, argumenta. “Casting the whole of Hamas as a terrorist organisation also served to bolster Israel’s hardline position, its refusal to negotiate, and its reliance on brute military force”.

En aquest punt algú em pot objectar que és un article d’opinió, no un assaig d’investigació, i que Reyes Mate és filòsof no pas historiador ni politòleg. Tanmateix, penso que aquest aspecte afecta profundament la seva opció filosòfica al voltant de la memòria històrica i les responsabilitats històriques. Recordem que Reyes Mate demanava “més comprensió que no pas condemna d’Israel”, en base a la història de l'antisemitisme, en la qual Espanya també va tenir un paper. Quan es tracta del 7 d’octubre, en canvi,  adopta la cantarella de la propaganda israeliana, “Hamàs va provocar la guerra”,  i no fa ni el mínim esforç per a comprendre uns fets (condemnables des del punt de vista de la llei internacional que sanciona els crims de guerra) en base a la història de la població  palestina. En la seva proposta filosòfica de responsabilitat històrica sembla que sols hi hagi  una història, una memòria que compti (un altre símptoma de miopia). La història de l’antisemitisme, diu, ens convida a “comprendre” Israel, però no se li acut evocar cap altra història que ajudi a comprendre, sense necessàriament adherir-s’hi ni justificar-ho, el 7 d’octubre. Reyes Mate prefereix brandar acríticament l’expressió propagandística “terrorismo de Hamás”, la funció de la qual és bloquejar qualsevol anàlisi i reflexió. 

A partir de la diagnosi des d’un estret monohistoricisme s’explica una altra de les frases de l’article. “Israel està protagonizando una guerra injusta, por lo desproporcionado.” No em sembla que el marc de “la guerra justa” sigui veritablement pertinent per a pensar la geopolítica mundial contemporània, des del moment que s’ha convertit en una arma més de justificació ideològica. Però està clar que Reyes Mate sí que pensa que hi ha guerres justes, i que la d’Israel ho seria si no fos per la desproporció. Només pot pensar en l’ofensiva d’Israel com a iniciativa d’entrada justa si adopta el punt de vista d’una sola història (la de l'antisemitisme i la creació de l’Estat d’Israel). 

Les banderes palestines 

Havent anteriorment recordat que Hamas es tracta d’un “fundamentalismo autoritario”, culmina el  seu article apuntant a “muchos contenidos políticos que se  esconden en las banderas palestinas que ondean los manifestantes”. D'aquesta manera està fent el joc en primer lloc a Hamàs, car els atorga  la representativitat palestina, però sobretot està fent el joc a Netanyahu i tot el complex de poder que l’acompanya, car justifiquen control·lar, ocupar, reprimir, atacar, massacrar en base a l’equació palestí=Hamas=terrorista. D’una banda, es pot ser fortament crític amb Hamàs sense deixar de criticar Israel i/o defensar la causa palestina. Posem per cas, la posició de Josep Rafanell i Orra i Pierre Tenne, quan afirmen que Hamas no és força “de resistència i emancipació contra el neo-feixisme israelià”. [7] D’altra banda,  que li facin nosa les banderes palestines a les manifestacions no és incompatible, des d’una mirada oberta, amb la crítica de l’ofensiva israeliana com a projecte genocida. L’investigador de doble nacionalitat nord-americana i israeliana Omer Bartov, el qual va servir a les IDF, denuncia públicament i argumentadament que es tracta d’un genocidi, sense que això signifiqui situar-se sota una bandera palestina, ni suposem, renunciar  al sionisme. O bé l’analista internacional Shaiel Ben-Ephraim no ha renegat del sionisme malgrat haver canviat la seva opinió en relació a la perpretació per part d’Israel de genocidi a Gaza. [8]

Reyes Mate evoca un “sano movilizarse contra esa guerra y ponerse del lado de la víctimas de ambas partes”. Reprèn una idea ja formulada anteriorment: “las víctimas de uno y otro lado como principio de movilización”. Deixant de banda que l’expressió “sano movilizarse” a mi em ressona a distincions pròpies de la retòrica franquista, esbrinem en què consistiria una “mobilització sana”. Pel que portem analitzat i comentat es dedueix que seria una manifestació sense banderes palestines, ja que, recordem-ho, en el fons, segons Reyes Mate (i l'establishment israelí) amaguen Hamàs. Això no vol dir que els palestins no estiguin presents en la proposta de Reyes Mate, car les víctimes palestines també hi serien, però, atenció, com a víctimes i només com a víctimes. Anant a la contra de Reyes Mare cal emfasitzar ara  que les banderes palestines no representen només una sola facció de la resistència ni un sol segment de la societat palestina. La bandera palestina també l’enarbola un polèmic (i sovint discutible)  anti-Hamas com el palestí gazatí nord-americà Ahmed Fouad Alkhatib. [9] Si les traiessim de les manifestacions ens trobaríem que només prendríem en consideració als palestins en tant que víctimes, no com a població, poble, amb una història, uns drets, una capacitat de ser agents. Aquesta és la conseqüència de partir de “las víctimas de uno y otro lado como principio de movilización”: els palestins són doblement victimitzats, ja que se’ls nega també la  capacitat  i la possibilitat de ser agents —agència que òbviament ha d’estar sotmesa a la crítica i  denúncia pertinents si s’escau. La bandera palestina, de molt diverses maneres i amb estratègies fins i tot contraposades, manifesta la voluntat de no ser només víctima. Per a  Reyes Mate només compten els palestins si són víctimes. 

Neix la sospita que potser el que neguiteja Reyes Mate de la bandera palestina no sigui que s'hagi convertit en màscara d’una facció islamista… La bandera palestina és un recordatori dolorós, més que  tràgic,  terrorífic en un sentit especial  per al sionisme. El palestí és la memòria vivent d’un oblit, de l’oblit sionista que les terres de l’Estat d’Israel no eren sense gent. De l’oblit del que els palestins anomenen Nakba. La sola presència del palestí genera una mena de neguit, incomoditat, de “terror” al ciutadà israelià (un terror òbviament d’una naturalesa diferent  del  “terrorisme” dels llenguatges polítics i periodístics habituals). El terror, el neguit, la molèstia de quelcom que hom voldria oblidar o pretenia haver oblidat: els palestins existien (i segueixen existint) i vivien (i tenen la voluntat de seguir vivint) a aquelles terres abans de les successives aliyot. També per aquesta banda cal una memòria de l’oblit. També per aquesta banda hi ha responsabilitats històriques. 

Notes

[1] Mate, Reyes; “Sin autoridad para condenar y con el deber de estar”, El País, 16 de septiembre de 2025.

[2]Aguiriano, Mario, “Manipulaciones sionistas y responsabilidad histórica”, El Salto, 18 de setembre de 2025. https://www.elsaltodiario.com/opinion/manipulaciones-sionistas-responsabilidad-historica [Data de consulta: 18 de setembre de 2025]. 

[3] “Ahora mismo existe una división entre investigadores de genocidio comparativo, y los investigadores del Holocausto en institutos dedicados a conmemorar y documentar el Holocausto, que se niegan a condenar lo que Israel está haciendo.” https://www.bbc.com/mundo/articles/c23m2ee9xz3o

[4] Una de les conseqüències pernicioses de posicions com les de Reyes Mate afecta també la mateixa memòria (que cal mantenir) de la Shoa, tal com recorda Enzo Traverso a Gaza en la historia. Diu Omer Bartov a l’esmentada entrevista: “La gran tragedia aquí es que después de la Segunda Guerra Mundial, en gran parte debido a los crímenes nazis, se estableció todo un sistema de leyes internacionales para evitar que tales cosas volvieran a ocurrir. Esta fue la supuesta lección del Holocausto. Ahora Israel está cometiendo crímenes masivos de genocidio en Gaza. Y alegar que el Holocausto es una especie de excusa para actuar de esa manera es en sí mismo terriblemente trágico.” 

[5] “A more nuanced analysis of Hamas”, https://www.jewishvoiceforlabour.org.uk/article/a-more-nuanced-analysis-of-hamas/ [Data de consulta. 20 de setembre]. Publicat originalment a Middle East Eye. 

[6] “Presentar tot Hamas com una organització terrorista també va servir per reforçar la posició més dura d’Israel, la seva negativa a negociar i el seu recurs a la força militar bruta”. 

[7] “Gaza: accomplissement du libéral-fascisme & contre-coup identitaire en France”. https://lundi.am/Gaza-accomplissement-du-liberal-fascisme-contre-coup-identitaire-en-France [Data de Consulta: 20 de setembre de 2025]. 

[8] Veieu l’entrevista-debat, amb moments molt tensos a propòsit del sionisme i la fundació d'Israel amb Owen Jones: “Academic Israeli: I Was Wrong About Gaza Genocide”. https://www.youtube.com/watch?v=osJCixlcdzc [Data de consulta: 20 de setembre]. 

[9] Perfil a la xarxa social abans anomenada Twitter: @afalkhatib 

FULL VOLANT DE CNT AIT FAI ANIMANT A LLEGIR «VIDA NUEVA» (1936-1938)

 

JOAN TAMAYO: «CAP A ON HA D'ANAR TERRASSA?» (2024)

Fa uns dies, el nostre alcalde, el senyor Jordi Ballart ens va intentar seduir amb un article al Diari de Terrassa, titulat “Cap a on va Terrassa”?

Era un article ple de paraules i retòrica política massa coneguda, amb missatges buits de contingut i dades no demostrades, d’aquelles que queden a l’aire. En fi, un article de “bones intencions” que es podia haver publicat perfectament fa 10, 20 o 30 anys, és igual.

La veritat és que des de l’Observatori dels Drets Socials ens va sobtar molt que l’alcalde d’una ciutat europea del segle XXI (any 2024), amb més de 225.000 habitants (un nucli urbà prou important), no ens fes cap anàlisi de la realitat en què vivim al món actualment. És com si ens estigués parlant d’un món paral·lel i somiat que possiblement habita a la seva imaginació, no ho dubtem.

És curiós que s’obviïn, per exemple, les últimes dades estadístiques d’aquesta setmana i que diuen que a Espanya quasi 3 milions de treballadors viuen per sota del límit de la pobresa (un 13,7% dels assalariats). O que a Catalunya la taxa de pobresa o de risc d’exclusió social és de quasi el 25%. O la taxa de desigualtat en la distribució de la renda és quasi del 30%… O sigui “molta gent patint” en silenci i de forma invisible. Per cert, on són les xifres de la situació social de Terrassa al dia? No som tan transparents?

Per no dir que formen part d’un Estat, Espanya, que s’ha convertit en els últims deu anys en un dels països europeus amb les quotes més elevades d’immigració internacional. Catalunya a gener del 2023 havia acollit 1.361.981 persones.

Sens dubte, es pot considerar que la immigració ha estat un dels principals factors de canvi social que ha experimentat Espanya des de finals del segle XX.

En aquest segle XXI, senyor Ballart, s’està consolidant un nou model de societat global, que ens ve del progressiu augment de la diversitat social i cultural amb el creixement progressiu dels moviments migratoris que va suposar la famosa globalització. Ho recorden? Molta gent ja avisava del que suposaria tot això durant els anys noranta (i ens van estomacar força als carrers, per cert).

Tot això ha suposat un augment de la por i la incertesa entre la gent, i ha fet que visquem amb la sensació que tot és imminent, que tot pot canviar de forma radical o bé que pot acabar definitivament.

A l’imaginari col·lectiu apareixen representació d’idees i conceptes que actuen directament sobre la forma d’entendre aquesta allau d’immigració, condicionant la relació entre natius i estrangers.

S’instal·len inquietuds entre la gent: efectes sobre la seguretat ciutadana, el mercat de treball, l’educació publica i l’ús dels serveis públics, i aquestes pors i perjudicis cap als immigrants (que són les que deriven cap a posicions xenòfobes i discursos d’odi) que es difonen més en temps de crisi socioeconòmica per part d’organitzacions de dreta radical o ultradreta neofeixista.

El Sr. Ballart, per exemple, tampoc parla d’una cosa que ens preocupa molt, a part de les grans desigualtats socials: no pot ser que des del poder públic, moltes vegades, la diversitat continuï sent tractada com una anomalia social, tapant les discriminacions que encara hi ha als serveis públics i a la societat en general.

Per tant, la societat contemporània està en crisi (està emmalaltida) amb uns dèficits importants de valors humans i en la qual els drets humans han passat a ser una ficció. Per això m’agradaria saber, quan el Sr. Ballart diu que estan lluitant pels drets humans i contra la discriminació: on i com ho estan fent?

Un alcalde d’una ciutat com Terrassa no pot obviar dir, per exemple, que tenim un món en què el poder econòmic dels mercats s’ha globalitzat i han crescut les institucions “supraestatals”, que ho mouen tot pels seus interessos i que és precisament en l’àmbit local on es viuen i es pateixen de forma directa els efectes de tot això. O és que a Terrassa és una illa? A qui estem deixant o venent molt del sòl de la ciutat? Com estan actuant els fons d’inversió (voltors) sobre els habitatges dels nostres ciutadans?

Aquests, Sr. alcalde, són reptes importants per a qualsevol grup humà que comparteix el mateix espai. I a Terrassa hauríem de ser un grup humà més compactat i inclusiu (no tan fragmentat, encara que els interessi a vostès) que pogués parlar d’això i d’altres coses obertament, sense murs, ni invisibilitats, ni manca de transparència.

En els moments en què estem, per tant, de radicalització desmesurada, amb el neofeixisme de molts grups, apuntant directament a les essències d’una societat democràtica, cal ser valent, senyor Ballart, i mirar enrere (la memòria històrica), no només anar a veure l’excel·lent pel·lícula “El 47”, sinó aprendre del que van fer i van lluitar dignament molta gent d’aquesta ciutat i d’arreu per poder tenir valors de democràcia i de llibertat i que hem oblidat massa fàcilment. Necessitem un reforçament lúcid i militant dels valors i de les institucions democràtiques (molta més democràcia).

Hem de barrar el pas als radicalismes, a l’autoritarisme i, en definitiva, a la ultradreta i al neofeixisme. Els problemes de radicalització han d’anar més enllà d’una òptica exclusivament de seguretat (més policia, més lleis, més gent a la presó…). Han d’anar a la base de la societat de forma valenta! La democràcia no sobreviurà sense una ciutadania plenament demòcrata i convençuda.

Quan parlem del futur de Terrassa, senyor Ballart, hem de prioritzar la defensa de la democràcia i els seus valors. I en aquests moments històrics demanen un sistema de democràcia comunal. Una democràcia comunitària (real) com a alternativa a la gran crisi social, econòmica i de valors que tenim; no pot obviar això en un discurs a la ciutadania, Sr. Ballart, la gent no és cega i pateix molt més del que vostè es pensa, que viu entre “logaritmes” i pantalles i visites de cortesia.

El model de democràcia dominant que prové dels règims liberals del capitalisme contemporani ja no ens serveix i, per tant, hem de buscar lògiques i racionalitat diferents de l’hora de governar (allò d’un reglament de participació ciutadana que encotilli la participació de la gent o que no deixi que els infants participin de les decisions que els afecten directament), per exemple, això és “vell”, senyor Ballart.

Si la democràcia és considerada com una forma de govern justa i convenient per viure en harmonia, en una democràcia ideal la participació de la ciutadania és el factor que materialitza els canvis, per la qual cosa cal que entre governants i ciutadans s’estableixi un diàleg per assolir objectius comuns.

O sigui que unes bases sòlides per construir una societat democràtica avançada des de la ciutat, aquest espai compartit, el més proper a la ciutadania, és el que anomenem des de la Declaració dels Drets Humans Emergents de Monterrey (2007), el dret humà a la ciutat.

D’altra banda, vostè exposa en el seu article que s’està millorant la vida de tota la gent sense diferències (dir això per dir és molt greu, Sr. Ballart, molt greu, si no dona dades concretes, està mentint!).

Sap que és molt urgent fer polítiques públiques que promoguin la convivència intercultural (no una mera coexistència, i en molts casos d’hostilitat) tornant al comunitari, a uns senyals d’identitat compartits (prou discriminacions, estigmatitzacions i intoleràncies).

Cal visualitzar barreres invisibles, enderrocar murs (i a l’Ajuntament n’hi ha molts, encara) a l’hora de prestar els serveis públics bàsics. No puc entrar en detalls per manca d’espai, però vostè les coneix!

I també és important detectar els problemes socials en les seves fases inicials i reconèixer que tenim entre nosaltres idearis d’odi (racisme, xenofòbia, aporofòbia, homofòbia, etc.) i destinar els recursos que calguin a aquestes tasques tan importants d’educació, intermediació, mediació (pedaços no, si us plau).

Cal dissenyar estratègies globals preventives que comencen amb els infants a les escoles… per exemple.

I podria seguir: per exemple, no reconèixer els problemes a l’ensenyament que encara existeixen (segregació i molt més), els de l’habitatge, la salut mental de moltíssima gent, etc.

Ja veu, no li hem parlat de xifres, ni de premis (que diu que els els donen), hem intentat parlar del “moll de l’os” de com viu i sobreviu molta gent, que, per cert, el projecte d’una hipotètica Terrassa del futur el desconeix, no li interessa o no en té ni idea. Manca de democràcia? De transparència? De valentia?

Diuen que ara toca parlar del futur de Terrassa (el nou POUM). Demostri que creuen en la democràcia de veritat!

Joan Tamayo

SENTENCIA JUZGADO MILITAR (TMT3) / 30 - XI - 1959 / CAUSA Nº 306 - IV - 56

En aquest consell de guerra foren acusats de reorganitzar la CNT a Terrassa i de col·laborar amb el guerriller Quico Sabaté els terrassencs o residents a Terrassa Josep Prat Closas (Santpedor, 1913), Antoni Boladeras Carmona (Terrassa, 1909), Montserrat Caball Cunill (Rubí, 1913), Antonio Valverde Jiménez (Escuvar, 1908), Amalia Soriano Valverde (Alboloduy, 1903), Jacint Serra Bayona (Terrassa, 1904), Higinio González Restoy (Illar, 1921), Josep Padilla Boloix (Terrassa, 1910), Lluís Font Cunill (Terrassa, 1925), Manuel Ortí Querol (Forcall, 1925), Miquel Vendrell Sardà (Reus, 1903), Vicente Violeta Carceller (Villores, 1908) i Santiago Abad Pérez (Alcoy, 1922).

SENTÈNCIA 1959

AUTO DE PROCESAMENT 1957

En aquest document, datat el 13 de febrer de 1957, s'esmenta Francisco Sánchez Berenguer. Sembla ser que no apareix a la sentència perquè no se'l va localitzar al trobar-se fora d'Espanya (tot i que se'l podria haver jutjat en rebel·lia).