lunes, 29 de octubre de 2018

JOAN TAMAYO: «L’AJUNTAMENT DE TERRASSA CONTRA L’ESCOLA INCLUSIVA»




L’Ajuntament de Terrassa contra l’escola inclusiva

A Terrassa tenim la gran sort de comptar amb un dels actius més importants que ja fa molt de temps que enriqueix la qualitat educativa de l’anomenada Terrassa Ciutat Educadora. I em refereixo, ni més ni menys, a l’Escola d’Educació Especial Crespinell SCCL creada l’any 1979 per un grup de professors i pedagogs emprenedors i emprenedores, amb la consciència de què per canviar la societat calia treballar per una educació, diferent, alternativa i valenta.
L’altre valor afegit d’aquest projecte és que van apostar per un model de negoci social (el que ara anomenem Economia Social) i que sembla que els poders polítics hagin descobert ara.
L’Escola Crespinell és una cooperativa de treballadors de l’ensenyament. Una entitat privada d’iniciativa social i sense ànim de lucre. Un projecte que dintre del Tercer Sector està aportant la seva experiència i el seu treball de forma activa i constant, fins al punt d’haver estat declarada “Entitat d’Iniciativa Social i Sense Ànim de Lucre”. Dins el sistema educatiu està catalogada com una escola d’Educació Especial Concertada pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Té una plantilla de 41 treballadors i atén 61 alumnes d’edats entre 3 i 20 anys.
El projecte de l’Escola Crespinell es marca com a objectiu l’Escola Inclusiva, aquell model d’escola que molts i moltes desitgem com a fonament bàsic per intentar transformar una societat injusta. Perquè com diuen els especialistes:
L’educació inclusiva és un procés pel qual s’ofereix a tots els nens i nenes, sense distinció pel que fa a la capacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l’oportunitat de seguir sent membres de les aules regulars i d’aprendre dels seus companys, i amb ells, a l’aula.
Per a poder posar en marxa un projecte com aquest l’Escola Crespinell porta, des del 1990, col·laborant amb altres escoles ordinàries del seu entorn més pròxim (Escola Lanaspa Giralt i l’IES Montserrat Roig).
Es calcula que han passat per aquests projectes un total de 675 alumnes de l’Escola Lanaspa, 390 alumnes de l’INS Montserrat Roig i 208 alumnes de l’Escola Crespinell
Des de l’any 2002 l’Escola ha rebut diferents premis i reconeixements (per aquest treball col·laboratiu) i sempre projectant el nom de Terrassa arreu i situant-la com una referència educativa del nostre país.
L’Escola està situada al centre de la ciutat (al carrer del Pantà). Ocupa una casa de lloguer des de l’any 1979 que va començar amb 3 unitats i que s’ha tingut d’anar adaptant i ampliant com s’ha pogut, llogant espais annexes degut al creixement progressiu de matrícula que ha anat tenint.
Davant aquest creixement del projecte i de la possibilitat de no poder complir amb la normativa, pel que fa als espais i a la superfície mínima legal que han de tenir les aules, l’Escola, l’any 2008, va començar els contactes amb l’equip de govern de l’Ajuntament, concretament amb l’alcalde Pere Navarro…
La demanda era molt clara. Que l’Administració més propera fos responsable i col·laborés a aconseguir un espai alternatiu proper a l’Escola perquè no morís un projecte educatiu tan positiu i necessari. Amb l’Alcalde Navarro comença la desfilada de promeses, paraules, bones intencions sense un compromís seriós i valent. Després que la posició més ferma i seriosa vingués de l’Alcalde Ballart, que tampoc arribà a bon port, per raons de tots conegudes, ve l’actual enrocament total de l’actual govern de l’Alcalde Alfredo Vega (total: 10 anys d’ineficàcia).
I em pregunto: si en aquests moments existeix una possibilitat clara i evident de trobar un espai per ubicar l’Escola Crespinell, com és el dels antics locals que ocupaven l’Arxiu Històric i Urbanisme, precisament al carrer del Pantà, per què no es pren una decisió definitiva?
Per què aquesta actitud tancada i inexplicable de l’Alcalde Vega i del seu govern que rebutja donar suport a un projecte que aposta per l’Escola Inclusiva?
Senyor Vega, el món educatiu s’orienta des de fa uns anys cap a propostes més inclusives. Avui dia la diversitat és una realitat a la nostra societat i a les nostres escoles. Hem de veure-ho com una oportunitat vital.
La diversitat és una eina excel·lent per a l’educació en valors i no ha de ser un obstacle, sinó una font de riquesa.
Que passa amb la tercera ciutat de Catalunya, que tant es gasta en recursos per vendre a l’exterior una imatge innovadora, educadora, emprenedora, feminista, cultural, ciutat de les persones, transparent, etc?
Quins són els prejudicis? O els interessos obscurs? On està el problema?
I que em surtin amb simplicitats com la de què és una escola privada! Perquè això no cola! Ni des del punt de vista racional ni tampoc amb la trajectòria d'un partit com el PSC de Terrassa, que durant molts anys no ha dubtat mai en pactar i repartir-se el poder amb el poder econòmic de la ciutat. I no diguem res sonre lo que passava en l’obscura i trista època de la “bombolla immobiliària”, quan no van dubtar ni sol moment en vendre la ciutat als interessos especuladors de les immobiliàries.
Si us plau, pensin un moment en les persones (discapacitats intel·lectuals, alumnes d’escoles ordinàries o simples ciutadans i ciutadanes) que es beneficien i que es poden seguir beneficiant d’un projecte tant potent com el de l’Escola Crespinell, i amb la seva col·laboció amb Escola Lanaspa- Giralt i l’IES Montserrat Roig.
Tenen una ocasió brillant per passar a la història d’aquesta ciutat amb una bona actuació de cara al seu futur, no la desaprofitin, com tantes altres vegades!
Joan Tamayo Sala
Advocat, Activista pels DDHH, Membre de la Comissió Defensa DDHH –Icater i d’Espai Drets

domingo, 28 de octubre de 2018

TALLER DE GRAFOLOGIA SOBRE ESCRIPTURA INFANTIL / ADOLESCENT

Escriptura de Salvador Dalí


TALLER DE GRAFOLOGIA SOBRE ESCRIPTURA INFANTIL / ADOLESCENT

S'impartirà a la seu d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals
C/ Sant Pere, 46, 1r - Terrassa / Telèfon 93 785 92 31

Dirigirà el taller Isabel Acerete. Diplomada en Grafologia i Perícia cal·ligràfica, per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Pontifícia de Salamanca i per la Societat Espanyola de Grafologia. Directora del Centre d'Estudis Grafològics GRAFOTEST.

Temes a tractar:

·         L'escriptura manuscrita. Etapes de l'aprenentatge. La pre-escriptura, els símbols i la cal·ligrafia. El que hauria i no hauria de corregir el professorat.
·         L'estructura de la personalitat infantil-adolescent. La seva evolució i el seu reflex en les diferents etapes gràfiques. L'aportació de l'FG (factor genètic) i el FA (factor ambiental) amb els seus components de potencial intel·lectual, afectivitat i sociabilitat.
·         Els tres Estadis gràfics des de l'inici de l'aprenentatge fins al domini de l'escriptura. Estadi Infantil, Cal·ligràfic i Personal. La influència en el grafisme de l'evolució individual, la imitació del líder i l'adaptació al grup.
·         La relació gràfica amb altres factors. El desenvolupament de la motricitat fina, la lateralitat i la posició corporal en escriure.
·         La DISGRAFIA. El reflex en el grafisme de les possibles causes, psicològiques o d'aprenentatge, i les previsibles conseqüències relacionades amb el fracàs escolar.
·         La REEDUCACIÓ GRÁFICA. Conveniència, aplicació, seguiment i excel·lència en els resultats.
Escriptura de Picasso
Per a l'establiment del diagnòstic, es treballarà amb les "Escala d'avaluació del nivell gràfic", "Escala de Disgrafia" i "Escala de situació en els grups disgràfics"; i amb les escales de personalitat corresponents. Es lliurarà als assistents el material necessari per als treballs. Per a la reeducació gràfica, es plantejaran propostes de diferents tècniques d'exercicis físics i gràfics.
El taller constarà de 14 hores, una part teòrica i una pràctica. Es realitzarà amb un mínim de 8 participants i un màxim de 12.
Es farà els dilluns de les 18:00 a les 20:00 h (14, 21 i 28 de gener; i 4, 11, 18 i 25 de febrer de 2019).
Data límit d'inscripció: 8 de gener de 2018.
Acreditacions. En finalitzar el taller s'expedirà als alumnes que hagin assistit a un mínim del 80% del total del curs un certificat d'assistència. Prèvia assistència i presentació d'un treball s'expedirà un certificat d'aptitud.
Import total del curs: 120 € per als socis i 150 € per als no socis.
Forma de pagament: 30 € en reservar plaça (20 de desembre de 2018). Resta de l'import en dos pagaments (60 € a l'inici del taller i la resta a l'inici de febrer)

S'oferirà gratuïtament, el 19 de desembre a les 19:30h i a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, una xerrada prèvia informativa.




martes, 18 de septiembre de 2018

A TERRASSA CAL UN CONSELL PARTICIPATIU DELS INFANTS


A TERRASSA CAL UN CONSELL PARTICIPATIU DELS INFANTS

Immersos en un moment de màxima desestabilització global, on s'han perdut els punts de referència culturals, ètics, morals i mentals (només cal veure el trist espectacle que estan donant els polítics de l'estat espanyol aquests dies, escrivint una autèntica obra "esperpèntica" del mestre Valle-Inclán). Submergits en un sistema fonamentat en la mentida i el cinisme, i representat per la bandera de la por, on en nom d'una falsa seguretat es vulneren els drets  fonamentals (en una crisi dels valors humans).

Davant d'aquest panorama, no ens queda altre camí que l'apoderament (conscienciació extrema) de tots els ciutadans per tal de construir alternatives a la barbàrie.

I quin col·lectiu és el més vulnerable i el més afectat per aquesta situació? Doncs els INFANTS.

Malgrat tenen la Declaració dels Drets dels Infants aprovada per l'ONU, l'any 1959, i la Convenció dels Drets dels Infants del 20 de novembre de 1989 (totes dues, d'obligat compliment per part dels estats signants), continuen sent marginats, discriminats, explotats, invisibilitzats, maltractats, assassinats pels adults que no tenen en compte el seu especial caràcter de ciutadans en "construcció", el seu Dret a ser subjectes polítics i socials per defensar la seva DIGNITAT.

La llista de greuges i vulneracions és molt llarga:

• Els infants que condemnem diàriament a morir de fam, malnutrició, o víctimes de les nombroses guerres i conflictes (i sort que les armes que venem als seus botxins són "intel·ligents" i només maten "selectivament", si no, imagineu-vos!).
• Els infants que es veuen obligats a migrar amb les seves famílies, per culpa de la guerra o de les condicions econòmiques, vivint en condicions infrahumanes.
• El treball infantil i esclavitzandor que encara existeix a molts indrets del planeta
• Els maltractaments físics i psicològics per part de familiars, companys o suposats cuidadors o "responsables" (assetjament, bullying).
• Els infants que, durant la llarga "bombolla inmobiliaria" han estat les víctimes ocultes i invisibilitzades que més han patit en els centenars de milers de desnonaments.
• Víctimes actuals i històricament invisibilitzades de la violència sexual (episodis reiteratius de pederàstia a escoles o per part de l'església catòlica). El més greu, en aquests casos,  no és el no compliment dels seus drets sinó les conseqüències de tot això: efectes psicològics i físics molt greus i en molts casos irreversibles.
• I sobretot als milers d'infants que actualment es troben darrere les xifres “oficials” de famílies que es troben sota el llindar de la POBRESA o en l'Exclusió Social. Algú sap com viuen i quines mancances diàries tenen aquests infants?

I així podríem seguir, amb molts més exemples que denigren la dignitat dels infants. Però que podem fer davant un problema que no és una qüestió política, sinó una qüestió "humanitària"?

No n'hi ha prou amb noves lleis, com l'última reforma de la Llei de Protecció de la Infància i l'Adolescència, ni que augmentin les denúncies als tribunals de qualsevol vulneració de Drets dels Infants, esperant que els jutges compleixin amb l'obligació d'aplicar en les seves sentències el Principi Universal de l'ONU "DE L'INTERES SUPERIOR DEL NEN", que malauradament veiem que s'aplica en molt poques ocasions.

És evident que cal que els activistes denunciem qualsevol vulneració per petita que sigui, exigint, a la vegada, la reparació immediata dels danys ocasionats, però encara és molt més important, prevenir, sensibilitzar i treballar de forma constant, per una societat nova, lliure d'injustícies.

És per això que, la proposta de crear a Terrassa un CONSELL PERMANENT FORMAT PER INFANTS que s'organitzi a partir de la concertació entre Ajuntament, escoles i societat (un projecte que ja té iniciatives semblants en algunes ciutats catalanes).

Posar a treballar junts a infants d'una franja que podia ser de 7 a 14 anys, amb els següents objectius:
• Incorporar els infants a la vida publica.
• Escoltar la seva veu, el que pensen.
• Descobrir el que els interessa.
• Deixar que el seu sentit comú, net i savi, flueixi cap a les decisions importants de construcció de comunitat, a la ciutat.
•Fomentar els valors humans de la interrelació, cooperació, solidaritat i responsabilitat.
•Un treball pedagògic en benefici d'ells mateixos (que desenvolupin diferents habilitats, com l'empatia, el diàleg, l'esperit crític, la implicació, la capacitat d'intermediar, consensuar i sobretot l'aprenentatge de què significa la participació i una democràcia de qualitat i real). Sempre amb l'ajuda dels mateixos tutors i tutores de les escoles.

Que us sembla? Creieu que els nostres polítics, la nostra societat, estan preparats per acceptar un informe o una proposta amb conclusions i reflexions elaborades de forma clara, neta i lliure de qualsevol interès que no sigui el d'aconseguir una ciutat, una societat millor (EL DRET A LA CIUTAT). A mi em costa creure que estiguem preparats, el que si sé, és que s'ha d'intentar Sí O Sí...

TENIM POCS CAMINS PER ELEGIR I AQUEST ÉS UN.
AQUÍ DEIXO EL REPTE....

Joan Tamayo Sala
Advocat i activista pels DDHH, membre de la Comissió de Defensa dels DDHH del Col·legi Advocats i d'ESPAI DRETS

jueves, 2 de agosto de 2018

RAMÓN TRULLÀS: «ECONOMICISMO Y PRECARIEDAD EN LA CIENCIA»


Ciencia es el conocimiento obtenido mediante el método científico, un procedimiento basado en la experimentación. La experimentación no permite identificar lo que es verdad, solo permite averiguar con certeza lo que es falso o qué hipótesis son equivocadas. Esta característica diferencia la ciencia de las ideologías y de las religiones que postulan verdades absolutas. Cuando se trata de entender la realidad externa al ser humano, únicamente las disciplinas que utilizan la experimentación controlada del método científico pueden conocer y predecir los fenómenos físicos con una posibilidad de equivocación baja.

El éxito predictivo de las ciencias experimentales ha hecho que muchas disciplinas se autodenominen ciencia. Así, en algunas universidades, se pueden encontrar los departamentos de Ciencias Económicas, Ciencias Políticas, etcétera, que no utilizan, o no pueden utilizar, el método científico, por lo que su poder predictivo es similar al del azar. Conocimientos como el de la Economía son imprescindibles para entender y organizar el presente, pero cuando alguna disciplina no experimental hace predicciones de futuro, se convierte en ideología que solo puede imponer dogmas.

La falsa investigación de excelencia

Un ejemplo de ideología dogmática, surgida de la teoría económica, es el economicismo que predice sucesos futuros en base a principios de coste-beneficio. No es posible saber de antemano si los principios economicistas son falsos porque no se pueden someter a experimentación controlada. Sin embargo, el economicismo se ha infiltrado en muchos ámbitos de la vida, introduciendo términos como capital humano, inversión en talento, máximo rendimiento. Cuando el economicismo se aplica, por ejemplo, a las relaciones de pareja, es fuente de infelicidad porque provoca que las personas busquen el máximo beneficio propio a costa de otras, impidiendo las relaciones interpersonales equilibradas o el amor desinteresado.

Pero cuando se aplica a la investigación científica, el economicismo es demoledor, porque establece que solo debe hacerse investigación «de excelencia», a la que define como aquella que produce beneficio práctico inmediato. La política economicista defiende un modelo privado de generación y gestión de conocimiento en detrimento del que generan las universidades y centros públicos de investigación. En consecuencia, financia grupos de investigación muy grandes, liderados por supuestos científicos estrella, que en realidad son gestores despiadados de lo que llaman talento. Esto quiere decir que se benefician del trabajo de investigadores ya sea posdoctorales o que todavía hacen la tesis doctoral a los que, en lugar de formar como científicos, tratan como «capital humano», pagándoles sueldos bajos y despidiéndolos cuando ya no se pueden aprovechar más de ellos. Esta política científica economicista, que se ha aplicado intensivamente en nuestro país durante casi 15 años, ha provocado la desaparición de equipos de investigación pequeños. En consecuencia, muchos doctores, formados en universidades públicas, se han visto obligados a abandonar la investigación o irse a otros países donde hay más oportunidades y equipos de investigación.

Un indicador de que el economicismo aplicado a la investigación científica es perjudicial es el hecho de que la mayoría de los avances científicos más beneficiosos para la humanidad se han conseguido en contra de los principios economicistas. Un estudio reciente demuestra que la mayoría (80%) de los medicamentos curativos existen gracias a hallazgos que se hicieron en proyectos de investigación básica que no buscaban resultados prácticos; la mayoría realizados en países anglosajones. Precisamente, estos países saben que la ciencia es intrínsecamente práctica y no debe estar condicionada a principios economicistas. Por ejemplo, la mitad del presupuesto total de investigación para el 2017-2018 en el Reino Unido (3.602 millones de libras esterlinas, unos 4.075 millones de euros) se destina a universidades y centros públicos para subvencionar proyectos sin restricciones.

La distinción que hace el economicismo entre ciencia excelente y no excelente, rentable o inútil, es absurda y sin fundamento. La ciencia, cuando se hace de forma técnicamente correcta para incrementar el conocimiento, beneficia a toda la humanidad. Si queremos un país en que la investigación científica produzca descubrimientos relevantes y que los científicos formados en universidades públicas no se vean obligados a marcharse o a renunciar a su formación es necesario abandonar el modelo economicista de investigación de excelencia que se ha aplicado hasta ahora.


Ramón Trullàs
Profesor de Investigación, CSIC


martes, 19 de junio de 2018

ÒSCAR MURCIANO: «COS A TERRA, QUE ENS DISPAREN PAU SOCIAL»




Aquestes setmanes, i fora de l’atenció principal dels focus mediàtics, s’estan definint tres grans pactes dels quals tindrem notícia un cop tancats, novament simbolitzats amb alguna de les acostumades fotografies de rigor. Govern, patronal i sindicats majoritaris es donaran la mà per enèsima vegada i celebrarem acords d’estat més grans, tots junts, remant en la mateixa direcció.

Un d’aquests pactes estatals és un altre acord de negociació col·lectiva, un document on, teòricament, sindicats majoritaris i patronals defineixen els punts que es considera que han de ser el model per als convenis sectorials. A la pràctica, es tracta de les condicions que tenen com a objectiu reduir la conflictivitat laboral en les diferents negociacions.
És curiós perquè, fins a on jo sé, és precisament la mobilització el que permet anivellar aquestes taules i arrencar concessions rellevants. Es tracta d’un model de pacte social que acumula grans èxits en anteriors edicions, com ara la desvinculació de l’IPC com a barem per als increments mínims de conveni i l’aposta per retribucions flexibles i no consolidables.
El segon gran acord que s’està cuinant és la modificació d’alguns aspectes de la reforma laboral del 2012, que va provocar la pitjor caiguda de les condicions laborals de la classe treballadora dels darrers 30 anys. I és que ara passem de derogar-la sencera a acceptar només retocar alguns aspectes mentre es consoliden els altres.
Finalment, el Pacte de Toledo (partits, sindicats majoritaris i patronals) està enllestint petits retocs per anar tirant amb un ­model sostingut de pensions ínfimes i pitjors condicions per al futur. Cal tenir ben present que l’increment de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys té la signatura del partit que ara governa i els mateixos sindicats que formen part d’aquesta nego­ciació.
Empíricament, els resultats de dècades de pau social són prou clars: segons l’Eurostat, l’estat espanyol és el país amb més desigualtats de tota la Unió Europea; l’any 2017, els beneficis empresarials van créixer un 9,2%, mentre que el salari mitjà ho va fer un 0,1%; i el nombre de rics a l’estat espanyol creix un 60% des de la crisi, mentre que les persones en situació de pobresa han passat del 19,7% al 22,3%. Amb aquestes regles del joc algú està guanyant, certament, i no som nosaltres.
Potser la causa la podríem trobar en la contenció conscient del conflicte: les hores de vaga estan en mínims històrics si exceptuem aquest darrer any, en què l’empenta de sindicats alternatius, amb una força creixent, ha permès incrementar-ne el nombre. I amb aquest increment han arribat victòries reals i tangibles sobre l’empresariat. Tothom que militi en un sindicat sap com de difícil és organitzar una vaga, i si la plantilla n’ha perdut el costum, encara més. 
Aquesta pau social que és venuda com un valor en si mateix és en realitat la cadena que ens manté lligades a un terreny de joc on només optem a rebre engrunes. Una pista del que cal fer: ja que els poders econòmics posen tanta cura a contenir el conflicte, potser és conflicte el que han de tenir. I sent així, qui l’intenti desactivar afavoreix un bàndol que no és el nostre.
Òscar Murciano